UNITAT DIDÀCTICA 2 GRÈCIA I ROMA
1. GRÈCIA
Evolució de la polis grega
La polis arcaica
És la que es deriva de la invasió dels dolia. Se situa entre els s. VIII i VII aC, període durant el qual les polis (ciutat-estat) gregues tenien les següents característiques:
a) El comerç pràcticament havia desaparegut i la gent vivia de la ramaderia i de l’agricultura, que a Grècia és de secà i molt pobre, degut a que el terreny és molt pedregós i no hi ha grans planures;
b) Les polis eren dominades pel grup dels aristoi, descendents dels doris, que s’havien quedat totes les terres. Eren una minoria, però com que ells eren els més rics i els únics que tenien armes, s’imposaven sobre els demés (oligarquia);
c) Petits propietaris, jornalers, parcers i esclaus constituïen la resta de la societat, sotmesos als aristoi i vivint en el límit de la subsistència;
d) L’emigració va ser l’opció triada per grups importants de pagesos, front a la manca d’espectatives de tot aquell que no era aristoi. Així comença la colonització grega de la Mediterrània. Se cercava un lloc on hi hagués terres per conrear i prop de la costa (per poder mantenir contacte amb la seva metròpoli –“polis mare”-) i allà fundaven una colònia. Els contactes amb les metròpolis van anar creant unes rutes comercials cada cop més actives.
La crisi de la polis arcaica
Va succeir en el s. VII aC, quan hi havia un gran descontentament a les polis gregues perquè els aristoi havien fet substituir els productes d’autoconsum (cereals) per productes comercials (oli i vi). Això feia que els aliments fossin escassos i cars i que molts pagesos entressin en un procés d’endeutament que els duia a ser esclaus.
A les ciutats havia sorgit un nou grup social: el del rics comerciants, que no eren aristoi, i que n’estaven tips del poder d’aquests. Es van unir als pagesos i a moltes polis hi va haver revoltes que van acabar amb l’oligarquia dels aristoi.
A molts llocs, el poder va recaure en els tirans, que solien ser personatges molt populars (sovint algun dels cabdills de la revolta antiaristoi) que governaven, en principi, a favor del poble, però sense cap sistema democràtic establert. Tot sovint van acabar governant i fent el que volien en benefici propi.
La polis clàssica: Atenes
Durant el període clàssic (s. V aC) a Grècia hi havia dos tipus de polis: les que havien fet el procés descrit i s’organitzaven democràticament com Atenes i les que eren governades encara oligàrquicament per una minoria com Esparta.
· Economia. L’activitat agrícola era molt important però el que donava riquesa a la ciutat era el comerç. Durant aquest moment, Atenes era la ciutat comercialment més remarcable de la Mediterrània oriental.
· Política. El tret més característic de l’Atenes clàssica era la seva organització democràtica del poder. Aquest s’estructurava de la següent manera:
a) Totes les decisions importants les prenien els ciutadans reunits en assemblees (ekklesia). No tots tenien la categoria de ciutadà; només ho eren els homes lliures majors d’edat i no estrangers (nascuts a Atenes, de mare i pare atenesos). En quedaven exclosos doncs les dones i els esclaus. De fet, només 1/10 part de la població es considerava ciutadana. A més, d’ordinari, només acudien a les reunions els ciutadans rics que tenien esclaus que treballaven per a ells. Els pobres que s’ocupaven directament de llur economia, només podien anar ocasionalment a les reunions de l’ekklesia. Fer política era, en realitat, un privilegi dels poderosos. Així doncs, la paraula democràcia (govern del poble) no es corresponia exactament al concepte actual, tot i que era participativa i no representativa com ara;
b) Hi havia un organisme anomenat boulé (consell) que preparava les reunions de l’ekklesia: debatia els temes, elaborava informes, presentava propostes, etc. D’aquesta manera, les reunions de l’ekklesia podien ser més àgils i operatives. La boulé estava formada per 500 ciutadans que hi accediren per torn;
c) Anualment l’ekklesia elegia els arconts que eren com una mena de ministres, cadascun encarregat d’un tema concret (la guerra, el culte, els déus, l’economia, etc.). Els arconts eren els encarregats de dur a termeallò que l’ekklesia havia decidit. Els grecs, per tal d’evitar la possibilitat que algú acaparés massa poder, limitaven el poder, limitaven el nombre de vegades que una mateixa persona podia sortir elegida;
d) La justícia també era a mans de l’ekklesia: els tribunals estaven formats per un total de 6.000 ciutadans que hi accediren per sorteig.
