Unitat 1. La crisi de l'antic Règim

1. L'antic Règim

L'antic règim era el sistema social, polític i econòmic imperant al continent europeu abans que es produïssin les dues grans revolucions del segle XIX que marcarien l'inici de l'edat Contemporània: la revolució polític-ideològica del liberalisme i la revolució econòmic-social de la industrialització.Podem considerar-lo vigent en la seva forma més genuïna durant l'edat moderna, concretament els segles XVI, XVII i XVIII. Però cal tenir en compte que va sorgir com a consolidació i evolució gradual del feudalisme propi de l'edat mitjana (s. VI - XV); i que no desapareixeria de cop sinó també gradualment durant el segle XIX.En definitiva va ser un sistema que perdurà, en diferents graus , entre el segle VI i el XIX.

L'Antic règim es caracteritzava per una societat classificada entre els que gaudien de privilegis legals i els que no. Els primers estaven jurídicament per damunt de la gran majoria de la població, i per tant s'acceptava la desigualtat de drets entre les persones.A la pràctica això es traduïa en una societat en què la població quedava classificada en tres estaments:

• El Primer Estat, el clergat, propietari de terres i generalment dedicat al sacerdoci propi de l'Església catòlica o llurs derivacions protestants, que tenia el privilegi de no pagar impostos.

• El Segon Estat, el nobiliari, generalment propietaris de terres i dedicats a l'ofici militar, que tenia el privilegi de no pagar impostos.

• La resta de la societat pertanyia al tercer estat, també anomenat "reial" o de les "viles i ciutats", que englobava pràcticament tota la població d'un país i havia de sufragar( mantindre ) amb els seus impostos les despeses de l'estat, l'aristocràcia i l'església.

El sistema polític per excel·lència de l'antic règim fou l'absolutisme.Les diverses monarquies europees intentaren concentrar a les seves mans tot el poder de fer lleis, de governar i d'ajusticiar. Per fer-ho van procurar no reunir les institucions parlamentàries ( Corts, Consells...) d'origen medieval. Fou la monarquia francesa la que va assolir el grau més elevat d'absolutisme. De totes maneres cal tenir en compte que a la pràctica el sistema polític a cada país podia variar molt segons el pes dels seus costums i la força de la monarquia. Per exemple a Anglaterra aquesta lluita va desembocar en la revolució anglesa que va escapçar la monarquia tradicional durant onze anys. Un altre exemple fins el 1714 foren els països de la Corona d'Aragó, a on moltes decisions polítiques no depenien només del rei sinó que aquest (molt a pesar seu) les havia de prendre a les Corts juntament amb els tres estaments (cadascun dels quals representava 1 vot), un sistema que va rebre el nom de pactisme.Finalment cal recordar que l'individu no tenia cap valor polític dins del sistema del poder de l'antic règim (a diferència de les democràcies del món actual) sinó que eren els tres estaments els qui conceptualment eren els actors polítics del país, juntament amb el rei que era el màxim protagonista com a governant.

Durant l'antic règim l'economia dels països europeus fou sempre bàsicament agrícola perquè la major part de la població vivia de la producció local dels camps: perquè els treballaven (la pagesia) o perquè els posseïen (la noblesa que vivia de les rendes de la pagesia). Tot i això, ja des de l'edat mitjana i encara més durant l'edat moderna, a les principals ciutats creixia un nou sector econòmic molt dinàmic: el comerç, sobretot el transoceànic generat a partir del segle XVI des de les primeres colònies europees als continents americà, africà i asiàtic i que tingué formes molt diferents (mines o plantacions explotades directament per europeus, comerç d'esclaus africans, compra d'espècies asiàtiques a canvi de metalls preciosos, etc.). En canvi el que avui dia qualifiquem d'indústria no era encara un sector definit i es trobava en un estat preindustrial: els productes eren manufacturats per famílies que els venien al detall^.

^{2. Economia i demografia}

En qualsevol cas, des del punt de vista econòmic, va ser una època preindustrial, on l'ocupació de la immensa majoria de la població va ser agrària.La productivitat i els rendiments de les activitats agropecuàries van seguir sent molt baixos i les millores tècniques van evolucionar molt lentament. L'estudi de les estructures des d'un punt de vista de llarga durada condemnava a la dependència dels cicles naturals ( sequeres, mal oratge...) i les periòdiques crisi de subsistència repetides de manera cíclica, coincidint amb els mesos previs a les collites, quan el blat estava més car. No és casualitat que aquestes conjuntures generessin moviments de descontent. En alguns casos aquests rebomboris van tenir repercussions polítiques (cas del motí d'Esquilache, o en els inicis de la Revolució Francesa) o, en el pitjor dels casos, grans fams que portaven a crisi demogràfiques. De fet, és habitual parlar d'un antic règim demogràfic, caracteritzat per una taxa de natalitat i una taxa de mortalitat elevada, un reduït creixement natural, esdeveniments puntuals de mortalitat catastròfica i elevada fecunditat (cercada amb afany pel caps de família de les explotacions agrícoles).

El comerç va estar controlat pels gremis i les seves associacions que controlaven la qualitat i quantitat de la producció que es realitzava. El control de la vida econòmica pretenia que només aquells que pertannyessin a un gremi o tinguessin autorització reial podien dedicar-se a la fabricació i distribució de mercaderies.En l'antic règim es depenia d'institucions controlades pels ajuntaments (o la cort), que vigilaven la correcta aplicació de les mesures en els intercanvis, sobretot els del comerç alimentari, els més sensible per la pau pública.

