Unitat 6. L'art del Segle XIX

L'historicisme, també anomenat romanticisme, desenvolupat principalment en el segle XIX i principis del XX concentrava tots els seus esforços a recuperar l'arquitectura de temps passats. Es tractava d'imitar estils arquitectònics d'altres èpoques incorporant algunes característiques culturals d'aquest segle mentre que l'arquitectura eclèctica es dedicava a barrejar estils per donar forma a una cosa nova.

Podem destacar diverses corrents com les neobizantinas, neomudèjar, neobarroques ... encara que la que més auge va tenir va ser la neogòtica practicada a les Illes Britàniques que es basava, com bé indica el seu nom, en un nou gòtic ressuscitat. Entre les edificacions realitzades segons aquest estil destaca el Parlament Britànic, projectat per A. W. Pugin (1812-1852) i Charles Barry (1795-1860). També van tenir molta importància algunes variants orientals, com el neogòtic-indi, dins del qual podem destacar com a exemple el Pavelló Reial de Brighton, obra de John Nash (1752-1835). A Espanya, va destacar el corrent neomudèjar, com a expressió d'un estil propi i nacional.

Arquitectura de Ferro

Arquitectura en ferro és el nom genèric d'un corrent d'arquitectura i de construcció del segle XIX, originat en la disponibilitat de nous materials que es va produir durant la Revolució Industrial.

La Revolució Industrial, que comença a Anglaterra cap a l'any 1760, va comportar nombroses noves composicions fins llavors ni tan sols somiades. No obstant això, els arquitectes van seguir utilitzant els materials tradicionals durant molt de temps, mentre les acadèmies de les Belles Arts consideraven "poc artístiques" les fantàstiques estructures dissenyades per enginyers al llarg del segle XIX.

El primer edifici construït enterament amb ferro i vidre va ser el Crystal Palace (1850-1851; reconstruït entre 1852 i 1854) a Londres, una gran nau preparada per acollir la primera Exposició Universal de Londres de 1851, que va ser projectada per Joseph Paxton, qui havia après l'ús d'aquests materials en la construcció d'hivernacles. Aquest edifici va ser el precursor de l'arquitectura prefabricada, i amb ell es va demostrar la possibilitat de fer edificis bells en ferro.

Entre els escassos exemples d'utilització del ferro en l'arquitectura del segle XIX destaca un edifici d'Henri Labrouste, la biblioteca de Santa Genoveva (1843-1850) a París, un edifici d'estil neoclàssic en el seu exterior però que en el seu interior deixava veure la estructura metàl·lica. Els edificis de ferro més impressionants del segle es van construir per a l'Exposició Universal de París de 1889: la nau de Maquinària i la cèlebre Torre Eiffel (1887) de l'enginyer Alexandre Gustave Eiffel.

4. El Romanticisme

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.

Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

ESCULTURA

El curt període romàntic en escultura respon a encàrrecs oficials per embellir edificis o erigir monuments commemoratius. A diferència del que passa en pintura, es caracteritza per la manca de caràcter i la desorientació. És una època de transició, que alterna elements classicistes amb altres criteris que desembocaran en un nou realisme.

França

Durant el segle XIX Paris, es converteix en la capital artística. A França tenen gran protagonisme els salons d'exposicions perquè en ells es mesura el grau d'acceptació dels artistes. Aquests s'esforçaven a presentar obres de gran qualitat que sorprendran el públic.

L'escultura francesa no arriba a la importància de la pintura, ni per la quantitat d'obres produïdes, ni pel nombre de figures significatives. L'escultura romànica té un desenvolupament posterior a la pintura, els seus temes són narratius i comparteix amb la pintura l'expressió de les passions humanes de manera agitada, perdent les figures de quietud i mesura.

El material més utilitzat és el bronze, ja que ofereix més possibilitats de modelatge que el marbre, encara que s'utilitza també altres materials com el ferro fos i el zinc.

Majors exponents de l'escultura romànica:

FRANCOIS RUDE (1784-1855)

LA PINTURA

La pintura romàntica: característiques generals. La pintura romàntica rebutja les convencions neoclàssiques i les rígides regles, suposa un moment de renovació tècnica i estètica d'importants conseqüències per al futur:

• Utilitza diferents tècniques: l'oli, aquarel · les, gravats i litografies.

• La textura comença a ser valorada en si mateixa i apareixen les superfícies rugoses juntament amb les formes més subtils. La pinzellada és lliure, viva i plena d'expressivitat.

• Desapareix la línia davant del color. Es recupera la potència suggestiva del color, alliberant les formes i els límits excessivament definits. És l'agent emocional de primer ordre

• La llum és importantíssima i es cuiden les seus gradacions donant un caràcter efectista i teatral.

• Les composicions tendeixen a ser dinàmiques, marcades per les línies corbes i els gestos dramàtics. Alguns autors com Friedrich prefereixen esquemes geomètrics més reposats.

• Quant als temes el més característic és la varietat, encara que hi ha característiques generals sobre el tractament dels temes. Sorgeix l'exotisme de la memòria d'un misteriós i gloriós passat que inclou des de l'antiga Grècia fins a l'edat mitjana, especialment l'època gòtica. El gòtic és l'estil per excel·lència. En la pintura es recullen arquitectures gòtiques, llegendes, moments històrics, etc.

L'exotisme també en una amplitud geogràfica que inclou el món desconegut del nord d'Àfrica i la nova Amèrica salvatge. Es descobreix Orient, que ofereix la llum i el color, així com nous temes. Finalment la fantasia, i sobretot el drama amb un obsessiu gust per la mort, la nit i les ruïnes, així com pels monstres i les criatures anormals.

Un altre gran descobriment del Romanticisme és la Natura i el cultiu del gènere del paisatge, que serà exhaustiu. Es pinten paisatges fantàstics, imaginatius, d'estudi, evocats, etc. El pintor s'enfronta a la realitat del paisatge, surten a l'exterior. Per exemple els paisatgistes alemanys, amb Friedrich al capdavant, proposen el paisatge espiritual, que ajuda a l'evocació religiosa per mitjà de la seva grandesa. Valoren els estats atmosfèrics, com la boira.

També reivindiquen la individualitat, el culte a l'individualisme. L'artista prefereix la seva llibertat a la de la col · lectivitat. Per això són pocs els artistes compromesos. Per exemple Delacroix amb la "Llibertat guiant al poble" on apareixen pintades per primera vegada les barricades com a testimoni de reivindicació política. Encara que, en general, les reivindicacions són més exòtiques, temes de bandolers com herois romàntics, etc.

Dins de la individualitat sorgeix una nova relació entre client i artista. És un tracte d'igual a igual. Canvien un bé per un bé. L'artista ja no és l'artesà. Es creen grups d'artistes que treballen en comú sense trencar la individualitat, com el grup Prerrafaelista anglès o els natzarens alemanys.

Pintors francesos importants : Delacroix i Gericault

5. El Realisme

El realisme Pictòric

Característiques Generals.

Durant la segona meitat del XIX assistim a canvis importants en el món de l'art. El Romanticisme havia obert les portes cap a una pintura més lliure i oberta a nous temes. Els canvis socials derivats de la Revolució Industrial, així com les revolucions polítiques que jalonen gran part del segle, influeixen poderosament en els artistes, que es qüestionen el seu paper dins d'aquest procés de transformacions. La pugna entre academicisme i ruptura marca tot el segle, especialment l'ús que els pintors (veritables paradigmes del nou "artista") faran del color, la textura i la llum. Ja sabem que Goya explora nous territoris, i que de les seves obres deriven molts dels camins que tanca el segle XIX per l'art. La pintura realista, com veurem, no aporta res substancial en els aspectes formals, el seu significat resideix, sobretot, en els temes triats i en la manera en què aquests són tractats. El segle conclou amb la pintura impressionista que obrirà les portes de tots els canvis posteriors, encara que això ja serà objecte d'estudi en l'art del s. XX.

A nivell polític és el segle de les revolucions burgeses. Durant tots aquests anys una rica burgesia controla la política i també el gust artístic a través dels Salons (exposicions que, amb caràcter anual, es celebren sota el control de les institucions que regulen el món de les belles arts), mitjà pel qual els artistes exposen la seva obra i es donen a conèixer, enfront d'aquesta burgesia estaran el socialisme i bona part de la intel·lectualitat i dels artistes, que clamen per una major llibertat, tant política com artística.

