Assabentada de l’ultimàtum que Alemanya havia enviat a Bèlgica exigint el pas franc del seu exèrcit vers França, Gran Bretanya, que sempre havia vetllat perquè els Països Baixos no caiguessin en mans hostils, va enviar un ultimàtum a Alemanya exigint la neutralitat de Bèlgica que no va ser contestat.
El 4 d’agost de 1914, un dia després que comencés la invasió alemanya de Bèlgica, Gran Bretanya va declarar la guerra a Alemanya amb un recolzament parlamentari gairebé unànime.
Les eleccions de Gran Bretanya havien donat el govern als liberals i a les esquerres.
El govern britànic no volia aliar-se amb els russos per la seva política d’hostilitat contra els jueus i les brutals persecucions de dissidents.
Pensaven que França i Rússia representaven una major amenaça que Alemanya.
A Gran Bretanya (potser a tot arreu), els llocs de treball deixats pels que s’havien unit a l’exèrcit van ser, en part, coberts per dones.
Anteriorment a la guerra, ja existia un moviment sufragista a Gran Bretanya.
El vot va passar de 7 milions a 21 milions de persones, incloent-hi les dones majors de 30 anys.
Es va crear un Ministeri de Municions i un Ministeri d’Alimentació i Transport Marítim.
A Gran Bretanya, les famílies amb cognoms alemanys van considerar convenient modificar-los. Així, la Casa d’Hannover, o més exactament, la Casa Saxònia-Coburg-Gotha, va passar a ser la Casa de Windsor.
Els gossos pastor alemany van ser rebatejats com “alsacians” i els gossos salsitxa van desaparèixer.
La música de Wagner va ser proscrita.
1915: El milió de britànics que s’havien allistat voluntàriament a l’esclatar la guerra encara no havia començat a lluitar.