A partir de la dècada dels 50, esclata als E.U.A. una nova música de masses recolzada especialment per una indústria, un negoci: la indústria discogràfica. La venda de discs (llavors discs de vinil) i posteriorment en cinta de cassette, va fer del pop-rock una manera de fer diners rendible i molt sucosa. L' organització de concerts multitudinaris també va proliferar i va augmentar encara més les xifres de beneficis d'aquestes empreses. Durant aquesta dècada una d'aquestes empreses va ser Atlantic Records.
Fundada el 1947, per Ahmet Ertegün i Herb Abramson, Atlantic Records va ser un dels segells que més va fer per la difusió i millora de la música popular afroamericana, especialment el soul, jazz i rythm & blues. Inicialment es va crear com una etiqueta de jazz, que es va consolidar amb les gravacions d'artistes com Art Pepper, Erroll Garner, Dizzy Gillespie, Sarah Vaughan, Django Reindhart i Johnny Hodges. El 1949, amb l'enregistrament del tema Drinkin' wine spo-dee-o-doe de Stick McGhee, va començar a desplaçar-se cap al rythm & blues. De fet, el terme rythm & blues va ser inventat per Jerry Wexler, periodista musical i soci d'Atlantic Records, com a substitut del concepte de "música de raça". És d'aquesta manera com comencen 2 carreres musicals imparables: Aretha Franklin i Ray Charles.
Ens arriba per 3 vies
Entre molts altres artistes, fins i tot europeus, Frank Sinatra ("la VEU"), que venia del jazz i de les grans orquestres, va popularitzar cançons amb melodia fàcil de recordar. La ràdio i posteriorment la TV van popularitzar aquestes cançons fins a fer-le grans èxits comercials.
https://www.youtube.com/watch?v=otkUt39ZF98
[SINATRA VERSIONA "MACK THE KNIFE" de Kurt Weill, de l'òpera dels 3 rals.]
La icona cultural i musical dels 50 va ser Elvis Presley, que va unir dues tradicions musicals, el country i el blues, fins a convertir-lo en una música ballable i alhora mig acrobàtica (rock & roll). Va convertir-se així en el gran ídol del rock americà i un mite cultural.
https://www.youtube.com/watch?v=NmopYuF4BzY
[PRESLEY canta "That's Alright, Mama"
(1954)]
https://www.youtube.com/watch?v=pQHslDaexXw
[ELVIS canta "Houd Dog" (1960)]
ELS REBELS:
La necessitat del públic massiu de trobar una font de diversió i d'identificació pròpia envers la generació passada.
Ray Charles va saber aprofitar l'esclat comercial dels 50 posant a l'abast del gran públic les tres tradicions més importants de la comunitat negra: el jazz, el gospel i el blues. El resultat va ser el Rythm & Blues. Va ser molt criticat per convertir en ballable i comercial la música religiosa afroamericana. També va arribar a ser repudiat pels blancs per haver-se negat a fer un concert a l'estat de Georgia, d'on era originari. També enregistra country . Se l'acaba considerant un dels grans del SOUL, juntament amb altres artistes del seu moment com Percy Sledge i Aretha Franklin.
La dècada s’inicia amb ídols del públic adolescent (esclata el fenòmen FANS als E.U.A.), com Johnny Tillotson, Bobby Vee, Brian Hyland, Tommy Roe, Gene Pitney i Frankie Avalon. Continua amb Carole King, Neil Diamond, Burt Bacharach, Aretha Franklin, Isley Brothers, Ray Charles, Stevie Wonder, The Supremes, Marvin Gaye, Bob Dylan i Simon and Garfunkel. The Beatles van marcar la invasió britànica en aquesta dècada, seguits de The Rolling Stones, que agafa la bandera més R&B a Gran Bretanya.