L'era dels descobriments ( segle XV ) va obrir les portes dels europeus al món i va generar la primera economia d'abast mundial. Les companyies comercials privilegiades prenien el control monopolístic de rutes i productes (el cacau de Caracas va ser primer per la família dels banquers Fugger). La ciutat d'Anvers va ser l'encarregada de distribuir cap al nord d'Europa els recursos americans extrets a través de la monopolística Casa de la contractación de Sevilla o el port de Lisboa. La borsa d'Amsterdam i la la de Londres van encapçalar el naixent del capitalisme comercial.

La indústria va veure entorpida la seva activitat per excessives reglamentacions i impostos ja que existien duanes internes; perquè els pesos i les mesures variaven segons les regions;i perquè alguns articles, en especial els cereals (base de l'alimentació de la major part de la població), eren sotmesos a una obsessiva política proteccionista de caire paternalista, amb la qual cosa o bé havien de consumir-se al lloc de producció, o bé estaven sotmesos a taxa, o en qualsevol cas feien impossible la seguretat del subministrament. Per reblar el clau, a altres productes es van aplicar drets de duana (exteriors i interiors) que en molts casos anul·laven l'intercanvi.

Per tant, no existia llibertat econòmica ni competència, la vida econòmica estava controlada pels gremis, per les corporacions o pel propi estat, que en algunes ocasions, funcionava com a agent econòmic (a la corona de Castella van fer-se les reials fàbriques d'armament, de béns sumptuaris (tapissos, porcellana i vidre) o els estancs de sal, tabac, aiguardent i naips). El mercantilisme ( valorar la riquesa d'un territori en funció de l'or que tenia ) en les seves variades formes va ser la doctrina econòmica que va justificar la política econòmica dominant: el proteccionisme. Model que, en la majoria dels casos, va tenir efectes perversos ja que no disposaven d'instruments fiables d'anàlisi econòmica i tampoc no comprenien el funcionament del sistema econòmic. La fisiocràcia ( considerar l'agricultura com l'únic sector productiu ) i el liberalisme econòmic ( considerar que el bé d'un individiu servix per millorar el bé de la societat i això va lligat amb la idea de la NO intervenció dels estats en l'economia dels països )van aparèixer durant el segle XVIII com a propostes alternatives.

3. Els sistemes polítics

Les monarquies autoritàries es van caracteritzar per acumular el poder polític que la noblesa tenia a l'edat mitjana i van fonamentar el seu poder en l'exèrcit, constituït per mercenaris que el rei contractava, encara que en cas de guerra eren reclutats civils mitjançant lleves forçoses per la defensa dels interessos del monarca. Amb el pas a l'edat moderna la noblesa va canviar, doncs, de funció i de posició social.

Els reis amb la fita d'incrementar el seu poder, des de la baixa edat mitjana, van cercar el suport de les ciutats lliures (illes dins de l'oceà feudal). De les ciutats, el monarca va obtenir els recursos (impostos a les activitats mercantils), mentre que les propietats rurals dels privilegiats no estaven subjectes a imposició. Quan el poder reial era ja consolidat procurava restringir les funcions dels representants de les ciutats, ja fossin de la burgesia o del patriciat urbà. Gairebé mai convocava a les Corts i, quan ho feia, era per recaptar diners i reservant-se sempre el dret de prendre la decisió final. Els parlaments estaven constituïdes per representants dels tres estaments (noblesa, clero i tercer estat), però en el cas de Castella només es convocava els representants de les ciutats, mentre que els regnes de la corona d'Aragó es reunien per separat , i per aprovar impostos.

El titular de la Corona té en les seves mans els tres poders (executiu, legislatiu i judicial), encara que en la pràctica ha d'utilitzar una enorme burocràcia i designar uns representants a qui encarrega el govern en nom seu, cas dels secretaris i dels ministres. Com a excepció els reis de la dinastia dels Habsburg o Àustries a Espanya van deixar el govern de l'Estat en mans de validos o amics del rei.

La discontinuïtat territorial i la confusió de jurisdiccions era més la norma que l'excepció de les entitats polítiques, tant estatals com infraestatals. Les fronteres eren canviants i insegures, i hi havia multitud de enclavaments, territoris amb furs especials, i fins i tot de sobirania compartida (Andorra) o alterna (com per exemple la Illa dels Faisans).

A partir del segle XVII pot parlar-se de la presència d'una monarquia absoluta que té la sobirania de l'Estat. Aquesta monarquia es justificava sobre el supòsit de la procedència divina del poder, de qui ho rep sense intermediaris. El rei només ha de justificar-se davant els ulls de Déu. Els seus súbdits no tenien cap dret, però sí el deure d'obeir. El tipus ideal és el regne de França del Rei Sol, Lluís XIV. El rei declarava la guerra i feia la pau; comandava els exèrcits, determinava les despeses i fixava els impostos, anomenava i destituïa els funcionaris i dirigia l'administració sencera.

