Bombardeigs a Barcelona:

 “Les nits de bombardeig la meva sala semblava l’infern: sang, cremats, mutilats, crits, plors ...” 

“Quan sonaven les sirenes només pensava a arribar a l’hospital com més aviat millor, ja li he dit que allà tots érem imprescindibles. No vaig entrar mai a cap refugi, mai.” 

Font: Dones en la Guerra Civil, recull bibliogràfic, Institut Català de les dones, referenciat més avall.

"Em vaig oferir com a infermera voluntària a l'hospital de sang, a prop del front del Segre, que van improvisar els nacionals al Col·legi de Religioses de l'Ensenyament de Maria Immaculada de Tremp on jo havia estudiat". 

"Vaig aprendre aviat a ser infermera, em va ser molt fàcil cuidar malalts veient com ho feien les infermeres, els metges, practicants i monges del formidable equip sanitari militar. Algunes infermeres eren de l'aristocràcia". 

"Ateníem soldats rasos, oficials i presoners, però a aquests últims no ens era permès parlar-los perquè podien ser espies, de fet, hi va haver més d'un cas. Un dia va venir de visita a l'hospital un soldat amb la capa i les banyes de falangista, es va aturar davant del llit d'un malalt de pulmonia i va dir “aquest oncle és un espia”, i sí que ho era. "

Cites de l'article "Guerra, hambre y aventura en la vida de Cándida Sala, enfermera de Cruz Roja", de la Revista de Enfermería y Humanidades, pàgines 20-31.

Anna Pibemat Caner va nàixer a Angles l'any 1920. La seva família, d'ideals republicans, la van encoratjar per a que estudiés tot i ser una dona, per a ser independent econonòmicament. Així, amb només 16 anys ja tenia el títol d'infermera, el seu somni era seguir estudiar per a ser metgessa, però al juliol del 36 esclata la guerra i es presenta com a infermera voluntària a l'Hospital militar de Girona, va ser el primer de molts altres hospitals, Anna Pibernat seguirà la trajectòria dels hospitals militars dels diferents fronts de la República fin la retirada, fugint cap a França, on estarà en camps de refugiats, fins que l'any 1940 és repatriada a Espanya juntament amb altres dues infermeres també catalanes. Quan arriben a Espanya les etiqueten de "rojas", amb tot el que això implicava.

L'any 1945 es casa amb Ricardo Amils i té un fill i una filla. Va prometre al seu marit que no es posaria en política, i ho va fer fins que va quedar-se vídua, llavors "va ressucitar Anna Pibernat", explica a les seves memòries. Volia parlar i donar testimoni de tot el que havia viscut durant la seva joventut: la guerra civil, les seves amigues i ella, infermeres de guerra republicanes, que van estar a primera línea, i de les que ningú sabia res. Va decidir escriure les seves memòries. I així ho va fer, als 70 anys!

Anna Pibernat pensava que per ser dona se li va denegar el reconeixement del grau de suboficial, que li havien concedit pels mèrits de guerra, afegeix amb ironia: "sembla que a la nostra guerra civil només van intervenir homes". 

Recorda com un dia estava fent les pràctiques a l'hospital civil, embenar, fer els llits o posar injeccions, i a l'endemà vam anar a fer les pràctiques a la muntanya, allí ens van ensenyar com rescatar els ferits, si tenien un traumatisme havíem d'agafar un pal o l'arma per ajudar-nos a caminar, o com amb un tros de roba i un bastó fer un torniquet, o com aturar una hemorràgia amb una corbata, etc.

Malgrat el dolor per haver de recordar les experiències horribles de la guerra, la intenció d'Anna és rescatar i dignificar la memòria de les seves amigues, infermeres com ella, que van morir en un bombardeig: Pepita, era més gran que ella, una dona valenta i amb gran coratge, va morir a l'instant, la metralla li va foradar els pulmons; l'altra, Luisa, la més jove, encara la van portar a quiròfan però va ser inútil, tenia els budells reventats. Anna va perdre l'oïda, se li va reventar el timpà de l'orella dreta, però va ser l'única que es va salvar de les tres.

• Alimentació:

"Teníem petites llaunes de llet condensada, el subministrament habitual de llet als hospitals, i martellejàvem les vores per no tallar-nos-hi, ja que només disposàvem d'uns obrellaunes espantosos que seccionaven el llautó deixant grans becs, i hi introduíem oli i una metxa; tot molt rudimentari. Les portàvem amb nosaltres de nit per poder veure per on anàvem… "

• Per combatre el fred...

"També cremàvem alcohol a les sales i als quiròfans per intentar pujar la temperatura i no congelar-nos. Però, és clar, no durava gaire. Sortia una flamarada, fiu!, que feia molta calor mentre durava, però sense escalfar de debò".

• Experiència pròpia

"L'Ebre, un dia ens van enviar a molts de nosaltres a una cova enorme, molt desnivellada, on cabien com a cent llits, però tot sense ordre concret. Un lloc força fosc a ple dia, una boca de llop des de molt aviat." 

A la cova treballaven amb Patience una altra infermera anglesa Joan Purser i una noia espanyola. Patience ens descriu així: "La situació i posició dels llits era caòtica, no es podien posar en línia recta, no paràvem ensopegar-nos amb elles a la foscor i de donar-nos cops. Eren llits de metall, era molt desagradable copejar-se contra elles. Encara que hi havia altres perills com els polls i la sarna, sempre presents als ferits."

Al cap de poc temps, l'afluència de ferits a l'hospital-cova va posar el personal sanitari sota una gran pressió. Els metges i les infermeres necessitaven tota la seva energia per atendre l'allau de ferits. Explica: "Teníem un munt de coses en contra. Disposaven de molta més artilleria que nosaltres, i érem a prop, molt a prop de gran quantitat de morters, ens arribaven moltíssims ferits de morter". Els morters llancen projectils més grans, molt més destructius, t'arrenquen un bon tros de carn si tens la sort de sobreviure. Et trossegen i et deixen molt més destrossat que una ferida de bala, que et travessa.

També parla en aquest capítol de molts més problemes i entre ells les primeres transfusions de sang de persona a persona, convertint-los en germans de sang.

Cites del blog ENFERMERIA AVANZA, referenciades del llibre Para nosotros era el cielo, biografia de Patience Darton, una de les infermeres més conegudes de la Guerra Civil Espanyola.