L'òpera, iniciada al voltant de l'any 1600 es convertirà en una de les troballes més rellevants de la Història de la Música. Això es deu al fet que, en efecte, l'òpera permet a la música lligar-se amb l'escena i amb altres arts: ball, literatura, arts pictòriques, etc. Sorgeix a Itàlia, intentant recuperar el teatre grec, i des d'allí s'estén per tot Europa, convertint-se en el gènere musical que més passions i interès desperta.

A. L'arribada del Barroc a Itàlia. Del 1600 al 1750.

La paraula barrochio vol dir exagerat, recarregat. S'utilitza per primera vegada per designar l'art dels segles XVII i primera meitat del XVIII. En realitat, a finals del segle XVI el Vaticà encarrega al millors arquitectes del moment, una reforma urbanística de la ciutat de Roma, per garantir l'accés a qualsevol església per dur a terme la oració (ideal dels jesuïtes, ja que l'església més important fou Il Iesu a la mateixa Roma). Tot havia de confluir a la Plaça de Sant Pere al Vaticà.

B. La música barroca: Estil concertant.

Si l'art del Barroc facilita els contrastos, en música el contrast es manifesta:

• Forts i fluixos.

• Lents i ràpids entre els moviments d'una mateixa obra.

• La separació entre solistes i acompanyants, anomenat principi concertant, en el qual hi ha un o més intruments solistes que fan melodia i la resta de l'orquestra que fa acompanyament (acords i línia de baix, també anomenta baix continu).

Les primeres orquestres, sorgeixen com a col·lectiu encarregat de tocar música per ballar a les cambres (sales) de la cort, a finals del segle XVI i durant tot el Barroc. Els compositors no indicaven a les seves partitures quins instruments havien de tocar cadascuna de les parts. Els grups orquestrals es formaven segons les possibilitats i gustos del moment, per tant, no tenien una formació estable.

Aquesta formació, coneguda com a orquestra de cambra, consisteix en:

L'òpera és una forma musical PROFANA, narrativa, que utilitza la representació escènica. Necessita un escenari, orquestra simfònica, cor i solistes. Es desenvolupa en diverses parts, dins de cada acte:

L'escenografia, és a dir, els decorats, llums, vestuari, etc. també juguen un paper molt important, ja que no podem oblidar que es tracta d'un "teatre" cantat inspirat en la tragèdia grega. Des de fa uns anys hi ha la tendència d'ambientar les òperes en èpoques

i/o llocs diferents dels originals, per aconseguir així donar un aire fresc i actual a les obres.

L'ÒPERA DEL BARROC

Del Barroc hem de destacar les òperes de Vivaldi o les òperes italianes de Händel, en què era freqüent que els papers principals estiguessin interpretats per castrati, posseïdors d'una tècnica vocal que els permetia cantar de manera molt virtuós.

A la fi del Barroc es produirà el triomf d'un tipus d'òpera d'argument còmic anomenada òpera bufa, l'òpera bufa presentava situacions de la vida quotidiana amb un estil musical que l'apropava molt més als gustos del públic popular. En canvi en l’òpera seria, el tema predominant era mitologia.

L'ÒPERA DEL CLASSICISME

L'òpera, nascuda en el Barroc a l'empara de l'aristocràcia, experimentarà durant el Classicisme un canvi tendent a la naturalitat, eliminant els excessos barrocs i apropant els arguments i personatges al nou públic burgès. En l'òpera seria, l'iniciador d'aquesta reforma serà Gluck (Orfeu i Eurídice), que farà l'òpera més humana rebutjant els elements fantàstics i artificials del Barroc. L'òpera bufa es convertirà en el gènere operístic preferit del Classicisme i culminarà amb l'obra de Mozart (Les Noces de Figaro, La flauta Màgica, ....). Els arguments recullen temes de la vida quotidiana donant-los un caràcter còmic i de vegades sentimental.

Composició standard, per 3 famílies i 4 seccions:

L'ÒPERA DEL ROMANTICISME

L' òpera és una forma d'expressió molt del gust romàntic.

El Romanticisme (que ocupa bona part del segle XIX), encara que prefereix en general la major subjectivitat de la música instrumental, no descuida els gèneres vocals, fonamentalment el lied i l'òpera. En l'òpera es tradueix a més, al costat d'altres (la preferència per tot allò fantàstic, per la llibertat formal, per l'individualisme, per l'esperit nacionalista ...), una interessant característica romàntica: el gust extremista per la grandesa i per la senzillesa de les coses de la vida. El gran està representat per la Gran Òpera de Meyerbeer i el petit per gèneres com l'Òpera Còmica i l'opereta d'Offenbach. Al començament del segle XIX es donen canvis menys clars, ja que es continua una tradició operística divuit. A causa d'això el romanticisme entra més lent i es manté la distinció entre òpera seria i bufa.