Una gran generació de bandes nordamericanes van començar a crear un moviment que més tard, desembocaría en l'expansivu movimient anomenat Psicodelia . És la “Nació Woodstock”, un festival (1969) de 3 dies que va convocar mig milió de persones. Juntament amb Bob Dylan, precursor del folk-rock, d'aquesta generació destaquen Jimi Hendrix (considerat com el millor guitarrista de rock de tots els temps), Janis Joplin, The Doors, The Jefferson Airplane, The Greateful Dead, The Byrds, Country Joe & The Fish, i un seguit de grups que provenien de la Costa Oest dels E.U.A. La Psicodelia també va marcar les bandes britàniques The Beatles, The Who o The Rolling Stones, però a Gran Bratanya aquest moviment l'acabarien liderant Pink Floyd, Cream o Soft Machine.
“El somni s'ha acabat”. Amb aquesta frase de la cançó “God”, de John Lennon, comencen els 70 en el rock.
Jimi Hendrix i Janis Joplin, dos símbols de la generación dels 60, moren el 1970 a causa d'una sobredosi. El 1971, Jim Morrison, cantant de The Doors (a la foto) i un dels los principals símbols historia del rock, mor també de sobredosi.
Paul McCartney anuncia oficialment la separació de The Beatles.
Amb aquests dos fets negatius, comencen els 70, una època d'excessos i massificació. És la dècada dels GRANS FESTIVALS, marcats Led Zeppelin,The Rolling Stones y Pink Floyd, amb espectacles realment impressionants.
El heavy metal, el hard rock i el glam rock tenen molt èxit entre les masses: Deep Purple, Black Sabbath, T Rex, Alice Cooper o Queen viuen els seus grans moments. Malgrat això, el rock s'allunya de les seves arrels urbanes i de rebel·lia i els joves ja no hi veuen una banderaper identificar-s'hi. D'aquest desencant surt de Nova York el punk, derivat del rock que vol tornar al tò rebel però ara amb anarquisme, hedonisme i politització (The Ramones). Van ser els anglesos The Sex Pistols qui el porten a l'extrem.
La música Rock entra en crisis davant de l'èxit de la música DISCO. ABBA, un grup suec d'arrel folklòrica i de fusió amb el pop britànic, començarà a omplir grans escenaris i les pistes de ball.
La dècada comença amb la mort de Bob Marley el 1981 i l'assassinat de John Lennon. És una època de gran varietat estilística: new wave, post-punk, techno, dark, electrónica, hip-hop, hard rock, metal…L'èxit comercial ve marcat per The Police, U2, i d'altres com: Talking Heads, Simple Minds, The Pretenders, Public Enemy, Run DMC, Madness, The Cars, The Cure, The Smiths. Depeche Mode, OMD, Pet Shop Boys, Sonic Youth, Pixies, Guns ‘n’ Roses, Metallica…
D'altra banda el corrent nord-americà blackmusic impacta amb la publicació de Thriller, de Michael Jackson el 1985, produït per Quincy Jones. L'èxit comercial de Jackson serà incontestable i donarà inici a grans reis del Pop dels 90, com Prince i Madonna.
En la línia de la música de ball i el pop britànic, les gires de ABBA marcaràn un abans i un després i s'acabaran separant el 1982. L'emprempta és important.
ELS 80 és l'època de més emprempta de la música POP a ESPANYA: Burning, Tequila, Los Secretos, Mecano, radio Futura, Alaska y Los Pegamoides.
Un altre fet important és l'esclat de la música electrònica que ja va arrencar des d'Europa amb Kraftwerk des de finals dels 70 i es consolida com a moviment i tendència al món a partir de l'impuls del HOUSE a Chicago i el TECHNO a Detroit. I aquesta gran tempesta musical a les sales de ball obre la dècada dels 90.
A tota la diversificació d'estils dels 80, cal afegir-hi els avenços tecnològics en els 90. El desencant dels joves és encara més gran i NIrvana, els grunge del rock, van reflectir aquest sentiment amb el suicidi del seu líder KURT KOVAIN
Mentre als E.U.A. l'esclat comercial de Jackson, Prince i Madonna, segueix imparable, a Gran Bretanya es consoliden The Police, Dire Straits, The Cure, entre molts altres grups i es va formar una nova generació de grups que buscaven l'esència "beat" dels orígens és a dir, dels Beatles. Són els casos de Blur, Oasis, amb més sofisticació Radiohead.
