Ciceró empal·lideix. Tan sols fa unes quantes setma­nes va estar assegut a la mateixa taula del magnànim ven­cedor i, tot i l'antagonisme que sentia contra aquell home superior i perillós, tot i la desconfiança amb què contem­plava els seus èxits militars, íntimament i en secret honra­va l'esperit sobirà, el geni organitzador i la humanitat d’aquell enemic únic i respectable. Però, malgrat la repulsió que sent envers el vulgar argument de l'assassinat comès pel poble, aquest home, Juli Cèsar, amb tots els seus mè­rits i les seves gestes, ¿no ha comès el tipus d'homicidi més detestable, el parricidium patriae, l'assassinat de la . pàtria? ¿No va ser precisament el seu geni el perill més gran per a la llibertat de Roma? Tot i que la mort d'aquest home és lamentable des del punt de vista humà, afavoreix el triomf de la causa més sagrada, perquè, ara que Cèsar és mort, la república pot ressorgir: gràcies a aquesta mort, pot triomfar la idea més sublim, la de la llibertat.

Ciceró es recupera del primer ensurt. Ell no desitjava aquest acte de traïdoria, potser ni tan sols ha gosat desit­jar-lo en els seus somnis més íntims. Brut i Cassi no li han explicat la conspiració, tot i que Brut, mentre arrenca el punyal sangonós del pit de Cèsar, ha cridat el nom de Ci­ceró, i d'aquesta manera ha posat com a testimoni del seu crim el mestre de la idea republicana. Però ara que el crim ha estat consumat de forma irrevocable, com a mínim cal aprofitar-lo a favor de la república. Ciceró s'adona que el camí cap a l'antiga llibertat romana passa per damunt d'a­quest cadàver imperial, i que té el deure de mostrar als al­tres aquest camí. No es pot deixar passar un moment únic com aquest. Aquest mateix dia, Marc Tul·li Ciceró deixa els llibres, els escrits i el sagrat otium de l'artista, la con­templació. Amb el cor bategant fort, corre cap a Roma per salvar la república, la vertadera herència de Cèsar, tant dels seus assassins com dels seus venjadors.

- - - -

A Roma, Ciceró troba una ciutat confusa, perplexa i des­orientada. Des del mateix moment en què s'ha produït, l'assassinat de Juli Cèsar ha resultat ser més gran que els seus autors. El grup heterogeni dels conspiradors no ha sabut fer res més que assassinar, eliminar aquest home su­perior a tots ells. Però ara que toca treure profit d’aquesta acció, es troben desemparats i sense saber què fer. Els senadors dubten de si han d'aprovar o han de condemnar l'assassinat. El poble, que des de fa temps està acostumat a una manipulació brutal, no s'atreveix a opinar. Antoni i els altres amics de Cèsar tenen por dels conspiradors i te­men per la seva vida. Els conspiradors, per la seva banda, tenen por dels amics de Cèsar i de la seva venjança.

Enmig de la confusió general, Ciceró és l'únic que de­mostra determinació. En altres ocasions vacil·lant i temo­rós, com tots els homes d'esperit i nervi, ara, sense pensar-s'ho, respon del crim en què no ha participat. Amb el cap alt, trepitja les rajoles encara humides per la sang de l'ho­me assassinat i, davant del senat reunit, exalça la supres­sió del dictador com una victòria de la idea republicana. «Oh, poble meu, has recuperat la llibertat!», exclama. «Vosaltres, Brut i Cassi, heu acomplert aquesta gran ges­ta, no només per Roma, sinó pel món sencer.» Però alho­ra exigeix que a aquest acte en si mateix ja tan terrible, se li doni el sentit més elevat. Els conspiradors han de fer seu enèrgicament el poder, que ha quedat desert després de la mort de Cèsar, i utilitzar-lo, sense perdre temps, per salvar la república i per restablir la vella constitució ro­mana. Antoni s'ha d'encarregar del consolat, i a Brut i Cassi se'ls ha de transmetre el poder executiu. Per prime­ra vegada, aquest home de lleis ha d'infringir, per un breu instant en la història universal, la rígida llei, i ha d'impo­sar per sempre més la dictadura de la llibertat.

Però en aquest moment es fa palesa la debilitat dels conspiradors. Només han estat capaços d'ordir una cons­piració, de cometre un assassinat. Només han tingut for­ça per enfonsar el punyal cinc polzades dins del cos d'un home indefens i amb això ha acabat la determinació. En comptes de quedar-se amb el poder i utilitzar-lo per res­tablir la república, s'escarrassen per aconseguir una am­nistia barata i negocien amb Antoni. Permeten que els amics de Cèsar es reuneixin i d'aquesta manera perden un temps molt valuós. Ciceró, amb la seva clarividència, in­tueix el perill. S'adona que Antoni prepara un contracop, que liquidarà no només els conspiradors, sinó també les idees republicanes. Adverteix, s'exalta, s'agita i fa discur­sos per obligar els conspiradors, per obligar el poble a ac­tuar amb decisió. Però - error històric!- ell mateix no ho fa. Té tots els recursos a les mans. El senat està disposat a recolzar-lo i, en el fons, el poble només espera que algú prengui amb coratge i decisió les regnes que s'han escapat de les fortes mans de Cèsar. Ningú no s'hi oposaria, to­thom respiraria alleujat si ara Ciceró fes seu el govern i posés ordre en el caos.

Aquest moment històric, aquest moment universal que Marc Tul·li Ciceró espera ferventment des de les seves catilinàries, ha arribat per fi amb aquest idus de març. l si hagués sabut aprofitar-lo, la història que tots nosaltres hauríem après a l'escola hauria estat ben diferent. El nom de Ciceró no hauria passat als annals de Livi i de Plutarc com el d'un simple escriptor notable, sinó com el del sal­vador de la república, com el del veritable geni de la lli­bertat romana. Seva seria la glòria immortal d'haver tin­gut a les mans el poder d'un dictador i d'haver-lo tornat voluntàriament al poble.

