Funcionament dels hospitals 

Els hospitals de la Guerra Civil Espanyola s’instal·laven a masies, túnels, escoles, teatres, convents, etc. Allí on hi havia un espai per a poder atendre els ferits. Els hospitals de campanya es trobaven amb mal estat, ja que hi havia falta d’higiene, d’estris, de personal sanitari…

Aquesta falta de subministraments i escassesa de personal mèdic feien que les condicions d'atenció fossin molt precàries i, en conseqüència molts ferits acabaven morint sentint el dolor de les ferides o malalties, sense poder rebre l’atenció medica adequada.

Hi havia tres línies d'actuació:

• hospitals de primera urgència, se situaven molt prop d'on es batallava, es feien intervencions quirúgiques tant aviat com eren evacuats els ferits més greus.

• hospitals de segona urgència, allí es duien els ferits lleus per a fer les cures necessàries.

• ferits irrecuperables, eren els casos en què no era viable salvar la vida dels soldats, no es podia lluitar per la seva salut.

Aquesta classificació en ferits greus o molt greus, lleus i irrecuperables s'indicava en la fitxa que identificava els soldats ferits per a saber com s'havien d'evacuar.

Priorització

Els hospitals no disposaven d’antibiòtics per aturar els processos infecciosos, per això la prioritat era la cura i neteja de les ferides. Les ferides més tractades eren:

• Les ferides amb hemorràgies importants.

• Les ferides abdominals.

• Les ferides toràciques greus.

• Les ferides al crani.

• Les ferides amb gran destrucció als teixits.

Els hospitals de primera urgència, disposaven de quiròfans, encara que el material era limitat, disposaven de grups electrògens, làmpades, esterilitzadors, caixes d’instruments… A més a més, cada quiròfan tenia assignat un capità metge, un tinent metge, dos practicants, un transfusor de sang i un parell d’infermeres.

Després de les intervencions, els ferits eren hospitalitzats durant un temps breu.

Les ferides més comuns eren les produïdes per les armes de foc, ferides per metralla al cap  i a l'abdomen, aquestes requerien una intervenció ràpida.

Els soldats amb amputacions traumàtiques amb diverses hemorràgies, eren conseqüència de les bombres, també els traumatismes al ventre i les fractures obertes. Quan esclatava una bomba produïa destrucció de teixits, laceracions profundes al pit, amb fractures al crani.

Les malalties més comunes eren tifus, paludisme, artritis, polls, sarna, etc. La mala qualitat de l'aigua, com l'escassetat del menjar contribuïen a la precarietat de la salut a la guerra. Les condicions ambientals també van propiciar aquestes malalties, com unes temperatures molt altes sense gairebé aigua per a beure ni rentar-se,