Unitats 10. El món actual

1. El segle XX : el segle de les dones

El llarg camí cap a la igualtat de la dona: el segle XX com a segle de les dones

Si bé fa cent anys, en el tombant de segle, no es va produir cap debat públic sobre el segle XIX com a etapa d’avenç de les dones, tot i aquestes primeres manifestacions emancipadores; és innegable que el segle XX sí que va aportar un gran progrés per a aquestes, obrint les portes a un debat historiogràfic sobre el seu paper social, econòmic i polític. La lluita per tal d’aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica de les dones va ser una de les grans experiències del segle passat.

La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, donant a les dones un nou lloc dins de la societat. En finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Així, el 1918, Gran Bretanya va concedir el dret a vot de les dones de més de 30 anys i a tots els homes majors de 21 anys, i, des de 1928, s’igualaria l’edat de vot i per primera vegada algunes dones van poder entrar en el Parlament. En els Estats Units, les dones no van poder exercir el dret a vot en unes eleccions federals fins el 1920; a Espanya, el vot femení es va concedir durant la Segona República ( 1931 )en contra de l’opinió, fins i tot, d’alguns membres de l’esquerra política; i a països com França i Itàlia no el van aconseguir fins a després de la Segona Guerra Mundial.

L’accés a la ciutadania i la desaparició gradual d’una part substancial de les lleis discriminatòries han afavorit el camí de la igualtat i una major presència de la veu de les dones, encara que deficitària, en el món polític. Els drets polítics van ser una conquesta molt important per a les dones, però n’hi ha d’altres que igualment van ser importants com ara la igualtat econòmica i la igualtat jurídica.

Fins després de la Primera Guerra Mundial, en la gran majoria de països, inclosos els Estats europeus, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones. Això canviaria des del període d’entreguerres. A Gran Bretanya, la igualtat jurídica va establir-se el 1925, a França el 1938, i a Alemanya en els anys cinquanta. A Espanya, contràriament, fins a la fi de la dictadura franquista les dones casades no podien, per exemple, tenir passaport o obtenir el carnet de conduir sense el consentiment del marit.

A partir dels anys seixanta, quan en la majoria dels països occidentals les dones ja havien aconseguit el dret de vot, les dones van descobrir la distància que superava les lleis dels costums i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat. En conseqüència, van desenvolupar-se uns moviments feministes, d’àmplia base social, situats normalment en l’esquerra política i que tractaven de fer-se càrrec de les desigualtats socials, d’educació i de cultura existents entre les dones.

Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara té avui temes pendents. I fora d’aquests escenaris, als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tan sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.

Ara bé, si és innegable que, a Occident, l’educació de les dones va ser un preludi de la seva presència creixent a llocs de treball remunerats i que el segle XX també va marcar la seva presència en àmbits públics com el de la política, també és significatiu que el treball femení (especialment el manual) sempre hagi rebut una retribució inferior a la que han percebut els homes o que la incorporació paritària de les dones a l’exercici actiu de la política encara avui resti inacabada.

Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països més endarrerits socialment són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones. D’aquesta manera, un dels reptes del segle XXI hauria de ser la generalització d’aquests avenços ressenyats en el conjunt del món, l’assolir una major incidència de la veu de les dones en els escenaris públics, l’avenç en el camí de més espais de llibertat i igualtat i l’eradicació definitiva de l’anomenada violència de gènere.

2. El nostre món

La desfeta del bloc socialista va comportar un nou ordre internacional en el qual els EUA han quedat com a superpotència única. Això vol dir que el seu protagonisme en qualsevol conflicte d’ordre mundial és indiscutible; tot i que això no significa que pugui prendre decisions al seu antull i sense comptar amb la resta de països, sobretot els més rellevants a nivell polític i econòmic, però també a l’inrevés: la resta de països tampoc poden prendre decisions sense comptar amb els EUA. L’exemple més patent d’aquest protagonisme dels EUA va ser la seva intervenció contra Iraq en la guerra del Golf, com a resposta a la invasió de Kuwait per part del dictador iraquià Saddam Hussein. Va ser la contestació immediata que els EUA van donar a la violació del dret internacional per part d’Iraq. La seva contundent victòria va suposar l’augment de la seva influència a nivell mundial, manifestant el desig de convertir-se en els garants de la pau mundial amb el suport de l’ONU i de l’OTAN.

Un altre aspecte d’aquest nou ordre internacional és el paper únic de l’OTAN com a organisme de defensa, ja que el Pacte de Varsòvia (estructura similar a l’OTAN per al bloc socialista) va desaparèixer amb la caiguda del comunisme a l’URSS i als països de l’est. Els antics països pertanyents al Pacte de Varsòvia aspiren a ingressar a l’OTAN perquè la consideren un organisme important per a la seguretat. De fet, ja hi pertanyen Polònia, Hongria i la República Txeca.

La UE fa igualment un paper destacat a nivell mundial. Però també hi ha altres països, com a tals, que aspiren a tenir un protagonisme més destacat; tal és el cas de Xina, Japó, Alemanya i Gran Bretanya.

No es pot parlar d’actualitat i de nou ordre internacional sense fer esment dels conflictes que s’estenen arreu del planeta. Però no tots poden ser englobats dins d’una mateixa categoria perquè la seva tipologia i causalitat són diverses, tot i que en molts casos la injustícia i la desigualtat estan en el seu origen; per això podem parlar de conflictes racials, religiosos, ètnics, polítics, de caire nacionalista, etc.

La negociació i el diàleg, a través d‘organismes internacionals en molts casos, són els instruments utilitzats per resoldre’ls, encara que la major part de vegades resulten infructuosos donant lloc als enfrontaments armats i les guerres. Un cas de gran actualitat és el terrorisme, consistent a utilitzar mètodes violents, que tenen efectes indiscriminats, per reivindicar sortides a situacions conflictives.

3. Alguns conflictes

Europa: la guerra dels Balcans

Amb la consegüent desintegració de l’antiga Iugoslàvia. El problema d’aquest conflicte ve de lluny; uns apunts breus:

• Iugoslàvia, situada a la península dels Balcans, va ser una república federal des de 1946 fins a 1991.

• Des del segle XV Turquia dominà aquesta península on convivien pobles d’origen divers: eslaus, grecs, búlgars, romanesos i turcs, que a la vegada eren també de religions diferents: ortodoxa, catòlica i musulmana.

• Al segle XIX, a conseqüència de la desintegració de l’Imperi turc, sorgien als Balcans nous estats independents, dels quals Grècia i Sèrbia van ser els més importants.

• Cal dir, però, que els Balcans han estat de forma quasi continuada font de conflicte, ja que la seva situació estratègica ha estat la raó per la qual Àustria i Rússia han estat sempre a punt per intervenir-hi. De fet, recorda que a la unitat anterior parlàvem que la causa desencadenant de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va ser precisament l’assassinat a Sarajevo de l’hereu al tron d’Àustria.

• Cap a finals de la Primera Guerra Mundial Sèrbia, Croàcia i Eslovènia constituïren un regne que l’any 1929 rebé el nom de Iugoslàvia.

• Acabada la Segona Guerra Mundial el mariscal Tito constituí un estat comunista format per la federació de sis repúbliques: Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia amb les regions autònomes de Kosovo i Vojvodina. La capital s’establí a Belgrad, a la república de Sèrbia, que sempre va exercir un predomini i un control sobre les altres repúbliques.

• A partir de la perestroika de Gorbatxov, els dirigents comunistes serbis van presentar-se com a nacionalistes convençuts que el comunisme tenia els dies comptats. El serbi Slobodan Milosevic es va convertir en el gran líder a partir de 1986, tot i que escassament el 36% de la població fos només sèrbia.

• El plantejament de Milosevic consistí en el fet que acceptaria la independència d’altres estats de la federació iugoslava amb la condició que els enclavaments serbis dels nous estats poguessin integrar-se a la “Gran Sèrbia”. Però aquest acord no el va respectar sobretot a Kosovo, on el 90% eren albanesos mentre que només el 10% eren serbis.

• Durat l’any 1990 es van celebrar eleccions a les sis repúbliques, declarant de forma immediata la independència. El primer que féu Sèrbia fou envair Eslovènia, que s’havia proclamat com a república independent el juny de 1991, on els serbis eren molt pocs; però l’exèrcit federal va ser derrotat d’immediat. No va passar el mateix a Croàcia on l’exèrcit també intervingué amb el pretext de protegir la població sèrbia que hi vivia. A partir d’aquí s’inicià una guerra que durà set mesos i que provocà la mort de molts soldats i el desplaçament de més de mig milió de persones, a part de la desaparició de pobles sencers, alguns dels quals, com Dubrovnik, eren conjunts historicoartístics.

• El problema greu va ser Bòsnia, on la barreja d’ètnies era més patent. L’any 1991 esclatà la guerra amb una intenció clara per part de Sèrbia: aconseguir una neteja ètnica per tal que els serbis que hi habitaven quedessin com a amos i senyors. Cal dir que en aquesta guerra s’han viscut atrocitats semblants i en molts casos més fortes que les de la Segona Guerra Mundial: violacions, camps de concentració, assassinats massius de població civil, desplaçaments forçats la major part de les vegades, etc. Tot això va horroritzar la població mundial. Hi intervingué l’ONU amb els cascs blaus i es feren conferències de pau per tal d’aconseguir un acord que va acabar d’arribar. Els acords de Dayton, propiciats pel president Clinton dels EUA, van posar fi a aquesta situació, encara que de forma molt provisional i precària.

Fora d’Europa

Els conflictes que afecten el món àrab

• Cal destacar l’enfrontament que mantenen Israel i Palestina amb accions terroristes i respostes contundents a càrrec de l’exèrcit israelià. A hores d’ara les postures semblen totalment irreconciliables, la qual cosa fa que el conflicte aparegui de difícil resolució.

• El contenciós que, des de fa temps, mantenen el Front Polisari i el Marroc per la independència del Sàhara per part dels primers o l’annexió amb un estatut d’autonomia per part del Marroc.

• L’integrisme islàmic que es va iniciar a l’Iran el 1979 amb el derrocament del xa de Pèrsia Muhammed Reza Pahlavi per part del moviment integrista de Khomeini, que acabà instaurant a l’Iran una república islàmica. Es rebutjava tota influència cultural i tecnològica occidental tot imposant una forma de viure i d’actuar tant a nivell interior com exterior segons les normes de l’Alcorà, alhora que es preveien càstigs severs a tota persona que transgredís aquestes normes.

• Aquest integrisme s’estengué per altres països com, per exemple, Egipte (Yihad Islàmica), pel Marroc i Algèria, etc. Van sorgir grups radicals que s’enfrontaven a tota mena de pensament occidentalitzat. On es va viure més fortament aquesta radicalitat va ser a Algèria. El gener de 1992 un cop militar paralitzà les eleccions que segons totes les previsions donaven com a guanyadors als integristes islàmics del Front Islàmic de Salvació. A partir d’aquest moment a Algèria es viu en un clima de guerrilla amb enfrontaments molt forts i matances sagnants.

• Afganistan ha estat un altre país marcat per aquest integrisme, però en aquest cas amb unes repressions molt dures a partir d’una interpretació rigorista al màxim de l’Alcorà per part del règim dels talibans. Cal fer notar de forma especial la violació dels drets més elementals que han patit les dones. Als darrers temps Afganistan s’ha convertit en lloc de cultiu especial per a l’integrisme alenat per les milícies d’Al Qaeda amb el suport econòmic d’alguns països del món àrab i de forma molt especial del multimilionari saudí Ossama Bin Laden, a qui s’atribueix l’atemptat terrorista de l’11 de setembre de 2001 que significà la destrucció de les Torres Bessones de Nova York.

Àfrica

És un continent que s’ha vist assolat pel conflicte constant. La colonització primer i, després, la manera com les metròpolis van abandonar les colònies han provocat un seguit de desgràcies marcades per la fam, les epidèmies, les malalties, la guerra, etc., sobretot a la zona subsahariana. Els enfrontaments tribals han estat una des les lacres més horribles que ha viscut el continent africà a la dècada dels anys 1990 en alguns països, fruit d’una descolonització per part de les metròpolis feta a la lleugera i mirant únicament els seus interessos. La guerra dels Grans Llacs que patiren principalment Rwanda i Zaire amb l’enfrontament de tribus rivals, com els hutus i els tutsis, provocà la mort de quasi un milió de persones.

No es pot oblidar, però, els avenços que s’han donat també a nivell de recuperació de llibertats i de democratització. Com a data a destacar cal esmentar l’any 1991, en què es posà fi a l’apartheid sudafricà. L’any 1994 va accedir a la presidència per primer cop després de la independència un president negre, Nelson Mandela.

