6. La Democràcia a Catalunya
Catalunya és una nació amb personalitat pròpia, que forma part de l’estat espanyol com a nacionalitat històrica. Històricament, Catalunya ha demostrat una voluntat decidida de mantenir un sistema d’autogovern propi.
Els orígens democràtics a Catalunya
Els orígens democràtics de Catalunya cal cercar-los a l’edat mitjana. Les corts medievals tenen el seu origen en les Corts Comtals i en les assemblees de Pau i Treva creades per l’abat Oliva al Segle X.
L’any 1217 Jaume I va convocar les primeres Corts o parlament de l’Europa occidental.
Estaven formades pels representants de l’Església, de la noblesa i de les ciutats. Les corts exercien dues funcions: primer redactar i aprovar lleis i segon proporcionar al rei recursos econòmics. El rei tenia l’obligació de convocar-les un cop a l’any. És per això que parlem de forma de govern pactada, la primera a Europa, entre la monarquia i les institucions polítiques del país. Cal dir que aquesta forma de govern “democràtica” només era exercida pels sectors privilegiats de la societat, no era una democràcia com la entenem avui dia.
La Generalitat, creada l’any 1359, en el seu origen era una institució encarregada de recaptar els diners que s’havien concedit al rei i tenir cura de l’execució dels acords votats a les Corts. Amb el temps, sobretot a partir del segle XV, quan, amb l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, es va convertir en baluard de la defensa de les constitucions de Catalunya i dels seus privilegis i lleis enfront dels abusos de la monarquia. També exercí el mateix paper en el període de la Monarquia Hispànica (1516-1700). En aquesta etapa històrica les tensions entre les institucions catalanes i la monarquia castellana van ser constants, sobretot durant el regnat de Felip IV (segle XVII).
El Consells Municipals, creats a partir del regnat de Jaume I, s’encarregaven de l’administració de les ciutats, i eren de protecció reial, és a dir, no depenien de les ciutats dels senyors feudals, sinó directament del rei. El consell municipal de Barcelona era el Consell de Cent, que estava format per cinc consellers i per cent prohoms de les diferents classes socials que exercien funcions consultives. A finals del segle XIV, les classes benestants de la ciutat es van fer amb el control del Consell de Cent i això va provocar enfrontaments amb les classes populars de la ciutat, sobretot en el segle XV.
La fi de les Institucions catalanes
Les conseqüències tràgiques de la Guerra de Successió al tron de la monarquia hispànica (1701-1714) van suposar per a Catalunya, a partir de la promulgació el 1716 del Decret de Nova Planta, l’abolició de les seves institucions pròpies d’autogovern, Corts, Generalitat i Consells municipals, i es van imposar les lleis castellanes; així, el govern de Catalunya va quedar en mans d’un capità general, i el territori es va dividir en dotze corregiments, seguint un criteri militar d’ocupació.
Les Bases de Manresa.
L’any 1892, la Unió Catalanista (que era l’agrupació de diverses organitzacions catalanistes) va convocar una assemblea a Manresa pel mes de març on es van aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes com les Bases de Manresa. Les Bases, primera formulació del catalanisme polític, van servir de base per a la posterior acció política de la Lliga Regionalista i de la Mancomunitat.
El document consta de dues parts. La primera, que correspon a la primera Base, tracta del poder central, la separació de poders, el manteniment de la monarquia i el sufragi universal masculí. La segona part, formada per 16 Bases, tracta del poder regional (de Catalunya). Entre altres aspectes defensa la oficialitat del català, defensa del dret català, la divisió del territori no per províncies sinó per comarques i el municipi, amb àmplies competències. La seguretat interior serà competència del govern regional, així com a l’encunyació de la moneda i l’ensenyament. sobre el Decret de Nova Planta i les Bases de Manresa.