El realisme reivindica l'apogeu de la realitat, la importància dels temes quotidians tractats d'una manera objectiva sense idealització ni pintoresquisme, davant els grans temes del passat-religió, mitologia, al·legoria, història ... -. En aquest sentit el romanticisme els ha obert les portes a l'haver insistit tant en el paisatge, sense mites, i en el popular. En realitat l'escandalós dels realistes està en els temes, la manera que tenen d'afrontar la realitat ja que la tècnica és més tradicional. Es neguen a idealitzar les imatges i l'home apareix en les seves tasques normals. El gust burgès mira amb enyorança les realitzacions més frívoles de l'art de l'Antic Règim i l'aparició de les obres de Courbet suposen un provocador revulsiu.

Els pintors realistes.

Courbet (1819-1877). Considera funció de la pintura reproduir la realitat tal com és, lliure de tot prejudici filosòfic, moral, polític o religiós. Obres importants són L'estudi del pintor i Un enterrament a Ornans.

Daumier (1808-1879). Realitza gravats i litografies i caricatures que critiquen la hipocresia de la monarquia de Lluís Felip. A la pintura a l'oli utilitza una pinzellada enèrgica que dóna la sensació d'esbossament. Els seus temes reflecteixen el compromís i la solidaritat amb les classes humils, com a La bugadera o al Vagó de tercera.

Millet (1814-1875). És el primer pintor que ens presenta com exclusiu protagonista d'un quadre al treballador, però sempre en actitud resignada i pacient com en l'Àngelus o El sembrador.

El Paisatge realista. El principal artífex del canvi va ser Corot i darrere l'escola de Barbizon, els pintors intenten plasmar a la tela la realitat del paisatge francès. Corot no es deixa portar per la interpretació de la naturalesa pròpia dels romàntics, sinó que veu la natura tal com és, no tal com se la imagina. Els paisatges de Corot capten l'instant, la llum fugissera, l'atmosfera que sabem que canvia segons les hores. Obres importants són La catedral de Chartre i El pont de Mantes.

L'escultura de la segona meitat del segle XIX ocupa un moment posterior a l'escultura del romanticisme o escultura romàntica (François Rude) i anterior a l'escultura impressionista o escultura de l'impressionisme (Auguste Rodin), encara que en realitat la producció escultòrica de tota l'època està dominada pels convencionalismes academicistes de l'escultura neoclàssica.

El major cost econòmic de l'escultura que fa a la pintura explica que els escultors no tinguessin tanta llibertat artística com els pintors contemporanis, que podien confiar en acudir al mercat de l'art després d'haver realitzat les seves obres. Els escultors no podien desenvolupar tanta iniciativa, i s'havien de sotmetre d'una manera molt més directe als encàrrecs dels comitents, fossin institucionals o privats, que habitualment mostraven un conservadorisme (tant estètic com polític i social) molt més gran que el de la clientela de els pintors o els seus marxants. En aquesta època ja no era el clergat ni la monarquia absoluta el principal mecenes de l'art, sinó la burgesia enriquida pel capitalisme industrial i financer de la revolució industrial, que també havia proporcionat millores tècniques en les foses, i els nous estats liberals en ple procés de construcció nacional, per al qual els monuments públics i memorials tenien un destacadíssim paper, fins i tot superior al reservat a la pintura d'història (que per raons òbvies, es limitava als espais interiors). S'ha arribat a descriure el període com una febre de pedra en referència a les edificacions i escultures.

L'escultura realista a França està representada pel principal deixeble de Rudé, Jean-Baptiste Carpeaux. El pintor realista Honoré Daumier va realitzar també escultures amb la mateixa estètica que les seves caricatures. Altres escultors del període que s'adscriuen a l'estil són Jules Dalou i Albert Barhtolome.

L'escultura realista a Itàlia està representada per escultors com Vincenzo Vela o Medardo Rosso, al qual també s'adscriu a l'impressionisme escultórico.

L'escultura realista a Bèlgica està representada per Constantin Meunier.

7. Acabament de segle

L’Impressionisme és un moviment pictòric nascut a França que es va manifestar sobretot, de 1874 a 1886 i qui va marcar la ruptura de l'art modern amb l'academicisme. Encara que el terme impressionisme s'aplica en diferents arts com a música i literatura, el seu vessant més conegut, i aquella que va ser la precursora, és la pintura. Destaca la seva tendència a recollir les impressions fugitives, la mobilitat dels fenòmens més que l'aspecte estable i conceptual de les coses. És a dir, si els seus antecessors pintaven formes amb identitat, els impressionistes pintaran el moment de llum, més enllà de les formes que hi són sota aquest. El moviment va ser batejat per la crítica com a «Impressionisme» amb ironia i escepticisme respecte al quadre de Monet Impressió: sol naixent. La seva importància és clau en el desenvolupament de l'art posterior, especialment del postimpressionisme i les avantguardes.