Hi havia altres polis gregues que tenien característiques similars i una organització política també democràtica com la descrita.
La polis clàssica: Esparta
Els espartans vivien quasi exclusivament de l’agricultura. No van desenvolupar un comerç d’importància.
Tenien un sistema de valors diferent al de la polis com Atenes: no donaven tanta importància a la cultura, i en canvi, valoraven molt més tot allò relacionat amb la guerra (la força física, el sacrifici, l’habilitat amb les armes, etc.). En l’educació dels nens i joves tot això tenia molt més significat que no pas la cultura.
Políticament, els espartans, s’organitzaven de la següent manera:
a) les decisions importants també les prenia una assemblea (apella), que era encara molt més restringida que l’ekklesia atenenca. Només en formaven part els “soldats en armes”; és a dir, els homes joves que tenien suficient riquesa com per posseir armes i temps per entrenar-se militarment (la minoria rica);
b) quan els homes de l’apella es feien grans i ja no podien anar a la guerra, passaven a formar part de la gerousia, una mena de consell al qual acudien els homes de l’apella i que era molt respectat; i
c) els membres de l’apella elegien també una mena de ministres que a Esparta s’anomenaven efors.
Com que en aquest model d’organització política una minoria s’imposa a la majoria, s’ha de dir que continua essent oligàrquic. Com en el cas atenenc, també aquest model espartà se’l troba a altres polis.
ACTIVITATS
1. Escriu sobre les diferències entre el sistema democràtic participatiu i el representatiu.
2. Cerca i anota un llistat de ciutats gregues sota la influència del model atenenc o democràtic; i un altre segons el model espartà o oligàrquic.
La crisi de la polis clàssica
Es produeix en el s. IV aC, quan es comencen a notar les conseqüències de dues guerres desenvolupades al llarg del segle anterior:
Les guerres mèdiques, on s’hi van enfrontar perses contra grecs (units a la Lliga de Delos) entre el 490 i el 449 aC, guanyant els darrers; i
Les Guerres del Peloponès (431-404 aC), van combatre Esparta i els seus aliats contra Atenes i els seus. Van guanyar els espartans.
Les conseqüències de tot un segle de guerres van ser molt greus. Destrosses als camps i ruïna de moltes famílies pageses mentre els homes eren a la guerra, donat-se l’emigració de força camperolat vers la ciutat a la recerca de millors oportunitats.
Els Estats hel·lenístics
L’any 338 aC Filip de Macedònia, aprofitant la crisi evident de l’Hèl·lade, la va conquerir.
Entre el 334 i el 327 aC, el seu fill Alexandre, educat per Aristòtil i gran amant de la cultura grega, va conquerir un gran imperi (Egipte, Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia, Iran), amb intenció de difondre-la.
Alexandre el Gran va morir el 323 aC, mol jove i sense descendència, i des d’aquesta data fins el 280 aC aproximadament, els generals d’Alexandre es van enfrontar, discutint-se el títol de successor.
Finalment, l’imperi d’Alexandre es va dividir en tres grans Estats (Macedònia, Síria i Egipte), anomenats hel·lenístics i que posteriorment es van anar subdividint.
Els reis d’aquests Estats van intentar atreure població grega als nous territoris conquerits. Molts grecs, empentats per la situació de crisi que hi havia a l’Hèl·lade van anar a instal·lar-se.
Així, es va produir una barreja entre les cultures “orientals” i les de cultura grega. El resultat va ser el que s’anomena cultura hel·lenística.