El rei feia les lleis, que eren l'expressió de la seva voluntat personal, saltant-se les "costums fonamentals del regne". A més, dirigia l'administració de justícia, perquè aquesta es dictava en nom seu i per funcionaris que el designava. S'usava la tortura judicial per aconseguir la confessió dels acusats, als qui es jutjava en secret i als que s'aplicaven cruents càstigs corporals (les marques amb ferros candents, la picota, el fuet...) incloent una àmplia panòplia de tipus de penes de mort adequades a la categoria del reu o del delicte (decapitació amb distintes armes, degollament, forca, foguera, desmembrament...).Els reis també imposaven la seua religió als súbdits.

És molt relatiu determinar fins a quin punt els monarques anomenats absoluts podien exercir un poder d'aquest estil, i fins i tot es pot plantejar si tenien la pretensió d'organitzar la vida pública en tota la seva extensió,ja que quedaven enormes espais on el poder s'exerceix mitjançant una multitud d'intermediaris (els "estats" nobiliaris, la poderosíssima jurisdicció eclesiàstica, els territoris forals, i tot tipus de corporacions, com els ajuntaments, els gremis, les universitats...). I finalment, i en aquesta línia de pensament, la capacitat de decisió dels reis estava minada pel crònic dèficit de recursos financers ja que quan els reben (i fins i tot abans) són malgastats en l'exèrcit i en el luxe sumptuós de la cort (enormement necessari per mantenir el prestigi de la monarquia i la fidelitat de la noblesa, atreta al seu servei).

En el segle XVIII es va produir una variant de l'absolutisme: va ser el despotisme il·lustrat, on un rei absolut exerceix el seu poder, de forma paternalista, sota el lema "tot per al poble però sense el poble", però continua posseint la sobirania de l'Estat, no és necessària una Constitució i la voluntat del rei és la llei. Aquest tipus de monarquia va estar representada per Carles III a Nàpols i Espanya. Però va ser a l'Europa central i meridional on van sorgir les personalitats més interessants del despotisme iŀlustrat: Frederic II de Prússia, o Frederic el Gran, Josep II d'Àustria, la tsarina Caterina II de Rússia, i en menor grau Gustau III de Suècia.

3.1 La Il·lustració

El terme Il·lustració es refereix específicament a un moviment intel·lectual històric. Existeixen precedents de la Il·lustració a Anglaterra i Escòcia a finals del segle XVII, però el moviment es considera originalment francès.Des de França, on madura, es va estendre per tot Europa i Amèrica i va renovar especialment les ciències, la filosofia, la política i la societat. Aquest corrent advocava per la raó com la forma d'establir un sistema ètic autoritatiu. Entre 1751 i 1765 es publica a França la primera Encyclopédie, de Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert, que pretenia recollir el pensament il·lustrat. Volien educar la societat, perquè una societat culta que pensa per si mateixa era la millor manera d'assegurar la fi de l'Antic Règim (l'absolutisme i les dictadures es basen en la ignorància del poble per dominar). En la seva redacció van col·laborar altres pensadors il·lustrats com Montesquieu, Rousseau i Voltaire.

Els líders intel·lectuals d'aquest moviment es consideraven a si mateixos com l'elit de la societat, el principal propòsit era liderar el món cap al progrés, traient-lo del llarg període de tradicions, superstició, irracionalitat i tirania (període que ells creien iniciat durant l'anomenada Edat Fosca.) Aquest moviment va portar el marc intel·lectual en què es produirien les revolucions de la Guerra de la Independència dels Estats Units i Revolució Francesa, així com l'auge del capitalisme i el naixement del socialisme.

Alguns il.lustrats com Voltaire i Jean-Jacques Rousseau van qüestionar i criticar la mateixa existència d'institucions com l'església i l'Estat.

En la història res és casual, un fet és la conseqüència inevitable d'altres que ho van precedir. La Revolució Francesa, si bé va tenir altres causes, no hagués estat possible sense la presència de l'il·luminat que posant llum sobre l'obscurantisme de l'Edat Mitjana, època en què s'impedia pensar lliurement, s'allunyà dels dogmes religiosos per explicar el món i els seus esdeveniments, per fer-los a la llum de la raó. L'il·luminat tampoc no hagués existit de no haver precedit un afebliment del poder de l'Església a causa de la Reforma protestant, que va dividir al món cristià, i de l'Humanisme, moviment filosòfic que va centrar en l'home l'objecte de les preocupacions terrenals, traient a la religió aquest privilegi, rebutjant el teocentrisme.

4. La revolució anglesa

Canvis econòmics i conflictes d'interessos

Fins a finals del segle XVI, la monarquia dels Tudor va tenir molts interessos en comú amb els burgesos urbans i amb els petits propietaris rurals d'origen noble ( la gentry ) . Els seus interessos coincidien en la lluita contra Espanya pel domini dels mars atlàntics i per l'afany espanyol en restablir el catolicisme a Anglaterra, i també en la lluita contra les famílies més poderoses de la noblesa anglesa-l'aristocràcia-que arruïnaven el país amb seves guerres privades. Però aquesta aliança entre la monarquia, els petits propietaris rurals i els burgesos va entrar en crisi durant els regnats dels reis Estuardo.

En les primeres dècades del segle XVII, la riquesa dels burgesos dedicats al comerç i a la producció de mercaderies augmentava, i també la de la gentry, els membres es van diferenciar de la resta de la noblesa perquè es van dedicar a una activitat típicament burgesa com el comerç .