Però en la història es repeteix contínuament la tragè­dia de l'home d'esperit que, afeixugat per la responsabili­tat interior, en el moment decisiu rares vegades es con­verteix en un home d'acció. Una vegada més es renova l~ mateixa escissió en l'home d'esperit, en l'home creatiu: com que s'adona de les estupideses de la seva època, es veu obligat a intervenir, i en un moment d'entusiasme es llança apassionadament a la lluita política, però al mateix temps també vacil·la a respondre a la violència amb més violència. La seva consciència recula davant la idea de sembrar el terror i de vessar sang, i aquests dubtes i con­sideracions, precisament en l'únic moment que no només permet la falta d'escrúpols sinó que fins i tot l'exigeix, pa­ralitzen les seves forces. Després del primer brot d'entu­siasme, Ciceró contempla la situació amb una clarividèn­cia perillosa. Observa els conspiradors, que tot just ahir lloava com a herois, i s'adona que no són sinó homes fe­bles que fugen de les ombres del seu crim. Observa el po­ble i s'adona que ja fa temps que no és el vell populus ro­manus, aquell poble heroic que ell havia somniat, sinó una plebs degenerada que només pensa en els seus inte­ressos i en la diversió, en menjar i en el joc, panem et cir­censes, que un dia aclama Brut i Cassi, els assassins, el se­güent Antoni, que crida venjança contra ells, i el tercer Dolabel·la, que fa destruir tots els retrats de Cèsar. S'ado­na que, en aquesta ciutat decadent, ningú ja no serveix de manera honrada la idea de la llibertat. Tothom vol el poder o el seu benestar. Ha estat en va desfer-se de Cèsar, perquè tots lluiten només per la seva herència, pels seus diners, per les seves legions, només aspiren al seu poder. Tan sols busquen el profit i els guanys per a ells mateixos, no per a l'única causa sagrada, la causa de Roma.

En aquestes dues setmanes, després de l'entusiasme precipitat, Ciceró està cada vegada més cansat i es torna més escèptic. Ningú a part d'ell no es preocupa de resta­blir la república. El sentiment nacional s'ha esvaït i l'inte­rès per la llibertat s'ha perdut completament. Al final sent repugnància per aquest tèrbol enrenou. Ja no es pot en­ganyar més quant a la impotència de les seves paraules. En vista del fracàs, ha d'acceptar que el seu paper conci­liador s'ha acabat, que ha estat massa dèbil o massa co­vard per salvar la seva pàtria de l'amenaça de la guerra ci­vil. Així doncs, l'abandona al seu destí. A principis d'abril se'n va de Roma, per tornar - de nou decebut, de nou vençut- als seus llibres, a la vil·la solitària de Pozzuoli, al golf de Nàpols.

Per segona vegada, Marc Tul·li Ciceró s'aïlla del món i es refugia en la seva soledat. S'adona definitivament que, en una esfera en què el poder equival a justícia i en què es fo­menta més la manca d'escrúpols que la saviesa i l'esperit conciliador, ell, com a savi, com a humanista, com a de­fensor de la justícia, des de bon principi ha estat en un lloc que no li corresponia. Ha hagut de constatar commo­gut que, en aquesta època efeminada, la república ideal que havia somniat per a la seva pàtria, el ressorgiment dels vells costums romans, ja no és possible. Però, com que ell mateix no ha pogut acomplir la gesta salvadora en la realitat, aquesta matèria rebel, almenys vol salvar el seu somni per a una posteritat més sàvia. Els esforços i els co­neixements de seixanta anys de vida no es poden perdre completament sense tenir cap efecte. Així, aquest home humiliat recorda quina és la seva veritable força i en aquests dies solitaris escriu l'última obra, la més gran, com a llegat per a altres generacions, De officiis, l'ense­nyament dels deures que l'home independent, l'home moral, ha de complir envers ell mateix i envers l'Estat. La tardor de l'any 44 a C, també la tardor de la seva vida, Marc Tul·li Ciceró escriu a Pozzuoli el seu testament polí­tic i moral.

Que aquest tractat sobre la relació de l'individu amb l'Estat és un testament, l'última paraula d'un home que ha dimitit i que ha renunciat a totes les passions públi­ques, ho demostra l’al·locució inicial. De officiis està adreçat al seu fill. Ciceró li confessa amb tota sinceritat que no s'ha retirat de la vida pública per indiferència, si­nó perquè, com a esperit lliure, com a republicà romà, considera que servir una dictadura està per sota de la se­va dignitat i del seu honor. «Mentre l'Estat encara era go­vernat per homes que ell mateix havia escollit, jo vaig de­dicar les meves forces i les meves idees a la res publica. Però des que tot va anar a parar a la dominatio unius, al domini d'un sol home, no va quedar espai per al servei públic o per exercir l'autoritat.» Des que es va abolir el senat i es van tancar els tribunals, ¿què pot fer-hi, al se­nat o al fòrum, sense perdre el respecte envers si mateix? Fins ara, l'activitat pública i política ja li ha robat prou temps. “Scribendi otium non erat”, al qui escrivia no li quedava temps lliure. l ell no va poder formular mai de manera completa la seva visió del món. Però ara que està obligat a romandre inactiu, vol aprofitar-ho almenys en el sentit de les grans paraules d'Escipió, que va dir d'ell mateix que «mai no va estar tan actiu com quan no tenia res per fer, i que mai no es va sentir menys sol com quan estava sol amb si mateix».