L'òpera que triomfa a Europa és la italiana, amb grans dificultats tècniques que requereixen un gran virtuosisme dels solistes vocals. La burgesia es converteix en la gran promotora de l'òpera i la converteix en un acte social que s'aprofitava per al lluïment individual dels assistents. Tot i així, a Alemanya sorgeix amb força el drama líric de la mà de Richard Wagner, que marcarà tendència a partir del Romanticisme i del pas al segle XX.

◦ BEL CANTO. Es diu així al cant, en particular de les àries, de les òperes italianes de fins del XVIII i començaments del XIX, on trobem melodies líriques i suaus, que flueixen dolçament, en contraposició a les àries més enèrgiques posteriors, més típicament verdianes. En el bel canto s'usa la força dramàtica de la veu, generalment en tessitures molt agudes, per rivalitzar amb les sonoritats de l'orquestra i el seu origen ja ho trobem en les àries del S. XVII. Bel canto, entès col·loquialment, fa doncs referència a una manera italiana de cantar, càlida, expressiva, amb amplis passatges de coloratura (passatges de gran virtuosisme i ràpides vocalitzacions). Encara que, com hem apuntat, té un origen barroc, freqüentment el seu ús es circumscriu als autors següents:

◦ Nacionalisme musical. VERDI.

Aquest afany dramàtic es porta a terme fonamentalment a través de la melodia vocal directa i senzilla, en oposició a l'exuberància orquestral i coral de la Gran Òpera francesa. Podem resumir així les qualitats de la seva obra:

• Predomini de la veu humana sobre l'orquestra i, per això, subordinació de

tot a la representació del que és humà.

• Importància del cor, com en gairebé tota l'òpera romàntica.

• Les seves òperes solen tenir una divisió quaternària, és a dir, quatre actes (o 3 introduïts per un pròleg).

• Riquesa colorística en l'ús de l'orquestra.

La seva extensa obra se sol dividir en tres períodes:

- Primer període: Se li denomina patriòtic pel seu compromís amb la llibertat del poble italià dominat llavors per Àustria. Sota la influència de Rossini, Verdi compondre Rigoletto, La Traviata i Il Trovatore.

- Segon període: En aquest període de maduresa Verdi es mostra preocupat per la unitat dramàtica i per la caracterització psicològica dels personatges. Els seus temes són més elaborats i es dirigeixen a un públic més entès. D'aquest període són Simone Bocanegra, La Forza del Destino i Don Carlo.

◦ El VERISME: Com a manera de reaccionar als excessos romàntics, al seu idealisme i fantasia, sorgeix a finals del XIX a Itàlia l'anomenat verisme, terme que es podria traduir com "realisme" o "naturalisme". En efecte, escriptors francesos com Balzac i E. Zola havien conreat una literatura descarnada, que pintava la realitat tal com era, amb una abundant càrrega de crítica social, sense maquillar amb idealitzacions.

L'òpera es fa ressò d'aquest corrent i ens trobem amb llibrets que parlen de gent corrent moguda per emocions primitives, una reacció contra les emocions exaltades de l'òpera de Verdi i contra la irrealitat del drama musical de Wagner.

Amb el verisme es tanca el gran període de la creació romàntica italiana a òpera, i està representat per Giacomo PUCCINI i Pietro MASCAGNI.

MASCAGNI (1863-1945) destaca per Cavalleria Rusticana, que narra una història d'infidelitat i venjança en un poble sicilià, en un sol acte. PUCCINI és l'últim compositor italià important dins del món operístic. És en gran part verista, però no totalment, atès que moltes de les seves obres són d'ambient fantàstic, com la seva obra mestra, Turandot, que és una llegenda mítica ambientada a la Xina. Altres obres importants són: La Bohème, Tosca, Gianni Schicchi i Madame Butterfly. Les característiques de la seva obra són:

a) Els protagonistes són gent humil.

b) L'orquestració és molt rica i complexa.

c) Les seves melodies són el seu punt fort, de gran bellesa i força expressiva.

EL DRAMA MUSICAL WAGNERIÀ: