El monasterio-castillo-almunia tenía todas las condiciones de un reducto de guerra: polígonos exterior e interior, líneas de defensa rasante, ángulos muertos, la llamada obra accesoria, su alcazaba, su poterna, sus glacis, contrafuertes y blocaos, casernas y casamatas, escarpas, cresterías, adarves, parapetos, batientes, excavaciones, caminos cubiertos, fosos y contrafosos, nidos artilleros y, en fin, todo lo necesari para hacer aquel baluarte inexpugnable.

Ramon J. Sender. Crónica del alba, 2. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0814-6. 704 pàgs. Pàg. 505.

La ciutat medieval

Leonardo Benevolo ha sintetitzat alguns dels trets més importants que defineixen la ciutat medieval. Ens adonarem que tots responen de manera bastant aproximada a allò que fou la Barcelona d'aquells segles. En primer lloc, afirma l'autor esmentat que «les ciutats medievals tenen una xarxa de carrers tan irregulars com la de les ciutats musulmanes». Malgrat tot, «els carrers estan organitzats de manera que formen un espai unitari, en el qual és sempre possible orientar-se (...). Les cases (...) s'obren cap a l'espai públic i tenen una façana que contribueix a formar l'ambient del carrer o de la plaça». En segon lloc, hi ha una divisió de l'espai públic en centres de poder diversos: centre religiós (la catedral i el palau episcopal); centre civil (la casa de la ciutat) i el centre o els centres comercials (llotja i seus gremials, etc.). La ciutat és, doncs, dividida en barris, que tenen una certa personalitat. Quan el segle XIII es produeix el creixement de les ciutats, «en els barris perifèrics es formen alguns centres secundaris: són els convents dels nous ordes religiosos (...) amb llurs esglésies i places». En tercer lloc, la ciutat medieval «és un cos polític privilegiat i la burgesia urbana és una minoria dins de la població total, que creix ràpidament i continuada des de començament del segle XI fins a mitjan segle XIV». Les ciutats medievals estan encerclades per una muralla. A mesura que creix la població cal bastir noves muralles. «La construcció d'una nova muralla es retarda mentre a l'interior de la vella hi ha encara espai disponible; per aquest motiu els barris medievals són densos i els carrers creixen en alçada. Les grans muralles construïdes al final del dos-cents o al principi del tres-cents -a Florència, Siena, Bolonya, Pàdua, Gant-», a Barcelona, hauríem d'afegir nosaltres, «seran massa grans quan la població, al segle XIV, deixi de créixer o disminueixi. Al seu interior resten grans espais verds que no foren ocupats fins al segle XIX» (Benevolo).

En quart lloc, cal remarcar que les ciutats «reberen llur forma definitiva en els segles que van del quatre-cents, al set-cents, quan llur mida i llur aspecte ja eren estabilitzats».

Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 29.

La revolta dels remences

Els pagesos de la Catalunya medieval en peu de guerra

Per Agnès Rotger, amb l’assessorament d’Àngel Casals i Valentí Gual

Sàpiens núm. 103. Maig 2011

Després de moltes dècades d’abusos i penúries al camp, a mitjan segle XV la pagesia catalana va dir prou. Dos homes de diferent tarannà, Francesc de Verntallat i Pere Joan Sala, van encapçalar la primera revolta popular de la nostra història, una revolució que va fracassar en les formes, però no en el fons. A partir d’aquell moment, les classes oprimides van saber que unides podien lluitar pels seus drets… i sortir-se’n.

Sovint es diu que la sentència de Guadalupe va donar la llibertat als pagesos. És cert?La sentència arbitral de Guadalupe va suposar la possibilitat de redimir, o sigui, pagar, a canvi de l’abolició dels mals usos. No tots els pagesos van poder satisfer les quantitats acordades. Si per llibertat s’entén la possibilitat d’abandonar un feu sense haver de satisfer diners al senyor… De fet, la sentència va significar la restauració d’un sistema feudal que s’havia vist seriosament amenaçat.

Per tant, devien ser moltes les coses que van quedar al tinter…

Van quedar al tinter aspectes clau que integraven l’imaginari i el quadre de reivindicació i lluita de l’ala radical del moviment. Aquesta es plantejava la supressió del feudalisme, l’existència d’un món sense senyors. La idea força era la de deixar clar que no sempre hi havia hagut nobles: quan Adam cavava i Eva filava, on era el senyor? De l’objectiu final dels homes de Pere Joan Sala a la sentència de 1486 hi ha un abisme.

Els pagesos van acceptar una sentència tan decebedora?

La revolta va persistir d’una forma larvada. Als pagesos els era prohibida l’entrada a determinades viles i ciutats, i algunes accions imputades a “bandolers” foren obra de remences exaltats. Un episodi de gran càrrega simbòlica: el desembre de 1492 un remença de Canyamars, Joan, va estar a punt de matar el rei Ferran a Barcelona.

Quan va arribar la llibertat plena per als pagesos?

La llibertat plena és al segle XIX, amb l’abolició del feudalisme. Ara bé, en un marc econòmic i polític opressiu, que lliga directament amb la deriva carlista de molts pagesos catalans. Els pagesos es podien morir, lliurement, de gana. Després vindria la lluita per la propietat de la terra treballada…

Un document inèdit sobre la lluita dels barcelonins contra els remences

L'historiador Ramon Sarobe comenta el text que desgrana els detalls de la composició de la host de Barcelona El document 'AHCB, Consellers, Política i Guerra, 1C.III-3, doc. 134', localitzat per Sarobe a l'Arxiu Històric de la Ciutat, parla del reclutament de les tropes a cavall de Barcelona que anaren a sufocar la revolta remença. El text recull dos moments: el primer, del 7 de febrer al 22-24 de març, quan la host surt de Barcelona per escometre els remences que atacaven Llerona. El segon, és el 7 d'abril, a Granollers, on es procedeix a la paga per més dies per als integrants de la cavalleria, ja amb vista a la persecució dels pagesos foragitats.

La campanya

El 20 de gener de 1485 fou posada la bandera a la finestra de la Casa de la Ciutat i començà l’allistament de la gent de guerra que havia anar a l’encontre dels pagesos. A conseqüència de l’assalt dels pagesos comandats per Pere Joan Sala contra Granollers (3 de febrer), el municipi es decantà per l’acció directa, reclutà noves forces i decretà la sortida d’una host. Això fou concretat l’1 de març de 1485, al tenir notícies del setge del castell de Sentmenat per bandes de remences; de moment no sortí la bandera de Barcelona. La host, composada principalment de cavalleria, aconseguí alguns èxits contra els pagesos, aixecant el setge de Sentmenat i expulsant a l’enemic de Granollers (1-10 de març).

Davant la imminència d’un compromís auspiciat per Ferran el Catòlic, els consellers de Barcelona cregueren que havien de donar un últim cop d’efecte contra uns revoltats que segons ells havien traspassat tots els límits de la decència, el 13 de març tragueren la bandera de la finestra i la baixaren al carrer, portada per en Francí Guerau de Vallseca. El Dietari de la Generalitat en dóna comptada notícia: “E portave la bandera mossèn Ffrancesch Guerau de Vallsecca, ciutadà, tot armat en blanch sus hun cavall ben encubertat”.

La partida de la host es demorà uns dies per la intromissió de les autoritats reials, que volien romandre neutrals davant del conflicte i esperaven la resolució de Ferran II; tanmateix, a l’arribar notícia del setge de Mataró pels pagesos, el mateix lloctinent demanà la partida immediata d’una expedició. Aquesta sortí el 22 de març, comandada pel conseller en cap, Jaume Destorrent, amb dos-cents cavalls i tres-cents infants; entre els personatges notables es trobaven els bisbes d’Urgell i Vic i multitud de cavallers, donzells i ciutadans honrats. El 24 trabaren combat amb els remences a Llerona; foren cent homes a cavall al comandament de Jaume Destorrent els que s’adelantaren des de Montcada, amb l’ensenya de la ciutat, seguits de la resta de la host. Arribaren just a punt a Llerona, quan els pagesos calaven foc a l’església on s’havien refugiat els defensors; amb una gran càrrega de cavalleria desorganitzaren els nou-cents o mil remences que es trobaven a la població, els feren posar en fuga i en captivaren molts, entre ells el cabdill Pere Joan Sala. “L’envestida dels barcelonins fou ràpida i furiosa”. Després de pentinar el territori a la recerca de remences dispersos, Jaume Destorrent i el seu abanderat En Vallseca tornaren a Barcelona el 4 de maig, essent felicitats efusivament pel Consell de Cent.