Mentrestant, disminuïen els ingressos dels nobles més poderosos que tenien com a única font de riquesa la propietat de les seves terres. Molts nobles van començar a dependre de la monarquia per sobreviure, i els burgesos van entrar en conflicte amb el poder absolut de la monarquia que va intentar posar límits al desenvolupament de les seves activitats econòmiques.

La lluita per la nova riquesa

El problema era que els burgesos estaven generant i acumulant una riquesa a la qual la monarquia no podia accedir. Per obtenir una part d'aquesta nova riquesa la monarquia va proposar crear nous impostos i augmentar els que ja existien.Va començar a exigir antics drets feudals i va reforçar la seva aliança amb la jerarquia de l'Església Anglicana, integrada per grans terratinents.

La guerra civil i l'abolició de la monarquia

L'enfrontament pels impostos va continuar. La corona va començar a exigir-encara que no tinguessin l'aprovació del Parlament, i els burgesos van comprendre que els canvis econòmics que necessitaven només s'aconseguirien a través de la lluita política. Les famílies de comerciants i terratinents més poderoses, relacionades entre si per negocis comuns i que estaven representades en les dues cambres del Parlament, van ser el nucli de l'oposició al monarca amb l'objectiu d'aconseguir un govern que representés els interessos dels homes de negocis.

Durant 1639 i 1640 els burgesos es van negar a pagar impostos. Però la crisi es va agreujar quan, el 1640, Escòcia va pretendre separar d'Anglaterra i la Cambra dels Comuns es va negar a aprovar els fons necessaris per equipar i pagar un exèrcit a les ordres de Carles I. La majoria dels comerciants, artesans i aprenents van donar suport als Comuns i el 1642 va començar la guerra civil.

Execució del Rei Carles I en 1649.El exèrcit va ocupar la capital el 1648 i el Parlament va processar al rei amb el fonament: "Els comuns d'Anglaterra reunits al Parlament, declaren que, per sota de Déu, el poble és l'origen de tot poder just "...

En els dos bàndols enfrontats, el parlamentari i el realista, havia representants de la noblesa i dels burgesos. El que els diferenciava era que els realistes tenien més força a les regions agrícoles del nord i l'oest del país, mentre que el Parlament havia el suport al sud ia l'est, regions on predominaven la indústria i el comerç. També les idees religioses els diferenciaven: el puritanisme donava suport, en general, al Parlament, i l'anglicanisme, com església oficial, al rei. En el conflicte armat, va vèncer l'exèrcit parlamentari que dirigia Oliverio Cromwell. En 1649, els nobles van ser expulsats del Parlament, es proclamar la república i el rei Carles I va ser decapitat.

La Gloriosa Revolució

Després de la mort de Cromwell, els burgesos més poderosos, que necessitaven pau i ordre per als seus negocis, van arribar a un acord amb la noblesa i, el 1660, la monarquia va ser restaurada en la persona de Carles II Estuardo. Per la seva banda, el rei acceptava que corresponia al Parlament l'elaboració de lleis i l'aprovació d'impostos.

Però l'acord entre la monarquia i el Parlament es va trencar quan va arribar al tron ​​Jacobo II, catòlic i amb tendències absolutistes. El nou rei no va trobar suport per restablir la monarquia absoluta: la noblesa no era catòlica i, a més, sabia que la major part de la societat no acceptava un retorn al passat. Això va ser el que va portar a un nou acord entre els nobles i els burgesos, que van coincidir en la necessitat de destronar el rei i van justificar el seu propòsit a les idees del filòsof anglès John Locke.

Convençuts que el destronament del rei en aquest cas era lícit, el 1688 nobles i burgesos van oferir la corona d'Anglaterra al príncep holandès Guillem d'Orange amb dues condicions: havia de mantenir el protestantisme i deixar governar al Parlament. Jacobo II, abandonat per gairebé tots els grups socials, va deixar el tron. Així, sense violència, va triomfar la Gloriosa Revolució (com la van cridar els homes de l'època), que va abolir definitivament la monarquia absoluta i va iniciar a Anglaterra l'època de la monarquia parlamentaria.

Sessió de la Cambra dels Comuns. El filòsof John Locke (1632-1704) va establir les bases del liberalisme polític. En el seu Tractat de Govern Civil va proposar un sistema polític que assegurava les llibertats i els drets dels individus. Pensava que els membres d'una societat establien entre si un contracte, pel qual delegaven i / poder en els governants. Per això, l'acció dels governants havia d'estar controlada pels representants del poble, i si el govern era injust el poble tenia el dret a rebel · lar. En la seva Carta sobre la Tolerància de 1689, Locke va afirmar: "Per m1 l'Estat és una societat d'homes constituïda únicament amb i / fi d'adquirir conservar i millorar els seus propis interessos civils. Interessos civils crido a la vida, la llibertat, la salut i la prosperitat del cos, ia la possessió de béns externs, com ara els diners, la terra, la casa, el mobiliari i coses semblants. "

5. El Despotisme Il·lustrat

El Despotisme il·lustrat és la forma de govern característica a l'Europa del segle XVIII i que hom podria resumir amb la frase de "tot per al poble, però sense el poble".

El segle XVII havia vist la consolidació del concepte de Monarquia absoluta de dret diví, segons el qual el monarca és el governant absolut d'un país i només ha de retre comptes de les seves decisions davant Déu. El monarca que millor exemplifica aquest concepte de la monarquia és Lluís XVI de França.

