2019
UN NADAL MÀGIC
24/12
Hi havia una vegada al poble de Sant Nadal una nena que es deia Lucía que es va adonar que hi havia molta brossa i li va demanar al Pare Noel que li l’ajudés a recollir. Li va dir al seu germà Gerard que demanés allò que ella va demanar, el Gerard li va dir:
- Ai! A mi tant me fa! Jo vull la Playstation 4!
Van discutir una mica, però res.
Nit 24/12
El Pare Noel es va mirar les cartes i va veure que la carta de la Lucía era molt bona idea i va pensar:
-Hmm... i si netegem el planeta?
El Pare Noel va anar a buscar un trineu que es deia “Netejabrutícia” per netejar més ràpid, però estava trencat i va pensar:
-Sí, ja ho tinc, regalaré aspiradores màgiques.
25/12
Al final va regalar a tothom una aspiradora màgica amb una nota que deia...
“Bon dia, sóc el Pare Noel, si ompliu aquesta aspiradora de brossa
us enviaré un viatge.”
Des d’aquell dia tot va ser verd i maco amb un 90% sense contaminació. Sant Nadal era el poble més net del món.
Laura González Hurtado
4t de primària
2019
UN PESSEBRE BEN ESTRANY
Soc en Pep, el pastor, i ara t’expIicaré una història, potser la història més emocionant que m’ha passat a la meva vida.
Això sí, haig de dir-te que soc un personatge d’un pessebre. T’estaràs preguntant com un pastor de pessebre pot parlar. Doncs és molt senzill, un dia van venir els Reis d’Orient i tant a mi com a tot el pessebre ens van concedir el poder de poder-nos moure i comunicar-nos. Això sí, sense que ens vegin els humans que munten el pessebre, ja que aleshores l’encanteri s’acabaria. A més, ens cauen molt bé i no els voldríem espantar.
Bé, crec que ara que m’he presentat puc començar amb la meva història.
Tot va començar la nit de Nadal, quan ens vam assabentar que la família de la casa anava a dinar i sopar amb els cosins de Manresa. Això a mi em va agradar molt, ja que volia anar a veure al nen Jesús. Sí, volia moure’m i anar-lo a veure.
Just quan vaig sentir que la porta de casa es tancava vaig preparar-me el menjar i la beguda per poder passar un dia de visita per tot el pessebre. Així doncs, vaig agafar una barra de pa cruixent, unes bones viandes i embotits i un porronet de vi.
Un cop preparat, vaig emprendre el meu camí. Un cop fora de casa, vair seguir el camí de sorra i vaig passar entremig de la molsa que encara estava humida. Per aquí i per allà hi havia branquillons, pinassa i boletes blanques que feien de neu. A poca distància vaig veure el petit llac transparent amb pedres brillants i els ànecs nedant-hi a sobre. Em vaig sentir molt feliç, ja que aquell llac només el podia veure si col·locaven el magraner una mica més cap a l’esquerra. Aleshores jo podia veure el cap de l’ànec de coll negre. Però avui podia contemplar el llac i els seus ànecs amb tota tranquil·litat i amb una vista excel·lent.
Així que vaig continuar, vaig adonar-me que em deixava l’ofrena per al nen Jesús. Havia pensat portar-li llet de les meves cabres i un potet de mel de les meves abelles, ja que a més de pastor també tinc un rusc. Vaig tornar molt ràpid a casa i vaig agafar totes aquestes Ilepolies.
Ara sí, podia emprendre el meu camí. Vaig a tornar a resseguir tot el caminet i la següent cosa que vaig veure va ser el mercat principal amb tot de paradetes, cosa que em va fer sentir més feliç, encara més que el llac amb els ànecs. És on sempre havia volgut anar a comprar quan era petit: taronges, coca de pinyons, caramels de regalèssia i xocolata era el que més m’agradava.
Com que tenia tot el dia i estava cansat vaig anar a descansar una mica a l’ombra de les muntanyes. I va ser aleshores quan una veu va dir:
-Hola? - vaig sentir que li costava parlar, com si estigués... APRETANT???
-Hola, soc en Pep, el pastor- vaig dir una mica espantat.
La silueta va sortir de I’ombra i... no endevineu qui era?? Doncs sí, era el CAGANER.