El document

El document (AHCB, Consellers, Política i Guerra, 1C.III-3, doc. 134) parla del reclutament de les tropes a cavall de Barcelona que anaren a sufocar la revolta remença.

El document recull dos moments: el primer (folis 1r-7v), del 7 de febrer al 22-24 de març, quan la host surt de Barcelona per escometre els remences que atacaven Llerona. Durant aquells dies es recluten homes a cavall i se’ls paga una soldada de dos mesos segons el seu armament. El segon moment (folis 8r-9r), és el 7 d’abril, a Granollers, on es procedeix a la paga per més dies per als integrants de la cavalleria, ja amb vistes a la persecució dels pagesos foragitats. Aquests són els homes que parteixen aquell dia de la vila per anar a Hostalric, i després a l’Empordà i la Muntanya, amb l’infant Enric.

Degué existir una llista igual per als homes a peu, que no s’ha conservat. Així mateix, la llista no comprèn tots els homes a cavall de la host, només els que foren pagats pel municipi.

Per a l’allistament es procedia de la següent manera: Els interessats es presentaven a la taula on era avaluat l’armament que aportaven. Aquest armament podia ser:

1. Arnès blanc [arnès metàl·lic complet i tancat] amb llança grossa. Cavall encubertat.

2. A la bastarda [arnès metàl·lic amb menor grau de protecció]. Cavall encubertat.

3. A la geneta [armadura lleugera, com ara cota de malles]. El cavall no porta proteccions.

Segons la categoria del seu armament el reclutat rebria 12, 9 o 6 lliures per mes.

A més a més, cada reclutat havia de portar un cavall escaient a la seva categoria de combatent. Els cavalls eren avaluats per persones amb coneixements de menescalia, l’individu només podia ser allistat si el cavall era bo per a la guerra. En la llista s’anotava l’aspecte del cavall, perquè es pogués comprovar (en revistes posteriors) si l’home d’armes havia portat a la campanya la mateixa bèstia que havia declarat. Substituir el cavall declarat per un altre d’inferior categoria podia comportar la pèrdua del sou.

Per al reconeixement del cavall hom solia anotar el color del pelatge: tordillo [mesclat de blanc i negre], castany, blanc, russio, rodat [taques rodonenques i més fosques que la resta del pèl], fanero, zayno, rabicano, castany jayna, baio [grogenc, amb la crin i cua negres], mostart, etcètera; i les possibles marques que tingués (cara blanca, morro blanc, estel blanc al front, taques, potes blanques [calçat de blanc]. Possiblement, l’ús de tants mots estranys com fanero, rabicano o tordillo ve donat per la categorització continguda en algun manual de menescalia castellà, o potser del Llibre de Menescalia, de Manuel Díez, que s’inspira en aquells.

Els allistats són tant nobles (cavallers i donzells) com membres del patriciat urbà (ciutadans honrats), i també menestrals de la ciutat (hi ha un carnisser, un barreter, un moler, un tintorer, un mercader i un barber). A vegades un noble o un patrici aporta soldats del seu seguici o família, però ell mateix no s’allista per anar de campanya. Sovint, el principal allistat, que s’arma de blanc o a la bastarda, es fa acompanyar d’alguns homes a la geneta, i a vegades es diu que són els seus escuders. Només un combatent no porta cavall, un home d’armes de Joan de Vilatorta, que porta una llança llarga i una maça, i cobra al mes 2 lliures.

La categoria d’armament no sempre és indicativa de la categoria social, hi trobem cavallers armats a la geneta, mentre que algun menestral és armat a la bastarda. Els pocs arnesos blancs els trobem en més nombre entre els ciutadans honrats que no entre els nobles o cavallers, prova de l’alt nivell econòmic d’algunes famílies barcelonines.

En total, hi ha el següent nombre de combatents:

• Arnès blanc: 4

• A la bastarda: 34

• A la geneta: 52

• A peu: 1

• Hi ha també tres personatges especials: un secretari del capità, que munta un rossí i cobra sou de genet, i dos trompetes, que també cobren com a genet.

En total tenim 94 persones, que concordarien grosso modo amb els 100 combatents barcelonins que s’adelantaren per escometre els remences a Llerona. Val a dir que, tot i formar part de la host barcelonina, no tots són de la ciutat, hi ha catalans del Vallès, de Sant Boi i de Puigcerdà. De la resta de la Corona, només hi ha un valencià. D’estrangers tenim un navarrès, un portuguès i un castellà. També es parla d’un ginet sart, però més aviat sembla que sigui un cavall sard per muntar a la geneta.

En la segona part del document notem alguns canvis en la host:

• Arnès blanc: 3

• A la bastarda: 17

• A la geneta: 35

• A peu: 1

Resulta obvi que després de Llerona la host disminuí, no tant pel nombre de baixes (que fou negligible) sinó perquè hom considerà que la seva contribució a la campanya ja havia finalitzat. Fins i tot, no tots els homes presents estan en la primera llista, trobem la reincorporació de nous combatents. Aquest serien els elements que es dedicarien a la persecució dels pagesos fugits després de la derrota (per entendre en castiguar e reposar los fets dels pagesos).

EL FEUDALISME

Algunos estudiosos de la historia medieval han hablado después como si la relación entre el señor y el hombre pudiera explicar toda la sociedad medieval. Esto nunca fue así. Aunque gran parte del territorio de Europa estaba dividido en feudos -los feuda de los que procede la palabra «feuda­lismo»-, que eran unas propiedades que entrañaban una obligación hacia un señor, siempre hubo zonas importantes, especialmente en el sur de Europa, donde la «mezcla» de revestimiento germánico y fondo romano no funcionó de la misma manera. Gran parte de Italia, España y el sur de Francia no eran «feudales» en este sentido. Incluso en las tierras mas «feu­dales» siempre hubo algunos propietarios, una clase importante de hom­bres, mas numerosa en unos países que en otros, que no debían servicio alguno por sus tierras sino que estas eran suyas.

En su mayor parte, sin embargo, las obligaciones contractuales basadas en la tierra fijaron el tono de la civilización medieval. Las corporaciones, al igual que los hombres, podían ser señores o vasallos; un arrendatario podía rendir homenaje al abad de un monasterio (o a la abadesa de un convento) por la heredad que utilizaba de sus propiedades, y un rey podía tener como vasallos a un cabildo catedralicio o a una comunidad de monjes. En el orden feudal tenía cabida un alto grado de complejidad y ambigüedad. Pero el hecho fundamental de un intercambio de obligaciones entre el superior y el inferior caracterizaba a toda la estructura y es el factor que mejor permi­te hacerla inteligible para los criterios modernos. El señor y el hombre estaban atados el uno al otro recíprocamente: «Siervos, obedeced a vuestros señores temporales con temor y temblor; señores, tratad a vuestros siervos de acuerdo con la justicia y la equidad», era el mandamiento de un clérigo francés que resumía de manera concisa un principio en un caso especifico. Sobre esta racionalización se basaba una sociedad cada vez más compleja a la que durante mucho tiempo resultó capaz de interpretar y sostener.

J.M Roberts, Historia Universal. II. Del nacimiento del Islam a la Europa Moderna. Ed. RBA, Barcelona, 2009. 298 pp. Págs. 137-138.

Al·legoria de la societat feudal: un monjo, un cavaller i un camperol, els tres ordres socials.

Català = desastre

i lluitar contra els francs

contra els francs i els varegs,

contra els gossos catalans.

Gos català, no dejunes el Divendres,

ni dejunes el Dissabte,

quan Crist és a la tomba.

A la mateixa ciutat d'Atenes, el folklorista grec Nikolaos G. Politis informava el 1882 que les velles solien respondre a les males conductes amb l'insult «Quin català!», i que es renyava els infants entremaliats amb l'expressió: «Quin dimoni de català!». Els nens d'Atenes cantaven aquesta cançó, que també fa referència a la brutícia catalana:

et rentes, et pentines

i amb merda t'empastifes.