El postimpressionisme és el conjunt d'estils pictòrics de finals del segle XIX i principis del XX que sorgiren després de l'impressionisme. Fou tant una extensió de l'impressionisme com un rebuig a les seves limitacions. Els postimpressionistes van continuar fent servir colors vius, una aplicació compacta de la pintura, pinzellades distingibles i temes de la vida real, però van intentar posar més emoció i expressió a la seva pintura.

Tot i que sovint exposaven junts, no es tractava d'un moviment en equip. Treballaven en àrees geogràfiques diferents entre sí - Van Gogh a Arle, Cézanne a Ais de Provença. Tant les seves formes més exagerades com l'ús del color, estructura i línies van preparar el terreny per als estils que seguirien més endavant durant el segle XX.

Alguns dels postimpressionistes són Paul Cézanne, Paul Gauguin, Harry Lachman, Henri Rousseau, Georges Seurat, Henri de Toulouse-Lautrec i Vincent van Gogh, entre d'altres.

El Simbolisme francès va ser en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme, uns moviments que intentaven capturar l'essència de la realitat. Aquests moviments van provocar una reacció a favor de l'espiritualitat, la imaginació i els somnis

Els pintors simbolistes van escorcollar la mitologia i el món dels somnis per trobar un llenguatge visual per representar l'ànima, produint obres evocadores que submergeixen la ment en un món extàtic i silenciós. Els símbols pictòrics no s'extrauren de la iconografia corrent, sinó que es tracta de referències personals, íntimes, fosques i ambigües. Més una filosofia que un simple estil, els pintors simbolistes van influir sobre el contemporani moviment de l'Art Nouveau. En la seua exploració dels subjectes onírics també van ser precursors del Surrealisme.

8. El Modernisme

El Modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. El modernisme es coneix a d'altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra), Sezessionstil (a Àustria).... En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli (vegeu modernisme català), va tenir incidència sobretot en l'arquitectura i les arts decoratives. Si bé existeix certa relació que els fa recognoscibles com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives

Les característiques que —en general— permeten reconèixer l'Art Nouveau decoratiu pròpiament dit són:

• La inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic entrellaçant-se amb el motiu central.

• L'ús de la línia corbada i l'asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració. En aquesta última és molt freqüent l'ús de l'anomenada «línia fuet».

• Hi ha també una tendència a l'estilització dels motius, sent menys freqüent la representació estrictament realista d'aquests.

• Una forta tendència a l'ús d'imatges femenines, les quals es mostren en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes.

• Una actitud tendent a la sensualitat i al complanyiment dels sentits, amb una picada d'ullet cap a l'eròtic en alguns casos.

• La llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures llunyanes o antigues (Japó, antic Egipte, la cultura clàssica grecoromana).

• L'aplicació envolupant del motiu prenent alguna de les característiques anteriorment esmentades en contraposició amb les característiques habituals de l'objecte a decorar. Això es pot observar en l'aplicació en el mobiliari, en arquitectura, en els cartells o pòsters promocionals o en objectes d'ús quotidià on l'element destacat de tipus orgànic embolica o s'uneix amb l'objecte que decora.

El modernisme sorgeix per l'evolució de l'eclecticisme i l'historicisme. És un art burgès, molt car, que intenta integrar en l'arquitectura tot l'art i totes les arts. El modernisme és un corrent essencialment decoratiu, encara que posseïx solucions arquitectòniques originals. Es desenvolupa a cavall dels segles XIX i XX.

El modernisme deixa de costat les solucions que la revolució del ferro i del cristall aporten a l'arquitectura, encara que se serveix de la indústria per a la decoració d'interiors i el forjat de les reixes, etc. Les seves formes són toves i arrodonides, encara que no és això el més característic del modernisme, sinó la profusió de motius decoratius. El modernisme com a tal, neix a Bèlgica de la mà de Van de Velde i Victor Horta amb el nom d'Art nouveau.