UNITAT DIDÀCTICA 2 GRÈCIA I ROMA

Les Guerres del Peloponès (431-404 aC), van combatre Esparta i els seus aliats contra Atenes i els seus. Van guanyar els espartans.

Les conseqüències de tot un segle de guerres van ser molt greus. Destrosses als camps i ruïna de moltes famílies pageses mentre els homes eren a la guerra, donat-se l’emigració de força camperolat vers la ciutat a la recerca de millors oportunitats.

Els Estats hel·lenístics

L’any 338 aC Filip de Macedònia, aprofitant la crisi evident de l’Hèl·lade, la va conquerir.

Entre el 334 i el 327 aC, el seu fill Alexandre, educat per Aristòtil i gran amant de la cultura grega, va conquerir un gran imperi (Egipte, Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia, Iran), amb intenció de difondre-la.

Alexandre el Gran va morir el 323 aC, mol jove i sense descendència, i des d’aquesta data fins el 280 aC aproximadament, els generals d’Alexandre es van enfrontar, discutint-se el títol de successor.

Finalment, l’imperi d’Alexandre es va dividir en tres grans Estats (Macedònia, Síria i Egipte), anomenats hel·lenístics i que posteriorment es van anar subdividint.

Els reis d’aquests Estats van intentar atreure població grega als nous territoris conquerits. Molts grecs, empentats per la situació de crisi que hi havia a l’Hèl·lade van anar a instal·lar-se.

Així, es va produir una barreja entre les cultures “orientals” i les de cultura grega. El resultat va ser el que s’anomena cultura hel·lenística.

ACTIVITATS

Font A

Sóc de Sidó, terra rica en bronze, filla d’Aribes, un home molt ric. Però un dia, venint del camp, uns pirates em van dur aquí per mar, i em van vendre al senyor de la casa per un bon preu.

Homer, Odissea

Font B

Des d’un punt de vista econòmic observo que és impossible viure amb comoditat o, fins i tot, simplement viure, si no es té allò necessari. I ja que cap activitat que tingui una finalitat concreta no pot fer-se sense instruments, l’economia necessita els esclaus per assolir els seus objectius.

Aristòtil

Font C

Entre les eines n’hi ha d’animades. L’esclau és un objecte de propietat animada. Si les naus avancessin soles, si l’arc toqués sol la cítara..., als amos no els caldrien esclaus.

Resulta evident que per naturalesa hi ha gent que és lliure i hi ha gent esclava. Existeix una mena d’esclau en virtut d’una llei segons la qual qui és vençut en la guerra pertany al vencedor.

Aristòtil, Política

Font D

Sorprèn que es deixi viure amb luxe els esclaus d’Atenes. Alguns tenen fins i tot un nivell de vida magnífic. Però tot això és el resultat d’un càlcul. En un país amb un gran poder naval, el nostre interès ens obliga a tractar bé els esclaus si volem cobrar les rendes que ens proporcionen amb els seu treball.

Pseude-Xenofont

1. Quin tractament reben els esclaus grecs en aquestes fonts de l’època? Comenta-ho.

2. Les fonts, són primàries o secundàries?

3. Quin va ser l’origen de l’esclavatge a Grècia?

4. Quin tipus de feina et sembla que feien els esclaus?

5. Creus que els ciutadans grecs s’haurien pogut dedicar a la política i a altres activitats culturals i artístiques si no haguessin tingut esclaus? Per què?

6. Què et sembla que devien pensar els esclaus grecs quan comparaven les seves activitats amb les que feien els seus amos? Explica-ho breument.

2. ROMA

La primitiva ciutat de Roma

Roma està situada a la comarca anomenada dels Set Turons, en el darrer punt abans de la desembocadura del Tíber, per on encara es pot travessar.

Aquest fet dóna a aquesta zona una importància estratègica especial, tant pel que fa la guerra com el comerç i les comunicacions. No és estrany doncs que diversos pobles estiguessin interessats en dominar-la.

