L’aristocràcia mantenia la seva influència a principis del XIX.
Les Corts de Cadis, les lleis de 1821 i les de després de mort Ferran VII van trencar l’hegemonia social que tenien sobre els pagesos.
L’aristocràcia militar i urbana cedeix davant l’empenta de la burgesia d’afers.
Si bé existia una noblesa catalana, els grans títols i les més extenses propietats agràries catalanes estaven en mans de la grandesa d’Espanya.
Miraven amb gran disgust l’adveniment del règim constitucional i van defensar, primer, l’absolutisme de Ferran VII (com el baró d’Eroles) i, més tard, la del pretendent carlí.Però les lleis desvinculadores i desamortitzadores i el moderantisme dels governs amb Isabel II, així com les derrotes militars dels carlins, els feren canviar de parer.
Tampoc van menystenir l’oportunitat d’augmentar els seus cabals obrint les portes a l’alta burgesia emergent dins les seves famílies.