Amb l'aparició i desenvolupament de les idees filosòfiques de la Il·lustració durant el segle XVIII, el concepte de la monarquia en resulta afectat, donant lloc a l'aparició del concepte de despotisme il·lustrat, representat per uns pocs monarques amb interessos i preocupacions culturals. Entre els més importants cal citar a Josep II i Maria Teresa d'Àustria, i Caterina la Gran de Rússia.

Trets comuns del despotisme iŀlustrat són l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració de l'Estat (legislació, impostos i funcionaris) i la reforma de l'ensenyament, orientat cap a les anomenades ciències útils i deslliurat del llast de la tradició. D'altra banda cercaven la modernització econòmica, mitjançant la liberalització de la propietat i la creació de programes de desenvolupament agrícola i industrial. També intentaren llevar-li poder econòmic a l'Església.

Els monarques il·lustrats justifiquen la seva autoritat proclamant-se servidors de l'Estat i del poble. Fan seves les idees d'igualtat de tracte davant la llei, la defensa dels drets i de la propietat.

El primer monarca a posar en pràctica aquestes idees va ser Frederic II de Prússia. Va abolir el sistema feudal que lligava els serfs a la terra de per vida, i va crear una burocràcia estatal en mans de burgesos amb estudis, bo i desplaçant la noblesa. També va eliminar l'ús de la tortura en els processos judicials. Seguint les idees de Voltaire, va protegir les minories religioses excepte els jueus.

6. La revolució Americana

A mitjans del segle XVIII Gran Bretanya comptava amb 13 colònies a la costa est d’Amèrica del Nord. Totes havien prosperat econòmicament, les vuit del nord degut a la indústria i el comerç eren liderades per una rica burgesia. Les cinc del sud es dedicaven a les plantacions de cotó, tabac i arròs treballades per esclaus negres.

El Pacte Colonial les obligava a subministrar primeres matèries a la metròpoli a canvi de rebre manufactures. Els governadors depenien directament de la corona britànica (Jorge III) i les colònies no comptaven amb cap representant al Parlament que és on es decidien coses tan important com els impostos. El malestar dels burgesos del nord i els terratinents del sud anava creixent.

Sempre que es parla de la independència d'una colònia es fa en els mateixos termes però no podem oblidar-nos de la part de la població que no tenia problemes amb les metròpolis sinó amb el dia a dia : dones, esclaus, indis, criades/criats, gent sense recursos.

La Guerra del Set Anys entre Anglaterra i França (1756-1763) va provocar una crisi que es va voler solucionar imposant nous impostos als colons. Un d’ells va ser la Stamp Act (Lley del timbre, 1765) que va ser considerada abusiva per les colònies i retirada. Però dos anys després es van establir nous impostos com la Townshend Acts que gravava el paper, el vidre, el plom i el te.

Les protestes van donar lloc a :

* Matança de Boston 1770. Com a conseqüència es retiren totes les taxes menys la del te.

* Motí del te 1773 al Port de Boston.

* 1774 Lleis coercitives (anomenades intolerables pels colons)

* Congrés de Filadèlfia ( 1776 ), on sis de les tretze colònies es van unir per defensar els seus drets.

S’ensumava la guerra que començaria el 1775.

Els habitants de les colònies coneixien el procés polític d’Anglaterra ( vore la revolució anglesa a esta mateixa unitat ), de qüestionament de la monarquia absoluta. Van conèixer les noves idees d’igualtat, llibertat i tolerància que venien de França, i es van enfrontar amb la metròpoli.

La Guerra de la Independència va començar amb la batalla de Lexington, a la que van seguir d’altres com la de Saratoga (1777) i Yorktown (1781). Però l’any 1783, amb la pau de Versalles, el Regne Unit reconeix la independència dels Estats Units.

En un primer moment la guerra estava sent guanyada per la metròpoli amb un exercit ben organitzat i amb nombrosos mercenaris (17.000), però mes tard i amb l’ajuda de potències estrangeres (França ( dolguda per la derrota a la guerra dels 6 anys ), Espanya i Holanda) els habitants de les colònies van aconseguir el que pretenien.

La data històrica va ser la del 4 de juliol de 1776 , que és quan delegats de les tretze colònies es van reunir a Filadèlfia i van redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica. George Washington va ser proclamat primer president.

Els pares de la constitució americana ( Benjamin Franklin, George Washington, John Adams, Thomas Jefferson, John Jay, James Madison, Thomas Paine y Alexander Hamilton.)eren persones riques, amb esclaus i que feren una Constitució que protegira els seus interessos i que mobilitzara a la resta de la població per tal que es sumaren a les seues demandes però que, a la vegada, quedara "controlada" per esta nova Constitució. Evidentment tornaren a quedar exclosos dones,indis,criats/des,esclaus i qualsevol altre grup de poder que no tinguera influència política o econòmica.

La primera Constitució escrita de la història (1787) establia una forma de govern republicana, separació de poders, i estructura federal. Aquest document finalitzava amb unaDeclaració de Drets que garantien la llibertat de religió, premsa, expressió, reunió i el dret a ser jutjat. Encara avui és la Constitució vigent més antiga encara que amb esmenes.

Aquest èxit de la revolució americana va arribar a Europa i va reforçar els sentiments d’hostilitat cap a la monarquia absoluta.

Text / Jefferson. Declaració d’ Indepèndencia dels Estats Units d’ Amèrica. 1776

“Consideramos evidentes por sí mismas las siguientes verdades: todos los hombres han sido creados iguales; el creador les ha concedido ciertos derechos inalienables; entre esos derechos se cuentan: la vida, la libertad y la búsqueda de la felicidad. Los gobiernos son establecidos entre los hombres para garantizar esos derechos y su justo poder emana del consentimiento de los gobernados. Cada vez que una forma de gobierno se convierte en destructora de ese fin, el pueblo tiene derecho a cambiarla o suprimirla, y a elegir un nuevo gobierno que se funde en dichos principios, y organizar sus poderes en la forma que a su juicio sea la más adecuada para alcanzar la seguridad y la felicidad. (…).

Cuando una larga serie de abusos y usurpaciones , dirigida invariablemente al mismo objetivo, demuestra el designio de someter al pueblo a un despotismo absoluto, tiene el pueblo el derecho, tiene el deber de derrocar ese gobierno y establecer nuevas garantías para su futura seguridad (…).

Nosotros, los representantes de los Estados Unidos de América, reunidos en Congreso general (…) en el nombre y por autoridad del pueblo, solemnemente publicamos y declaramos que estas colonias son y de derecho deben ser Estados Libres e Independientes; que se consideran libres de toda unión con la Corona británica.”

7. La monarquia borbònica i el despotisme a Espanya

Com va evolucionar Espanya als últims anys de l'Edat Moderna...

Felip V va accedir al tron de la monarquia espanyola en 1700 en virtut del testament del seu oncle avi, Carles II, enfrontant-se a Carles d'Àustria . Castella va acceptar immediatament al nou rei, però els regnes de la Corona d'Aragó, proclius en un primer moment, van adherir-se a la causa de arxiduc Carles. Felip V només comptava amb el suport de França i dels propis castellans, contra l'hostilitat de la resta, especialment aragonesos, austríacs, britànics i holandesos, temorosos que s'establís a Espanya una monarquia de tall absolutista a l'estil francès. La victòria va ser per als partidaris de Felip V i els Tractats de Utrecht en 1713 i de Rastatt en 1714 van posar fi al conflicte, no sense greus pèrdues per a la corona en territori europeu. La instauració dels Borbons va portar a la signatura dels anomenats Pactes de Família amb França que dominarien tota la política internacional espanyola al llarg del segle XVIII.

En represàlia, Felip V va abolir els Furs d'Aragó i València en 1707 desitjós d'evitar en el futur els conflictes territorials que havien sacsejat als Àustries, i va imposar el Fur de Castella, igual que a Catalunya . Les Corts d'Aragó, les de València i les de Catalunya van deixar successivament d'existir, i les Corts de Castella es van convertir de fet en les Corts espanyoles . Felip V va premiar la lleialtat de Navarra i les províncies Vascongades a la seva causa, mantenint els seus furs. La nova regulació es formularà a través de diverses resolucions com els Decrets de Nova Planta.

Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V a l'inici del seu regnat que implantaren l'absolutisme a la Monarquia d'Espanya. Amb aquestes lleis el monarca borbònic s'arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví. El sistema de govern de la monarquia espanyola basat en consells deliberatius i col·legiats -règim polisinodial ( institucions consultives i decisions dels monarques )- quedà extingit i s'imposà un règim de secretaries d'Estat executiu i jeràrquic que es fonamentava en darrer terme en la reial voluntat del monarca com a font de tota sobirania. Així mateix invocant al «dret de conquesta», acusant-los de «rebel·lió», i manifestant la voluntat de reduir tots els seus dominis a la lleis de Castella foren abolits els Furs i les Constitucions dels estats de la Corona d'Aragó, quedant derogades també les institucions pròpies que vetllaven pel seu acompliment. D'aquesta manera la Monarquia d'Espanya que s'havia forjat com una monarquia composta quedà reduïda a un corpus jurisdiccional únic, uniforme, i centralitzat en la reial voluntat del monarca, quedant-ne al marge però els territoris de Navarra, Vascongades i Aran, que per la seva fidelitat a la Casa de Borbó preservaren els seu estatus jurídic -drets històrics-. Aquestes lleis prenen el nom d'uns Reials Decrets específics que establien una «Nova Planta» -nova estructura- per a les institucions existents a fi de reduir-les a l'absolutisme. La Monarquia Absoluta Borbònica resultant fou organitzada territorialment en 21 províncies, dividides al seu torn en corregiments.

Els il.lustrats ( repassar punt de la Il.lustració ) espanyols tenien un concepte singular de la Església catòlica . D'una banda la feien responsable del fracàs del desenvolupament racional de les nacions, per una altra, no acabaven de trencar amb aquesta, mantenint una relació que qüestionava només la teologia tradicional i que els permetia argumentar el seu "origen diví". Així, enfront de l'autoritat eclesiàstica, contraposar la raó i el desig d'obtenir la felicitat dels homes. Per l'església reclamaven un paper més auster, més íntim i personal.

