Els fills de la Muntanyesa: el somriure de la família Cercós
Poca gent hi ha a la Floresta que quan dius “La Muntanyesa” dubti de què estem parlant. Efectivament, es tracta del supermercat més gran i resistent en el temps que hem tingut al barri. Part de la família, ens ha rebut a casa de la mare la Sra. Paquita Roig Parellada, que viu encara a tocar del supermercat, i els quatre germans: Imma, Joana, Maite i Josep. El Josep és el menut i viu amb la seva mare. El supermercat l’acaben de llogar, a l’agost del 2016, a uns “paquis”, i amb aquest canvi s’ha tancat un cicle vital complet i ric que va començar l’any 1949, quan van arribar de Corbera de Llobregat, on vivien. Amb un somriure amable els quatre germans ens han anat explicant la vida d’aquesta família. Escoltem-la.
Us fem un resum, per a recordar els principals fets que ens han contat:
Els pares, Josep Cercós Rey, nascut a Pons, i Paquita Roig Parellada, de Corbera, van venir l’any 1949 de Corbera, on vivien amb les dues primeres filles, la Imma i la Joana que havien nascut a Molins, la Imma, i a Corbera, la Joana. Es van instal·lar a la Plaça del centre, on van començar la primera Muntanyesa, en la cantonada enfront del bar El Catalan, que el construirien una mica més tard, l’any 1958. L’any 1951, va néixer la Maite i el 1953, el Josep. Als 6 i 5 anys, respectivament, la Imma i la Joana van començar a anar a l’escola de la rierada, de Molins de rei, a les Tres olles, a Can Castellví, perquè a l’escola dels pisos Tarruell de la Floresta no hi havia plaça, i anaven caminant aquest llarg trajecte, amb un cabasset a la mà on portaven el dinar. La Maite ja va poder anar a l’escola dels pisos Tarruell, amb la mestra Mª Lourdes Pedrola, filla dels mestres el Sr. Pedrola i Dña Teresa Font, com els anomenaven, que feien classes de reforç. I Josep va anar a l’escola de les Escales Tarruell, amb el Sr. Francisco, primer, i el Sr. Cantarell, després. Dels quatre, només la Maite va continuar estudis fora de la Floresta, a l’Escola d’adults de Sant Cugat. Des de petits/es van començar a treballar a la botiga, repartint gel, llet... el que calgués per tal d’ajudar a la casa-botiga, on vivien 8 persones: els avis, els pares i ells quatre. A l’entrada de la botiga hi havia una taula que servia per a tot; a la quadra, emmagatzemaven caixes i caixes d’ampolles de vidre, aleshores tot era de vidre, i fora tenien un gran aparador de fruites excel·lents que el pare portava de Mercabarna. També s’hi posaven altres venedors que portaven altres mercaderies, com el peix fresc de cada dia, sobretot a l’estiu, perquè a l’hivern no hi havia gairebé ningú. L’estiu era ple de vida amb tots els estiuejant que venien.
Al voltant de la botiga, durant tot l’any, seien els avis d’aquesta banda del barri, allà parlaven i discutien les notícies del diari, que si Fidel Castro, que si Khrusxov... i els nens jugaven a la plaça, potser 20/30 nens, del barri, els fills dels estiuejants no s’hi barrejaven. A l’hivern, avis i nens se n’entraven al forn de la Sra. Angelina, a l’altre cantó de la plaça, on encara està avui, que els deixava estar-s’hi a l’escalforeta als avis i als nens. En aquells anys 50, hi havia molta gent a l’estiu, i els quatre germans anaven a repartir per les cases dels rics amb els seus carretons, fins i tot gel, que els portaven a la botiga el Perico i el Silvano de la fàbrica de gel. En aquell moment i més endavant sempre va haver moltes botigues a la Floresta, eren petites i abastien a la gent que vivia als voltants. N’hi havia al Carrer Montseny, a Emeterio Escudero, dues, als Quatre camins... Hi havia ca l’Aurora, ca la Pura, la Doloretes... fins a 10 o 12 repartides pel barri, que ressistien fins que els botiguers/res es jubilaven. A la Muntanyesa es venia de tot, espardenyes, olles de fang, oli a granel, pa... Anaven a comprar el subministrament, primer a Rubí perquè era més gran i hi havia de tot, i fins i tot anaven al mercat de Gràcia a Barcelona a portar nata i iogurts per als clients. El barri intentava abastir-se per a tenir de tot. L’Imma recorda la Teresa, la sorda, que venia des de la rierada a buscar gènere per als seus veïns, i només amb un farcell carregava el que comprava i ho repartia als seus clients. Tot un sistema de petita botiga que abastia el veïnat.
Recorden la piscina del Sr. Pijoan, al carrer piscina, estava sempre plena, i els quatre germans s’escapaven sempre que podien per veure la gent i fer-se algun banyet, perquè el Sr. Pedro, qui venia les entrades, els deixava passar gratuïtament, però el diumenge a la tarda no podien anar perquè havien de vendre gelats. A la piscina hi havia una bolera i al costat, hi havia un hotel, amb gent rica, que passava per la botiga a comprar aquella fruita boníssima que ells venien. La Floresta en aquells moments estava de moda. A l’estiu, sempre estava plena. La gent venia en tren i omplia les zones d’esbarjo o estiuejava tres o quatre mesos l’any. Era el Lloret de l’interior, diu el Josep. Els germans Cercós pensen que els estiuejants eren estirats i pijos, una mica menys els del seu barri, possiblement perquè els coneixien millor. El pare, el Sr. Josep Cercós va comprar el primer cotxe del barri, un ford, que feia el seu transport, però també feia de taxi o d’ambulància. Després va arribar la rubia, el cotxe del forn. A la botiga tenien telèfon, el nº 62, el primer d’aquesta part del barri, per la qual cosa el Sr. Cercós va haver de pagar el cable per a la seva instal·lació. El barri de la Floresta sempre va estar dividit en dues parts: a la banda de dalt de l’estació, mirant cap a la Rabassada i la part de la Muntanyesa. Enmig, l’estació, on hi havia la xurreria que tothom anava a visitar durant l’estiu.
L’any 1961-62, s’obre la carretera de Vallvidrera i la Plaça del centre va canviar la seva imatge. Van començar a passar cotxes. Les coses van començar a canviar i els veïns de la Muntanyesa també van anar canviant els seus hàbits. El Casino va passar a ser el Casal Parroquial, on començaria a trobar-se la gent del barri, es va fer més popular, els estiuejants van canviar la seva seu, que havia estat el Casino i ara anaven a la Uref. I els florestans/es anaven a missa els diumenges amb mossèn Eduard, que rifava entrades entre els nens i nenes per anar al cinema i els tocava a tots/es, perquè el cinema era gratuït, i ells/elles n’estaven tan contents. La primera televisió d’aquesta part del barri va arribar a Ca la Dora, que és com anomenaven el bar “El catalán”, i allí anaven tots. Els anys 60 van canviar el barri poc a poc, la piscina i l’hotel van desaparèixer i van començar a arribar el hippies. Mossèn Miquel, successor de mossèn Eduard, bastant lliberal, va animar a fer l’assemblea en la que es decidiria qui es quedava amb el nou casino.
La vida dels quatre germans també va canviar. Imma i Joana van aprendre a fer de botigueres amb el germà del pare, que en sabia molt i que les va introduir en diversos mercats de Barcelona: Horta, Virrey Amat... Maite va fer de perruquera, primer a Sarrià i després a Sant Cugat i quan va tenir fills va deixar la feina de perruquera. Josep es va quedar sempre a la botiga.
L’any 1974, inauguren el nou supermercat, allí hi havia feina per a tots/tes. A l’estiu no podien tancar. Sempre estava ple, podien arribar a tenir 70 o 80 persones, el pare va haver de fer uns números per poder donar el torn a la carnisseria i a la xarcuteria. En aquell moment, la Floresta tornava a augmentar la seva població: arribaven molts immigrants de diferents llocs d’Espanya i la població s’anava igualant entre l’estiu i l’hivern. El tipus de comerç anava canviant, però la Muntanyesa va mantenir una clientela fidel fins que van tancar els germans Cercós. Era una clientela familiar, de confiança. Actualment, tots/es quatre troben a faltar la calidesa d’aquell sistema de venda. Consideren que avui dia a molta gent que ven no li agrada el que fa, o no els han ensenyat a fer la seva feina i no ho fan amb tan de grat, però el cert és que el model de societat ha canviat molt, encara que la Muntanyesa va poder mantenir la seva manera de fer fins al final, l’any 2016.
Al llarg de l’entrevista, recorden persones i personatges que van viure o van estar a la Floresta en diferents moments, o que van passar per la tenda: com la Montserrat Roig. Recorden a Julián de Juan i la seva esposa, Adela Lacasa, membres del PSUC, i de les persones del partit que havien portat pel barri, com Gregorio López Raimundo o Antonio Gutiérrez. O els cantants i musics que venien als anys 70, Mª del Mar Bonet, Sisa, Quintin Cabrera... Recorden amb enyor la infantesa que van viure en una Floresta que tenia més vida de poble que la d’avui dia. Encara que opinen que en aquests moments el barri està canviant, està vivint un fort reviscolament, que hi ha molta gent molt activa i això els agrada. Comenten que els agradaria que hi hagués un centre de la vil.la més clar perquè tingués una vida més de poble i pensen que es podria tornar a la idea de que la Floresta pogués ser una Entitat menor descentralitzada, com se n’havia parlat en altres temps.
Escolteu l’entrevista i coneixereu els detalls i les anècdotes d’aquests quatre germans que ens han rebut a casa de la mare, amb la seva presència nonagenària, i tots i totes amb l’alegria de qui pensa en un barri que ha estat l’escenari de la seva vida, especialment de la seva infantesa, amb tots els canvis i l’evolució que vivim mentre escoltem les seves paraules.
Hem estat presents, gaudint de la seva companyia, Maria Beneyto, Mont Carvajal i Jordi Salvadó, dijous dia 5 d’abril de 2018.