Aquestes idees sobre la relació de l'individu amb l’Estat, que Marc Tul·li Ciceró exposa al seu fill, no són gens noves ni originals. Uneix el que ha llegit amb allò gene­ralment acceptat: a seixanta anys, un orador no es con­verteix de cop i volta en un escriptor ni un compilador en un creador original. Però aquesta vegada les opinions de Ciceró inclouen un matís de tristesa i d'amargura que els dóna una nova càrrega emocional. Enmig de sagnants guerres civils i en una època en què les hordes de preto­rians i els canalles dels partits lluiten pel poder, un espe­rit veritablement humà torna a somniar -com sempre fan els homes solitaris en moments com aquests- l'eterna utopia de la pacificació del món mitjançant el coneixe­ment dels costums i la conciliació. La justícia i la llei han de ser els pilars fonamentals de l'Estat. Són els homes real­ment honrats i no els demagogs, els que han d'assolir el poder i, al mateix temps, la justícia dins de l'Estat. Ningú no pot imposar al poble la seva voluntat i els interessos personals, i s'ha de negar l'obediència a aquests homes ambiciosos que arrabassen el poder al poble, «hoc omne genus pestiferum acque impium». Exasperat, Ciceró, un independent irreductible, rebutja col·laborar amb un dic­tador i estar al seu servei. «Nulla est enim societas nobis cum tyrannis et potius summa distractio est.»

La tirania viola qualsevol dret, argumenta Ciceró. En una col·lectivitat, només es pot crear una veritable har­monia si l'individu, en comptes d'intentar beneficiar-se del seu càrrec públic, anteposa els interessos de la comu­nitat als privats. Només si no es malgasta la riquesa en lu­xes i en despeses excessives, sinó que s'administra i es transforma en cultura espiritual i artística, només si l'aris­tocràcia renuncia a la seva supèrbia i el poble, en comptes de deixar-se subornar per demagogs i de vendre l'Estat a un partit, exigeix els seus drets naturals, es podrà salvar la república. Ciceró, un encomiasta del centre, com tots els humanistes, demana la conciliació de les forces oposades. Roma no necessita ni un Sul·la, ni un Cèsar, ni els Grac. La dictadura és perillosa, com també ho és la revolució.

Moltes de les coses que diu Ciceró ja apareixien en la idea d'Estat de Plató i les reprendran Jean-Jacques Rous­seau i tots els idealistes utòpics. Però el que fa que aquest testament sobresurti de manera sorprenent en la seva època és el nou sentiment que mig segle abans del cristia­nisme s'expressa aquí per primer cop: l'humanitarisme. En una època en què es cometen les atrocitats més bru­tals, en què fins i tot Cèsar, quan conquereix una ciutat, fa tallar les mans a dos mil presoners, en què les tortures i les lluites de gladiadors, les crucifixions i les execucions són esdeveniments quotidians i naturals, Ciceró és el pri­mer i l'únic que protesta contra qualsevol abús de poder. Condemna la guerra com a mètode dels beluarum, de les bèsties, condemna el militarisme i l'imperialisme del seu propi poble, l'explotació de les províncies, i demana que l'annexió d'altres terres a l'imperi romà només es dugui a terme per mitjà de la cultura i de la tradició, mai amb l'es­pasa. Critica el saqueig de les ciutats i - petició absurda en la Roma d'aquell temps- demana clemència per als ciutadans que estan més desemparats davant la llei, per als esclaus (adversus infirmus justitia esse servandum). Amb una mirada profètica, prediu la caiguda de Roma a causa de la rapidesa excessiva de les seves victòries i d'unes con­questes malsanes, perquè només són militars. Des que, amb Sul·la, la nació va emprendre guerres només per quedar-se amb un botí, es va perdre la justícia dins de l'imperi ma­teix. l sempre que un poble pren per la força la llibertat a d'altres pobles, ell mateix perd, per una misteriosa ven­jança, la meravellosa força de la soledat.

Mentre les legions, sota el comandament dels ambiciosos capitosts, marxen cap a Pàrtia i Pèrsia, cap a Germà­nia i Britània, cap a Hispània i Macedònia, per servir el deliri fugaç d'un imperi, una veu solitària s'alça en pro­testa contra aquest triomf perillós, perquè ha vist com de la llavor sagnant de les guerres de conquesta en creix la collita encara més sagnant de les guerres civils. I aquest impotent defensor de la humanitat suplica solemnement al seu fill que honri la adiumenta hominum,la unió dels homes, com un dels ideals més transcendents i elevats. Aquell que durant massa temps ha estat orador, advocat i polític, que pels diners i per la fama ha defensat qualsevol causa, bona o dolenta, amb la mateixa valentia, que ha as­pirat a qualsevol càrrec, que ha volgut riqueses, el respec­te públic i l'aplaudiment del poble, per fi, a la tardor de la seva vida, ha arribat a una clara intuïció. Poc abans del fi­nal, Marc Tul·li Ciceró, fins ara tan sols humanista, es con­verteix en el primer defensor de la humanitat.

Mentre Ciceró, tranquil i serè en el seu aïllament, pensa en el sentit i la forma d'una constitució moral, a l'imperi romà el neguit augmenta. Ni el senat ni el poble encara no han decidit si han de lloar els assassins de Cèsar o dester­rar-los. Antoni ja es prepara per a la guerra contra Brut i Cassi quan, de sobte, apareix un nou pretendent, Octavi, que Cèsar va nomenar hereu i que ara vol prendre posses­sió d'aquesta herència. Tan bon punt arriba a Itàlia, escriu a Ciceró per obtenir-ne el suport, però al mateix temps Antoni li demana que vagi a Roma i Brut i Cassi també el criden des del front. Tots intenten que el gran defensor defensi la seva causa, tots reclamen el cèlebre home de lleis perquè converteixi la seva injustícia en justícia. Amb bon instint, busquen el recolzament de l'home d'esperit, que després deixaran de banda amb menyspreu, tal com sempre fan els polítics que volen el poder quan encara no el tenen. I si Ciceró encara fos el polític frívol i ambiciós d'abans, s'hauria deixat seduir.

