Àngel Ruiz i Neus Dinarès

Neus va néixer l’any 1937, el seu pare va marxar a la guerra i va estar en un camp de concentració i després va viure pocs anys. Així que es van quedar soles la mare i dues germanes més grans que ella. La més gran es va casar i es va quedar a viure a casa amb elles, va tenir una nena i aviat, tota la família va buscar lloc per passar l’estiu, primer van anar al Figaró i després van trobar la Floresta que estava més a prop de Barcelona. Neus treballava en un taller de modistes i als 18 ja estiuejava a la Floresta, on estava molt a gust perquè la deixaven sortir i anar a la casa dels amics i de les amigues fins ben tard. Els estiuejants formaven grups d’amics joves que venien dels mateixos grups de pares. Jugaven entre ells i no es barrejaven amb la gent que vivia tot l’any al barri, només els nois quan jugaven a futbol. Entre aquests grups es van conèixer l’any 1954, quan va arribar la Neus i aviat es van fer nuvis.

Es van casar l’any 1964, i van llogar uns anys una casa a Pere Planes. I l’any 1975 van comprar un terreny al Sr. Busquets, amb dues casetes, les van tirar a terra i en van fer una de nova. El Sr. Busquets tenia aleshores 90 anys i encara conduïa el seu 600, d’una manera una mica temerària, un personatge al barri. El fill petit no volia vendre però al final va accedir. Van comprar i van construir 6 habitacions, deixant la piscina que hi havia i que encara és avui.

Tots dos treballaven a Barcelona. La Sra. Neus tenia una botiga al barri de Gràcia i baixava els fills a l’escola, a un col·legi on parlaven en català. I el Sr. Àngel va treballar en diferents empreses sempre com a químic.

LA FÀBRICA DE GEL. Quan L’Àngel era jove, cap als anys 50, recorda que el seu pare, que aleshores treballava de comptable al Port de Barcelona, es va decidir a fer una fàbrica de gel, feia calor i no tenien encara frigorífics. Tenia un cunyat mecànic de càmeres frigorífiques i ho va muntar, van trobar un local al carrer Casino, que encara hi és, en la cruïlla amb Verdaguer. No tenien prou potència elèctrica i FECSA els va obligar a canviar un transformador, que hi havia al carrer Major, en cruïlla amb Verdaguer pujant fins a Dr. Vil·là. Els va costar 35.000 pessetes, fer i portar els plànols a FECSA, i els rotlles de cables elèctrics de la Pirelli. La fàbrica va durar fins als anys 60, que van començar a aparèixer els frigorífics. Els germans Perico i Silvano, feien de transportistes, partien les barres a quarts, però no sempre arribava el gel. En aquells moments podia haver uns 25 colmados a la Floresta, durant l’estiu, on repartien el gel.

L’AMBIENT FLORESTÀ després de la guerra sempre va ser molt acollidor. Tot era de tamany mitja i petit, fins i tot els més rics vivien en cases petites, hi vivia molta gent en cada casa, amb molts fills, les minyones i les cuineres dormien als soterranis. El Sr. Àngel recorda l’equip de Hockey de la Floresta, que van crear amb els fills de la família Salarich, que anava per tot arreu fins que van aparèixer equips més grans i els petits van desaparèixer. Organitzaven moltes activitats esportives.

LA PISCINA DEL SR. PIJOAN. El Sr. Pijoan tenia un comerç d’ous i va decidir fer una piscina amb un contingut d’aigua tan gran que cada vegada que s’omplia el dipòsit del barri es buidava. Allí es van fer competicions de salt de trampolí. Quan es van fer els primers Jocs del Mediterrani, en 1955[1], el Sr. Ruiz recorda que allí es va fer alguna activitat de lluita, amb un “payos” musculosos. Els joves del barri, sobretot els estiuejants, havien fet les seves olimpíades a l’estiu, amb la pràctica de diversos esports com el waterpolo o la natació. També comenta les curses de bicicleta i, en general, l’esperit creatiu d’aquells moments. Recorden alguna edificació que es va fer al voltant de la piscina i fins i tot un hostal que van construir al costat. Però el Sr. Pijoan no ho va poder mantenir, era un projecte gran i de vegades precari perquè la piscina tenia moltes despeses i no gaires guanys, encara que la cura de la piscina també era precària i no tenia ni filtres, quan l’aigua estava verdosa, treien el verd i ja estava net. Poc a poc la piscina va deixar de funcionar i va quedar abandonada.