Amèrica llatina

Finalment, el conflicte també s‘ha fet present i en molts moments amb cruesa a Amèrica llatina llatina. Un seguit d’injustícies socials i de diferències excessivament marcades entre una minoria molt rica i una majoria pobra, d’extrema pobresa en alguns casos, va provocar la lluita armada de grups guerrillers que creien que l’única solució podia venir per la lluita armada, fent servir d’exemple el cas de Cuba. L’església catòlica, sobretot alguns sectors més compromesos de sacerdots i de comunitats de base, també es va implicar en aquest esforç per aconseguir dignitat i justícia per als oprimits. La teologia de l’alliberament, fruit d’una interpretació transformadora i radical de l’Evangeli, va servir de suport a aquesta lluita per part dels sectors més compromesos de l’Església. Hondures, El Salvador, Guatemala, Nicaragua, etc., són alguns dels casos més patents. La por al comunisme va provocar, però, que a molts països s’aixequés l’exèrcit donant cops d’estat amb l’ajut de forces exteriors, com els EUA i les grans multinacionals que veien com molts dels seus interessos podien venir-se a terra; tals són els casos de Xile, Argentina, Bolívia, Uruguai, Brasil, etc. Després de flagrants violacions dels drets humans, tot provocant milers de torturats, morts i desapareguts, les llibertats democràtiques han anant restablint-se de mica en mica. A l’actualitat el cas més cru potser sigui Colòmbia, que manté una dura guerra amb les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia).

4. La Globalització

La globalització o canvi global és el conjunt de variacions o alteracions en els sistemes socials o als naturals (físics o biològics) els impactes dels quals no poden ser localitzats, ni socialment ni naturalment parlant, a cap lloc o conjunt d'indrets, sinó que afecten el conjunt de la Terra, la societat i els individus.Es pot considerar que la globalització és una sèrie complexa de processos que es produeixen simultàniament en l'àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic (tot i que a molt diverses velocitats i implicacions) i que abasten la major part de les regions del planeta.

Aspectes

El terme globalització s'utilitza sovint per referir-se a una sèrie de tendències que s'han fet evidents sobretot a la segona meitat del segle XX entre els països del Primer Món, basades en l'augment del moviment internacional de mercaderies, capital, informació i persones, i el desenvolupament tecnològic, organitzatiu i legal associat a aquests processos.

Hom pot concretar-ho en els aspectes següents:

  • Increment del comerç internacional

  • Increment del flux internacional de capital

  • Facilitat de comunicació a gran distància, i desenvolupament d'un sistema de telecomunicacions global (telèfon, Internet...)

  • Augment de les influències culturals entre països

  • Adopció d'estils de vida occidentals (sobretot estatunidencs) arreu del món

  • Facilitat per a viatjar i fer turisme

  • Augment de la migració.

  • Desenvolupament d'un sistema financer internacional

  • Augment del poder econòmic de les empreses multinacionals

  • Augment del paper d'organitzacions comercials internacionals (OMC, FMI, BM, etc)

  • Globalització d'estàndards (p. ex., les lleis sobre propietat intel·lectual)

Teories sobre el procés de globalització mundial

Aquest procés de globalització és enfocat de diferent forma des dels àmbits acadèmics. Hi ha dues teories ben diferenciades:

  • els liberals que volen la globalització per tal d'augmentar mercat i treure poder als Estats.

  • els socialistes, socialdemòcrates o liberals clàssics que no volen que l'Estat keynessià perdi poder i la intervenció en el mercat pel perill que caigui l'Estat de Benestar que actualment tenen molts estats occidentals.

Globalització econòmica

La globalització econòmica, o mundialització, descriu un procés pel qual les economies regionals, les societats i cultures s'han integrat a través d'una xarxa mundial de comunicacions, del transport i del comerç. El terme globalització s'utilitza de vegades en economia per referir específicament a la globalització econòmica, que fa referència a la integració de les economies nacionals en l'economia internacional a través del comerç, la inversió estrangera directa, fluxos de capital, la migració i la propagació de la tecnologia. No obstant això, generalment es reconeix que la globalització és impulsada per una combinació de factors econòmics, tecnològics, socioculturals, polítics i biològics.

La globalització ha estat clau a l'aparició de la nova economia exponencial, que inclou les parts de l'economia que evolucionen seguint taxes de creixement exponencial, com per exemple típicament els ordinadors o les xarxes; que ha donat lloc a la crisi financera a causa del preu d'accions del qual s'espera que augmenti exponencialment fins a l'infinit, a la bombolla immobiliària, al creixement del benefici d'empreses sense que n'augmenti el valor afegit i disminuints llocs de treball, etc. Aquest canvi representa un greu problema de sostenibilitat i una crisi la resolució de la qual és un dels grans reptes de la societat del segle XXI. Per ara, els nous models empresarials miren d'enfrontar-la creant un veritable valor afegit i per mitjà de la innovació en comptes de centrar-se en l'administració i l'especulació sense valor afegit.

Globalització de la comunicació

La globalització de la comunicació s'origina al segle XIX. Va aparèixer gràcies al desenvolupament de noves tecnologies de la Informació i la Comunicació que van permetre dissociar la comunicació del transport físic. També està vinculada a qüestions econòmiques, polítiques i militars. A finals del segle XIX i principis del XX es van donar tres desenvolupaments claus per la globalització de la comunicació:

  • Desenvolupament de sistemes de cables subaquàtics pels poders imperials europeus.

  • Establiment d'agències internacionals d'informació amb la seva divisió del món en esferes exclusives d'operació.

  • Formació d'organitzacions internacionals especialment preocupades pel repartiment de l'espectre electromagnètic.

La comunicació global actual es caracteritza per l'emergència de conglomerats de comunicació transnacionals; pel desenvolupament de noves tecnologies com els sistemes de cable, la utilització de satèl·lits i els mètodes digitals del processament de la informació, emmagatzemament i recuperació; per la circulació de productes mediàtics en un terreny internacional (mercat global); i per unes pautes d'accés i assimilació dels materials transmesos a través de les xarxes globals, aquestes es caracteritzen per un accés desigual i diferències d'assimilació dels materials simbòlics globals.

Globalització i tecnologia

La tecnologia actual és una de les fenomenologies bàsiques de la globalització i l'instrument que la fa possible. Sovint hom pensa només en les tecnologies relacionades amb el transport i les de la comunicació i de la informació, però també hi ha altres tecnologies que permeten nous canvis radicals a l'economia i la societat, a través de canvis radicals als sistemes de producció. Aquests sistemes de producció es caracteritzen perquè cada dia són més:

  • massius i productius

  • segmentables

  • controlables a distància

Això sumat a un transport de mercaderies cada dia més ràpid i eficaç permet noves formes d'organització de la producció, que inclouen la globalització deslocalitzada (deslocalització) i desectoritzada del treball i del consum. Això afecta també l'agricultura, cada cop més concentrada i especialitzada, i la nostra alimentació.

Aquestes tecnologies afecten la societat d'una manera menys evident a primera vista que les de les comunicacions, per exemple, però igualment profunda. Per exemple, per a alimentar cent boques europees, als anys 90 del segle XX es necessitaven tres persones treballant al camp, mentre que als anys 30 en calia una trentena. El creixement econòmic sense creació de llocs de treball (reforçat pels nous models econòmics comandats per accionistes, especulació, etc.), la tendència a viure concentrats en ciutats, el comerç a llarga distància (per internet, etc.), etc. en són conseqüències directes a la societat i al medi ambient (el transport implica emissions contaminants a l'atmosfera, per exemple).

Globalització i societat

Des del segle XX, els canvis radicals produïts als sistemes de producció i l'emergència de les societats de la comunicació provoquen canvis globals encara més radicals a la societat.Així, algunes tendències rellevants de la societat a causa de la globalització són:

  • Disminució progressiva als països desenvolupats de llocs de treball en els sectors secundari (indústria) i primari (agricultura i ramaderia). Aquests països fins ara basaven el seu desenvolupament precisament en aquest sector secundari que ara està minvant ràpidament.

  • Terciarització (serveis) i secundarització, alhora, de l'activitat econòmica. És a dir, que el mercat està inundat per "paquets" de serveis no personalitzats sinó produïts en certa manera en sèrie per a tothom (ciutadans, empreses, etc.).

  • Augment de comerç entre grans distàncies, amb el consegüent augment del transport entre les mateixes.

  • Intercomunicació directa entre regions diferents, d'estats diferents però de dinamismes semblants (per exemple, Rosselló i Catalunya), en l'intercanvi de serveis (per exemple, compartir un canal de televisió en català). Aquest fet podria ser un dels elements que expliquin la regionalització i localització de la vida política.

  • urbanització de la vida humana a la Terra.

  • Privatització del serveis públics bàsics com la sanitat o l'educació.

Avui en dia el creixement econòmic sense creació de llocs de treball és un nou fenomen del canvi de segle XX al XXI que, tot i que encara no té caràcter global, ens pot fer percebre altres límits en l'ordre que anomenaríem socioeconòmic.

Globalització dels efectes mediambientals

A partir de la Revolució Industrial els efectes de l'acció dels éssers humans sobre el medi ambient van adquirir la categoria de globals. Durant molt de temps aquests efectes van ser sempre negatius per a l'equilibri dels ecosistemes però tampoc no hi havia preocupació social per aquests. Tanmateix, a partir de la darrera dècada del segle XX, en el marc d'una societat progressivament més exigent amb la qualitat de l'entorn i com a conseqüència de la globalització econòmica de mercat, el medi ambient va començar a un dels factors claus de competitivitat a les empreses i van començar a desenvolupar-se els sistemes de gestió mediambientals (SGMA).

També cal destacar la problemàtica dels costos transaccionals de les empreses lligats a la globalització de l'activitat comercial.El concepte de globalització, sobretot pel que fa a la seva vessant mediambiental, està relacionat amb el de sostenibilitat.

Opinions a favor i en contra

Hi ha un corrent d'opinió, per exemple el liberalisme i els corrents polítics de dretes, que està a favor d'aquests canvis. Sostenen que aporta beneficis empresarials i que els beneficis econòmics dels empresaris, banquers i accionistes milloren la societat i el món. Ells veuen en la globalització un procés benèfic d'extensió de la llibertat i el capitalisme.

Aquells que donen suport al lliure comerç proclamen que l'augment tant de la prosperitat econòmica com d'oportunitats, especialment en els països en desenvolupament, produeix un increment de les llibertats civils i donen lloc a una localització de recursos més eficients.En general, això condueix a una reducció de preus, més llocs de treball, increment en la producció i de nivells de vida especialment per als que viuen en països menys desenvolupats.

Un altre corrent d'opinió, que sol incloure ecologistes i corrents polítics d'esquerres, i especialment els anomenats grups antiglobalitzadors, sostenen que la forma que pren l'actual procés de globalització és una font d'injustícia en l'àmbit internacional, i que no promou un aprofitament sostenible dels recursos naturals.

D'altra banda, conservadors i nacionalistes tendeixen a preferir els productes locals (com aliments locals, etc.), produïts al país i protegir els propis front a les exportacions a les fronteres. Per altres motius, entitats i idees com les cooperatives de consum responsable, etc. també valoren més la producció local, ja que comporta una menor despesa econòmica i ecològica, un comerç més just amb el productor i el client final (menys pèrdues a causa d'intermediaris) i una qualitat i delimitació més ben controlada, a més de viure en consonància amb l'entorn i que viatjar comporti veritablement el descobriment de nous productes i maneres de fer. Les grans multinacionals en canvi estan més interessades a la globalització.

Antiglobalització

L'antiglobalització promulga que la globalització no pot ser vista tan sols com un procés impulsat i controlat per empreses multinacionals (EMNs) i les elits integrades per les persones més riques i poderoses del món. En el curs del segle XX van sorgir una gran quantitat de moviments i organitzacions socials de projecció planetària en els camps dels drets humans, o la defensa del medi ambient.

De la mateixa manera una heterogènia quantitat de moviments culturals i esportius es conformen el segle XIX i sobretot el segle XX, com a corrents globals. La globalització uniformitza les expressions culturals, les modes i les llengües, les modifica al gust dels empresaris/èries i les expandeix fortament a la resta del món tot eliminant totes les altres.

Des del mateix moment en què comença la globalització com a procés històric, emergeix una visió crítica que va fer eclosió el 30 de novembre de 1999 en el que s'ha anomenat la batalla de Seattle.Aquell dia, desenes de milers de persones convocades per una inèdita aliança entre el moviment sindical i les organitzacions ecologistes i més de 1.500 organitzacions, es van mobilitzar contra l'OMC i van fer fracassar l'anomenada Ronda del Mil·lenni.

5. Nous Centres Econòmics

País recentment industrialitzat o NIC (de l'anglès Newly Industrialized Country) és un terme socioeconòmic que s'aplica a diversos països del món, i és emprat per economistes i estudiosos de les ciències polítiques. És d'ús molt freqüent l'expressió nous països industrialitzats (encara que té el seu origen en una traducció impròpia). També són molt sovint descrits com països, nacions o economies emergents per a indicar el dinamisme de les seves economies que els han fet superar l'estadi de subdesenvolupament, i el seu potencial de creixement en el futur.

El terme mercats emergents és comunament utilitzat per a descriure els negocis i activitat mercantil en aquests països o regions. El terme va cobrar força en la dècada del 1980, quan l'economista del Banc Mundial, Antoine van Agtmael ho va proposar.

Altres característics dels NIC són el seu ràpid creixement econòmic (usualment orientat a l'exportació de béns) i un procés d'industrialització gairebé complet o en marxa. En molts NIC, el canvi social pot ocórrer en forma d'emigració des de les poblacions rurals o agrícoles cap a les ciutats, on el creixement i les fàbriques de manufactura atreuen a milers de treballadors.

Usualment els NIC comparteixen les següents característiques i condicions internes:

  • Increment en les llibertats socials i drets civils

  • Canvi d'economia primària (agricultura) a economia industrial, especialment en el sector de manufactura

  • Increment en l'obertura de les seves economies al mercat mundial, propiciant un major comerç amb les altres nacions del món

  • Corporacions d'origen nacional operant en diversos continents

  • Forta atracció i inversió de capital estranger

  • Lideratge polític en la seva àrea d'influència

És freqüent que els NIC rebin ajuda d'organitzacions no governamentals tals com l'Organització Mundial de Comerç o el Banc Mundial. Sent aquests països beneficiaris directes de la globalització, molts crítics que recolzen el moviment de" comerç just" i altres tipus de proteccionisme, han cridat a no importar productes des de dites nacions, especialment de Xina.

NIC de l'actualitat

La següent taula presenta la llista de països considerats NIC en cada continent, per diversos autors. Alguns autors encara consideren la primera generació de països (Corea del Sud, Taiwán, Singapur, Hong Kong ) com NIC, mentre que uns altres els classifiquen ja com països desenvolupats.

ONU (Dades recopilades en 2004).

Xina i Índia són considerats casos especials: la gran població d'aquestes nacions (més de 2000 milions en combinació) provocarà que l'ingrés per càpita es mantingui baix, fins i tot si les seves economies sobrepassen la d'Estats Units. D'altra banda, en termes de poder adquisitiu, els ciutadans indis i xinesos gaudiran d'una reducció en el costo de vida, doncs els productes bàsics tendeixen a ser menys costosos en ambdues nacions.

Addicionalment el grup compost per Brasil, Xina, Índia, Mèxic i Sud-àfrica es reuneixen anualment amb els països del G8 per a discutir temes econòmics, a causa de la seva importància en el mercat global actual. A aquest grup se li coneix com G8+5.

Anàlisi econòmica

Els Nous Països Industrialitzats es beneficien dels seus menors costos laborals comparats amb altres nacions, el que es tradueix en preus d'entrada més baixos per als proveïdors. Això canvia els indicadors de mà d'obra a la baixa, resultant en un menor salari d'equilibri i en una reducció en les hores de treball per persona. És per això que per als productors situats en NIC és més fàcil superar en competitivitat i producció a les fàbriques en els països desenvolupats, on els costos de vida són més baixos, i els sindicats laborals i altres organitzacions tenen més pes polític.

Aquest avantatge comparatiu és sovint criticada per qui recolzen el moviment de comerç just.

Problemes

La llibertat econòmica no és sempre associada a la llibertat política en nacions com Xina, on la censura en Internet, la supressió de la religió i altres abusos de drets humans són comuns. El govern xinès ha respost a aquestes acusacions argumentant que l'increment en l'estàndard de vida ha proporcionat un benefici social útil que és més important que l'efecte negatiu de les violacions individuals.

A més de Xina i Índia, els països de Malàsia, Filipines, Tailàndia i Turquia registren els menors ingressos per cápita entre els NIC, en comparació entre el seu PIB nacional i la grandària de les seves poblacions.

6. Conflictes i desigualtats

Un món desigual

La diferencia en l'organització econòmica ha comportat sovint una desigualtat entre les diverses societats. Les desigualtats entre diverses regions del món són molt més accentuades que no pas podien ser-ho fa dos-cents cinquanta anys, abans de la Revolució Industrial.

    • El distanciament dels països desenvolupats

La Revolució Industrial i la seva expansió cap a altres zones del món, va engegar un procés en què les desigualtats entre les societats de la Terra es van anar fent més profundes. La segona revolució industrial i l'imperialisme, van acabar de reblar aquest procés de diferenciació, i de retruc, de desigualtat, ja que van comportar com a conseqüència el domini militar, polític i econòmic de les societats capitalistes industrialitzades sobre la major part dels pobles del planeta. En l'actualitat, les desigualtats entre les diverses societats que habiten el planeta es classifiquen en països desenvolupats i en països subdesenvolupats.

    • Desigualtats social i desigualtat individual

La falta d'uns sistemes socials que assegurin a tota la població l'accés als serveis mínims fa que algunes societats actuals siguin diferenciades i aquestes poden arribar sa ser de gran magnitud, i fins hi tot en els països rics hi ha bosses de pobresa que constitueixen el que s'anomena el Quart Món.

Les desigualtats socials són:

    • Intercanvi desigual en el comerç: els països rics no compren els productes dels pobres si els països pobres no compren els dels rics.

    • Deute extern: deutes dels països pobres amb els rics

    • Degradació del medi ambient: les empreses dels països rics s'instal·len en el els països pobres i degraden el seu medi natural.

    • Conflictes armats i negocis de les armes: els països rics fabriquen les armes i les venen als països pobres.

    • Eclosió de les decisions econòmiques mundials: s'ignora als països pobres en les decisions econòmiques.

    • Violació dels drets humans.

Totes aquestes desigualtats causen la pobresa.

Els indicadors socioeconòmics

Els indicadors socioeconòmics són un conjunt de dades mitjançant les quals podem tenir una visió ràpida de quina és la situació social i econòmica dels habitants d'una àrea determinada.

Tot indicador ha de ser:

    • Vàlid: un indicador vàlid és el que reflecteix exactament allò que vol reflectir.

    • Fiable: els indicadors són fiables si mesuren un mateix concepte sempre de la mateixa manera.

    • Disponible: a manca de l'indicador exacte que necessitem, hem de fer-ne servir un altre d'aproximat que suposem que pot mesurar allò que volem saber.

    • Plausible: els indicadors utilitzats han de tenir sentit.

La fiabilitat de les dades estadístiques

La fiabilitat depèn qualitat de les dades recollides que al seu temps varien segons els llocs i les circumstancies en que s'han fet i el rigor de l'organisme responsable. Un altre aspecte és el grau d'engany o de frau dels particulars a l'hora de facilitar les dades amb la intenció d'estalviar-se de pagar impostos o dels governs d'alguns països amb la intenció de presentar estadístiques amb resultats positius.

Els indicadors de benestar

Els indicadors més utilitzats

Els indicadors més utilitzats són el PIB, la taxa d'alfabetització, l'esperança de vida, la taxa de mortalitat infantil, …

Però el PIB (producte interior brut) és un dels més utilitzats.

El PIB per habitat és el resultat de dividir el PIB d'un país per la seva població.

Aquest indicador és una bona mesura del grau de benestar i del desenvolupament d'una societat, però només registra els intercanvis monetaris i no te en compte el treball domèstic no remunerat, ni les economies de subsistència, les quals són una font d'ingressos econòmics poden ser negligibles als països amb un alt nivell de rendes, però que són la forma de vida de la majoria de la població del Tercer Món. El càlcul del PIB no inclou els costos ecològics de producció, en els quals entra la contaminació i els costos de l'eliminació dels residus provocats per l'activitat industrial i agrícola. A més, el PIB pot arribar a ser força enganyós, ja que darrera d'una renda en dòlars elevada es poden amagar taxes igualment elevades de mortalitat infantil o d'analfabetisme a causa de profundes desigualtats en el repartiment d'aquest PIB entre la població.

Els índex de benestar

    • IDH (índex de desenvolupament humà): per al seu càlcul es tenen en compte tres factors: el nivell de salut, representat per l'esperança de vida en néixer; el nivell cultural, representat per l'índex d'analfabetisme dels adults i del nombre mitja d'anys d'estudis realitzats; i el nivell de renda , representat pel PIB ajustat a paritats de poder adquisitiu.

    • PIB per PPA (PIB per paritats de poder adquisitiu): valora sempre iguals els preus del mateix producte i permet una comparació molt rigorosa dels PIB de diferents països.

    • TMM5 (taxa de mortalitat dels menors de 5 anys): representa el nivell de benestar de la infància en un país perquè és el resultat d'una àmplia gamma de factors: l'alimentació sana, els coneixements sanitaris d la mare, la cobertura d'immunització, serveis d'atenció matern-infantil, …

Els indicadors de les desigualtats en una societat

La mesura del desigual repartiment de la riquesa

El PIB no reflexa gaire bé la quantitat de renta per habitant de cada país, ja que és una mesura entre tot el valor de producció i si entre tots els habitants la producció és alta el PIB serà alt i això no és així. Les riqueses no estan dividides de manera igualitària , en un país on el repartiment de les riqueses és desigual hi haurà gent molt rica i gent molt pobre.

La pobresa

Parlem de pobresa davant la satisfacció de les necessitats bàsiques i al no poder accedir als serveis mínims.

Però actualment, es tenen en compte un seguit de necessitats bàsiques que, quan no estan cobertes, ens permeten parlar de pobresa absoluta:

    • L'alimentació insuficient

    • Els insuficients nivells de salut i higiene

    • La manca de disponibilitat d'un equipament personal de vestit

    • La manca d'un habitatge sòlid, fet amb materials dignes i amb els serveis d'aigua potable, sanejament i electricitat

    • La manca d'accés a l'educació bàsica

    • La manca d'accés al transport públic o a altres serveis de comunicació, com ara el telèfon o correus

    • La manca de mecanismes familiars o socials, proveïts per l'estat, per afrontar situacions de vellesa, malaltia, atur crònic, …

Altres aspectes que causen la pobresa són:

    • L'antiquada agricultura: depèn de les condicions climàtiques i no disposa ni de tècniques ni d'aigua, tampoc tenen informació de noves tècniques.

    • Les guerres i els conflictes: els qual impedeixen realitzar les feines de l'agricultura en la què hi ha pocs recursos financers els quals que s'inverteixen en la compra d'armament.

    • Les majors terres són propietat de les multinacionals: les quals es beneficien de les exportacions als països rics que extreuen dels països pobres

    • Agricultura de subsistència: que és provocada per tots els factors anteriors. Aquesta agricultura és només per a unes quantes famílies. Podíem parlar de què aquestes persones es troben en un cicle demogràfic antic, es a dir, el nombre de naixements és força alt, però no hi ha suficient aliment per a tots, llavors apareix la fam i les epidèmies.

La pobresa provoca:

    • Vulnerabilitat: debilitat davant l'abús dels més poderosos, davant les epidèmies, les catàstrofes, …

    • Falta de poders: impossibilitat de negociació en aspectes laborables i socials.

    • Exclusió: se'ls exclou de tot tipus de decisions.

    • Infravaloració: es senten inferiors, ja que són humiliats.

Dins la pobresa es crea un cicle:

Persona nascuda en la pobresa que té falta de recursos, treballa per mantenir a la família i entra en un procés de marginació : no va a l'escola, exclusió, vulnerabilitat,dificultat per entendre i afrontar la realitat ,analfabetisme,infravaloració...

Els problemes del món actual

La manca d'una alimentació suficient

Fam: situació aguda de malnutrició que afecta els grups més vulnerables i marginals d'una societat fins al punt que la seva subsistència perilla.

Malnutrició: proporció de població que al llarg d'un any consumeix suficients aliments per mantindre el seu pes u realitzar una activitat lleugera.

La causa des d'un punt simplista és el creixement demogràfic , però en realitat te poc a veure amb la malnutrició. En realitat el principal problema és la redistribució de recursos entre els diferents grups socials dels països pobres, però la solució no s'acaba amb la desigualtat en la redistribució ja que només seria un remei momentani. Qualsevol solució passaria a fre front a les desigualtats socials i a les desigualtats especials internes. En si la solució està en millora els preus de les matèries primeres.

L'estat general de la salut

Un altre problema que palesa les diferències i desigualtats que es produeixen arreu del món és l'accés als serveis sanitaris i l'estat general de la salut de la població.

L'estat de salut d'una població depèn de la suma de diversos factors: de l'impacte de la difusió de la malaltia, les característiques geogràfiques, les característiques socioeconòmiques, la qualitat del sistema sanitari, les causes de morbiditat (incidència d'una malaltia) i de mortalitat. Aquest coneixement farà possible l'establiment d'una política sanitària correcte de planificació de serveis i equipaments i les campanyes de prevenció.

L'accés a l'educació

L'impossibilitat de l'accés a l'escola serveix per establir un índex de pobresa. Aquest treball infantil es desenvolupa en quatre tipus de condicions: en l'àmbit familiar, tant rural com urbà, i consisteix en fer tasques domèstiques que els ocupen tot el dia; o bé en el treball assalariat, en l'agricultura i en la ramaderia, la indústria, l'artesania i la mineria i en els serveis; règim de servitud, treballant sense cobrar a causa dels deutes dels pares que es veuen obligats a pagar el treball o la venda del fill o la filla; o en treballs marginals (guardacotxes, enllustradors, …) per compte propi o de tercers.

7. La Societat del segle XXI

L'aparició i desenvolupament de l'internacionalisme ha provocat un augment de la desigualtat i exclusió en tot el món. Països més privilegiats són aquells situats a Europa Occidental i els EUA, i entre els menys privilegiats, alguns països d'Amèrica Llatina i l'Àfrica Subsahariana.

Cal tenir en compte diversos processos de diferenciació social: desigualtat, polarització, pobresa, misèria (pobresa extrema), exclusió social (a nivell de relacions de producció) i sobreexplotació (ex: treball infantil i sexual), conceptes tots ells definits culturalment i manipulats des de la política.

L'exclusió social com a procés, no com a condició, desqualifica a una persona com a treballador en el context del capitalisme. I com a tal pot variar segons el temps, l'educació, els prejudicis socials, etc.

Aquest procés d'exclusió genera un altre concepte: Integració Perversa, que és el procés laboral en l'economia criminal (activitats generadores d'ingressos declarades com a delicte i, conseqüentment, perseguides).

Cap a Un Món Polaritzat?

De major a menor PNB per càpita trobem els següents països: EUA, països d'Europa Occidental, Europa Oriental, Llatinoamericans, Asiàtics i Africans. Cada dia que passa, els països rics són cada vegada més rics, i els pobres més pobres. I de la mateixa manera dins d'un mateix país també hi ha disparitat, sent les zones rurals més pobres i les urbanes les més riques. El que sembla ser un fenomen global és l'augment de la pobresa, sobretot, de la pobresa extrema. Llavors, es pot dir que, en general, l'ascens del capitalisme global es caracteritza pel desenvolupament i subdesenvolupament econòmics simultanis i l'exclusió i inclusió socials. Es pot parlar d'una globalització selectiva. Dos casos a manera d'exemple:

La Deshumanització d'Àfrica: Existeix una marginació i integració selectiva de l'Àfrica Subsahariana en l'economia global respecte al mercat extern, i això es veu reflectit en la incapacitat dels mercats interns per sostenir la industrialització. Tot això ha fet que Àfrica depengui econòmicament de l'ajuda internacional i del crèdit exterior, però Àfrica és incapaç de pagar totes aquestes deutes, de manera que els governs es veuen obligats a imposar polítiques d'ajust. Encara que cal tenir en compte que no tota Àfrica està marginada de les xarxes globals: continuen exportant petroli, or, diamants i metalls.

Però, ¿quines són les raons per aquesta marginació, o millor, desinversió?: Un entorn institucional poc fiable; manca d'infraestructures de producció, comunicacions i capital humà, i polítiques econòmiques errònies que penalitzen les exportacions i la inversió en favor de les empreses locals afavorides al seu torn per la seva relació amb la burocràcia estatal. A més, està exclosa de la revolució tecnològica: és la regió menys informatitzada del món i sense la infraestructura mínima requerida per utilitzar ordinadors. Això fa que Àfrica no pugui competir amb països més avançats tecnològicament. Tot això es correlaciona amb l'alt subocupació i la conseqüent pobresa i exclusió social.

A més és interessant destacar una gran problemàtica com és l'epidèmia de sida.

El nou dilema dels EUA: Es pot donar desigualtat, pobresa urbana i exclusió social en l'era de la informació i als EUA, la primera potència mundial? Doncs sí. Els salaris han disminuït en les últimes dues dècades, els dos membres de la parella han de treballar si volen treure una família endavant ... La desigualtat s'ha polaritzat: les famílies riques són més riques i les pobres són més pobres. Tot això es relaciona amb quatre processos interrelacionats: desindustrialització per la globalització de la producció industrial, el treball i els mercats (elimina treball a la major part de la societat dels EUA); individualització i interconnexió del procés laboral degudes a la informacionalització (factor més important), incorporació de les dones al treball remunerat en condicions de discriminació (amb salaris per sota del que haurien), crisi de la família patriarcal, i factors sociopolítics. La "nova pobresa" afecta generalment a famílies i persones treballadores que no poden mantenir-se amb el que guanyen. Una característica d'aquesta nova pobresa és la manca de llar.

L'exclusió social s'encarna en la misèria de la vida als guetos de les ciutats nord-americanes, sobretot negres i alguns llatins, segregats per raça i classe. Aquests guetos no tenen una escolarització digna, fet que suposa un desajust creixent entre el perfil de molts nous llocs de treball i el perfil dels negres pobres que viuen al gueto. Treballen en els serveis socials, en el sector públic i en treballs humils de baixa qualificació, encara que no ho tenen molt fàcil a causa de la discriminació racial. I a tot això s'hi afegeix la crisi de la vida familiar, que comporta un deteriorament de les xarxes socials. A més pateixen de retallades en l'assistència social.

L'economia informal i sobretot l'economia criminal s'ha generalitzat en els barris pobres amb conseqüències com: bandes juvenils, armes, tràfic de drogues, empresonaments, prostitució, malalties ...

La Connexió Perversa: L'Economia Criminal Global

Actualment s'està donant el delicte global, la interconnexió de poderoses organitzacions criminals de base cultural per tot el món (Rússia, Xina, Colòmbia, Mèxic, Sicília, Turquia i Afganistan, entre altres països). Aquesta economia criminal es vincula amb la formal a través de complexos plans financers i xarxes comercials internacionals (és una "empresa Xarxa"). Cada vegada estan actuant més gràcies a la globalització econòmica i les noves tecnologies de comunicació i transport. Situen la seva producció en zones de baix risc i venen a països rics. Per molt dolenta que sigui, és molt difícil la seva extinció ja que els seus beneficis s'empren en activitats legals.

L'economia criminal ha estès la seva influència a una extraordinària varietat d'operacions, creant una indústria global cada vegada més diversificada i interconnectada. D'entre aquestes operacions trobem, a més del tràfic de droga, que és la principal: tràfic d'armes, tràfic de material nuclear, contraban d'immigrants il · legals, tràfic de dones i nens, tràfic d'òrgans, blanqueig de diners, etc. I gràcies a la seva interconnexió es formen aliances estratègiques entre les xarxes criminals per poder abastar més enllà del seu territori i per defensar unes a les altres. És un factor fonamental en l'economia i la societat de l'era de la informació i la possibilitat tecnològica li ha atorgat encara més poder.