Però Ciceró està més cansat i és més savi, dos sentiments que sovint tenen una semblança perillosa. Sap que allò que ara realment necessita és acabar la seva obra i po­sar ordre a la seva vida i als seus pensaments. Com Ulisses davant del cant de les sirenes, es tapa les orelles per no sentir els crits seductors dels poderosos. No fa cas del crit d'Antoni, ni del d'Octavi, ni del de Brut i de Cassi, ni tan sols del crit del senat ni del dels seus amics, sinó que con­tinua escrivint el seu llibre, convençut de ser més fort amb les paraules que amb l'acció i més llest en soledat que enmig d'un grup, amb la intuïció que seran les seves pa­raules de comiat d'aquest món.

Un cop acabat el testament, alça la vista. El desvetlla­ment és terrible: el país, la seva pàtria, es troba a les por­tes de la guerra civil. Antoni ha saquejat les caixes de Cè­sar i del temple i, amb els diners robats, ha aconseguit reclutar mercenaris. Però té tres exèrcits en contra, i tots tres armats: el d'Octavi, el de Lèpid i el de Brut i Cassi. Ja no hi ha temps per a la reconciliació ni per a la mediació. Ara s'ha de decidir si es vol per a Roma un nou cesarisme amb Antoni o si s'ha de recuperar la república. En un mo­ment com aquest tothom s'ha de pronunciar. Fins i tot Marc Tul·li Ciceró, el més prudent i caut de tots, el que ha estat per damunt dels partits o ha oscil·lat indecís de l'un a l'altre, buscant sempre l'equilibri, ha de prendre una de­cisió definitiva.

I ara succeeix una cosa extraordinària. Des que Cice­ró ha fet arribar De officzïs, el seu testament, al seu fill, és com si, a partir del menyspreu que sent per la vida, ha­gués recobrat el coratge. Sap que la seva carrera política i literària s'ha acabat. Ja ha dit tot el que havia de dir i ja no li queda gaire per viure. És vell, ha acabat la seva obra, ¿cal defensar aquestes restes miserables? De la mateixa manera que una bèstia cansada, que ja sent els gossos lla­drar molt a prop seu, de sobte es gira i, per accelerar la fi, es precipita contra els gossos que el persegueixen, Ciceró, desafiant la mort, també es llança de nou enmig del com­bat i des d'una posició perillosa. El qui durant mesos i anys només a fet servir el càlam silenciós, torna a agafar la dura pedra de la paraula i la llança contra els enemics de la república.

Un espectacle colpidor: el desembre, aquest home de cabells grisos torna a ser al fòrum de Roma per animar de nou el poble romà a ser digne de l'herència dels seus avantpassats, ille mos virtusque maiorum. Completament conscient del perill que suposa presentar-se desarmat da­vant d'un dictador que ja té les legions a punt de marxa i disposades a matar, llança catorze filípiques contra Anto­ni, l'usurpador del poder, que s'ha negat a obeir el senat i el poble. Però aquell que vol encoratjar els altres només té poder de convicció si ell mateix demostra de manera exemplar el seu coratge. Ciceró sap que no lluita inútil­ment amb paraules, tal com feia antigament en aquest ma­teix fòrum, sinó que, per convèncer, aquest cop ha d'ar­riscar la vida. Des de la rostra, la tribuna dels oradors, confessa decidit: «Quan era jove vaig defensar la repúbli­ca, i ara que m'he fet vell no li giraré l'esquena. Estic dis­posat a sacrificar la meva vida, si és que la meva mort per­met a aquesta ciutat recuperar la llibertat. El meu únic desig és, en morir, deixar enrere un poble de Roma lliure. El déus immortals no em podrien concedir favor més gran.» No hi ha temps, insisteix, per negociar amb Anto­ni. Han de recolzar Octavi que, tot i ser parent de sang i hereu de Cèsar, defensa la causa de la república. Ja no és qüestió de persones sinó d'una causa, la més sagrada. Res in extremum est adducta discrimen: de libertate decernitur, s'ha arribat a la decisió última i extrema: en depèn la lli­bertat. Però si el bé inviolable està amenaçat, qualsevol dubte menarà a la perdició. Així doncs, el pacifista Cice­ró reclama que els exèrcits de la república s'enfrontin als de la dictadura. l ell que, com més endavant el seu deixe­ble Erasme, per sobre de totes les coses odia el tumultus la guerra civil, sol·licita l'estat d'excepció per al país i l’exili de l'usurpador.

Ja no com a advocat de processos dubtosos sinó con­vertit en defensor d'una causa noble, Ciceró pronuncia, en aquests catorze discursos, unes paraules veritablement grandioses i fervents. «Que d'altres pobles visquin en l'es­clavitud», exclama davant dels seus conciutadans. «Nos­altres els romans no ho volem. Si no podem conquerir la llibertat, deixeu-nos morir.» Si realment l'Estat ha arribat a la més extrema de les humiliacions, a un poble que do­mina el món sencer - nos principes orbium terrarum gen­tiusque omnium - li correspon actuar tal com ho farien els gladiadors a l'arena. Val més morir plantant cara a l'ene­mic que deixar-se matar. Ut cum dignitate potius cadamus quam cum ignominia serviamus, millor morir amb honor que servir amb ignomínia.

El senat, el poble reunit, escolten aquestes filípiques amb admiració. Alguns potser intueixen que aquesta és l'última vegada en molts segles que al mercat es podran pronunciar lliurement paraules similars. Allà, aviat tot­hom s'haurà d'agenollar com un esclau davant de les està­tues de marbre dels emperadors i, en comptes dels dis­cursos lliures que es feien abans en l'imperi del Cèsar, només s'autoritzarà un xiuxiueig dissimulat als aduladors i als delators. Els oients s'estremeixen, de por i d'admira­ció per aquest home vell que, sol, amb el valor d'un des­esperat, d'una desesperança íntima, defensa la inde­pendència de l'home d'esperit i el dret de la república. Encara que vacil·len, tots hi estan d'acord. Però ni el foc roent de les paraules no pot encendre la soca podrida de l'orgull romà. I mentre al mercat aquest idealista solitari predica el sacrifici, a la seva esquena els caps de les le­gions conclouen sense escrúpols el pacte més deshonrós de la història de Roma.