A les muntanyes del Parnàs, prop d'Amphissa, el folklorista Irini Spandonidi va recollir la dita: «Vaig fugir dels turcs per caure en mans dels ca­talans», anàloga a la nostra «sortir del foc i caure

a les brases».

Francesc Puigpelat. La ruta dels almogàvers. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2002. ISBN: 874-95980-30-4. 422 pàgs. Pàgs. 325-327.

Et passa alguna cosa, fill? -va sentir que li preguntaven. Arnau es va girar i va veure el sacerdot que feia un moment s'havia di­rigit a la feligresia-. Hola, Arnau -el va saludar en veure que era un dels bastaixos que s'abocaven a Santa Maria-. Et passa al­guna cosa? -va repetir.

-Maria.

El sacerdot va assentir amb el cap.

-Resem per ella li va dir.

-No, mossèn -s'hi oposà Arnau-, encara no.

-Només en Déu podràs trobar consol,Arnau.

Consol? Com havia de trobar consol en res? Arnau va intentar veure la seva Mare de Déu, però el fum l’hi va tornar a impedir. -Resem... -va insistir el sacerdot.

-Què significa això dels jueus? -el va interrompre Arnau buscant una sortida.

-Tot Europa es pensa que la pesta es deu als jueus. -Arnau el va interrogar amb la mirada-. Diuen que a Ginebra, al castell de Chillon, alguns jueus han confessat que la pesta la va estendre un jueu de Savoy que emmetzinava els pous amb una poció pre­parada pels rabins.

-I això és veritat? li va preguntar Arnau.

-No. El Papa els ha exculpat, però la gent busca culpables. Resem ara?

-Feu-ho vós per mi, mossèn.

Arnau va abandonar Santa Maria. A la plaça es va trobar en­voltat per un grup de prop de vint flagel·lants. «Penedeix-te!», li van cridar sense parar de castigar-se 1'esquena amb els fuets. «Es la fi del món!», cridaven altres escopint-li les paraules a la cara. Arnau va veure la sang que corria per les esquenes en carn viva d'a­quells honres i que els baixava per les cames, nues, des dels malucs abraçats amb cilicis. Va observar els seus rostres i els ulls desorbi­tats que el miraven. Va fugir corrent cap al carrer de Montcada fins que els crits es van esvanir. Allí regnava el silenci..., però hi havia alguna cosa. Les portes! Poques de les grans portalades d'ac­cés als palaus del carrer de Montcada mostraven la creu blanca que estigmatitzava la majoria de les portes de la ciutat. Arnau es va trobar davant del palau dels Puig. Tampoc no tenia la creu blanca; les finestres estaven tancades i no es percebia cap activitat dins de. 1^'edifici.Va desitjar que la pesta els trobés allí on s^'haguessin refu­giat, que patissin com havia patit la seva Maria. Arnau va fugir d'a­llí encara més de pressa que quan s'havia escapat dels flagel·lants.

En arribar a l'encreuament del carrer de Montcada amb els dels Carders, Arnau es va tornar a trobar amb una multitud exal­tada, en aquest cas proveïda de país, espases i ballestes. «Tothom ha embogit», va pensar, apartant-se per deixar-los passar. De ben poc havien servit els sermons que es feien a totes les esglésies de la ciutat. La butlla de Clirnent VI no havia apaivagat els ànims d'un poble que necessitava descarregar la ira. «Al call! -va sentir que cridaven-. Heretges! Assassins! Penediu-vos!» Els flagel·lants tam­bé hi eren, i es continuaven martiritzant les esquenes, esquitxant de sang i exaltant els qui els envoltaven.

Arnau es va posar a la cua de l'horda, amb els qui la seguien en silenci, enmig dels quals va poder veure algun empestat. Tot Barcelona va confluir a la jueria i va envoltar pels quatre costats el barri semiemurallat. Uns es van situar al nord, a tocar del palau del bisbe; d'altres a la banda de ponent, davant de les antigues mu­ralles romanes de la ciutat; uns altres es van situar al carrer de San­ta Eulàlia, amb el qual afrontava el call per la banda de llevant, i el gruix principal, on hi havia el grup que havia seguit Arnau, a la part meridional, al carrer de la Boqueria i davant del Castell Nou, per on s'entrava al barri. La cridòria era eixordadora. El poble clamava venjança, encara que de moment es limitava a cridar da­vant de les portes, mostrant els seus pals i les ballestes.

Arnau va aconseguir fer-se un forat a l’atapeïda escala de 1'es­glésia de Sant Jaume, aquella d'on en un dia llunyà els havien fet fora, a ell i Joanet, quan buscava aquella Verge que volia com a mare. Sant Jaume s^’alçava enfront de la muralla sud del call i des d'allí, per damunt de la gent,Arnau va poder veure què succeïa. La guarnició de soldats reials, capitanejada pel veguer, estava prepara­da per defensar el call. Abans d'atacar, una comitiva de ciutadans s'havia acostat a parlamentar amb el veguer, al costat de la porta entreoberta de la jueria, per tal que retirés les tropes de dins; els flagel·lants cridaven i dansaven al voltant del grup, i la gentada continuava amenaçant els jueus, encara que no se'n veiés ni un.

-No es retiraran -va sentir Arnau que assegurava una dona.

-Els jueus són propietat del rei, solament depenen del rei -assentia un altre-. Si els jueus moren, el rei perdrà tots els im­postos que els cobra...

-I tots els crèdits que demana a aquests usurers.

-I no només això -va intervenir un tercer-. Si s'assalta el call, el rei perdrà fins i tot els mobles que 1i deixen els jueus, a ell i a la seva cort, quan ve a Barcelona.

-Els nobles hauran de dormir a terra -es va sentir cridar entre riallades.

Arnau no va poder reprimir un somriure.

-El veguer defensarà els interessos del rei -va dir la dona.

Així va anar. El veguer no va cedir, i quan es van donar per aca­bades les converses, es va tancar a més córrer a 1'interior del call. Aquell era el senyal que esperava la gent, i abans que s'hagués tancat la porta, els que eren més a prop de les muralles s'hi van abalançar alhora que una pluja de pals, fletxes i pedres començava a volar per damunt de les muralles del barrí jueu. Havia començat 1'assalt.

Arnau va veure com una munió de ciutadans encegats per 1'odi es llençava sense ordre ni concert contra les portes i les mu­ralles de la jueria. No hi havia ningú que comandés; el que s'as­semblava més a una ordre eren els crits dels flagel·lants, que con­tinuaven torturant-se al peu de les muralles i que incitaven els ciutadans a escalar-les i assassinar els heretges. Molts van caure sota les espases dels soldats de seguida que van aconseguir coro­nar les muralles, però el call patia un assalt massiu pels quatre cos­tats i molts altres van arribar a superar els soldats i a enfrontar-se cos a cos amb els jueus.

Arnau va restar a 1'escala de Sant Jaume un parell d'hores. Els crits de guerra dels combatents li recordaven els seus dies de sol­dat: Bellaguarda i Castell-Rosselló. Els rostres dels que queien es confonien amb els dels homes que al seu dia ell havia mort; l'o­lor de sang el va transportar al Rosselló, a la mentida que 1'havia portar a aquella guerra absurda, a Aledis, a Maria... i va abandonar la talaia des d'on havia seguir la matança.

Va caminar en direcció al mar pensant en Maria i en el que l^'havia dut a refugiar-se en la guerra. Els seus pensaments van quedar bruscament interromputs. Era a 1'altura del castell del Re­gomir, bastió de 1'antiga muralla romana, quan uns crits molt pròxims el van obligar a tornar a la realitat.

-Heretges!

-Assassins!

