Crisi d'Agadir

Al 1905, el Kaiser Guillem II, aprofitant una visita a Tànger, va proclamar que Alemanya no permetria que el Marroc passés a ser dominat per una única potència (França).

Aquella amenaça va ser apaivagada per la Conferència Internacional d'Algesires (1906), a la qual van ser convocades totes les potències europees. Es va acordar dividir la dominació del protectorat del Marroc entre dos Estats, de manera que es va confiar a Espanya la zona nord i a França la zona sud; així es va eliminar el pretext per a la intervenció d'Alemanya però sense concedir a aquesta cap avantatge territorial.

El 24 de juny de 1925, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Països Baixos, Portugal, el Regne Unit y la U.R.S.S., per la Conferència d’Algeciras, van acordar que s’establia el condomini d’aquests països en el es coneixeria com a Zona Internacional de Tànger. Poc després (1928) s’hi incorporaria també Itàlia. Aquesta situació es va mantenir durant tota la dècada de 1930.

Al 1911 va esclatar una revolta contra el Sultà del Marroc, que en poc temps es veié assetjat en el seu palau pels rebels; França i Espanya van llançar sengles operacions militars per restablir l'autoritat del sultà.

Gran Bretanya va recolçar França.

L'Imperi Alemany va optar per no començar un enfrontament simultani contra francesos i britànics, per la qual cosa va reconèixer els drets dels francesos, però va demanar a França una "compensació" per les presumptes "pèrdues" alemanyes al no poder penetrar al Marroc.

A canvi, França va cedir a Alemanya una part important del nord del Congo francès, territori que va passar a engrossir el domini de l'Imperi Colonial Alemany a l'Àfrica, juntament amb les colònies de Camerun i Togo.

< Espanya XX