Als. VIII aC hi van arribar els llatins, poble d’origen indoeuropeu. S’hi van instal·lar en petits poblets, els habitants dels quals eren gent molt humil que es dedicava fonamentalment a la ramaderia.

El 616 aC hi van arribar els etruscs que dominaven ja altres territoris de la península itàlica. Van fundar la ciutat de Roma i organitzaren un govern monàrquic. Van posar en conreu les terres del voltant i van fer de Roma una urbs pròspera que va acabar dominant tots els poblets i terres de la regió: el Laci.

ACTIVITATS

...i el rei va manar que els bessons (Ròmul i Rem, fills del déu Mart i de la verge Rea Sílvia) fossin precipitats al corrent del riu Tíber. Abandonats dins del bressol en un toll del riu, l’escàs cabal d’aigua els va dipositar en un lloc eixut. Una lloba assedegada va baixar de les muntanyes que hi ha a la vora, atreta pels plors infantils: ella, ajupint-se, va oferir les mamelles als infants. Un pastor que es deia Fàustul ho va veure i els va agafar i els va dur a la seva cabana perquè la seva dona, Larència, els criés.

Anys més tard, a Ròmul i a Rem els va venir el desig de fundar una ciutat a l’indret on havien estat abandonats i criats. Traçada la muralla, segons la tradició més divulgada, Rem la va saltar per insultar el seu germà, ja que es disputaven qui havia de ser el rei de la ciutat: per això Ròmul el va matar. Va dir: “Així acabarà, a partir d’ara, qualsevol altre que salti les meves muralles”.

D’aquesta manera Ròmul va obtenir tot el poder: la ciutat acabada de fundar es va dir segons el n om del seu fundador.

Tit Livi (historiador romà)

Els orígens de Roma (adaptació)

1. Aquesta font és primària o secundària?

2. Quin és l’origen del nom de Roma segons Tit Livi?

3. Explica el tema de l’escultura a partir de la font escrita.

La República

El 509 aC els llatins es van revoltar contra el domini etrusc i van substituir la monarquia per la república.

La República oligàrquica

Fins aproximadament el s. III aC el poder va estar monopolitzat per un grup minoritari: el dels patricis. Considerats membres de les famílies més antigues de Roma (gens), eren com una mena d’aristocràcia. A més eren els més rics, bàsicament perquè posseïen terres.

La resta de la societat la conformaven els plebeus, en general més pobres que els patricis, i els esclaus. Els plebeus durant tot el període de la República oligàrquica van lluitar per tal d’aconseguir participar en els organismes del poder polític.

Inicialment van aconseguir ben poca cosa (tribú de la plebs: representant dels plebeus al Senat), però mica en mica van penetrar progressivament en el sistema, fins que cap el s. III aC, hom pot considerar, amb matisos, que la República ja no és oligàrquica sinó democràtica.

La República democràtica

Durant aquest període els organismes polítics que feien funcionar l’Estat eren els següents:

a) Els comicis, reunions dels ciutadans on es decidia tot el que afectava a la ciutat. Les condicions eren les mateixes que a Grècia però, la particularitat respecte a la democràcia grega, estava en que els ciutadans participaven i votaven en els comicis plegats en grups que variaven segons el tema que es tractés. Per a la major part dels casos els grups eren les centúries. No tots els grups tenien el mateix nombre de participants, generalment els dels patricis tenien menys que els dels plebeus. Cada grup emetia un vot, independentment del nombre de persones que el formaven.

b) Les magistratures, eren l’equivalent als arconts d’Atenes; és a dir, una mena de ministres encarregats cadascun d’un tema i elegits pels ciutadans en els comicis. Hi havia, per exemple dos cònsols, màxim poder civil i militar; el pretor, encarregat de la justícia; el qüestor, de les finances; el censor, del cens; i el tribú de la plebs, una mena de síndic de greuges; i

c) El Senat, format pels paterfamília de les gens i, més endavant. També per alguns antics magistrats cridats pels senadors. Era com una mena de consell i s’encarregava tanmateix dels afers de política exterior.