Arnau va topar amb una vintena de persones armades amb pals i ganivets que ocupaven tot el carrer i cridaven contra alguns que devien estar d'esquena a la façana d'una de les cases. Per què no es limitaven a plorar els seus morts? No es va pas aturar; va decidir travessar el grup d'exaltats per continuar la seva via. Mentre els apar­tava a empentes, va desviar un instant la mirada cap al lloc que la gent envoltava: al pas de la porta d'una casa, un esclau moro, ensan­gonat, intentava protegir amb el seu cos tres criatures vestides de negre, amb la rodella groga al pit. Tot d'un plegat, Arnau es va tro­bar entre el moro i els seus agressors. Es va fer el silenci i la rnaina­da van treure el cap per mostrar la seva carona esglaiada. Arnau se'ls va mirar; lamentava no haver donat fills a Maria. Una pedra va volar en direcció a un dels caparrons i va fregar el cos d'Arnau. El moro es va interposar en el seu camí; el cop de pedra li va anar di­recte i el va fer doblegar de dolor. Una carona es mirà de dret Ar­nau. A la seva dona li agradaven molt les criatures: li era igual que fossin cristianes, mores o jueves. Les seguia amb la vista, a la platja, pels carrers... els seus ulls les perseguien i després el miraven a ell...

-Aparta't! Surt d'aquí! -va sentir Arnau al seu darrere.

Es va mirar aquells ullets esgarrifats.

-Què voleu fer a aquesta mainada? -va preguntar.

Uns quants homes, armats amb ganivets, es van enfrontar a ell. -Són jueus li van respondre a 1'uníson.

-I només per això els mataren? No en teniu prou amb els seus pares?

-Han emmetzinat els pous -va respondre un-. Van matar Jesús. Maten nens cristians per als seus ritus heretges. Sí, els arren­quen el cor... Roben les sagrades formes. -Arnau no se 1'escol­tava. Encara tenia al nas l'olor de la sang del call... de la de Cas­tell-Rosselló.Va agafar del brac l'home que tenia més a prop i li va clavar cop a la cara alhora que prenia un ganivet de per allí i 1'encarava als altres.

-Ningú no farà mal a unes criatures!

Els atacants van veure que Arnau empunyava el ganivet, la manera com el feia girar cap a ells, com els mirava.

-Ningú no farà mal a unes criatures -va repetir-. Aneu a lluitar al cal], contra els soldats, contra els homes.

-Us mataran -va sentir que li advertia el moro, ara a la seva esquena.

-Heretge! -li van cridar des del grup.

-Jueu!

Li havien ensenyat a atacar primer, a agafar desprevingut l'ene­mic, a no permetre que el seu adversari agafés ànims, a espantar-lo. Arnau va comentar a clavar ganivetades als qui tenia més a prop al crit de «Sant Jordi!».Va clavar el ganivet al ventre del primer i va fer mitja volta, amb la qual cosa va obligar a recular els que se li llançaven al damunt. Fama va tallar al biaix el pit de més d'un. De ter­ra estant, un dels atacants el va apunyalar al panxell. Arnau se'l va mirar, el va agafar dels cabells, li va empènyer el cap endarrere i el va degollar. La sang sortia a borbolls. Hi havia tres homes estesos a terra i la resta es va comentar a apartar. «Fuig quan estiguis en des­avantatge», li havien aconsellat. Va fer com aquell qui vol tornar-se a llançar al damunt dels congregats i la gent va comentar a empas­segar intentant allunyar-se d'ell. Amb la mà esquerra, sense mirar enrere, va indicar al moro que s'acostés i quan va notar el tremolor dels nens a tocar de les seves cames va comentar a caminar cap al mar, d'esquena, sense perdre de vista els agressors.

-Us esperen al call -va cridar als tres assaltants mentre con­tinuava empenyent els nens.

Van arribar a 1'antic portal del castell del Regomir i van arrencar a córrer. Arnau, sense més explicacions, va impedir que la mainada se n'anés cap al cal

On els havia d'amagar? Els va portar fins a Santa Maria i es va aturar en sec davant de 1'entrada principal. Des d'on eren, a través de l’obra inacabada, s'albirava l'interior.

-No... no deu pas voler ficar aquesta mainada en una esglé­sia cristiana? -li va preguntar, esbufegant, l’esclau.

-No -va respondre Arnau-. Pera sí molt a prop.

-Per què no ens ha deixat tornar a casa? -li va preguntar per la seva banda la nena, sens dubte la més gran de tots tres i la més sencera de tots, després de la cursa.

Arnau es va palpar el tou de la cama. La sang en rajava a doll.

-Perquè la gent està assaltant les vostres cases -li va respondre-. Us culpen de la pesta. Diuen que heu emmetzinat els pous. -Ningú no va dir res-. Em sap greu -va afegir. L'esclau musulmà va ser el primer de reaccionar.

-No ens podem pas quedar aquí -va dir obligant Arnau a apartar la vista de la seva cama-. Feu el que cregueu oportú, pera amagueu la canalla.

-I tu? li va preguntar Arnau.

-M'he d'assabentar de què ha passat amb les seves famílies. Com us podré trobar?

-No ens podràs pas trobar li va respondre Arnau, pensant que en aquell moment no li podia mostrar el camí del cementiri romà-. Jo et trobaré a tu. Sigues a mitjanit a la platja, davant de la peixateria nova. -L'esclau va assentir amb el cap; quan es dis­posaven a separar-se, Arnau va afegir-: Si d'aquí a tres nits no has vingut, et donaré per mort.

El musulmà va fer que sí altre cop i es mirà Arnau amb aquells grans ulls negres.

-Gràcies -li va dir abans de marxar corrent en direcció al call.

El més petit va intentar seguir el moro, pera Arnau el va aga­far per les espatlles.

La primera nit, el musulmà no es va presentar a la cita. Arnau el va esperar més d'una hora un cop passada la mitjanit; sentia la re­mor llunyana dels tumults de la jueria i observava la nit, acolori­da de vermell pels incendis. Durant l'espera va tenir temps de pensar en el que havia passat al llarg d'aquella esbojarrada jorna­da. Tenia tres criatures jueves amagades en un antic cementiri roma sota de faltar major de Santa Maria, sota de la seva pròpia Mare de Déu. L'entrada al cementiri que un día havien descobert ell i Joanet continuava igual que 1'últim cop que hi havien estat. Encara no s'havia construir 1'escala de la porta del Born i la pla­taforma de fusta els havia permès un fàcil accés; això sí, els guarides que vigilaven el temple, que van estar rondant gairebé una hora pel carrer, els van obligar a esperar agotnats i en silenci 1'o­portunitat d'esquitllar-se a sota la plataforma.

Les criatures el van seguir sense dir ni piu fins que, després de passar el túnel, en la foscor, Arnau els va explicar on eren i els va advertir que no toquessin res si no es volien endur una sorpresa desagradable. Aleshores tots tres es van posar a plorar desconsola­dament i Arnau no va saber com respondre a aquells plors. Segur que Maria hauria sabut calmar-los.

-Són morts i prou -els va cridar-, i no pas de pesta preci­sament. Què us estimeu més: estar-vos aquí, vius amb els morts, o bé fora perquè us maten? -Els plors es van calmar-.Ara sor­tiré per anar a buscar un llum d'oli, aigua i alguna cosa per men­jar. Entesos? Entesos? -va repetir davant del silenci d'ells.

-Entesos -va sentir que deia la nena.

Vejam, m'he jugat la vida per vosaltres i me la continuaré jugant si algú descobreix que tinc tres criatures jueves amagades sota de 1'església de Santa Maria. No estic pas disposat a conti­nuar-ho fent si quan torno heu desaparegut. Què me'n dieu? M'esperareu aquí o voleu tornar a sortir al carrer?

-Ens esperarem -va respondre la nena, decidida.

Una casa buida va rebre Arnau. Es va rentar i va mirar de cu­rar-se la cama. Es va embenar la ferida. Va omplir d'aigua el seu bot, va agafar un llum d'oli, una fogassa de pa sec i carn salada i va tornar ranquejant a Santa Maria.

La canalla no s'havia mogut de 1'extrem del túnel on 1'havia deixada. Arnau va encendre el llum d'oli i va veure tres cervatells espantats que no van respondre al somriure amb què va mirar decalmar-los. La nena abraçava els altres dos. Tots tres eren morenos, amb els cabells llargs i nets, sans, amb unes dents blanques com la neu, preciosos, sobretot la nena.

-Sou germans? -se li va ocórrer preguntar.

-Nosaltres dos, sí -va respondre altre cop ella, assenyalant el més petit-. Ell és un veí.