Octavi, que Ciceró ha lloat com a defensor de la repú­blica, Lèpid, per a qui Ciceró va demanar al poble de Ro­ma una estàtua pels seus mèrits, tots dos retirats per eli­minar Antoni, l'usurpador, ara prefereixen negociar. Com que cap de tots tres dirigents, ni Octavi, ni Antoni, ni Lè­pid, és prou fort per apoderar-se tot sol de l'imperi romà com si fos un botí personal, els tres enemics mortals estan d'acord a repartir-se l'herència de Cèsar en privat. En comptes del gran Cèsar, Roma té de la nit al dia tres petits cèsars.

- - - -

En aquest moment decisiu per a la història universal, els tres generals, en comptes d'obeir el senat i de respectar les lleis del poble romà, s'uneixen per formar un triumvirat i per repartir-se un imperi enorme, que abraça tres conti­nents, com si fos un botí de guerra qualsevol. En una ille­ta a prop de Bolonya, on conflueixen el Reno i el Lavino, s’instal·la una tenda on s'han de trobar tots tres bandits. Evidentment, cap d'aquests grans herois militars es refia dels altres. S'han tractat tan sovint de mentiders, de bri­valls, d'usurpadors, d'enemics de l'Estat, de bandits i de lladres en les proclames respectives, que coneixen perfec­tament el cinisme dels altres. Però als homes amb afany de poder no els importen les conviccions sinó només el po­der, no l'honor sinó el botí. Prenent totes les precaucions possibles, els tres interlocutors s'acosten un rere l'altre al lloc convingut. Tan sols després que els futurs amos del món s'han assegurat que cap d'ells no porta armes per assassinar uns aliats massa recents, es dirigeixen un somriu­re amable i entren junts a la tenda on s'acordarà i es cons­tituirà el futur triumvirat.

Tres dies s'estan Antoni, Octavi i Lèpid, sense testi­monis, en aquesta tenda. Han de debatre tres qüestions. Sobre la primera - com s'han de repartir el món- es po­sen d'acord ràpidament. Octavi es quedarà Àfrica i Nu­mídia; Antoni, la Gàl·lia i Lèpid, Hispània. La segona qüestió tampoc no els representa gaires preocupacions: com reunir els diners per pagar els sous que fa mesos que deuen a les seves legions i als cràpules del partit. Aquest problema es resol fàcilment mitjançant un sistema que des de llavors s'ha imitat sovint. Només cal prendre la fortuna als homes més rics del país i, al mateix temps, per­què no es puguin queixar amb veu massa alta, se'ls treu del mig. Còmodament asseguts a taula, els tres homes ela­boren una llista, un comunicat oficial amb els noms dels proscrits, els dos mil homes més rics d'Itàlia, inclosos dos-cents senadors. Cadascun anomena els que ell coneix, i hi afegeix els enemics personals i els adversaris. Amb quatre ratlles, el nou triumvirat ha liquidat la qüestió ter­ritorial i l'econòmica.

Ara toca discutir el tercer punt. Qui vulgui instaurar una dictadura, per estar segur del seu domini, ha de fer callar per sobre de tot els eterns enemics de qualsevol tirania: els homes independents, els defensors de la utopia inextirpable que és la llibertat intel·lectual. Antoni exi­geix que el nom de Marc Tul·li Ciceró encapçali aquesta última llista. Aquest home ha identificat la seva autèntica naturalesa i l'ha anomenada pel seu veritable nom. Ell és el més perillós de tots perquè té força d'esperit i voluntat d'independència. Se n'han de desfer.

Octavi, espantat, s'hi nega. Jove i encara no del tot en­durit ni enverinat per la perfídia de la política, no vol començar el seu mandat eliminant l'escriptor més cèlebre d'Itàlia. Ciceró ha estat el seu defensor més fidel, l'ha lloat davant del poble i del senat. Fa tot just pocs mesos que Octavi li demanava humilment ajuda i consell i que, amb tot el respecte, anomenava l'ancià el seu «veritable pare». Octavi s'avergonyeix i no abandona la seva posició. Mo­gut per un bon instint, que l'honra, no vol lliurar l’il·lustre mestre de la llengua llatina a l'ignominiós punyal d'uns assassins a sou. Però Antoni continua dient que entre l'es­perit i el poder hi ha una rivalitat eterna i que no hi ha enemic més perillós per a la dictadura que el mestre de la paraula. Tres dies dura la lluita pel cap de Ciceró. Final­ment Octavi cedeix i, d'aquesta manera, el nom de Ciceró conclou el document potser més vergonyós de la història de Roma. Aquesta sola proscripció és la que en realitat se­gella la sentència de mort de la república.

En el moment que Ciceró s'assabenta de l'acord al qual han arribat els que abans eren enemics mortals, és cons­cient que està perdut. Sap molt bé que al filibuster Anto­ni, que Shakespeare, sense motiu, ennoblirà i farà espiri­tual, l'ha marcat de manera massa dolorosa amb el ferro roent de la paraula en atribuir-li els més baixos instints de la cobdícia, de la vanitat, de la crueltat i de la manca d'es­crúpols, i ara no pot esperar d'aquest home brutal i vio­lent la magnanimitat d'un Cèsar. Si hagués volgut salvar la vida, l'única cosa lògica que hauria pogut fer és fugir rà­pidament. Ciceró hauria d'haver anat a Grècia a trobar-se amb Brut, Cassi o Cató a l'últim campament de la llibertat republicana. Allà com a mínim hauria estat protegit dels assassins que ja havien enviat. I, de fet, dues o tres vega­des el proscrit sembla decidit a fugir. Ho prepara tot, ho fa saber als seus amics, s'embarca en un vaixell i es posa en camí. Però a l'últim moment Ciceró sempre s'atura.

