Entrevistes

En quin moment o perquè t’interesses pel tema?

El tema sorgeix mentre preparàvem les entrevistes per al documental i anàvem fent recerca del Dr. Gras i de la sanitat a la Batalla de l'Ebre. I tant a les entrevistes, com a tota la informació que trobàvem, només apareixien homes, la contaven homes o l'havien treballat homes. Com a dona, també volia saber quin paper havien jugat les dones a la guerra, especialment en l'àmbit sanitari, que era el que més estàvem estudiant. Vam començar a indagar llavors sobre les infermeres, perquè era l'única referència que trobàvem, però també ens va costar molt trobar informació. Sobretot la idea apareix perquè volia contar que les dones també van estar, malgrat que ara ja és pràcticament impossible trobar testimonis, perquè si només es parla del paper dels homes, tindrem la història explicada a mitges i una vegada més, se'ns haurà esborrat, malgrat haver estat presents.

Ens podries explicar el més important del vídeo editat de la Universitat de Barcelona que parla sobre les infermeres durant la Guerra Civil Espanyola?

Per no fer “spoiler” del vídeo, que ja el teniu, només explico algunes de les parts que a mi més em van colpir, en este cas del llibre. Una de les infermeres recordava com, una companya seua, que era de grup sanguini O-, va acabar morint per donar massa sang a tots los ferits que arribaven a l’hospital, en només 17 anys. També m’impacten molt els relats de posguerra, de com algunes se’n recorden anys després dels morts i que encara se despertaven pensant en los ferits, plorant, o com dos companyes seues van morir executades per haver sigut infermeres dels “rojos”.

Què saps sobre com era el dia a dia de les infermeres?

Depèn una mica de si estaven al front o treballaven a un hospital. Les del front, feien el mateix recorregut que els metges: en una ambulància o autochir, anaven als hospitals de campanya. Los metges operaven i elles atenien al quiròfan i cuidaven dels ferits, i una vegada acabada la feina, anaven cap a un altre hospital de sang. Això, durant la Batalla de l'Ebre. En canvi, als hospitals ja canvia una mica. Algunes vivien a una planta del mateix centre, altres a casa, feien los seus horaris i cobraven un sou o els hi pagaven en espècie. Les tasques, també depèn. Hi ha constància que alguna infermera es va acabar quedant de responsable d'hospitals quan tots els metges van haver de marxar, com el d'Igualada. D'altres, repartien menjar, ajudaven a les operacions, desinfectaven material, revisaven les constants vitals dels malalts... Una mica la tasca que es fa ara, però en la diferència que arribava molta gent ferida, pels bombardejos, sobretot, però també soldats provinents del front que els havien evacuat, i s'havien d'adaptar molt tot el treball a poder atendre a esta tipologia de ferits.

Es té notícia o està documentat algun cas de suïcidi per estrès o algun motiu relacionat amb el seu treball?

No, i era una qüestió -la salut mental i laboral- que en aquell moment ni es contemplava.

Quines eren les seves indumentàries i els seus àmbits de cura?

Tenien un uniforme d’infermera. Varia una mica en funció de si eren infermeres del bàndol nacionals, republicanes o internacionals. Vestit o faldilla, un davantal i una còfia, majoritàriament, per identificar que eren infermeres. També hi havia moltes monges, perquè abans de la guerra, era una dedicació pràcticament exclusiva de les religioses. A partir de la II República, es professionalitza i es desvincula dels convents i ordres religioses. 

Hi havia prou recursos per poder garantir la cura dels pacients?

No. De fet, era tot molt i molt precari. S'explica una anècdota d'una infermera, al llibre, que recorda com el metge li demana si li pot esterilitzar un material, i ella li respon que no queda alcohol, llavors el metge li torna a demanar que ho faci cremant-lo, i la infermera li acaba dient que no tenen ni llumins. Durant la guerra va haver-hi molt racionament de menjar, però també de material mèdic, com venes, gases, desinfectant... A les ciutats, el subministrament s'anava garantint, però les que treballaven al front havien de lidiar sobretot en la falta de material. Als hospitals, el que també faltava eren llits, perquè després d'un bombardeig o que arribés un tren amb soldats evacuats del front, se solia saturar, i alguns ferits acabaven morint a terra.

Com era la seva organització? Era partir del tipus de malalties que havien de tractar?

Anaven a torns, però molt i molt llargs, per poder atendre a tothom. Majoritàriament, atenien ferits, com us deia, dels bombardejos o del front, i per tant presentaven sobretot ferides traumàtiques. Feien, segons expliquen algunes, una mica de tot en funció de la demanda. Si venien molts ferits per les bombes, per exemple, se'ls havia d'operar per retirar tota la metralla, i elles estaven ajudant a quiròfan. Després s'encarregaven de l'atenció dels malalts, netejant ferides, repartint menjar... Depenia una mica del que anaven rebent, no tenien especialitats (la majoria) com avui en dia.

Saps alguna cosa sobre com era la formació d’aquestes infermeres?

Durant la II República s'obren escoles d'infermeria, un dels àmbits laborals en què les dones podien treballar, més enllà de les fàbriques i activitats domèstiques, perquè abans de la República, no estava ben vist que les dones treballessin. La infermeria era una sortida per a moltes noies que buscaven poder mantenir-se i ajudar també a l'economia de casa. Per exemple, la Generalitat crea l'Escola d'Infermeres de la Generalitat Republicana, on s'ensenyaven principis bàsics de medicina i d'higiene. Era un curs que tenia teoria i pràctica, però en esclatar la guerra, es redueix a només sis mesos i es fa accessible per a noies joves i també en pocs recursos, perquè es requeria personal sanitari.

A les infermeres se'ls ensenyava sobretot els principis bàsics de cuidar, d'higiene i de medicina.

En temps de Guerra, quin era el tracte que tenien amb les infermeres els càrrecs superiors a elles?

Les testimonis del llibre i del vídeo recorden que tenien molt bona relació en los metges, que eren los seus superiors, però s'ha de tenir en compte que la professió d'infermera era només per a dones i que la societat era obertament masclista, per tant, sempre hi havia esta component de submissió de la infermera cap al metge. Per home i per l'autoritat que representava, així que crec que, malgrat que al llibre es mostra una visió positiva, hem de pensar que existien moltes realitats i segurament no tan favorables cap a les infermeres.