-Ostres! Ets el Caganer!!! -Vaig dir.
-Un altre que no li caic bé -va dir, a punt de plorar.
-Què? Peró si soc el teu admirador més admirador! Com vols no caure’m bé! - vaig
cridar.
-I què hi fas aquí, tu? -va dir apujant-se el pantaló ràpidament i un xic avergonyit.
-Vaig a veure el nen Jesús i m’he aturat a descansar aquí.
-Estàs boig? Com et vegi la família estàs acabat, ho saps oi? - Em va dir.
-Ho sé, però és què han marxat tot el dia i he pensat que era el moment ideal per sortir a passejar.
-Ah! Doncs puc venir amb tu? Es que també m’agradaria veure’I, saps?
- I tant que sí! Serà un plaer anar amb el personatge més famós del pessebre català!
Vam emprendre el camí i vam tornar a resseguir el caminet de sorra. Em va alegrar molt veure la indicació cap a Betlem, un pal de fusta amb una fletxa al capdamunt que deia "A Betlem" i una altra que deia “A Terrassa”. Era el camí que havia de seguir amb el meu nou company.
Després de molt i molt de caminar per tot el pessebre, ens vam aturar al costat d'una font que rajava aigua cristal·lina per menjar una mica de pa cruixent amb cansalada. Quant vam tornar a emprendre el camí ens vam adonar que al terra hi havia diferents petjades, unes eren de persona i les altres eren d’un animal. Aleshores vam dir al mateix moment:
-ELS REIS D’ORIENT!
Vam començar a córrer i vam veure que les petjades eren cada cop més recents. Nosaltres, eufòrics, vam córrer fins que els vam veure: tres patges, un de blanc, un de ros i un de negre. Tres camells, i a sobre d'ells, tres senyors ben vestits amb una corona cada un. Un d’ells era blanc, un altre ros i l’últim dels tres era negre.
No volíem molestar, així que vam passar per darrere d'uns arbusts fins que els vam avançar. Jo encara no em podia creure el que havia vist. Tot i així vaig continuar.
Després de resseguir i resseguir el caminet de sorra vam arribar a un terreny elevat des d’on es podia veure una petita cabana tènuement iI·luminada. Vam seguir pujant i pujant fins que vam veure el cap de l’àngel que s’alçava sobre l’estable. Una veu ens va dir:
-Endavant.
Nosaltres, una mica atemorits, vam avançar.
-B... bo... na tttt... aarda- vaig dir espantat, suposo que pels nervis.
-Endavant. Qui sou?- Va dir Josep.
-Jo sóc un pastor que ha vingut ha donar-li al vostre fill una mica de menjar com a ofrena i mostra de respecte. I ell...
-Sóc el caganer, i aquest noble pastor m’ha acceptat d’acompanyant.
-Què és el què porteu, bon home?- va dir Maria.
-Porto llet i un potet de mel de les meves abelles.
-Moltes gràcies - va dir somrient Maria-. Per cert, el seu amïc es troba bé? Està una mica estrany.
Al girar-me vaig veure que el caganer es cargolava per terra i cridava, cridava forassenyat. A més, de la seva boca sortia una escuma verdosa i pudent, i els ulls se li havien girat. Poc després, la seva pell es va tornar vermella i li van sortir un parell de banyes i una llarga cua... Era el dimoni, era Satanàs! I Ens vam quedar glaçats, paralitzats de terror. Satanàs es va acostar al nen Jesús abraonant-se al seu damunt, amb la intenció de emportar-se’l. M’hi vaig llençar al damunt i amb el ganivet que utilitzava per tallar el pa, li vaig fer una ferida al cor, a mort. Va morir a l’instant.
-Gràcies. Heu salvat la vida del meu fill Jesús. Des d’ara us considero guardià de Déu i fidel servidor.
-Gràcies, és tot un honor per a mi -vaig dir emocionat.
Em vaig acostar a Jesús i li vaig acariciar la cara. Era més bonic del que em pensava.
Aquesta ha estat la meva història. Ah, també em deixen tractar amb el bou i la mula de l’estable. Això també és cert.
BON NADAL
Quim Cortina Nogueras
2n d’ESO
2019