Les conquestes

Els primers enfrontaments dels romans amb els altres pobles, van ser lluites defensives o per aconseguir terres de conreu. No hi havia voluntat prèvia de crear un gran imperi. Aquesta va anar sorgint mica en mica com a conseqüència dels èxits inicials.

Fases

a) S. IV-III aC: conquesta de la Península Itàlica, atorgant la ciutadania romana a tots els seus habitants;

b) s. III-II aC en el context de les guerres púniques contra els cartaginesos, els romans van conquerir tots els territoris costaners d ela Mediterrània occidental, des d’on, més endavant , van penetrar cap a l’interior; i

c) s. II-I aC, lluitant contra els estats hel·lenístics, els romans van conquerir la Mediterrània oriental.

Conseqüències

a) La classe senatorial romana (les famílies amb representació al Senat, la gent més poderosa i influent) es va quedar terres i mines al territoris conquerits, organitzant el comerç i enriquint-se notablement;

b) Per a la gent humil (la major part dels pebleus), la situació fou força diferent:

· La majoria que eren pagesos que havien format part de l’exèrcit, freqüentment quan tornaven trobaven la família endeutada i amb greus dificultats econòmiques.

· A més, a la Península Itàlica, arribaven grans quantitats de productes agrícoles a bon preu, amb els quals no podien competir els pagesos romans.

· Molts d’aquests van optar per marxar a les ciutats.

· Com que allà no trobaven feina i la massa d’indigents anava augmentant, les autoritats organitzaren el panem et cirquensis, l’Estat s’encarregava de la distribució d’aliments i de l’organització d’espectacles gratuïts per a aquesta gent.

· A més, es va generalitzar el costum que els polítics tinguessin una clientela; és a dir, un grup de persones a les quals se’ls pagava el vot; i

c) Aquesta situació de crisi econòmica i social i de corrupció política va esdevenir molt crispada i els van produir nombroses revoltes com la dels germans Grac de pagesos a la d’Espartac, d’esclaus.

En aquesta situació, les autoritats de la República van optar per deixar entrar en el poder els militars per tal de que posessin ordre a la situació.

Paral·lelament a l’existència i funcionament de la República, van sorgir els triumvirats o govern de tres generals. El primer va estar format per Juli Cèsar, personatge molt popular per les seves victòries militars, va personalitzar molt el poder i els republicans, veient perillar tot el sistema polític vigent, el van assassinar.

Fou un dels polítics i líders militars més influents en el establiment del vast Imperi romà. Els seu triomf en la guerra civil, que va tenir lloc el 48 aC., el convertí en el governador absolut de Roma, malgrat que va morir assassinat, víctima de les cuites polítiques entre els seus opositors.

El segon triumvirat va estar format per Octavi, Lèpid i Marc Antoni. Octavi va ser el més important dels tres i poc a poc i evitant l’enfrontament amb els republicans, va anar imposant el seu poder personal per sobre de les institucions republicanes; així, no es va abolir el Senat però s’atorgà el dret a vet sobre les seves decisions.

Finalment, no obstant, l’any 27 aC, Octavi es va proclamar prínceps imperator, amb la qual cosa desapareixia la República i Roma passava a ser políticament un imperi.

L’expansió imperial

Sota els successors d'August, la monarquia tendí a consolidar-se, centralitzar-se i burocratitzar-se; les aparences republicanes desaparegueren l'una rere l'altra, i el règim perdurà prop de cinc segles, fins al seu ensorrament. Territorialment, l'Imperi comprenia, al final del s I aC, gairebé tot el món aleshores conegut, repartit, a l'Orient, l'Occident i el nord d'Àfrica, sense comptar-hi Itàlia, en 17 províncies; aquest nombre s'elevà, durant els dos primers segles, fins a 44, com a resultat de les noves conquestes o del desmembrament de les províncies més antigues. Cal dir que l'Imperi, especialment durant el s II, assegurà a les províncies, gràcies a una sana administració, un ordre i una prosperitat que no havien conegut abans.