Un dels màxims exponents del període confús que estava patint l'església fou la irrupció dels jesuïtes amb el que es va anomenar "una moral relaxada", va aixecar l'ànim dels eclesiàstics tradicionals contra ells. Espanya no va ser aliena a aquest moviment. Els jesuïtes s'havien estès per les universitats i centres educatius d'Espanya, França i Portugal principalment. La seva actitud crítica davant la filosofia aristotèlica , el desig d'incorporar els nous coneixements tècnics i l'extensió del seu treball a totes les classes socials que en part xocaven amb l'església tradicional, fidel a Roma, però només aparentment ja que els jesuïtes tenen entre els seus vots l'obediència cega al papat. Els conservadors van realitzar una persecució implacable de les idees innovadores i es va tractar de controlar la tasca dels jesuïtes com a missioners a Amèrica , sospitosos de preconitzar idees alliberadores. El Motí d'Esquilache contra el Marquès després de la fam de 1766 va posar en escac a la Corona, la qual va buscar la culpa en els jesuïtes com conspiradors dels successos. Expulsats de Portugal i França, Carles III va trobar una oportunitat única d'expulsar també d'Espanya en 1767 i confiscar els seus béns, recolzat per Felipe Bertrán . Les idees noves de la Il.lustració tindrien el seu inici en aquestes apropiacions. Tradicionalment la Església catòlica a Espanya havia jugat un paper fonamental en la política. Durant la Guerra de Successió, el clergat de Castella va donar suport als Borbó com si d'una creuada es tractés. En compensació, van rebre de la mà de la Corona grans extensions de territoris per al govern dels bisbes i abats que, com terratinents, aportaven grans sumes al sosteniment de l' Estat . Com a mínim una cinquena part dels ingressos que tenien per origen l'economia agrícola castellana procedien de terres en mans de l'Església. No obstant, la Corona va tractar de controlar l'església espanyola.

Regnat de Carles III

Després de la confiscació dels béns dels jesuïtes i la desaparició de l'ordre en tot el món en 1773 per resolució papal, les universitats que estaven en mans de l'Església van passar a formar part de la Corona i esta va fer alguns canvis per erradicar l'antiga educació escolàstica ( amb fonaments religiosos tradicionals ).Des de la pròpia Cort, Campomanes ( ministre d'Hisenda ) i altres van proposar reformes econòmiques per adequar-se a la nova situació.

L'extensió dels coneixements tecnològics i la seva aplicació pràctica no només va córrer de la mà de l'educació, sinó també d'un model de trobada entre pensadors, intel.lectuals, religiosos i científics que van ser les Societats Econòmiques d'Amics del País. La primera va ser fundada per un grup de nobles bascos el 1774.La més important d'elles va ser la Reial Societat Econòmica de Madrid , 1775, ciutat que serà el centre i reflex del nou model social. Sense distinció de classes, aquestes societats acollien a tots els sectors en l'afany comú de procurar el desenvolupament econòmic de les regions on estaven implantades: tècniques noves de cultiu, escoles d'oficis, difusió de la mecànica i la producció. Va ser Carles III el principal impulsor d'aquestes societats i de la posada en comú dels coneixements de les mateixes. Són les primeres assemblees obertes i embrió de futures trobades polítics. Apareixeran, entre altres, la Reial Acadèmia Espanyola , la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i la de la Història.

L'Absolutisme polític

La unificació en mans dels Borbons de la Corona d'Espanya i la concentració de poders a Castella va portar com a conseqüència importants reformes, a més de la pèrdua dels furs i de la desaparició de les Corts dels regnes de la Corona d'Aragó. Es va realitzar un procés d'harmonització i de sanejament de les institucions. Els Consells que regien fins aleshores en un complicat i molest sistema, van ser substituïts per secretaris a manera de ministres dividits per àrees de govern. Els Consells van perdent competències en benefici dels nous departaments. Igualment es van crear les anomenades Intendències a la manera francesa, directament dependents del Rei i que tractaven assumptes de caràcter local o general. Es va reestructurar el sistema fiscal introduint un concepte més modern del cadastre. La reforma de l'administració local va ser intensa. El treball es va centrar en eliminar els regidors que actuaven com a senyors feudals a les seves localitats. La tasca va quedar inconclusa, ja que en les zones molt poblades totes les reformes xocaven amb l'autoritat de fet, encara que no legal, dels qui ostentaven el poder econòmic. La idea que les lleis eren la reforma esperada, va xocar amb la realitat en la qual el text de la norma poc o gens es complia. Només en algunes zones menys poblades, va poder la monarquia il.lustrada posar en pràctica la seva tasca centralitzadora creant colònies de nous pobladors regits segons els decrets del govern en un intent d'economia planificada.

Mercantilisme

Les dificultats perquè l'estructura social fos capaç de solucionar les situacions de crisi en les epidèmies i fams de l'època, van portar als il.lustrats espanyols a defensar un nou concepte econòmic: el mercat ha de ser obert i ha de desregular d'una part de les normes del trànsit mercantil. Les primeres mesures van ser l'eliminació de les traves comercials a l'interior peninsular, la desaparició dels preus estables i controlats de molts productes, fonamentalment el blat ( 1765 ) i la desvinculació, encara que només parcial, de les propietats als mayorazgos improductius. D'altra banda es va liberalitzar parcialment el comerç exterior , i totalment amb Amèrica en 1778 , permetent la creació de companyies internacionals a la manera d'holandesos i francesos, que no havien de passar per la Casa de Contractació instal.lada des 1717 a Cadis . Es van obrir ports en la península i Amèrica per al comerç lliure. La irrupció d'una nova manera de comerciar va ser el més significatiu fet econòmic de l'època i va permetre la incorporació dels productes espanyols a Europa ( seda , llana , ferro , coure , etc). València , Barcelona i Bilbao es van convertir en grans ports comercials . A més, es va unir Madrid amb la xarxa de ports, i es van crear fàbriques reals que van introduir l'elaboració de manufactures a gran escala en una Castella que, des dels seus orígens, tenia problemes per accedir al mar.

