Cronologia

El teatre ha acompanyat sempre a l'esser humà perquè és una manifestació artística que ens mostra sense filtres les nostres virtuts i defectes, creant un espai imaginari on es viuen veritats paral·leles a la nostra, qüestionant, analitzant i valorant la nostra existència.

Des dels primitius que començaren les seves representacions artístiques al voltant d'una foguera pintant-se, disfressant-se i dansant per demanar i agraïr als déus una bona caça, la salut de la tribu o la pluja per la sembra, fins a l'antiga Grècia, que per les festes i celebracions de l'adveniment de la Primavera celebraven les Grans Dionisíaques en honor del déu del vi i de la Natura, Dionís. Bevent, cantant i ballant els participants s'entregaven a la disbauxa, i arribaren a posteriori a les grans bacanals del déu Bacó, que fou el nom que va rebre Dionís dins la cultura romana.

Després de tanta festa i alegria arribà una època molt fosca en relació a la difusió del coneixement i de l'art, on l'estructura social es va veure determinada per la ideologia de l'Església. La Santa Mare Esglèsia basava el seu discurs en els càstigs divins per les accions pecadores d'una humanitat infidel i l'exageració del temor a Déu. Per aconseguir adoctrinar al poble, aprofità la cerimònia teatral existent fins a les hores i la fusionà amb la seva litúrgia.

Però el teatre pagà va seguir el seu camí, i trobadors i artistes ambulants amb un estil més desenfadat ompliren les places i carrers dels nostres pobles. D'aquests espais a l'aire lliure passàrem als que es muntaven als patis de cases i edificis, batejats amb el temps amb el nom de corrals o cases de comèdies, i encara que varen ser habilitats temporalment, varen gaudir de gran èxit, convertint-se en un lloc de trobada habitual.

Després varen arribar les grans construccions dels teatres anomenats “a la italiana”, uns edificis teatrals amb un escenari separat de la resta de la sala per una embocadura o prosceni amb forma de ferradura, i ben al davant el públic es distribuia a un pati de butaques, un amfiteatre i llotges. No hem d'oblidar que estam referint-nos a un ritual on, amb el temps, la convenció de que uns representen i els altres observen permet mostrar públicament comportaments, emocions i sentiments humans. Un culte on observador i comunicador entren en una simbiosi, vivint en la majoria de casos una experiència purificadora i alliberadora.

Cada cop que els grecs ocupaven una nova ciutat o colònia s'hi edificava un teatre. Aquesta construcció es convertia des del primer moment en un espai de trobada per a la comunitat. Des d'aleshores fins a l'actualitat són molts els espais escènics que s'han creat al llarg de la història, però pocs els que han perdurat en el temps, bé perquè foren construïts amb materials no gaire sòlids, bé perquè el foc es va alimentar d'ells, bé perquè les autoritats es preocuparen de fer-los desaparèixer per la mala influència que exercien damunt el poble amb el perill que això representava, o bé per les eternes crisis econòmiques que els reconvertiren en espais més productius.

Aquells que han perdurat, respiren tota l'energia del nostre passat, tota la cultura i tota l'essència del nostre comportament present. El Teatre Principal de Palma és un exemple clar d'aquest recorregut històric que es remunta a l'any 1667, on un 27 d'agost va ser inaugurat amb el nom de Casa de les Comèdies. La seva estructura no era la que podem observar ara, ja que s'assemblava més als corrals de Comèdies propis de l'època, amb una planta rectangular de tres pisos, llotges, vestíbul, corredors i escales d'accés als diferents nivells. Els guanys que pogués generar aquest teatre anaven a benefici de l'Hospital Provincial.

L'any 1715, en acabar la guerra de successió, el teatre deixà de ser un espai de cultura i es convertí en un centre estratègic militar, passant a ser la caserna de les forces partidàries de Felip V.

Va passar per diferents reformes fins que arribà a un estat de decadència. El terratrèmol de 1851 va afectar greument l'edifici, fins al punt que va fer necessari l'ensorrament de l'antic Corral de Comèdies, només 190 anys després de la seva construcció.

Començà llavors una nova i ambiciosa etapa, que comptà amb la inversió de capital privat per tal d'aconseguir alguns espais adjacents, creant així un nou disseny més luxós d'estil classicista tardà sota les ordres de l'arquitecte mallorquí Antoni Sureda i Villalonga, notablement inspirat en el Teatre Liceu de Barcelona. Una de les seves màximes preocupacions va ser l'acústica: a partir d'aquests moments es treballà en la creació d'un Teatre líric que demandava per una banda una gran capacitat de places, i d'una altra un gran equipament tècnic, que havia d'estar a l'alçada de les grans produccions operístiques de l'època.