ACTIVITATS
Font A
Sóc de Sidó, terra rica en bronze, filla d’Aribes, un home molt ric. Però un dia, venint del camp, uns pirates em van dur aquí per mar, i em van vendre al senyor de la casa per un bon preu.
Homer, Odissea
Font B
Des d’un punt de vista econòmic observo que és impossible viure amb comoditat o, fins i tot, simplement viure, si no es té allò necessari. I ja que cap activitat que tingui una finalitat concreta no pot fer-se sense instruments, l’economia necessita els esclaus per assolir els seus objectius.
Aristòtil
Font C
Entre les eines n’hi ha d’animades. L’esclau és un objecte de propietat animada. Si les naus avancessin soles, si l’arc toqués sol la cítara..., als amos no els caldrien esclaus.
Resulta evident que per naturalesa hi ha gent que és lliure i hi ha gent esclava. Existeix una mena d’esclau en virtut d’una llei segons la qual qui és vençut en la guerra pertany al vencedor.
Aristòtil, Política
Font D
Sorprèn que es deixi viure amb luxe els esclaus d’Atenes. Alguns tenen fins i tot un nivell de vida magnífic. Però tot això és el resultat d’un càlcul. En un país amb un gran poder naval, el nostre interès ens obliga a tractar bé els esclaus si volem cobrar les rendes que ens proporcionen amb els seu treball.
Pseude-Xenofont
Quin tractament reben els esclaus grecs en aquestes fonts de l’època? Comenta-ho.
Les fonts, són primàries o secundàries?
Quin va ser l’origen de l’esclavatge a Grècia?
Quin tipus de feina et sembla que feien els esclaus?
Creus que els ciutadans grecs s’haurien pogut dedicar a la política i a altres activitats culturals i artístiques si no haguessin tingut esclaus? Per què?
Què et sembla que devien pensar els esclaus grecs quan comparaven les seves activitats amb les que feien els seus amos? Explica-ho breument.
2. ROMA
La primitiva ciutat de Roma
Roma està situada a la comarca anomenada dels Set Turons, en el darrer punt abans de la desembocadura del Tíber, per on encara es pot travessar.
Aquest fet dóna a aquesta zona una importància estratègica especial, tant pel que fa la guerra com el comerç i les comunicacions. No és estrany doncs que diversos pobles estiguessin interessats en dominar-la.
Als. VIII aC hi van arribar els llatins, poble d’origen indoeuropeu. S’hi van instal·lar en petits poblets, els habitants dels quals eren gent molt humil que es dedicava fonamentalment a la ramaderia.
El 616 aC hi van arribar els etruscs que dominaven ja altres territoris de la península itàlica. Van fundar la ciutat de Roma i organitzaren un govern monàrquic. Van posar en conreu les terres del voltant i van fer de Roma una urbs pròspera que va acabar dominant tots els poblets i terres de la regió: el Laci.
ACTIVITATS
...i el rei va manar que els bessons (Ròmul i Rem, fills del déu Mart i de la verge Rea Sílvia) fossin precipitats al corrent del riu Tíber. Abandonats dins del bressol en un toll del riu, l’escàs cabal d’aigua els va dipositar en un lloc eixut. Una lloba assedegada va baixar de les muntanyes que hi ha a la vora, atreta pels plors infantils: ella, ajupint-se, va oferir les mamelles als infants. Un pastor que es deia Fàustul ho va veure i els va agafar i els va dur a la seva cabana perquè la seva dona, Larència, els criés.
Anys més tard, a Ròmul i a Rem els va venir el desig de fundar una ciutat a l’indret on havien estat abandonats i criats. Traçada la muralla, segons la tradició més divulgada, Rem la va saltar per insultar el seu germà, ja que es disputaven qui havia de ser el rei de la ciutat: per això Ròmul el va matar. Va dir: “Així acabarà, a partir d’ara, qualsevol altre que salti les meves muralles”.