Els fonamentalismes religiosos islamista i cristià

Els moviments reactius busquen tornar a uns orígens de la societat, en forma de petites comunitats, - comunitats que poden tenir diversos milions de membres, però que segueixen sent "petites comunitats" a escala global-que s'articulen a partir de principis culturals, ètics , religiosos, històrics, com a punt de partida per justificar la seva existència. Així trobem els fonamentalismes religiosos, com l'islàmic o el moviment cristià dels Estats Units, que basen el seu sentit en les interpretacions rígides de les sagrades escriptures que els són pròpies (la Bíblia i l'Alcorà). Tots dos troben lloc en la progressiva deconstrucció de la societat i de l'ésser humà com a conseqüència de la globalització, difonent el seu missatge esperançador de la tornada als orígens. Orígens que troben la seva lògica en una radicalització de les postures, en el cas de l'Islam, en una recerca de la transformació global de tota la humanitat en seguidors d'Al · là, que justifica la Jihad. El fonamentalisme islàmic ha trobat, a més, la infraestructura necessària per difondre el seu missatge gràcies a la tecnologia en xarxa. Els musulmans no depenen d'un territori per a la construcció de la seva identitat i per això s'aprofiten de la globalització de les comunicacions i de les xarxes d'informació. La radicalització de les accions dels seguidors de l'Alcorà troba part de la seva explicació en un context social, històric i cultural del qual no podem desvincular cap moviment. Les diferents comunitats islàmiques a la zona del món no islamitzada, viuen en una condició perenne d'exclusió social què activa les últimes conseqüències de la seva ideologia religiosa, l'autoimmolació com acció definitiva d'identificació individual i social, tal com vam poder contemplar en els atemptats de l'11 de setembre del 2001, o més recentment, en els home-bomba del conflicte palestinoisraelià.

Menys radicals, però no menys decidits, els fonamentalistes cristians basen la recerca de la seva identitat en la conversió religiosa dels seus membres, en el retorn als valors familiars, a través de la restauració d'un patriarcat en crisi i la disciplina com a forma d'educació , i en la difusió del seu missatge a través de les xarxes informacionals i la seva intervenció en les línies polítiques. La restauració de la família com a nucli conformador i bàsic de la societat serà el bastió sobre el qual s'ha de sustentar el canvi social, juntament amb el seguiment estricte de les lleis divines, com a camí únic de generació d'identitat.

A l'altre costat, com a exemple de moviments proactius que busquen la transformació i el canvi a través de la creació de nous valors i estratègies que s'adaptin a les actuals circumstàncies, trobem als moviments d'alliberament homosexual, els moviments feministes o els ecologistes.

Els moviments d'alliberament sexual

Els primers proposen una nova visió de l'ésser humà, potser despullant, potser afegint, una nova identitat sexual, que planteja nous conflictes en els rols estereotipats de la nostra societat i la generació de nous, conjuntament amb la generació de noves normes i regles. Aquestes noves normes, regles i rols van arribant a la societat a través dels seus actors, de la difusió del seu missatge tant a través de les xarxes informacionals, com de acolorides manifestacions que busquen, d'una banda la mateixa afirmació com a éssers individuals i pertanyents a una comunitat nova, i de l'altra, el suport de la resta de la societat, a través de la tolerància i la normalització dels seus membres. A través d'aquest procés, els homosexuals no han trobat tan sols un suport folklòric d'algunes intel·lectualitats, sinó la potència que dóna el fet de tenir capacitat d'acció política. La capacitat d'aquest col · lectiu està assolint tals nivells que no passa desapercebut a la majoria de partits polítics que els inclouen amb més o menys veu i vot en les seves propostes electorals.

Els nous models familiars

Els canvis derivats de la societat xarxa han tingut també una repercussió important en la família.

Com nucli social, la família serveix com a espai de creació d'identitats, marc de socialització i base essencial de l'entramat social. El model tradicional de família patriarcal, en què l'home aportava el manteniment mentre la dona es dedicava a les tasques domèstiques i a criar i educar els fills s'estenia no només a l'àmbit de la llar, sinó també a l'àmbit social, econòmic, polític i cultural, on l'home prenia les decisions i exercia la seva autoritat (Castells, 1997). La pàtria potestat ha estat contemplada ja per cultures tan antigues com la grega o la romana com models més propers i per religions ens són tan properes com la cristiana o la musulmana. L'aparició de nous models familiars que exposarem a continuació, està provocant la crisi d'aquest sistema patriarcal, el que queda reflectit en l'aparició de nous rols familiars, casos de discriminació positiva cap a les dones en alguns països nòrdics i fins i tot l'augment de casos de maltractament domèstic que pot aparèixer com a resposta a la frustració que pateixen els marits incapaços d'adaptar a la nova situació social de la dona, posseïdora de llibertats, drets i habilitats de recent adquisició, i que esclaten en una infinitat de conductes violentes. Aquesta situació ens permet observar els conflictes derivats d'una incompatibilitat de rols, en què la negociació es fa impossible i provoca l'aparició de les esmentades conductes agressives.

Aquesta crisi de la família patriarcal pren cos a partir de factors que en principi no tenen nexe comú, però que provoquen un replantejament del concepte de grup familiar des de la visió més tradicional d'aquest.

De la mà dels moviments feministes com un dels factors que han conduït a aquesta crisi, van arribar els moviments d'alliberament homosexual, que van proposar un nou "estament" de ple dret dins de la societat, aportant una nova visió del món no prevista fins ara. Home i dones homosexuals reclamen per a si els mateixos drets de què gaudeix la població heterosexual i que inclouen el dret al matrimoni i a criar fills. Aquesta proposta excedeix de forma excessiva, la capacitat per a la societat per adaptar prou de pressa i trobar i construir un espai per ubicar-. Plantejar una família amb aquestes noves característiques, obliga també a plantejar l'aparició de nous models socialitzadors que poden provocar un primer moment de xoc i que obligaran a una reconstrucció de la societat a partir de noves peces.

Les famílies homosexuals: Les demandes d'igualtat dels moviments alliberament homosexual han plantejat una nova situació que sobrepassa i col · lapsa tots els plantejaments socials. En la seva demanda de drets, els homosexuals reclamen la possibilitat de viure l'experiència de la paternitat / maternitat, ja sigui a través de mètodes de fertilització artificial en el cas de les lesbianes, bé a través de l'adopció en dos casos. Els detractors d'aquests models familiars esgrimeixen que en no tenir models propers d'identificació de rols sexuals, aquests nens haurien de créixer en el dubte i l'ambigüitat de les seves conductes, el que podria portar a l'aparició d'adolescents no definits i no tenen els elements necessaris per a la construcció de la seva identitat de gènere. A més, caldria contemplar fins a quin punt, aquests nens podrien ser estigmatitzats i exclosos per la seva condició de "diferents / no socialment acceptats".