L'edifici canvià totalment la seva fesomia: la casa de comèdies va adoptà la d'un teatre d'òpera amb forma de ferradura, on en els seus laterals hi havia files de balcons i llotges. A més, s'hi construí un fossat destinat a allotjar-hi l'orquestra amb els seus músics. Rebé el nom de Teatre de la Princesa i es va inaugurar el 19 de novembre de 1857. S'hi varen representar diverses òperes, a més de comèdies i drames, però l'alegria i la temporada exitosa només durà set mesos, ja que la nit de l'11 al 12 de juny del 1858 durant la representació de l'òpera Macbeth, es va declarar un terrible incendi que destruí pràcticament tot el teatre. De ben segur que fou fruit de la casualitat i no de la superstició, però una vegada més l'obra maleïda va tornà a ser present en un fet tràgic.

Després de la destrucció del Teatre, amb o sense la col.laboració de Macbeth, es va posar fil a l'agulla i es començà la seva reconstrucció, aprofitant els mateixos plànols del projecte de l'arquitecte i decorador. Només dos anys després l'espai tornava a ser funcional, fins i tot amb algunes millores, sobretot amb l'engrandiment de l'escenari. La nova inauguració tingué lloc el 15 de setembre de 1860 i d'una forma una mica precipitada per tal de fer possible l'assistència de la reina Isabel II, que era de viatge oficial a Mallorca per aquelles dates. Un dels aconteixements i millores del teatre per aquesta inauguració va ser la instal.lació per primera vegada d'il.luminació de gas.

Fins a l'arribada de l'epidèmia de la pesta a l'estiu del 1865 el Teatre va intentar sobreviure econòmicament mantenint una programació culta, representant en la mesura del possible l'òpera com a gran reclam, alternada amb històries vodevilesques i de gèneres menors del teatre.

El 1881 es dotà el teatre d'il.luminació elèctrica, cosa que suposà una millora de les seves possibilitats artístiques, i a més, amb la inauguració d'un nou teatre a Palma, el Teatre-circ Balear, que s'encaminava cap a una orientació més populista, quedà clarament definida la línia de programació culta i selecta que des d'aquell moment adoptà el Teatre Principal.

En arribar el segle XX l'òpera perdé bastant de protagonisme i quedà relegada a temporades curtes. Durant els anys 30 i per fer-lo més rendible es vegé sotmès a algunes reformes importants de la seva fesomia interna per tal d'ampliar el seu aforament. Arribà la guerra civil i aleshores es començaren a programar representacions d'exaltació del bàndol nacional, de fet es va convertir en escenari de molts dels actes de l'anomenat Teatro Azul, una companyia teatral en castellà especialitzada en sarsuela i coordinada per la Falange i el sindicat Organització Nacionalsindicalista.

Va ser a partir del 1947 quan es creà la companyia titular de teatre regional “Artis” que en els següents 20 anys arribà a estrenar noranta obres de trenta-tres autors diferents, totes en català. Fou una veritable escola d'aprenentatge per a un nombrós grup d'actors, autors i directors illencs.

El 1970 acabà la seva etapa d'explotació per part d'empresaris privats i la Diputació Provincial decidí fer-hi una nova reforma i mantenir una gestió pública, deixant de ser un lloc d'exhibició comercial per passar a ser un espai de promoció teatral i cultural. A partir d'aquest moment es tornà a fer feina en la recuperació de la temporada d'òpera amb la creació del Cor del Teatre Principal, que ben aviat va permetre iniciar produccions pròpies. Així fou com el cant líric tornà a recuperar el protagonisme perdut.

El 28 de febrer del 2001 es va representar l'òpera Mefistófeles, després de la qual el teatre va ser tancat per iniciar un nou procés de reforma molt ambiciós que el dotaria d'un escenari molt més ampli, amb els avenços tecnològics més innovadors.

La reinauguració va tenir lloc el 2007, amb una sessió inaugural a càrrec del pianista Igor Pogorelich, el Cor del Teatre Principal i l'Orquestra Simfònica de Balears Ciutat de Palma. Tots els asistents pogueren gaudir d'una vetllada inoblidable que els permeté a més apreciar les diferents novetats que ara oferia l'antic espai: l'amfiteatre havia desaparegut per donar pas a varis pisos de llotges, i del paradís havia emergit un nou espai, la Sala Petita, destinada a les representacions de produccions de petit format. Així, la Sala Gran amb la nova caixa de l'escenari permetia un aforament de 840 localitats, i la Sala Petita, de 144, amb possibilitat de distribució polivalent segons les exigències dels diferents muntatges que s'hi representassin. Nous camerins i sales d'assaig amb modernes infraestrutures completaven la reforma. Des de les hores podem gaudir d'un dels teatres més emblemàtics de les illes preparat per oferir les millors produccions del segle XXI.