Aquell qui ha viscut alguna vegada la desolació de l'exili sent, fins i tot en el perill, la voluptuositat de la terra na­tal i la indignitat d'una vida en fugida constant. Una vo­luntat misteriosa, més enllà de la raó i fins i tot contra ella, l'obliga a plantar cara al destí que l'espera. Aquest home, cansat de la seva existència ja finida, només anhela uns dies més de repòs. Només vol pensar una mica amb cal­ma, escriure unes quantes cartes i llegir uns quants lli­bres, i després que vingui el que hagi de venir. En aquests últims mesos, Ciceró s'amaga ara en una de les seves hi­sendes ara en una altra, marxant-ne sempre que un perill l'amenaça, però sense defugir-lo mai del tot. Com un ma­lalt amb febre canvia el coixí, ell canvia aquesta mena d'a­magatalls, sense estar del tot decidit a afrontar el seu des­tí, ni tampoc decidit a evitar-lo, com si estant preparat per morir, inconscientment volgués complir la màxima que havia escrit en el tractat De senectute, segons la qual un home vell no ha de buscar la mort ni tampoc retardar-la. Quan li arribi la mort, l'ha de rebre amb serenitat. Neque turpis mors forti viro potest accedere, per a les ànimes for­tes no hi ha cap mort ignominiosa.

Així doncs, Ciceró, que ja és de camí cap a Sicília, de sobte ordena a la seva gent que orienti de nou la quilla cap a la Itàlia hostil i atraqui a Caieta, l'actual Gaeta, on té una petita propietat. L'ha envaït un cansament no només dels membres i dels nervis, sinó un cansament de la vida i una misteriosa enyorança del final, de la terra. Tan sols vol reposar una altra vegada. Vol respirar una altra vega­da l'aire dolç de la pàtria i acomiadar-se. Acomiadar-se del món, però aturar-se i descansar, encara que només si­gui un dia o una hora!

Així que arriba, saluda amb veneració els lars de la casa, els esperits protectors. L'home de seixanta-quatre anys està cansat. El viatge per mar l'ha deixat exhaust, i per això s'estira al cubiculum, al dormitori o, més ben dit, a la cambra funerària, i tanca els ulls per gaudir en un dolç son del plaer del repòs etern.

Però quan tot just s'ha estirat, entra precipitadament un dels seus fidels esclaus. A la vora, hi ha homes armats que semblen sospitosos. Un empleat de la casa, al qual Ci­ceró ha fet molts favors al llarg de tota la vida, n'ha reve­lat l'amagatall als assassins per obtenir la recompensa. Ha de fugir immediatament. Ja tenen una llitera a punt i ells mateixos, els esclaus de la casa, agafaran les armes i el pro­tegiran en el breu trajecte fins al vaixell, on estarà segur. El vell, exhaust, s'hi nega. «¿Per què?», pregunta. «Estic cansat de fugir i cansat de viure. Deixeu-me morir en aquesta terra, la terra que jo he salvat.» Però el vell i fidel criat acaba convencent-lo. Fent una volta pel bosquet, els esclaus armats porten la llitera fins a la barca salvadora.

Però l'home que l'ha traït a casa seva no vol quedar-se sense els seus vergonyosos diners. Ràpidament crida un centurió i uns quants homes armats. Comencen a córrer darrere de la comitiva a través del bosc i arriben a temps d'aconseguir el botí.

A l'acte, els servents armats s'agrupen al voltant de la llitera disposats a lluitar, però Ciceró els ordena que abai­xin les armes. La seva vida ha arribat a la fi, ¿per què sa­crificar altres vides, més joves? En aquest últim moment, aquest home sempre indecís, insegur i rares vegades va­lent, perd tota la por. Sent que només pot acreditar-se com a romà en aquesta última prova si va a l'encontre de la mort amb dignitat, sapientissimus quisque aequissimo ani­mo moritur. Els servents obeeixen la seva ordre i s'aparten. Desarmat i sense oposar resistència, ofereix als assassins el seu cap d'ancià amb aquestes grandioses i sàvies parau­les: «Non ignoravi me mortalem genuisse», sempre he sa­but que sóc mortal. Però els assassins no volen filosofia sinó el seu sou. No dubten ni un segon. Amb un cop fort, el centurió abat l'home indefens.

Així mor Marc Tul·li Ciceró, l'últim defensor de la lli­bertat de Roma, més heroic, viril i decidit en la seva últi­ma hora que en molts milers al llarg de tota la seva vida.

Un sagnant drama satíric segueix la tragèdia. La urgència amb la qual Antoni ha ordenat aquesta mort fa sospitar els assassins que aquest cap en concret ha de tenir un va­lor extraordinari. Evidentment no s'imaginen el seu valor en el context espiritual del món i de la posteritat, però sí la importància que té per a qui ha encarregat aquest crim sagnant. A fi que no els puguin disputar el premi, deci­deixen lliurar a Antoni en persona el cap de l'home assas­sinat com a prova de l'ordre acomplerta. El capitost dels bandits talla el cap i les mans del cadàver, ho fica tot en un sac i, amb el paquet que encara regalima de sang a l'es­quena, se'n va ràpidament cap a Roma per alegrar el dic­tador amb la bona nova que el millor defensor de la repú­blica de Roma ha estat eliminat de la manera habitual.

I el criminal menor, el cap dels bandits, no s'equivo­cava. El gran criminal, que ha ordenat l'assassinat, con­verteix l'alegria pel crim comès en una recompensa digna d'un príncep. Antoni, ara que ha fet saquejar i matar els dos mil homes més rics d'Itàlia, per fi pot mostrar-se ge­nerós. Paga un milió just de sestercis al centurió pel sac sagnant que conté les mans tallades i el cap ultratjat de Ciceró. Però això encara no sadolla la seva set de venjan­ça. L'odi estúpid d'aquest home sanguinari encara inven­ta una especial ignomínia per al mort, sense adonar-se que això l'envilirà a ell mateix per sempre. Antoni ordena cla­var el cap i les mans de Ciceró a la rostra, a la mateixa tri­buna dels oradors des de la qual Ciceró va enardir el po­ble contra ell per defensar la llibertat de Roma.

y tal de cualquier cielo el movimiento

describirá por infalible ciencia

con radio, matematico instrumento;

tal pondrá en astros suma diligencia

y dirá de cada uno el nacimiento;

mas tu profesión, ínclito romano,

será en gobierno de hombres tener mano.