-Bé, doncs em sembla que després de tot el que ha passat i del que encara ens queda ens hauríem de presentar. Jo em dic Arnau.

La nena va fer els honors: ella es deia Raquel, el seu germà, Jucef, i el seu veí, Saül. Arnau va continuar interrogant-los sota el llum d'oli, mentre els petits dirigien llambregades a l'interior del cementiri. Tenien tretze, sis i onze anys. Havien nascut a Barcelo­na i vivien amb els seus pares al call, on tornaven quan els havien assaltat els salvatges de qui els va defensar Arnau. L'esclau, a qui sempre havien anomenat Sahat, era propietat dels pares de Ra­quel i Jucef, i si havia dit que aniria a la platja, segur que ho faria; mai no havia fallat.

-Va bé -va dir Arnau després de les explicacions-, em fa 1^'efecte que val la pena que donem un cop d'nll per aquí. Fa molt temps, més o menys d'ençà que tenia la vostra edat, que no hi ve­nia, però no crec que ningú s'hagi mogut. -Només va riure ell. De genolls, es va desplaçar cap al centre de la cova, il·luminant-ne l'interior. Els altres es van quedar ajupits on eren, mirant amb ter­ror les tombes obertes i els esquelets-. És el millor lloc que se m'ha acudit -es va excusar en adonar-se de les expressions de pànic-. Segur que aquí ningú no ens hi trobarà mentre esperem que es calmi...

-I què passarà si maten els nostres pares? -el va interrom­pre Raquel.

-No hi pensis. Segur que no els passarà res. Mireu, veniu cap aquí. Hi ha un tros sense tombes i és prou gran perquirix hi puguem cabre tots. Au va! -va haver d'insistir, animant-los amb gestos.

A la fi ho va aconseguir i tots quatre es van ajuntar en un petit espai on podien estar asseguts a terra sense tocar cap tomba. L'antic cementiri romà continuava igual que la primera vegada que Arnau 1'havia vist, amb aquelles estranyes tombes de teules en forma de piràmides allargades i les grans àmfores amb cadàvers a dins. Arnau va deixar el llum al cim d'una i els va oferir el bot, el pa i la carn salada. Tots tres van beure amb deler, pera per menjar només van tastar el pa.

-No és kosher -es va excusar Raquel, assenyalant la carn salada.

-Kosher?

Raquel li va explicar què volia dir allò i els ritus que s'havien de seguir perquè els membres de la comunitat jueva poguessin menjar carn, i van continuar xerrant fins que tots dos nens van caure rendits a la falda de la nena. Després, en un murmuri per no despertar-los, aquesta li va preguntar:

-I tu et creus el que diuen?

-El què?

-Que hem emmetzinat els pous.

Arnau va trigar uns segons a respondre.

-Ha mort algun jueu amb la pesta? -va dir.

-Molts.

-En aquest cas, no -va afirmar-. No ho crec.

Quan Raquel es va adormir, Arnau es va arrossegar pel túnel i se'n va anar a la platja.

L'atac contra el call es va prolongar dos clics més, durant els quals les escasses forces reials, juntament amb els membres de la comu­nitat jueva, van intentar defensar el barri dels constants assalts que duia a terme un poble enfollit i enfervorit que, en nom de la cris­tiandat, enarborava la bandera del saqueig i del linxament. Final­ment el rei va enviar prou tropes i la situació va començar a tor­nar a la normalitat.

La tercera nit, Sahat, que havia lluitat al costat dels seus amos, es va poder escapar per anar-se a trobar amb Arnau a la platja de la ciutat, davant de la peixateria, tal com havien quedat.

-Sahat! -va sentir en la nit.

-Què hi fas, tu, aquí? -va preguntar 1'esclau a Raquel, que se li va aricar al damunt.

-El cristià està molt malalt.

-No deu pas ser...?

-No -el va interrompre la nena--, no és pas la pesta. No té buen. És la cama. Se li ha infectat la ferida i té molta febre. No pot caminar.

-I els altres? -va preguntar 1'esclau.

Bé, i...?

-Us esperen a tots.

Raquel va guiar el moro fins a la plataforma de la porta del Born de Santa Maria.

-Aquí? -va preguntar 1' esclau quan la noia es va ficar a sota de la plataforma.

-Silenci -li va respondre ella-. Segueix-me.

Tots dos es van esmunyir pel túnel fins al cementiri romà. Tot­hom va haver d'ajudar per treure Arnau d'a11í; Sahat, arrossegant-se cap enrere, l^'estirava per les mans i els nens 1'empenyien pels peus. Arnau havia perdut el coneixement. Tots cinc, amb Arnau a l'espatlla de 1'esclau i els nens disfressats de cristians amb roba que havia portat Sahat, van agafar el camí del call mirant, això sí, d'emparar-se en les ombres. Quan hi van arribar a les portes, vi­gilar-les per un fort contingent de soldats del rei, Sahat va explicar a l'oficial de guàrdia quina era la veritable identitat dels nens i perquè no duien la rodella groga. Quant a Arnau, va dir que es trac­tava d'un cristià que tenia febre i li calia l'atenció d'un metge, com podia comprovar l'oficial, cosa que efectivament va fer, tot i apartar-se de seguida per si era un empestat. Ara bé, el que en rea­litat els va obrir les portes de la jueria va ser la generosa borsa que 1'esclau va deixar caure a les mans de 1'oficial del rei mentre hi parlava.

Ningú no farà mal a aquestes criatures. On sou, pare? Per què, pare? Al palau hi ha gra. T'estimo, Maria...» Quan Arnau delirava, Sahat obligava els nens a sor­tir de 1'habitació i feia avisar Hasdai, el pare de Raquel i de Jucef, perquè 1'ajudés a immobilitzar-lo cas que Arnau comencés a combatre contra els soldats del Rosselló i es tornés a obrir la fe­rida de la cama. Amo i esclau el vigilaven al peu del llit mentre una esclava li aplicava compreses fredes al front. Això havien fet ja durant una setmana en què Arnau va rebre les millors atencions dels metges jueus i també de la familia Cresques i dels seus es­claus, sobretot de Sahat, que el vetllava nit i dia.

-La ferida no té gaire importància -van diagnosticar els metges-, pera la infecció afecta tot el cos.

Viurà? -va preguntar Hasdai.

-És un home fort -es van limitar a contestar els metges abans d^'abandonar la casa.

-Hi ha blat al palau! -va tornar a cridar Arnau, amarat de suor per la febre, al cap d'uns minuts.

-Si no hagués estat per ell -va dir Sahat-, tots seríem morts.

-Ja ho sé -va respondre Hasdai, dret al seu costat. -Per què ho devia fer? És cristiá.

-És una bona persona.

De nit, quan Arnau reposava i la casa restava en silenci, Sahat s'orientava cap a la direcció sagrada i s'agenollava a resar pel cristià. De dia l'obligava pacientment a beure aigua i empassar-se lespocions que havien preparat els metges. Raquel i Jucef treien el cap sovint per allí i Sahat els permetia entrar si Arnau no delirava.

-És un guerrer -va afirmar en una ocasió Jucef, amb els ulls esbatanats.

-Segur que ho ha estat li va respondre Sahat.

-Va dir que era bastaix -el va corregir Raquel.

-Al cementiri ens va dir que era guerrer. Potser és un bastaix guerrer.

-T'ho va dir perquè callessis.

-No sé què m'hi jugaria que és bastaix -va intervenir Has­dai-. Pel que diu.

-És guerrer -va insistir el més petit.

-No ho sé, Jucef. -L'esclau li va amanyagar aquells cabells tan negres-. Per qué no ens esperem que es curi i ens ho expli­qui ell mateix?

-Es curarà?

-Segur. Quan has vist que un guerrer mori per una ferida a la cama?

Quan els nens se n'anaven, Sahat s'acostava a Arnau i li toca­va el front, que continuava bullent. No solament són les criatures les que viuen gràcies a tu, cristià. ¿Per qué ho vas fer? Què et va impulsar a arriscar la vida per un esclau i tres criatures jueves? Viu! Has de viure. He de parlar amb tu, donar-te les gràcies. A més, Hasdai és molt ric i segur que et recompensarà.

Uns dies després,Arnau es va comentar a recuperar. Un matí, Sahat el va trobar molt menys calent.