D’aquesta manera Ròmul va obtenir tot el poder: la ciutat acabada de fundar es va dir segons el n om del seu fundador.
Tit Livi (historiador romà)
Els orígens de Roma (adaptació)
1. Aquesta font és primària o secundària?
2. Quin és l’origen del nom de Roma segons Tit Livi?
3. Explica el tema de l’escultura a partir de la font escrita.
La República
El 509 aC els llatins es van revoltar contra el domini etrusc i van substituir la monarquia per la república.
La República oligàrquica
Fins aproximadament el s. III aC el poder va estar monopolitzat per un grup minoritari: el dels patricis. Considerats membres de les famílies més antigues de Roma (gens), eren com una mena d’aristocràcia. A més eren els més rics, bàsicament perquè posseïen terres.
La resta de la societat la conformaven els plebeus, en general més pobres que els patricis, i els esclaus. Els plebeus durant tot el període de la República oligàrquica van lluitar per tal d’aconseguir participar en els organismes del poder polític.
Inicialment van aconseguir ben poca cosa (tribú de la plebs: representant dels plebeus al Senat), però mica en mica van penetrar progressivament en el sistema, fins que cap el s. III aC, hom pot considerar, amb matisos, que la República ja no és oligàrquica sinó democràtica.
La República democràtica
Durant aquest període els organismes polítics que feien funcionar l’Estat eren els següents:
a) Els comicis, reunions dels ciutadans on es decidia tot el que afectava a la ciutat. Les condicions eren les mateixes que a Grècia però, la particularitat respecte a la democràcia grega, estava en que els ciutadans participaven i votaven en els comicis plegats en grups que variaven segons el tema que es tractés. Per a la major part dels casos els grups eren les centúries. No tots els grups tenien el mateix nombre de participants, generalment els dels patricis tenien menys que els dels plebeus. Cada grup emetia un vot, independentment del nombre de persones que el formaven.
b) Les magistratures, eren l’equivalent als arconts d’Atenes; és a dir, una mena de ministres encarregats cadascun d’un tema i elegits pels ciutadans en els comicis. Hi havia, per exemple dos cònsols, màxim poder civil i militar; el pretor, encarregat de la justícia; el qüestor, de les finances; el censor, del cens; i el tribú de la plebs, una mena de síndic de greuges; i
c) El Senat, format pels paterfamília de les gens i, més endavant. També per alguns antics magistrats cridats pels senadors. Era com una mena de consell i s’encarregava tanmateix dels afers de política exterior.
Les conquestes
Els primers enfrontaments dels romans amb els altres pobles, van ser lluites defensives o per aconseguir terres de conreu. No hi havia voluntat prèvia de crear un gran imperi. Aquesta va anar sorgint mica en mica com a conseqüència dels èxits inicials.
Fases
a) S. IV-III aC: conquesta de la Península Itàlica, atorgant la ciutadania romana a tots els seus habitants;
b) s. III-II aC en el context de les guerres púniques contra els cartaginesos, els romans van conquerir tots els territoris costaners d ela Mediterrània occidental, des d’on, més endavant , van penetrar cap a l’interior; i
c) s. II-I aC, lluitant contra els estats hel·lenístics, els romans van conquerir la Mediterrània oriental.
Conseqüències
a) La classe senatorial romana (les famílies amb representació al Senat, la gent més poderosa i influent) es va quedar terres i mines al territoris conquerits, organitzant el comerç i enriquint-se notablement;
b) Per a la gent humil (la major part dels pebleus), la situació fou força diferent:
· La majoria que eren pagesos que havien format part de l’exèrcit, freqüentment quan tornaven trobaven la família endeutada i amb greus dificultats econòmiques.
· A més, a la Península Itàlica, arribaven grans quantitats de productes agrícoles a bon preu, amb els quals no podien competir els pagesos romans.
· Molts d’aquests van optar per marxar a les ciutats.
· Com que allà no trobaven feina i la massa d’indigents anava augmentant, les autoritats organitzaren el panem et cirquensis, l’Estat s’encarregava de la distribució d’aliments i de l’organització d’espectacles gratuïts per a aquesta gent.