Un dels efectes d'aquest procés va ser la progressiva especialització productiva de les zones de la península, no tant en funció de l'economia interna, sinó també dels intercanvis amb l'estranger. Aquest procés s'accentuaria en els segles següents. La perifèria de Castella era comerciant, el centre, productor. Unes zones estaven molt poblades (Andalusia), altres amb prou feines tenien població (Extremadura). Els ports del nord reunien els productes de tota Europa, el sud només podia abastir el seu autoconsum i certa exportació interior de gra i oli. A un costat el desenvolupament cap a l'Atlàntic, a l'altre, cap al Mediterrani. Una altra de les preocupacions del rei Carles III va ser augmentar la població de les zones poc poblades de l'interior de la península, per al que creà una sèrie de poblacions, principalment amb immigrants alemanys, com La Carolina o La Carlota (anomenades així en el seu nom). Carles III va fundar una sèrie de manufactures de luxe, a Madrid, la de porcellanes del Retiro , la Reial Fàbrica de Tapissos o la Plateria Martínez , a la Granja de Sant Ildefons, la real fàbrica de vidres , però també una gran quantitat de fàbriques per produir articles de consum, com la de Draps d'Àvila .Conseqüentment amb les necessitats de mà d'obra especialitzada per a aquestes manufactures, es van fundar les escoles d'Arts i Oficis (que haurien de perviure fins ben entrat el segle XX), en la majoria de les ciutats importants d'Espanya.

La corona va promoure una sèrie d'expedicions científiques als territoris d'ultramar, com les de Alejandro Malaspina, Celestino Mutis i altres. També la Corona promoure l'ensenyament militar, com l'acadèmia de guardamarina de Cadis, l'Acadèmia d'Ocaña, així com altres en els territoris americans.

Regnat de Carles IV

Tot el treball desenvolupat al llarg del segle XVIII amb la modernització d'Espanya es va començar a trencar amb l'arribada de Carles IV al poder. L'aparició de la Revolució Francesa va omplir Espanya de dubtes i temors. Les primeres mesures després de la revolució van ser el control de les publicacions que entraven a Espanya, la censura de premsa i el control de les activitats de les Societats Econòmiques d'Amics del País. Tot allò que el despotisme il.lustrat havia creat es va convertir de la nit al dia en sospitós de tramar contra la Corona. La revolució va fer a Carles IV nomenar Manuel Godoy com a primer secretari. La unió entre Godoy i Carles IV duraria tota la vida. L'execució de Lluís XVI va precipitar la Guerra Gran amb França. Després d'alguns èxits en el Rosselló, l'exèrcit francès va travessar els Pirineus i va ocupar part de Guipúscoa i Catalunya. Recelós amb la lleialtat d'aquests últims a la Corona espanyola, Godoy va signar la pau precipitadament amb França en el Tractat de Basilea a canvi de lliurar la meitat de l'illa de Santo Domingo als francesos i recuperar els territoris ocupats d'aquest costat dels Pirineus. Anglaterra es va considerar traïda per Espanya per pactar la pau per separat amb França i no va dubtar a atacar els vaixells espanyols. La coalició entre França i Espanya pel tractat de Sant Ildefons per rebutjar l'anglès va durar fins a la signatura de la pau al Tractat d'Amiens de 1802 , que no va impedir les immediates hostilitats de nou entre francesos i anglesos. Espanya va manifestar la seva voluntat de neutralitat, però no tenia capacitat per enfrontar-se amb Napoleó que va exigir compensacions per aquesta neutralitat. Els anglesos, preocupats pels vaivens polítics d'Espanya, van tornar a atacar els vaixells espanyols . La guerra contra Anglaterra es va declarar de nou en 1804. Els efectes van ser desastrosos per a Espanya, amb el comerç d'Amèrica bloquejat per la flota anglesa, la flota pròpia no renovada des de la mort de Carles III i amb greus problemes de subministraments interns, units a epidèmies i escassetat.

La debilitat de la corona i les seves ànsies de poder permetre una aliança amb Napoleó per a la conquesta de Portugal en 1807 (Guerra de les Taronges). L'entrada de les tropes franceses va ser la fi del Antic Règim a Espanya i el Motí d'Aranjuez en el qual totes les culpes del desastre espanyol requeien contra Godoy va segellar aquest final. Carles IV abdica a favor de Ferran VII d'Espanya, però bona part del país està ocupat i el futur rei, convidat a Baiona per Napoleó, va ser traït per aquest en el seu desig de tenir la corona d'Espanya. Napoleó va obligar a Ferran VII a tornar la corona al seu pare, el qual es la va lliurar a Napoleó, qui la va donar al seu germà Josep, qui seria poc després, Josep I d'Espanya.