-Al·là lloat sigui el seu nom, m'ha escoltat.

Hasdai va somriure en comprovar-ho personalment. -Viurà -es va atrevir a assegurar als seus fills. -M'explicarà les seves batalles?

-Fill, no crec...

Però Jucef va començar a imitar Arnau movent el punyal da­vant d'un imaginara grup d'agressors. Quan estava a punt de de­gollar el que havia caigut, la seva germana li va agafar el braç.

Jucef! -va cridar.

Quan es van girar cap al malalt, van veure que Arnau havia obert els ulls. Jucef es va espantar.

-Com us trobeu? -li va preguntar Hasdai.

Arnau va intentar contestar, pera tenia la boca seca. Sahat li va acostar un got amb aigua.

-Bé -va aconseguir dir després de beure-. 1 les criatures? Jucef i Raquel es van acostar al capçal del Hit, empesos pel seu pare. Arnau va dibuixar un somriure.

-Hola -va dir Arnau.

-Hola -van respondre ells.

-I Saül?

-Bé -va respondre Hasdai-, però ara heu de reposar. Vin­ga, mainada!

-Quan estiguis bé m'explicaràs les teves batalles? li va pre­guntar Jucef abans que el seu pare i la seva germana el traguessin de l'habitació.

Arnau va assentir amb el cap, mirant de dibuixar un somriure.

Al llarg de la setmana següent, la febre va remetre del tot i la ferida es comencà a curar. Arnau i Sahat van conversar en totes les ocasions en què el bastaix va tenir forces per fer-ho.

-Gràcies -va ser el primer que va dir a l^'esclau.

-Ja me les vau donar, no us en recordeu? Per què... per què ho vau fer?

-Els ulls del nen... La meva dona no ho hauria permès... -Maria? -va preguntar Sahat, recordant els deliris d'Arnau. -Sí -va respondre ell.

-Voleu que 1^'avisem que sou aquí? -Arnau va prémer els llavis bo i fent que no-. Doncs voleu que avisem algú altre? -L'esclau, en veure l^'expressió que entristia el rostre d^'Arnau, no va insistir més.

-Com va acabar el setge? -va preguntar en una altra ocasió Arnau a Sahat.

-Dos-cents homes i dones assassinats. Moltes cases saqueja­des o incendiades.

-Quin desastre!

-No tant el va corregir Sahat. Arnau se'l va mirar sor­prés-. El call de Barcelona ha tingut sort. Des de l'Orient fins a Castella, els jueus han estat assassinats sense pietat. Més de tres­-centes comunitats han quedat totalment descuides. A Alemanya, el mateix emperador Carles IV va prometre concedir el perdó a qualsevol delinqüent que assassinés un jueu o destruís una jueria. Us imagineu què hauria passat a Barcelona si el vostre rei en comptes de protegir el call hagués perdonat tots els qui matessin algun jueu? -Arnau va tancar els ulls i ho va negar amb el cap-. A Mainz, han cremat a la foguera sis mil jueus, i a Estrasburg n'han immolat en massa dos mil, en una immensa pira al cemen­tiri jueu, dones i criatures incloses. Dos mil de cop...

Les criatures només podien entrar a 1'habitació d'Arnau quan Hasdai anava a veure el malalt i podia vigilar que no el molestes­sin. Un dia, quan Arnau ja es començava a aixecar del llit i a fer els primers passos, Hasdai hi va anar sol. El jueu, alt i prim, de ca­bells negres, llargs i estirats, mirada penetrant i nas ganxut, se li va asseure al davant.

-Heu de saber... -va fer en to greu- suposo que ja sabeu -va rectificar- que els vostres sacerdots tenen prohibida la co­habitació entre cristians i jueus.

-No us amo neu, Hasdai; de seguida que pugui caminar...

-No -el va interrompre el jueu-, no estic pas dient que us n'heu d'anar de casa. Heu salvat els meus fills d'una mort segura, arriscant la vostra vida. Tot el que posseeixo és vostre i us n'esta­ré eternament agrait. Us podeu quedar en aquesta casa tot el temps que vulgueu. La meva família i jo ens sentiríem molt hon­rats si ho fèieu. L'única cosa que pretenia era advertir-vos, sobre­tot si decidiu quedar-vos, que hem de mirar de guardar la Màxima discreció. Ningú no sabrà pels meus, i aquí incloc tota la comunitat hebrea, que viviu a casa meva; per això podeu estar ben tranquil. La decisió és vostra i insisteixo que ens sentiríem molt honrats i feliços si decidíeu continuar amb nosaltres. Què responeu?

-Qui explicaria al vostre fill les meves batalles?

Hasdai va somriure i li va oferir una ma, que Arnau va en­caixar.

Castell-Rosselló era una fortalesa impressionant... El petit Jucef s'^'asseia davant d'Arnau a terra, al jardí del darrere de la casa dels Cresques, amb les cames creuades i els ulls ben oberts, i anava assaborint una vegada rere 1'altra les històries de guerra del bastaix, atent en el setge, inquiet en la baralla, somrient en la victòria.

-Els defensora van lluitar amb valor li explicava-, però els soldats del rei Pere vam ser superiors...

Quan acabava, Jucef insistia perqué li repetís una altra de les seves històries. Arnau tant li explicava relats reals com inventats. «Jo només vaig atacar dos castells -havia estat a punt de confes­sar-li-; els altres dies de guerra els dedicávem a saquejar o des­truir cases de pagès o collites, tot llevat de les figueres.

-T'agraden les figues, Jucef? -li va preguntar en una oca­sió, recordant les retorçades branques que s'alçaven enmig de la destrucció total.

-Ja n'hi ha prou, Jucef li va advertir el seu pare, que aca­bava d^'arribar al jardí, davant de la insisténcia del petit perqué Ar­nau 1i expliqués una altra batalla-. Au, cap a dormir. -Jucef, obedient, va dir bona nit al seu pare i a Arnau-. Com és que heu preguntat al nen si li agraden les figues?

-És una llarga història.

Sense obrir la boca, Hasdai se li va asseure al davant en una cadira. «Explica-me-la», li va dir amb la mirada.

-Ho vam arrasar tot... li va confessar Arnau després de re­latar-li breument els antecedents-, fora de les figueres. Absurd, no? Deixave'm els camps erms i, enmig, enmig de tanta destruc­ció, una figuera solitària ens mirava preguntant-nos què fèiem.

Arnau es va perdre en els seus records i Hasciai no va gosar in­terrompre'l.

-Va ser una guerra sense sentit -va afegir a la fi el bastaix.

-L^'any següent -va dir Hasdai-, el rei va recuperar el Rosselló. Jaume de Mallorca es va agenollar davant seu i va retre els seus exèrcits. Potser aquesta primera guerra on vau ser va servir per...

-Per matar de fam els pagesos, els nens i els humils -el va interrompre Arnau-. Potser va servir perquè 1'exèrcit de Jaume no tingués provisions, però per això va haver de morir molta gent humil, us ho asseguro. No som res més que joguines en mans dels nobles. Decideixen sobre els seus assumptes i no els importen quantes morts o quanta misàndria poden ocasionar als altres.

Hasdai va sospirar.

-Si jo us ho expliqués, Arnau... Nosaltres som propietat reial, som seus...

-Jo vaig anar a la guerra a lluitar i vaig acabar cremant les co­llites dels humils.

Tots dos homes es van quedar uns instants pensatius.

-I bé! -va exclamar Arnau, trencant el silenci-, ja sabeu el perquirix de la història de les figueres.

Hasdai es va aixecar i li va donar uns copets a 1'espatlla. Des­prés el va convidar a entrar a la casa.

-Fa més fresca -li va dir, mirant el cel.

Quan Jucef els deixava sols, Arnau i Raquel solien conversar al jardinet dels Cresques. No parlaven pas de la guerra; Arnau li ex­plicava coses de la seva vida de bastaix i de Santa Maria.

-Nosaltres no creiem en Jesucrist com a Messies; el Messies encara no ha arribat i el poble jueu espera la seva vinguda li va explicar en una ocasió Raquel.

-Diuen que vosaltres el vau matar.

-No és veritat! -va respondre ella, ofuscada-. És a nosal­tres a qui sempre han matat i expulsat d'on fóssim!