· A més, es va generalitzar el costum que els polítics tinguessin una clientela; és a dir, un grup de persones a les quals se’ls pagava el vot; i
c) Aquesta situació de crisi econòmica i social i de corrupció política va esdevenir molt crispada i els van produir nombroses revoltes com la dels germans Grac de pagesos a la d’Espartac, d’esclaus.
En aquesta situació, les autoritats de la República van optar per deixar entrar en el poder els militars per tal de que posessin ordre a la situació.
Paral·lelament a l’existència i funcionament de la República, van sorgir els triumvirats o govern de tres generals. El primer va estar format per Juli Cèsar, personatge molt popular per les seves victòries militars, va personalitzar molt el poder i els republicans, veient perillar tot el sistema polític vigent, el van assassinar.
Fou un dels polítics i líders militars més influents en el establiment del vast Imperi romà. Els seu triomf en la guerra civil, que va tenir lloc el 48 aC., el convertí en el governador absolut de Roma, malgrat que va morir assassinat, víctima de les cuites polítiques entre els seus opositors.
El segon triumvirat va estar format per Octavi, Lèpid i Marc Antoni. Octavi va ser el més important dels tres i poc a poc i evitant l’enfrontament amb els republicans, va anar imposant el seu poder personal per sobre de les institucions republicanes; així, no es va abolir el Senat però s’atorgà el dret a vet sobre les seves decisions.
Finalment, no obstant, l’any 27 aC, Octavi es va proclamar prínceps imperator, amb la qual cosa desapareixia la República i Roma passava a ser políticament un imperi.
L’imperi romà
Octavi August, i a partir d’ell, tots els emperadors, tenia un poder absolut, amb les següents característiques:
a) Totes els institucions polítiques tenien un caràcter purament consultiu;
b) L’emperador era el cap suprem de l’exercit; i
c) Tenia caràcter diví.
Octavi August va basar el bon funcionament de l’imperi en tres aspectes importants:
1r L’exèrcit, en va dur a terme una important reorganització, convertint-lo en eficaç i disciplinat, garantia de pau i de seguretat dins l’imperi;
2n L’administració, també va ser profusament reestructurada, va acabar amb gran part de la corrupció i va crear un cos de funcionaris competent arreu de l’imperi; i
3r Les obres públiques, va convertir en responsabilitat de l’Estat la construcció de vies, ponts, aqüeductes, teatres, etc. i llur manteniment.
Tot això era enormement car de mantenir, per això els habitants de l’imperi, sobretot aquells que no tenien la ciutadania romana, pagaven molts impostos. L’Estat tenia, a més, una altra font d’ingressos important: les guerres amb llurs botins i el producte de la venda de presoners com a esclaus.
L’expansió imperial
Sota els successors d'August, la monarquia tendí a consolidar-se, centralitzar-se i burocratitzar-se; les aparences republicanes desaparegueren l'una rere l'altra, i el règim perdurà prop de cinc segles, fins al seu ensorrament. Territorialment, l'Imperi comprenia, al final del s I aC, gairebé tot el món aleshores conegut, repartit, a l'Orient, l'Occident i el nord d'Àfrica, sense comptar-hi Itàlia, en 17 províncies; aquest nombre s'elevà, durant els dos primers segles, fins a 44, com a resultat de les noves conquestes o del desmembrament de les províncies més antigues. Cal dir que l'Imperi, especialment durant el s II, assegurà a les províncies, gràcies a una sana administració, un ordre i una prosperitat que no havien conegut abans.
L’Alt Imperi
Hom sol distingir en l'Imperi dos grans períodes: el "principat" o Alt Imperi, respectuós, fins a un cert punt, envers les institucions republicanes, i el "dominat" o Baix Imperi, de caràcter militarista i absolutista, a partir de Dioclecià. El s III, que els separa, és un segle incert, de transició. El primer període és una alternança d'esplendors i de misèries.