L'impacte de la música electrònica en la música comercial és tan important que molts artistes de pop la incorporen en les seves produccions. I és gràcies a això que agafen molt renom grans productors com Giorgio Moroder i Brian Eno (U2,etc..). És la dècada que veu néixer grups capdavanters actualment com Coldplay.
Lady Gaga
És molt difícil definir la músic del nou mil·leni. Molts estils perviuen, d'altres són més passatgers. Si una cosa caracterítza és l'impacte d'internet en la indústria discogràfica, el món de l'streaming i el consum de la música en l'actualitat. ÉS LA GLOBALITZACIÓ I LA TECNOLOGIA COM A EIXOS PER FER MÚSICA. És música amb molta dosi de mestissatge i d'estils variats.
D'altra banda, els grans ídols del pop van morint i deixen lloc a noves figures sorgides de les grans productores per omplir-ne els buits. De Prince, Jackson i Madonna, a Bruno Mars i Lady Gaga. Grans ídols, grans masses.
Generalment són d’estructura senzilla i fàcils d’identificar:
Generalment són ACORDS TRÍADES i segueixen progressions harmòniques i fàcils d’identificar. La méS important és Iº-Vº-VIº-IVº
GENERALMENT BINÀRIA. Consisteix en un tema A (estrofa d'entrada) i un tema B (estrofa de tornada), acabant sempre en B. ABAB o AABB
MAINSTREAM: Barreja entre rock clàssic i rock actual, en el sentit que reprodueixen més cançons de rock clàssic dels anys 1970 i 1980 i menys cançons de grups emergents d’estil alternatiu.
FUNK: Estil que va néixer entre mitjans i finals dels anys 1960, quan músics principalment afroamericans van fusionar soul, jazz, ritmes iberoamericans (mambo, per exemple) i R&B donant lloc a una nova forma musical rítmica i ballable.
BRIT-POP: El Britpop va ser un moviment cultural britànic de rock alternatiu que va guanyar popularitat a tot el món, sobretot a Europa, a mitjans dels anys 90, caracteritzat per la prominència de bandes influenciades pel pop guitarrístic britànic dels anys 60 i 70. Tot i que aquestes bandes en conjunt no tenien un so que les agrupés, van ser qualificades per la premsa especialitzada com una 'escena' i posteriorment com un moviment cultural. Blur i Oasis són considerats generalment com els dos grups més importants d'aquesta escena, tot i que hi ha diverses bandes associades amb el britpop a diversos nivells, com ara Suede, Pulp, Dodgy, Ocean Colour Scene, Supergrass, The Verve i Radiohead.
El moviment es va desenvolupar com una reacció contra diverses tendències musicals i culturals a finals dels anys 80 i principis dels 90. L'acid house i l'èxit de la música Hip-hop van portar a un interès renovat per les cançons guiades pel ritme i el groove, amb portant al que es va denominar so Madchester.
ACID JAZZ: També anomenat groove jazz), és un estil musical que combina influències del jazz amb elements originaris del soul, del funk, del disco i del hip-hop. L'acid jazz comença a prendre forma durant els anys 1980 i 1990, inicialment a Londres gràcies a segells com Talkin' Loud, i més endavant arreu del món. El nom "Acid Jazz" vindria originat per una broma originada durant una de les nits (sessions) típiques del principi del moviment, en referència a l'Acid House, força popular a l'època.
Un grup típic d'acid jazz consta en general d'una base rítmica (guitarra baixa, guitarra elèctrica, bateria) i d'una secció de "metalls" (trompeta, saxòfon, trombó, etc.), acompanyats d'un teclat (Fender Rhodes) i amb un cantant. Grups més importants:
The Brand New Heavies
Brooklyn Funk Essentials
Buckshot LeFonque
Carleen Anderson
Chris Bowden
Corduroy
D*Note
D-Influence
Dee-Lite
Emperors New Clothes
Freak Power
Galliano
Guru (Jazzmatazz)
Incognito
James Taylor Quartet
Jamiroquai