-Diuen -va insistir Arnau- que per Pasqua sacrifiqueu un nen cristià i us en mengeu el cor i els membres per complir els vostres ritus.

Raquel va fer que no amb el cap.

-Això és una bestiesa! Tu mateix has comprovat que no po­dem menjar carn que no sigui kosher i que la nostra religió ens prohibeix ingerir sang. Què faríem amb el cor d'un nen, amb els seus braços o les seves cames? Tu ja coneixes el meu pare i el pare de Saül. Els veus capaços de menjar-se un nen?

Arnau va recordar el rostre d'Hasdai i va tornar a sentir les seves sàvies paraules; va rememorar la seva prudéncia, la tendre­sa que li feia brillar el rostre quan mirava els seus fills. Com volien que aquell home es mengés el cor d'un nen?

-I 1'hòstia? -va preguntar-. També diuen que les robeu per torturar-les i reviure el sofriment de Jesucrist.

Raquel va gesticular amb les mans.

-Els jueus no creiem en la transsub... -Va fer un gest de contrarietat. Sempre es travava amb aquella paraula quan parlava amb el seu pare!-. Transsusbstanciació -va repetir d'una tirada.

-En la què?

-En la transsubs... tanciació. Per a vosaltres significa que el vostre Jesucrist és a 1'hòstia, que 1'hòstia és realment el cos de Crist. Nosaltres no hi creiem. Per als jueus, la vostra h()stia no és res mes que un tros de pa. Seria forca absurd per la nostra part torturar un simple tros de pa.

-Així que res del que se us acusa és cert?

-Res.

Arnau es volia creure Raquel. La noia se'l mirava amb els ulls molt oberts, implorant-li que apartés de la seva ment els prejudi­cis amb què els cristians difamaven la seva comunitat i les seves creences.

-Però sou usurers. Això sí que no ho podeu negar. Raquel estava a punt de contestar quan van sentir la veu del seu pare.

-No. No som usurers -va intervenir Hasdai Cresques, acostant-se'ls i asseient-se al costat de la seva filla-, si més no, no ho som tal com ho expliquen. -Arnau va restar en silenci a 1'es­pera d'una explicació-. Mireu, fins fa poc més d'un segle, l'any 1230, els cristians també prestaven diners amb interessos. Ho fèiem tant els jueus com els cristians, però un decret del vostre papa Gregori IX va prohibir als cristians el préstec amb interessos i, a partir d^'aleshores, només els jueus i algunes altres comunitats, com els llombards, ho continuem practicant. Durant mil dos-­cents anys, els cristians heu prestat diners amb interessos. Fa pocmés de cent anys que no ho feu, oficialment -Hasdai va remar­car la paraula-, i ara resulta que nosaltres som uns usurers.

-Oficialment?

-Sí, oficialment. Hi ha molts cristians que presten diners amb interessos a través nostre. En tot cas, us voldria explicar per què ho fem. En totes les èpoques i en tots els llocs, els jueus sem­pre hem depès directament del rei. Al llarg dels temps, la nostra comunitat ha estat expulsada de molts països; ho va ser de la nos­tra pròpia terra, després d'Egipte, més tard, el 1183, de Franca, i pocs anys després, el 1290, d'Anglaterra. Les comunitats jueves van haver d'emigrar d'un país a 1'altre, deixar enrere totes les se­ves pertinences i suplicar als reis dels passos on es dirigien permís per establir-s'hi. Com a resposta, els reis, i això passa amb els vos­tres, se solen apropiar de la comunitat jueva i ens exigeixen grans contribucions per a les seves guerres i les seves despeses. Si no ob­teníem beneficis dels nostres diners, no podríem complir les des­orbitades exigències dels vostres reis i ens tornarien a expulsar d'on som.

-Però no només presteu diners als reis -va insistir Arnau.

-No. És cert. 1 sabeu per què? -Arnau va negar amb el cap-. Perquè els reis no tornen els préstecs; ben al contrari, ens van demanant més i més préstecs per a les seves guerres i despe­ses. D'algun lloc hem de treure els diners per deixar-los-hi, si no és per contribuir de franc, cense que sigui un préstec.

-No us hi podeu negar?

-Ens farien fora... o, encara pitjor, no ens defensarien dels cristians, com fa uns dies. Moriríem tots. -En aquesta ocasió,Ar­nau va assentir en silenci amb el cap davant de la mirada de satis­facció de Raquel, que comprovava que el seu pare aconseguia convèncer el bastaix. Ell mateix havia vist els enfurismats barce­lonins clamant contra els jueus-. Sigui com sigui, penseu que tampoc no prestem diners a cristians que no siguin mercaders o no tinguin ofici de comprar i vendre. Fa quasi cent anys que el vostre rei Jaume 1 el Conqueridor va promulgar un usatge pel qual qualsevol escriptura de comanda o de dipósit efectuada per un canviador jueu a algú que no sigui mercader es considera fal­sa i simulada pels jueus, i per aixó no es pot actuar contra els qui no siguin mercaders. No podem fer escriptures de comanda o di­pósit a algú que no sigui mercader, perquè no les cobraríem mai.

-I quina diferencia hi ha?

-Tota, Arnau, tota. Els cristians us enorgulliu de no prestar diners amb interessos seguint les ordres de la vostra Església, i és cert que no ho feu, si més no, a la clara. De tota manera, feu el mateix, però ho diuen d'una altra manera. Mireu, fins que 1'Es­glésia va prohibir els préstecs amb interessos entre els cristians, els negocis van funcionar com ho fan ara entre els jueus i els merca­ders: hi havia cristians amb molts diners que prestaven a altres cristians, mercaders, i als quals aquests els tornaven el capital amb els interessos.

-Què va passar quan es va prohibir el préstec amb interessos?

-Doncs molt senzill. Com sempre, els cristians vau donar la volta a la norma de 1'Església. Era evident que cap cristià que tin­gués diners no els prestaria a algú altre sense obtenir un benefici, com es pretenia. Per aixó se'ls quedava ell i no corria cap risc. Lla­vors els cristians us vau inventar un negoci que s'anomena la co­manda; n'has sentit a parlar?

-Sí -va reconèixer Arnau-. Al port es parla molt de les comandes quan arriba un vaixell amb mercaderies, però la veritat és que mal no ho he entès.

-Doncs és molt senzill. La comanda no és més que un prés­tec amb un interès... disfressat. Hi ha un comerciant, un canvia­dor en general, que entrega diners a un mercader perquè compri o vengui alguna mercaderia. Quan el mercader ha tancat el ne­goci ha de tornar al canviador la mateixa quantitat que ha rebut i més una para dels guanys que n'ha obtingut. Es el mateix que el préstec amb interessos, però anomenat d'una altra manera: co­manda. El cristià que entrega aquests diners n'obté un benefici, que és el que prohibeix 1'Església: l'obtenció de beneficis pels di­ners i no pel treball de 1'home. Els cristians continueu fent exac­tament el mateix que fa cent anys, abans que es prohibissin els interessos, només que amb un altre nom. Resulta que si nosaltres prestem diners per a un negoci som uns usurers, però si ho fa un cristina a través d'una comanda, no ho és.

-No hi ha cap diferència?

-Només una: en les comandes, aquell que ha entregat els di­ners corre el mateix risc que el negoci, ço és, si el mercader no torna o perd la mercaderia perquè, per exemple, l'assalten els pi­rates durant una travessia marítima, el qui hi ha posat els diners els perd. Això no succeiria en un préstec, ja que el mercader continuaria estant obligat a tornar els diners amb els seus interessos, però a la pràctica és el mateix, perquè el mercader que ha perdut la mercaderia no ens paga, i en últim terme, els jueus ens hem d'acomodar a les practiques comercials habituals: els mercaders volen comandes en qué no corrin amb el risc i nosaltres hem de fer-les perquè, si no les fem, no aconseguiríem beneficis per complir amb els vostres reis. Ho heu entès?

-Els cristians no prestem amb interès, però el resultat és el-mateix a través de les comandes -va comentar Arnau per a ell mateix.