La recuperació de les institucions d’autogovern: la Mancomunitat (1914- 1923)L’any 1914, dos-cents anys després de perdre les institucions pròpies, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, el primer president de la qual fou Enric Prat de la Riba, que va ser l’ànima de la institució política. La Mancomunitat era la federació de les quatre diputacions provincials i, malgrat que les seves competències i recursos eren molt limitats, va fer una gran tasca de país. Les principals actuacions de l’obra de govern de la Mancomunitat van ser en la sanitat, les obres públiques, la cultura i l’ensenyament. La Mancomunitat fou abolida per la dictadura de Primo de Rivera el 1925.Sota impuls de la Lliga Regionalista es va elaborar un projecte d’Estatut d’Autonomia
els anys 1918 i 1919, que va ser recolzat per diverses forces polítiques i socials, com el Futbol Club Barcelona o L’Orfeó Català. El projecte va ser presentat a les corts espanyoles, que el van rebutjar.
L’Estatut de 1932
La proclamació de la República el 1931 va suposar la recuperació de la Generalitat, abolida el 1714. L’any 1932 s’aprovava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que constava de 18 articles. La Generalitat rebia plenes competències legislatives i executives en dret civil propi i règim administratiu. Tenia competències, amb limitacions, en obres públiques, agricultura, sanitat, hisenda i ensenyament. La Generalitat podia crear escoles, però sense finançament de l’estat.
Pel que fa al finançament, aquest era molt limitat i insuficient i depenia del govern central. En l’àmbit de la justícia, l’Estatut preveia competències per organitzar l’administració de justícia, nomenar jutges, magistrats i funcionaris. A més, la Generalitat s’encarregaria dels serveis de policia i ordre interior.
A la fi de la Guerra Civil, amb la implantació de la dictadura de Franco, l’Estatut fou abolit, com totes les institucions polítiques catalanes.
L’actual marc democràtic: l’Estatut de 1979
Catalunya, com a nació històrica, és una de les 17 comunitats autònomes que formen part de l’Estat espanyol. La forma de govern de Catalunya és definida per L’Estatut d’Autonomia, aprovat pel poble català en referèndum l’octubre de 1979.
L’Estatut defineix com a òrgan de govern de Catalunya la Generalitat. La Generalitat està constituïda pel Parlament de Catalunya, el Consell Executiu o Govern i el President
de la Generalitat.
L’Estatut preveu competències exclusives en cultura, sanitat i educació. A més, la Generalitat pot legislar en àmbits com les obres públiques, l’urbanisme, l’ordenació territorial, el turisme o l’habitatge entre altres coses.
L’estatut reconeix el català com a llengua pròpia i la cooficialitat del català amb el castellà.
El territori s’organitza en municipis i comarques.
L’Estatut també contempla un seguit de traspassos de l’estat cap a la Generalitat.
Pel que fa al finançament, estableix que la Generalitat tindrà un percentatge de participació en els ingressos de l’estat, revisable periòdicament. Igualment, la Generalitat pot establir impostos propis.
L’Estatut també preveu fer modificacions estatutàries com diu el títol 4.
Els organismes més importants són:
• El Parlament de Catalunya. És l’òrgan legislatiu i està format per 135 diputats, elegits cada quatre anys per sufragi universal. Els diputats són elegits per les circumscripcions electorals provincials catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida; cada una d’elles té assignat un nombre de diputats en funció de la població. És un sistema proporcional que evita els desequilibris territorials. Així, es necessiten més vots per aconseguir un
diputat a Barcelona que a Girona, per exemple.
• El Govern de la Generalitat. Ës el poder executiu. Està format pel President de la Generalitat i els Consellers (Consell Executiu). El President és elegit pel Parlament de Catalunya, és la màxima autoritat de govern a Catalunya i és el cap del Consell Executiu.
• El Poder Judicial. L’Estatut estableix que el màxim òrgan del poder judicial a Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
• Els Ajuntaments. Són el primer instrument de participació política i de representació dels ciutadans. A Catalunya hi ha 946 municipis.
• Les Comarques. El territori de Catalunya es troba dividit en 41 comarques. Cada comarca disposa d’un òrgan de gestió, que són els Consells Comarcals, que coordinen les tasques dels ajuntaments. La divisió comarcal coexisteix amb la divisió provincial espanyola del territori català en quatre províncies.
Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006
L' Estatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya d'acord amb l'establert al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978.
El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005. Fou aprovat el maig de 2006 per les Corts Generals espanyoles després d'una substancial modificació i fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006 i és vigent des del 9 d'agost de 2006.
Se l'anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d'Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de tirar-lo endavant en una fase inicial. En canvi, alguns dels seus detractors l'anomenen Estatut de la Moncloa, ja que va ser allí on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat al Parlament de Catalunya. També rep el nom una mica despectiu de pacte Mas-Zapatero, posat que Artur Mas i Zapatero varen ser els dos primers polítics que van aprovar aquest estatut.
Un estatut polèmic
L'Estatut de Miravet, va ser presentat al Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005, per tres ponents del Parlament de Catalunya. Els ponents, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), que van explicar per què era necessària la reforma del, en aquell moment, vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya que havia estat redactat a Sau i aprovat l'any 1979, en un Congrés de Diputats Espanyol integrat per molts polítics de l'antic règim franquista i dins del context de la transició democràtica espanyola. També van explicar per què Catalunya és una nació, i els canvis que ha sofert la societat en aquest 26 anys, des de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea, l'assistència sanitària per tothom, o els matrimonis entre persones del mateix sexe.
El mateix dia de la seva acceptació a tràmit, el 2 de novembre de 2005, el Partit Popular, va presentar un Recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional. Més tard es rebutjà, ja que el tribunal considerà que no es pot presentar un recurs d'anticonstitucionalitat per una llei no aprovada.
Un dia abans, l'1 de novembre de 2005, el Partit Popular va engegar una campanya publicitària en contra de l'Estatut, en què pretenia sotmetre'l a referèndum a tot l'Estat (una proposta no contemplada a la Constitució ni a l'Estatut vigent) amb l'argument que el nou text era una reforma encoberta de la Constitució Espanyola de 1978. El pressupost de la campanya, segons afirma el Partit Popular, fou de 500.000 euros.
El 21 de gener de 2006 es produí una reunió a la Moncloa entre el líder de CiU Artur Mas i el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, arribant a un acord, conegut com a Pacte de la Moncloa (o també com a Pacte Mas-Zapatero), sobre el redactat final de l'estatut que modificava notablement l'aprovat al Parlament de Catalunya, deixant un nou redactat de l'estatut que el feia bastant més semblant al del 1979 que el que fou aprovat al parlament.
Després d'una llarga i crispada negociació d'esmenes entre els partits amb representació al Congrés de Diputats, es van retocar més del 50% dels articles.
El març de 2006, la proposta d'Estatut va ser aprovada a les Corts Generals. Vot favorable: Grup parlamentari socialista (PSOE), CiU, Partit Nacionalista Basc, Grup parlamentari d'IU-ICV, BNG i Coalició Canària. Vot en contra: PP, ERC i dins del grup mixt Eusko Alkartasuna. S'abstenen: Chunta Aragonesista i Nafarroa Bai (del grup mixt).
Al maig de 2006, la proposta d'Estatut va ser aprovada al Senat. Vot favorable: PSOE, CiU i IU. Vot en contra: PP. S'abstenen: ERC, EA i el PAR.
L'estatut es va aprovar amb un referèndum popular el 18 de juny. A favor: 73,9%. En contra: 20,76%. En blanc: 5,34%. Nuls: menys d'un 1%. La jornada va estar marcada per una baixa participació: poc més del 49% del cens electoral de Catalunya.
En aquest referèndum, CIU, PSC i ICV varen demanar el "Sí", mentre que ERC i PP varen demanar el "No". Cap formació va demanar ni el "Blanc" ni el "Nul". (Totes les formacions van assenyalar després críticament la baixa participació).
Així doncs, un cop aprovat en referèndum, que el Rei hi donés el seu vist-i-plau, i que l'estatut fos publicat a BOE, l'estatut entrà en vigor el 9 d'agost de 2006.
Encara avui està per veure si el PP farà més tràmits legals per tal de fer més canvis encara a l'estatut.
