2022

UNS TIONS MALALTS

El tió de la Paula i la Maria va venir pel balcó.

Els nens es van sorprendre molt, ja que mai havia arribat per allà. A part, van observar que no menjava res del que li posaven. Van canviar el menjar, però van veure que tampoc tastava res de res. Li van posar menys menjar i tampoc va servir de res. Van pensar que potser només tenia set, i li van canviar el menjar per beguda, però res de res.

La Paula i la Maria van comentar el que passava a les seves cosines i els hi van preguntar si havien observat algun comportament estrany amb el seu tió. Elles van contestar que el seu tió sí que menjava, però tenia les cames liles.

Les dues nenes van explicar el que passava amb els tions a la seva mare i, aprofitant que era veterinària, li van demanar un medicament per curar els tions.

Van estar donant el medicament durant dos dies als tions i van observar que el tió de la Paula i la Maria tornava a tenir gana, i que el tió de les cosines havia perdut ja el color lila de les seves cames. Els tions estaven curats!

Quedaven cinc dies per fer cagar el tió i la Paula i la Maria estaven molt emocionades. El dia de Nadal, van trucar les seves cosines i van decidir estar totes juntes i fer cagar els dos tions a la vegada.

Aquella nit va ser màgica i els dos tions van fer la seva feina, cagant polseres, bolis i jocs de taula. No van cagar tant com altres anys i és que és clar, havien estat malalts i no havien pogut menjar gaire.

Nina Olzina Alcañiz

4t de primària

2022

EL PESSEBRE VIU

Tot va començar un Nadal qualsevol. Jo estava maquillant-me per sortir a l’escenari, quan de sobte, vaig veure llum, i va ser llavors que vaig ser conscient de que… el Nadal havia arribat! Les famílies compraven, els nens escrivien les cartes pels Reis d’Orient i finalment, la cosa que per a mi és la més important: El pessebre. Jo sempre he format part del pessebre i tot i que no en soc el principal, tothom em coneix. Soc el caganer.

El petit de la família era l’encarregat de cada any muntar amb una mica d’imaginació, el seu preciós pessebre que il·luminava la casa. El que ell no sabia, era que mentre era a l’escola, aquell pessebre cobrava vida. Els Reis d’Orient potser anaven a fer una excursió per les muntanyes properes amb els rucs de l’estable, la Verge Maria donava menjar al nen Jesús… Un dia qualsevol, vam cometre l’error de no estar alerta, i quan el nen va arribar a casa, nosaltres no estàvem a les nostres posicions. Va deixar la jaqueta al penjador, la motxilla a la cadira, i va seure davant del pessebre. Llavors, va fer una ganyota i va veure que les petites figuretes no estaven en les posicions que ell les havia deixat. Va pensar que potser havia sigut el vent o que algú s’havia dedicat a moure-les, o sigui que no li va donar molta importància. Mentre hi reflexionava, va sentir al seu pare que deia:

-Joan! A taula, que el sopar ja està a punt!

I ell va respondre:

-Vinc!

Vam esperar a que s’adormís per organitzar una reunió urgent a l’estable per decidir què podíem fer davant d’aquella catàstrofe:

-Nosaltres també podríem fer com que no ha passat res, i demà quan es llevi, ens veurà a tots a les nostres posicions i no sospitarà de res -va proposar Gaspar.

-Jo crec que aquesta seria la millor opció -va opinar Sant Josep.

-Baba -va intervenir el nen Jesús.

-Jo diria que la millor opció seria també fer com si no hagués passat res, i continuem fingint que som figuretes, però és que cada any és el mateix, i ens passem gairebé un mes quiets i morts de gana -vaig dir.

-Doncs llavors què fem? -va preguntar la Verge Maria.

-Podríem arribar a un acord amb en Joan -va proposar Melcior.

Al dia següent, quan el Joan es va llevar, i després d’haver esmorzat, va venir a mirar el seu pessebre. Va ser llavors quan vam decidir fer el pas. Tots érem a les nostres posicions i de cop en Joan va veure que els tres Reis d’Orient es movien. Al principi es va espantar una mica i va retrocedir unes passes, però després va agafar curiositat i es va tornar a apropar.

-Us esteu movent? -va preguntar al·lucinat. 

-Hola Joan -va dir Baltasar.

-Sabeu parlar? Sabeu com em dic? -va saltar el nen cridant.

-Txx! -va fer Sant Josep. No parlis tan fort! 

-Esclar que sabem com et dius -va dir Melcior-, et veiem tot el dia.

-Apa! I com és que els meus pares no m’havien dit mai que teniu vida? -Va xiuxiuejar el nen.

-Ningú sap el nostre secret -va comentar Gaspar-, tu ets l’únic que el sap.

-Nosaltres sabem com ets, i confiem que no diràs aquest súper secret a ningú, ho faràs? -va preguntar la Verge Maria al nen.

-Si! -va respondre ell.

Aquell dia, en Joan va anar a l’escola amb un somriure més gran que mai, i a partir de llavors, a cada àpat portava una mandarina o un plàtan als habitants del seu pessebre i els cuidava molt. El nen, va fer molt bé la seva feina, i és per això que ara encara ningú sap la història que s’amaga darrera de les figuretes del pessebre.

Aina Dalmases Vilà

2n d'ESO

2022