Comença amb l'etapa, oberta per Juli Cèsar, dels "dotze cèsars" (27 aC — 96 dC), pertanyents, tret d'un incís, a dues dinasties, la julioclàudia (27 aC — 68 dC) i la flàvia (69-96). August (27 aC — 14 dC), restaurador de la religió i creador d'una societat jerarquitzada i d'un nou exèrcit, bé que emprengué una campanya contra els parts i llançà les seves legions fins a l'Elba, maldà, primer de tot, per assegurar les fronteres.
Els seus successors en la dinastia julioclàudia (Tiberi, Calígula, Claudi, Neró) continuaren les guerres a Germània i a l'Orient contra els parts i enriquiren l'Imperi amb Britània, però deshonraren, en conjunt, el poder amb tota mena de crueltats i d'infàmies. Llur dinastia fou amenaçada per l'oposició militar: és l'any terrible (68-69) dels tres emperadors (Galba, Otó, Vitel·li).
Hi posà fi la dinastia flàvia, encapçalada per Vespasià (69-79), un governant insigne, que redreçà l'economia i fomentà la presència dels provincians en l'exèrcit, però es veié obligat a moure guerra als germànics, els dacis i els jueus. El seu fill Tit, que havia destruït el Temple de Jerusalem (70), el succeí (79-81): inaugurà el Colosseu (80) i es convertí en "delícies del gènere humà", segons Suetoni, però el seu germà i successor, Domicià (81-96), desencadenà novament el terror i fou assassinat. De tota manera, semblava assegurat el règim. Més encara, l'Imperi atenyé el seu apogeu amb l'anomenat segle dels Antonins, el "segle més feliç" de l'Imperi, segons Tàcit. Un bon nombre de monuments romans pertany a aquest període. Si sota la dinastia julioclàudia triomfava encara l'aristocràcia romana i sota la flàvia la petita burgesia itàlica, sota els Antonins (96-192) prevalgué l'element itàlic provincialitzat. l'imperi autoritari fou reemplaçat per l'Imperi liberal. Els Antonins no foren pròpiament una dinastia, perquè només entre els dos últims hi ha un lligam de parentiu, però s'assemblen en la capacitat de garantir la continuïtat del poder mitjançant l'adopció o "associació" a l'Imperi.
El Baix Imperi
Tot i el seu curt regnat, Nerva (96-98), el primer representant del nou període, governà d'acord amb el senat i reeixí a restituir la calma als esperits. Tres mesos abans de morir, resolgué la successió associant al tron un descendent de colons romans establerts a Itàlica (Hispània), Trajà (98-117), que els romans del seu temps i dels temps successius tingueren pel millor dels emperadors; administrador escrupolós i primer emperador provincià, acabà l'evolució que, a partir de Cèsar, conspirava a integrar els provincians dins l'estat romà: des d'ell, un 40% dels senadors procedien de les províncies durant el s II, i llur nombre augmentà al s III. L'Imperi es provincialitzà. Això corresponia al moment de la màxima extensió de l'Imperi, gràcies a les campanyes del Danubi, a la reducció de Dàcia (Romania) a província (que lliurà a Roma l'or dels Carpats) i a la conquesta de l'Aràbia Pètria, d'Armènia i de Mesopotàmia.
ACTIVITATS
1. Consulta en una enciclopèdia i elabora una breu biografia de l’emperador Trajà.
2. Indica quins territoris va conquerir.
3. Mira de trobar el nom d’altres personatges tant del món de la política com de les ciències, la filosofia o les arts nascuts a Hispània.
El seu successor, Adrià (117-138), també oriünd d'Itàlica, pacífic i viatjador, sensible als particularismes provincians i als usatges hel·lènics, pogué limitar-se a assegurar les fronteres de l'Imperi amb línies fortificades (el limes), mentre abandonava una part de les conquestes de Trajà (Armènia, Mesopotàmia). El seguiren els regnats tranquils d'Antoni Pius (138-161) i de Marc Aureli (161-180). Aquest últim, malgrat la seva formació estoica, fou un feble home d'estat que es veié constret a plantar cara a una revolta dels exèrcits de l'Orient i a guerrejar sobre el Danubi. La sort novament es trencà. El seu fill i successor, Còmmode (180-192), fou un Hèrcules de circ que morí escanyat.