Tu oficio, mientras te tendrá la Tierra,

será poner pacíficos preceptos:

a soberbios bajar con cruda guerra

y perdonar a humildes y sujetos.

El derecho fue un elemento cru­cial en la unificación del dilatado mundo romano. Pero nunca constituyó un instrumento rígido, lo cual fue un factor clave para el éxito de Roma. Dentro de su amplio círculo de uniformidad, en el ámbito local la administración romana era flexible, tolerante y abierta.

Los romanos podían ser sumamente crue­les, capaces de clavar a alguien en una cruz sin pestañear. Pero preferían la colabora­ción a la crucifixión, porque resultaba más eficaz. Cuando Roma conquistaba una nue­va provincia, al general vencido y a su ejér­cito se les cargaba de cadenas, pero casi todos los demás salían ganando. A la elite local se le concedía cargos en la jerarquía romana. Los negocios se beneficiaban de las calzadas, los sistemas hidráulicos, las leyes mercantiles y los tribunales de Roma. Los soldados romanos custodiaban las ciudades contra piratas y salteadores. Y en un plazo relativamente corto, muchos residentes pro­vinciales eran nombrados ciudadanos de Roma con todas las obligaciones y derechos inherentes a esa condición.

El imperio de Alejandro Magno se hundió, en parte, porque trató a los habitantes de sus provincias como enemigos derrotados. Los romanos trataban a sus súbditos como romanos: no eran extraños, sino cola­boradores. Hispania, Britania, Arabia, Ger­mania y Egipto dieron autores, legisladores, maestros, médicos, ingenieros y soldados que contribuyeron al engrandecimiento y la gloria del Imperio. El Estado romano era un crisol multicultural.

Cualquier puesto de responsabilidad en el Imperio era accesible a un candidato mas­culino, independientemente de su origen. Un general norteafricano llamado Septimio Severo llegó a emperador de Roma, y permaneció dieciocho pacíficos años en el tro­no. Trajano, uno de los emperadores más insignes, nació en Hispania.

Roma ejecutó a Jesucristo y arrojó a los leones a los primeros cristianos. Pero, por lo general, los romanos hacían gala de una tolerancia ilimitada en materia religiosa. Tenían sus ritos tradicionales, complemen­tados, después de Augusto, por el culto a los divinos emperadores. Sin embargo, los sazo­naban intensamente con la especia ecléctica de las religiones foráneas. En Bath, Inglate­rra, visité el templo de una divinidad que era una amalgama de una diosa celta y de Minerva, la diosa romana de la sabiduría. En casi todos los destacamentos y puestos avanzados del ejercito había un templo de­dicado a Mitra, dios persa de la luz, uno de los más venerados entre los soldados roma­nos. Cuando se descubrió Pompeya hace un par de siglos, uno de los primeros edificios que se desenterraron fue un fastuoso templo de Isis, la diosa egipcia de la fertilidad. Así era el variopinto Imperio que heredó Cesar Augusto de sus predecesores republi­canos. El primer emperador romano fue también uno de los más preclaros. Roma había consagrado la mayor parte de los tres siglos anteriores a las conquistas militares. Augusto puso freno a la expansión imperial. Se concentró en las mejoras cívicas y en la construcción de calzadas, puentes, acueduc­tos o murallas y nuevos templos por doquier para recordar a los romanos que eran un pueblo con principios morales. La paz de Augusto promovió una edad de oro de la literatura latina, en la que Horacio, Virgilio, Ovidio y Tito Livio produjeron obras que todavía se leen en la actualidad .

Augusto aprovechó todos los recursos al alcance de un gobernante. Así, preocupado por el descenso de la natalidad, decretó una penalización del aborto e incentivos fiscales para las familias numerosas.

También embelleció su capital. Al morir, en el ano 14 d.C., dejó un mensaje al pueblo romano: «Nací en una ciudad de ladrillo -señalaba exactamente Augusto-, y os lego una ciudad de mármol».

De vez en cuando, en los siglos posterio­res, el Imperio fue gobernado por otros dig­natarios de la talla de Cesar Augusto, sobre todo los denominados «cinco emperadores buenos»: Nerva, Trajano, Adriano, Antoni­no Pío y Marco Aurelio, que reinaron en el apogeo del Imperio romano y lo mantuvie­ron unificado y en paz.

No obstante, a finales del siglo III, las fuerzas históricas que debían llevar a Roma a la ruina se vislumbraban ya en el hori­zonte cercano: la economía, los enemigos exteriores del Imperio y, en mi opinión, una especie de entropía moral.

El historiador Paul Kennedy acunó el ter­mino «sobredilatación imperial» para expli­car por qué se desmoronan las grandes potencias. Roma bien podría considerarse el paradigma. Defender las fronteras de su gigantesco Imperio y preservar la paz den­tro de las mismas exigía un presupuesto militar astronómico, difícil además de recor­tar porque los territorios provinciales se resistían a perder la protección y los beneficios económicos de­rivados de los destaca­mentos locales.

Entretanto, el arte de evadir impuestos alcanzó unas cotas tan altas entre las clases pudientes que había que sangrar a los ganaderos y a los agricul­tores, particularmente en Italia, para mantener el flujo de ingresos. Y dado que todo el Imperio era una zona de libre comer­cio, las provincias apren­dieron gradualmente a negociar entre sí, dando de lado a Roma y a sus intermediarios. Un impe­rio cuyos gastos iban en aumento devengaba a la capital unos divi­dendos cada vez más exiguos.