L’Alt Imperi

Hom sol distingir en l'Imperi dos grans períodes: el "principat" o Alt Imperi, respectuós, fins a un cert punt, envers les institucions republicanes, i el "dominat" o Baix Imperi, de caràcter militarista i absolutista, a partir de Dioclecià. El s III, que els separa, és un segle incert, de transició. El primer període és una alternança d'esplendors i de misèries.

Comença amb l'etapa, oberta per Juli Cèsar, dels "dotze cèsars" (27 aC — 96 dC), pertanyents, tret d'un incís, a dues dinasties, la julioclàudia (27 aC — 68 dC) i la flàvia (69-96). August (27 aC — 14 dC), restaurador de la religió i creador d'una societat jerarquitzada i d'un nou exèrcit, bé que emprengué una campanya contra els parts i llançà les seves legions fins a l'Elba, maldà, primer de tot, per assegurar les fronteres.

Els seus successors en la dinastia julioclàudia (Tiberi, Calígula, Claudi, Neró) continuaren les guerres a Germània i a l'Orient contra els parts i enriquiren l'Imperi amb Britània, però deshonraren, en conjunt, el poder amb tota mena de crueltats i d'infàmies. Llur dinastia fou amenaçada per l'oposició militar: és l'any terrible (68-69) dels tres emperadors (Galba, Otó, Vitel·li).

Hi posà fi la dinastia flàvia, encapçalada per Vespasià (69-79), un governant insigne, que redreçà l'economia i fomentà la presència dels provincians en l'exèrcit, però es veié obligat a moure guerra als germànics, els dacis i els jueus. El seu fill Tit, que havia destruït el Temple de Jerusalem (70), el succeí (79-81): inaugurà el Colosseu (80) i es convertí en "delícies del gènere humà", segons Suetoni, però el seu germà i successor, Domicià (81-96), desencadenà novament el terror i fou assassinat. De tota manera, semblava assegurat el règim. Més encara, l'Imperi atenyé el seu apogeu amb l'anomenat segle dels Antonins, el "segle més feliç" de l'Imperi, segons Tàcit. Un bon nombre de monuments romans pertany a aquest període. Si sota la dinastia julioclàudia triomfava encara l'aristocràcia romana i sota la flàvia la petita burgesia itàlica, sota els Antonins (96-192) prevalgué l'element itàlic provincialitzat. l'imperi autoritari fou reemplaçat per l'Imperi liberal. Els Antonins no foren pròpiament una dinastia, perquè només entre els dos últims hi ha un lligam de parentiu, però s'assemblen en la capacitat de garantir la continuïtat del poder mitjançant l'adopció o "associació" a l'Imperi.

El Baix Imperi

Tot i el seu curt regnat, Nerva (96-98), el primer representant del nou període, governà d'acord amb el senat i reeixí a restituir la calma als esperits. Tres mesos abans de morir, resolgué la successió associant al tron un descendent de colons romans establerts a Itàlica (Hispània), Trajà (98-117), que els romans del seu temps i dels temps successius tingueren pel millor dels emperadors; administrador escrupolós i primer emperador provincià, acabà l'evolució que, a partir de Cèsar, conspirava a integrar els provincians dins l'estat romà: des d'ell, un 40% dels senadors procedien de les províncies durant el s II, i llur nombre augmentà al s III. L'Imperi es provincialitzà. Això corresponia al moment de la màxima extensió de l'Imperi, gràcies a les campanyes del Danubi, a la reducció de Dàcia (Romania) a província (que lliurà a Roma l'or dels Carpats) i a la conquesta de l'Aràbia Pètria, d'Armènia i de Mesopotàmia.