-Exacte. El que intenta prohibir la vostra Església no és 1'interès en si mateix, sinó l'obtenció d'un benefici pels diners, no pel treball, i això sempre que els préstecs no siguin a reis, nobles o cavallers, els que s'anomenen préstecs barats, perquè un cristià sí que pot prestar diners als reis, nobles o cavallers amb interès; l'Es­glésia suposa que aquest préstec és per a la guerra, i considera vàlid 1'interès.

-Per a aquesta profilàctica només la porten a terme els canvistes cristians -va argüir Arnau-. No es pot jutjar tots els cristians pel que facin...

-No us equivoqueu, Arnau li va advertir Hasdai somrient i gesticulant amb les mans-. Els canvistes reben en dipòsit els di­ners dels cristians i amb aquests diners contracten comandes, els beneficis de les quals després han de pagar a aquells cristians que els han donat els seus diners. Els canvistes donen la cara, però els diners són dels cristians, de tots els que els dipositen a les seves taules de canvi. Arnau, hi ha una cosa que mai no canviarà en la histèria: el qui té diners en vol més; mai no els ha regalat i mai no ho farà. Si no ho fan els vostres bisbes, per què ho havien de fer els seus feligresos? S'anomenarà préstec, s'anomenarà comanda, s'anomenarà com s'anomeni, però la gent no regala res; ara bé, els únics usurers som nosaltres.

Tot xerrant se'ls va fer de nit; era una nit mediterrània, estre­llada i plàcida. Durant una estona, tots tres van restar en silenci gaudint de la pau i la tranquil·litat que es respirava en el petit jar­dí de darrere de la casa d'Hasdai Cresques. Al final els van cridar per sopar i per primera vegada des que s'allotjava amb aquells jueus, Arnau els va veure com persones iguals que ell, amb altres creences, però bons, tan bons i caritatius com podien ser-ho els més sans dels cristians. Aquella nit, ja sense cap mena de reserva, va gaudir dels sabors de la cuina jueva acompanyat per Hasdai a la taula i servit per les dones de la casa.

El temps anava transcorrent i la situació comen cava a fer­-se incòmoda per a tots. Les notícies que arribaven al call sobre la pesta eren encoratjadores: cada cop n'aparei­xien menys casos. Arnau havia de tornar a casa sena. La nit an­terior a la partença, Arnau i Hasdai es van reunir al jardí. Van intentar xerrar amistosament, de coses intranscendents, però la nit tenia gust d'acomiadament i, entre frase i frase, evitaven mirar-se.

-Sahat és vostre -va anunciar de cop Hasdai, entregant-li la documentació que ho corroborava.

-Per qué vull un esclau? Si ni tan sols podré alimentar-me jo mateix fins que es reprengui el tràfic marítim... Com donaré menjar a un esclau? La confraria no permet que els esclaus treba­llin. No necessito Sahat. , -

-Sí que el necessitareu li va contestar somrient Hasdai-. Ell es deu a vós. Des que van néixer Raquel i Jucef, Sahat s'ha en­carregat de cuidar-los com si fossin els seus propis fills i us asse­guro que com a tals els adora. Ni Sahat ni jo no podrem tornar­-os mai el que vau fer per ells. Hem pensat que la millor manera de pagar-vos aquest deute és facilitant-vos la vida. Per això ne­cessitareu Sahat, i ell hi està disposat.

-Facilitar-me la vida?

• • -Tots dos us ajudarem a fer-vos ric.

Arnau va tornar el somriure al seu encara amfitrió.

Ildefonso Falcones. L’església del mar (La catedral del mar, trad. C. Urritz). Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 206, 6ª ed. ISBN: 84-01-69-6. 666 pàgs. Pàgs. 344-364.

Feudalisme

Havia somiat que li podria explicar que aquelles terres tan bones havien estat un dia alodials, pertanyents als Estanyol, i que els seus avantpassats les havien treballat amb alegria i cura, fent-ne seus els fruits, sense necessitat de pagar censos o impostos, ni de retre homenatge a senyors superbs i injustos. Havia somiat de poder compartir amb ella, la seva esposa, la futura mare dels hereus d’aquells camps, la mateixa tristesa que el seu pare havia compartit amb ell quan li explicava les raons per les quals ara, tres-cents anys després, els fills que parís ella es convertirien en serfs d’una altra persona. Li hauria agradat explicar-li amb orgull, com li havia explicat el seu pare a ell, que tres-cents ants enrere els Estanyol, i molts altres com ells, guardaven les seves armes a casa, com a homes lliures que eren, per acudir, a les ordres del comte Ramon Borrell i el seu germà Ermengol d’Urgell, en defensa de la Catalunya Vella davant les incursions dels sarraïns: li hauria agradat explicar-li com, a les ordres del comte Ramon, uns quantes Estanyols havien format part del cictoriós exèrcit que havia derrotat els sarraïns del califat de Còrdova a Albesa, més enllà de Balaguer, a la plana d’Urgell. El seu pare l’hi contava emocionat quan tenien temps per a això, però l’emoció es transformava en malenconia quan narrava la mort del comte Ramon Borrell, l’any 1017. Segons ell, aquella mort els havia convertit en serfs: el fill del comte Ramon Borrell, de quinze anys, va succeir el seu pare; la seva mare, Ermessenda de Carcassona, es va convertir en regent, i els barons de Catalunya, els mateixos que havien lluitat braç a braç amb els pagesos, un cop assegurades les fronteres del Principat, van aprofitar el buit de poder per extorquir els cam­perols, matar els qui no cedien i obtenir la propietat de les terres a canvi de permetre que els seus antics amos les conreessin pagant part deis fruits al senyor. Els Estanyol havien cedit, com tants d'al­tres, pera moltes famílies del camp havien estat assassinades amb salvatgia i crueltat.

-Com a homes lliures que érem li deia el seu pare-, els pagesos vam lluitar al costat dels cavallers, a peu, per descomptat, contra els moros, pera mai no vam poder lluitar contra els cava­llers, i quan els successius comtes de Barcelona van voler agafar de nou les regnes del Principat van ensopegar amb una noblesa rica i poderosa, amb la qual van haver de pactar, sempre a costa nos­tra. Primer van ser les nostres terres, les de la Catalunya Vella, i després la nostra llibertat, la nostra pròpia vida... el nostre honor. Van ser els teus avis li explicava amb veu tremolosa sense dei­xar de mirar les seves terres- els qui van perdre la seva llibertat. Se'ls va prohibir abandonar els seus camps, se'ls va convertir en serfs, homes lligats a les seves heretats, a les quals també s'havien de mantenir lligats els seus fills, com jo, i els seus néts, com tu. La nostra vida..., la teva vida, està en mans del senyor, que imparteix justícia i té dret de maltractar-nos i d'ofendre'ns l'honor. Ni tan sols ens podem defensar! Si algú et maltracta hauràs d'acudir al teu senyor perquè reclami esmena i, si 1'aconsegueix, es quedarà la meitat de la reparació.

Després, indefectiblement, li recitava els múltiples drets del senyor, drets que s'havien arribat a gravar a la memòria de Ber­nat, ja que mai no va gosar interrompre 1'irat monòleg del seu pare. El senyor podia exigir jurament a un serf en qualsevol mo­ment. Tenia dret de cobrar una part deis béns del serf si aquest moria intestat o quan heretava el seu fill; si era estèril; si la seva dona cometia adulteri; si se li incendiava el mas; si el volia abando­nar. El senyor podia jeure amb la núvia la seva primera nit; podia reclamar les dones perquè alletessin els seus fills o les filies d'apreciar i que només som capaços d’entendre les coses per la força. Diuen que...

-Som tot això pare?

-En tot això és en el que ens volen conertir, fill.

-Però vós reseu cada dia, i quan va morir la amre...

-A la mare de Déu, fill, a la Verge. Res no té a veure. Nostyra Senyora amb frares i capellans. En ell podem continuar-hi creient.

A Bernat Estanyol li hauria agradat tornar-se a recolzar els matins a l’ampit de la finestra i parlar amb la seva jove esposa; explicar-li el que havia dit el seu pare i mirar els camps al seu costat.

Ildefonso Falcones. L’església del mar (La catedral del mar, trad. C. Urritz). Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 206, 6ª ed. ISBN: 84-01-69-6. 666 pàgs. Pàgs. 27-30.