Con todos estos problemas minando sus entrañas, un gran proceso histórico se ini­ciaba fuera de las fronteras imperiales: las migraciones masivas desde Asia central hacia Europa. Al principio Roma desdeñó a los visigodos, los ostrogodos y los hunos, considerándolos un hatajo de bárbaros. En el siglo V, aquellos bárbaros derribaban sus muros. El huno Atila saqueó buena parte de Italia y la Galia. Según la leyenda, sus tropas estaban a un día de marcha de Roma cuando murió repentinamente en el trans­curso de una de sus frecuentes orgías «nup­ciales». También desempeñaron un papel destacado los vándalos, una tribu germana que invadió la península Ibérica y el norte de África en el siglo V, cortando así el sumi­nistro de grano a Italia.

La roma de la era republicana y del Alto Imperio seguramente hubie­ra podido presentar batalla. En el Bajo Imperio, sin embargo, los roma­nos fueron perdiendo su voluntad de acción. Los descendientes de un pueblo que había conquistado el mundo se reunían ahora en el foro reclamando «panem et circenses» (“pan y circo”).

Los emperadores les complacieron. Du­rante la República, el gobierno convocaba juegos gladiatorios de tres o cuatro semanas al año. En el siglo II, aquellos espectáculos sangrientos podían durar varios meses seguidos. Los juegos más notables del empe­rador Trajano, que se prolongaron 123 días sin interrupción, ofrecieron el triste espectáculo de 5.000 seres humanos y 11.000 ani­males muertos a sangre fría. Y la muche­dumbre pedía más. A tono con esta funesta fiebre de excesos, las calles se llenaron de imponentes y ame­nazadoras estatuas de mármol. La desco­munal estatua de Nerón en el foro tenía más o menos veinte veces el tamaño de un hom­bre, es decir, similar altura que un edificio de trece plantas.

Cuando se entregaban a tales excesos, los ciudadanos de Roma no hacían más que seguir a sus líderes. En el transcurso de los siglos, el trono imperial paso por algunas de las manos más viles de la historia, dentro de un proceso que se había iniciado al morir el primer emperador. De los diez sucesores inmediatos de Augusto, ocho perdieron la corona de forma violenta.

Calígula (37-41 d.C.) eliminó incluso a miembros de su familia, pero amaba tanto a los animales que nombró cónsul a su ca­ballo; más o menos como si el presidente Bill Clinton propusiera a su gato como miembro del ­Tribunal Supremo de Estados Unidos.

Cómodo (177-192), hijo del eximio Marco Aurelio, tenía pretensiones de gla­diador. Pero tomó la precaución de que todos sus contrincantes fueran armados con unas espa­das elaboradas con plomo blando, de tal modo que los filos se doblaban cada vez que el emperador re­cibía un mandoble. No es de extrañar que acumula­se un nutrido record de victorias en la arena. Pero la fortuna le volvió la espalda una víspera de Año Nuevo, en que fue estrangulado por' un lu­chador reclutado por un grupo de conspiradores.

El sucesor de Acomodo, Pertinax (193), reinó 86 días justos antes de ser asesinado. Tras el suceso, el ejército subastó la púrpura imperial al mejor postor. La adquirió un tal Didio Juliano (193), que fue decapitado al cabo de dos meses.

Una relación de malos emperadores esta­ría incompleta sin el infame Nerón (54-68). Era un hombre endiabladamente perverso, aunque la erudición más reciente le ha absuelto de algunos cargos más conocidos que pesaban en su contra. Lo descubrí mientras paseaba por el Foro romano con Ida Sciortino, arqueóloga del Ministerio del Patrimonio Cultural. Al pasar junto al lugar donde se erigió su gigantesca estatua, hice una broma sobre Nerón.

«No debe creer a pies juntillas todo lo que se ha dicho sobre él -me advirtió-. Recuer­de que muchos de esos relatos fueron escri­tos por sus adversarios políticos.»

Según la leyenda, Nerón tañía la lira mientras ardía Roma en el ano 64 d.C. Pero Ida Sciortino afirma que el emperador paso los nueve días que duro el incendio redac­tando unas normas más severas para prevenir este tipo de catástrofes, y planeando una ciudad nueva. La reconstrucción comenzó veinticuatro horas después de que se extinguiesen los últimos rescoldos.

De todos modos, incluso Ida Sciortino admite que Nerón se había ganado a pulso su pésima reputación en otros aspectos. Para garantizar la asistencia de publico a sus deplorables recitales de lira, se dice que encerraba a los oyentes en el teatro, sin dejarles salir bajo ningún pretexto. Algunas mujeres dieron a luz en plena actuación mientras el emperador, impertérrito, pulsa­ba las cuerdas de su instrumento.

Moderado en su juventud, con el tiempo se convirtió en un asesino insaciable. Mató a diversos parientes, entre ellos a su hermano adoptivo, a su esposa encinta y a su astuta madre, Agripina, a quien finalmente ejecutó tras cinco intentos fallidos. Envió a innumerables mártires cristianos a una muerte atroz en la arena.

En un Imperio en el que a la vida huma­na se le otorgaba tan escaso valor, quizá no debería asombrarnos el rápido arraigo de un nuevo culto en torno a un hombre que había sido ajusticiado como un criminal en una provincia insignificante. Cuando Jesús de Nazaret y Poncio Pilatos, procurador ro­mana de Judea, se encontraron cara a cara en el templo de Jerusalén, todo el poder estaba en manos de Pilatos. Pero Jesús tenía el poder de una idea. Su mensaje de que cada vida era preciosa apelaba a una necesi­dad intrínseca del individuo que los cesares no podían satisfacer.

Favorecidos en gran medida por la facili­dad de movimientos y la tolerancia genera­lizada con las nuevas religiones dentro del Imperio, los primeros cristianos convirtie­ron poco a poco a la totalidad del mundo romano.