Començava la llarga crisi (192-284) del s III, durant el qual l'Imperi es trobà a la mercè de la soldadesca. Ara els pretorians de Roma, ara els legionaris de les fronteres, deposaven i suprimien l'emperador per reemplaçar-lo amb el comandant que els venia de grat. Es tracta, doncs, d'un Imperi militarista. Sovint hi havia diversos emperadors alhora; eren rars els de vella soca romana. L'Imperi s'afeblí i sovintejaren les invasions, difícils ja de reprimir. Després dels efímers regnats de Pèrtinax i de Didi Julià (193), s'imposà la dinastia dels Severs (193-235), amb l'africà Septimi Sever (193-211), bon administrador i vencedor dels parts, el seu fill i successor, Caracal·la (211-217), continuà la seva acció contra els vestigis del passat romà i atorgà la ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi: el 80% dels ciutadans eren descendents d'esclaus. Passat el breu regnat de Macrí (217-218), l'exèrcit entronitzà un cosí de Caracal·la, Heliogàbal (218-222), un semita amb prou feines romanitzat, monstre de disbauxes; un altre cosí de Caracal·la, Alexandre Sever (222-235), tot i la seva dolcesa de caràcter i la seva recta administració, posà fi al destí imperial dels Severs. S'obrí aleshores una etapa d'anarquia militar i de perills exteriors, que durà 35 anys (235-270). Alguns emperadors (Maximí I, Gordià I, Gordià II, Pupiè, Balbí, Gordià III, Filip l'Àrab, Deci, Trebonià Gal, Emilià), que regnaren del 235 al 253, no passen de simples noms o de fantasmes.
La crisi del segle III
En el s. III l’imperi va entrar en una crisis irreversible que el duria a la seva caiguda a llarg termini. Les causes van ser:
a) Econòmiques, cap a finals del s. I, l’imperi va atura la seva expansió territorial, fent disminuir molt les guerres i, és clar, els botins, amb dues conseqüències importants:
· L’escassetat i conseqüent augment de preu dels esclaus; i
· L’augment d’impostos que l’Estat va decidir per compensar la devallada d’ingressos.
Tot plegat va produir una gravíssima inflació; i
b) Les invasions o entrada dels germànics dins l’imperi, aprofitant-se de la situació de crisi que també afectava l’exèrcit romà. A més, patien la pressió a l’est dels huns.
Aquest conjunt de coses va provocar una situació molt greu i complicada. La crisi econòmica era molt greu i el nivell d’inseguretat molt alt. Els emperadors no podien, ni de bon tros, controlar la situació i cada cop eren més freqüents els moviments de contestació de llur autoritat.
L’emperador Teodosi a la seva mort, el 394, va dividir l’imperi en dues meitats: l’oriental i l’occidental, per tal de facilitar el control de la situació. Paral·lelament, en el terreny econòmic també es van produir canvis importants:
a) Molta gent de la ciutat va deixar els negocis i va amarar al camp a viure de la terra, fugint de la inseguretat urbana i cercant un mode de vida més estable. Es produeix, en conseqüència, un progressiu abandonament de les ciutats que se’n diu procés de ruralització; i
b) l’escassetat d’esclaus va fer que s’anés imposant l’alternativa dels arrendataris o masovers.
Aquests dos nous elements apunten ja el naixement del feudalisme.
ACTIVITATS
1. Elabora un fris cronològic i situa-hi les dates fonamentals de la civilització romana que han sortit en l’explicació.
2. Esmenta les diferències que trobis entre la República i l’Imperi.
3. Cerca informació i descriu amb il·lustracions el model d’habitatge del domus i de la villa.
4. De la llista de déus grecs i romans, elegeix 5 i enuncia llurs atribucions principals i cerca alguna imatge.