LA COOPERATIVA D’AIGÜES I LA CONSTRUCCIÓ DE PISOS. El veïns de la Floresta quan volien aigua l’havien de contractar a la Cooperativa d’aigües, de la qual se n’havien de fer socis, passant primer per fer-se socis de l’Associació de propietaris, compromís al qual estaven obligats si volien estar a la cooperativa. Ells ho van fer i van en comprar dos comptadors. El president era un germà de la família Ros, però al 1994, la Cooperativa es va dissoldre i se la va quedar una empresa privada. El Sr. Ruiz considera que ho va fer pels seus interessos privats, lluny de mirar per la Cooperativa. De la mateixa manera que també van fer el que van voler a l’hora de fer pisos, aquí teòricament no es podien fer cases de pisos i el Sr. Ros ho va permetre. DEL CASINO A L’ARAC I DESPRÉS A L’AEC. Cap a la meitat del anys 50, un grup de joves estiuejants van començar a fer teatre amb el Sr. Tarrats[2], germà del pintor Tarrats, que els hi feia de director. Van fer vàries obres, entre elles, “Las lavanderas de Portugal”, la Sra. Neus recorda aquells temps amb nostàlgia i ens diu que es divertien molt als assajos. Durant aquells anys venien, com ja hem comentat en altres entrevistes moltes orquestres, i ens recorden una anècdota de l’artista Carmen del Lírio, a la qual el joves li van fer un rogle per a que es pogués canviar i riuen recordant com aquell fet es convertí en l’escàndol del moment. El Sr. Àngel ens explica que els seus pares tenien un palco compartit amb els del Srs. De Urmeneta. I recorden com anava de ben vestit tothom, diu que moltes dones anaven amb espardenyes fins a la porta del Casino i allí es canviaven per tal d’anar més netes i boniques. El Casino els pujava el lloguer i els estiuejants decidiren no continuar, van buscar un altre local i el van trobar a la Bolera, l’ARAC, aleshores, avui l’UREF. El van transformar, van fer un escenari, on van fer festes, teatre, una revista... fins que més endavant l’ARAC va decidir comprar un terreny, eren unes 50 famílies, i el van comprar al Passatge Segalà, darrere d’on vivien els Segalà, on ara hi ha el frontó. El venedor va ser el marit de la Sra. Pilar Segalà, van comprar uns 8000m2. Volien fer allí una piscina, camps de tennis, un espai de teatre, un club esportiu i cultural, i van arribar a tenir els plànols del que seria i es van convertir en l’AEC, Associació esportiva i cultural la Floresta, que va deixar enrere l’ARAC, l’Associació recreativa de amics del Casino. L’AEC va néixer com una cooperativa i va escripturar el terreny com a cooperativa. El Sr. Àngel en va ser president i ho va deixar l’any 1994 quan se’n va anar a treballar a Portugal. Allà van fer alguna revetlla, amb una caseta que servia de local social, però va anar decaient i no es va fer el club que havien somniat. Actualment, allí hi ha l’escola Tretzevents, i el terreny, segons el Sr. Àngel Ruiz encara és de la cooperativa dels 50 propietaris, mai es va donar de baixa, es va pagar un preu inicial pel terreny i després es pagaven quotes fins que es van deixar de fer activitats i la gent va deixar de pagar quotes. Hi ha una persona que, segurament, continua sent el president, és tracta del Sr. Alfonso Miñarro, el qual se’n cuida de tot allò, però en tots aquests anys no han fet cap reunió.

Quan els estiuejants van deixar el Casino, aquest es va convertir en el Casal parroquial, allí es van continuar fent moltes activitat culturals de la mà de la parròquia, primer es va crear l’Agrupació teatral de la Floresta, de la mà del Sr. Pedro José, però després van marxar quan va començar el moviment hippy, quan segons el Sr. Àngel es feien concerts diferents (Pi de la Serra), i va entrar droga i poc a poc va arribar el declivi del Casino. Neus ens diu que no li agrada la reconstrucció que se n’ha fet i recorda la frase que molts recorden: “un centre cívic per fer macramé”. Està clar que el record de l’antic Casino té molt glamur i que a molta gent no li agrada el resultat actual, molt llunyà del caliu que va tenir en altres temps. El matrimoni Ruiz-Dinarès troba a faltar el bar, les taules i les cadires per reunir-se que hi havia a dalt i a baix. Des que es va tapiar als anys 1992/93 - l’ajuntament l’havia comprat l’any 1983 i es va anar deteriorant fins la seva reobertura l’any 2010 27 anys després-, el Casino va passar a una altra vida.

ENTITAT MUNICIPAL DESCENTRALITZADA. A la Sra. Neus li agradaria recuperar quelcom d’aquella Floresta en la qual la gent vivia al carrer, de casa en casa... té nostàlgia del passat. Saben que actualment hi ha persones que s’estan reunint i ocupant per revifar la vida social del barri, però veuen que l’ajuntament no fa una distribució econòmica com caldria, no es veuen aplicats els impostos, i l’ajuntament decideix massa en què s’ha de gastar els diners del barri. Pot ser una EMD podria resoldre les necessitats que té la Floresta, pensa el matrimoni que viu la Floresta gairebé des de sempre.

Gràcies per haver-nos concedit aquesta amable i simpàtica entrevista.

Us convidem a escoltar amb més detalls algunes de les idees que s’han apuntat aquí. Vam entrevistar al matrimoni Ruiz-Dinarès, la Mont Carvajal i la Maria Beneyto el 28 de maig de 2018, a casa seva a la Floresta.

[1] bcn els jocs mediterranis 1955 - Museu Olímpic

[2] Després de la guerra civil i malgrat l'intent d'imposició d'un art oficialista per part del franquisme, als anys 50 apareixen creadors com Coderch, Bohigas i Martorell, Bofill, Moragas, Sostres, Busquets i Sert, entre d'altres. En front de la repressió cultural i el convencionalisme franquista, una sèrie d'artistes plàstics d'avantguarda evolucionen cap a un cert informalisme, corrent de tipus abstracte. Es tracta de Tàpies, Tarrats, Ponç i Hernàndez Pijuan. Més endavant hi ha un retorn de la figuració, tal com ho reflecteix l'obra de Guinovart.