Abans de 1914, els projectils d’artilleria consistien bàsicament en metralla que explotava en l’aire. Eren efectius en la guerra mòbil.
Però en la Gran Guerra (1914-1918) es necessitaven uns projectils altament explosius i grans per eliminar els soldats a les seves trinxeres, nius de metralladores i refugis.
A més, els atacs d’infanteria tenien que estar sincronitzats amb les cortines de foc i, a falta d’aparells de ràdio mòbils, utilitzaven missatgers, coloms i línies telefòniques amb cable.
Els artillers tenien que efectuar “trets d’observació” per assegurar l’exactitud abans de llençar el bombardeig, cosa que requeria un cert temps i anul·lava la sorpresa.
Més endavant, es van desenvolupar tècniques de “preajust”.