Unitat 8. El segle XX a Catalunya i Espanya Restauració, República, Guerra Civil,Dictadura i transició democràtica
1. Inici del segle XX
L'ESPANYA CONVULSA DE PRINCIPIS DEL SEGLE XX.
CRISI DEL 98.
El 1902, conclou la regència de Maria Cristina i Alfons XIII, després de la seva majoria d'edat, pren el tron d'Espanya, heretant l'Espanya en crisi després del desastre del 1898 i la pèrdua de les últimes colònies del antany gloriós Imperi colonial espanyol . La pèrdua d'aquestes colònies fa despertar el poble espanyol, conscient del final de tota una època i es sumeix en una profunda crisi d'identitat nacional.
TASQUES DE GOVERN: GOVERNS CONSERVADORS (1902-1910).
Alfons XIII va continuar basant la seva tasca de govern en el torn pacífic de partits, en l'alternança entre liberals i conservadors, i marginant a la resta de forces polítiques (republicans, nacionalistes, socialistes i anarquistes).
Espanya va tractar d'acostar-se les grans potències europees (França, Anglaterra i Alemanya) i participar en el repartiment d'Àfrica que estaven duent a terme. Marroc es va convertir en el nou objectiu colonial espanyol, a causa del interès dels militars de recuperar el prestigi perdut i obtenir ràpids ascensos i al dels empresaris d'explotar les mines de ferro del Rif. D'altra banda a Gran Bretanya li interessava mantenir l'equilibri estratègic a l'estret de Gibraltar, impedint que fos controlat en exclusiva per França.
El 1904 una declaració franco-britànica reconeixia els interessos espanyols a la costa mediterrània del Marroc. La Conferència internacional d'Algesires (1906) va acordar que França i Espanya es repartissin Marroc: Espanya ocuparia la inhòspita i muntanyosa regió del Rif, on ja tenia sobirania a Ceuta i Melilla, mentre el sud quedava sota protecció francesa.
L'ocupació militar va començar el febrer de 1909, governant Maura. L'exèrcit colonial, mal dotat, va patir moltes baixes en el Barranc del Llop (1909). La notícia de la massacre va commocionar tot Espanya, però especialment a Barcelona, lloc de procedència de la majoria dels prop de mil homes morts en el desigual trobada bèl·lica i on es va desenvolupar una violenta insurrecció: l'aixecament popular conegut com Setmana Tràgica de Barcelona . L'exèrcit serà l'encarregat de reprimir tan violentament la revolta, que Maura es veurà obligat a dimitir.
TASQUES DE GOVERN (1910-1917).
Els diferents governs entre conservadors i liberals no va poder fer front als diferents problemes :
· El descontentament social genera amplis moviments de protesta
· Els grups polítics s'oposen frontalment a l'autoritarisme
· Els militars s'enfronten a la política del govern
· Els sindicats convoquen una vaga general per enderrocar el govern
1917-1923: TEMPS DE CRISI.
La situació va fer necessària la formació de governs de concentració, integrats per liberals, conservadors i nacionalistes catalans.
Però la situació era cada vegada més insostenible:
· Els sindicats anaven augmentant el seu poder i donaven cobertura a una forta conflictivitat social, especialment en el camp andalús i les àrees industrials de Barcelona, en un enfrontament violent a la patronal i als grups polítics més conservadors.
· Es pateix una estrepitosa derrota a Annual (Protectorat del Rif-Marroc-).
2. Dictadura de Primo de Rivera ( 1923- 1930 )
LA DICTADURA DEL GENERAL PRIMO DE RIVERA (1923-1930).
Així, amb el consentiment d'Alfons XIII es produeix un fenomen similar a la Itàlia del moment. Per temor a la revolució social, el rei consent el cop d'estat del general Primo de Rivera.
Primo de Rivera va comptar, en un principi, amb una revaloració de la seva persona gràcies a la victòria en la guerra del Marroc. La dictadura del general Miguel Primo de Rivera va resistir mentre va haver bonançaeconòmica, però quan la conjuntura internacional es va tornar contrària a partir de 1929, Espanya no tenia capacitat per remar contracorrent i el general es va veure obligat a dimitir davant la pressió social el 28 de generde 1930 i es va exiliar a París.
El rei Alfons XIII encarrega al general Berenguer la normalització del país, començant per la situació política: es tractava de tornar a convocar eleccions, de tornar a un sistema democràtic.
Però el fracàs de Primo de Rivera havia estat el del propi rei. És més, la convivència d'Alfons XIII amb el règim dictatorial no havia estat oblidada. No podien oblidar el tancament de partits polítics i sindicats, els anys de repressió. El desgast de la institució monàrquica era evident.
És per això que les eleccions de 1931 es plantejaven, no ja com una mera elecció de partits per governar, sinó que eren tota una revàlida de la monarquia: els espanyols( per què les dones no podien votar ) esplantejaven l'elecció del règim desitjat, es plantejava l'elecció entre monarquia i república .
L'aclaparadora majoria de vots el 12 d'abril de 1931 va ser per als partits d'esquerra, entre els quals no podem obviar l'ascens dels republicans. La gent va sortir al carrer i es van multiplicar les manifestacions i actespúblics. El sentiment antimonàrquic inundava els carrers d'Espanya i el 14 d'abril el rei abdicaria. La Segona República havia començat.
3. La Segona República ( 1931 - 1936 )
Segona República.
Primera etapa: el govern provisional de la República(1931)
L'exili d'Alfons XIII i la proclamació de la Segona República generen un buit de poder que s'omple amb la configuració d'un govern provisional. La seva missió fonamental va ser la convocatòria de corts constituents per elaborar una nova constitució més d'acord amb el nou règim i amb les aspiracions de la societat.
El 1931 la nova constitució veurà la llum, i en ella es reconeixeran el sufragi universal masculí i femení, la laïcitat de l'Estat i un ampli programa de drets i llibertats.
Segona etapa: bienni progressista (1931-1933)
La desorganització de la dreta va fer fàcil el triomf de l'esquerra, que iniciarà un ampli programa de reformes, entre les quals destacaran la reforma militar, agrària, educativa i laboral. En realitat, s'havia posat en marxa tota una revolució social.
Però la posada en pràctica d'aquest programa de reformes va suposar la generació de no pocs opositors: part de l'exèrcit, els grans propietaris, l'Església, els empresaris, els partits de dretes, ...
A més la conjuntura econòmica era contrària: vivíem en els anys de la crisi nascuda del 29 i, per tant, era difícil tirar endavant un projecte tan ambiciós amb tants opositors.
El 1932 es pateix un intent de cop d'Estat a mans del general Sanjurjo que acaba fracassant. Però l'ambient a Espanya es va radicalitzant i les crítiques al govern també els arriben des dels sectors més radicals: des dels anarquistes. El 1933 les revoltes es multiplicaran i els excessos en la seva repressió portaran a la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions.
Tercera etapa: el bienni radical-cedista (1933-1936)
La dreta en aquesta ocasió es presentarà unida i més organitzada que la fragmentada esquerra, el que li proporcionarà la victòria electoral i la consegüent formació de govern.
Seran moments molt difícils. A Europa els extremismes s'estan consolidant, tant els règims nazi i feixista com el règim estalinista. Això tindrà el seu reflex a Espanya on les postures polítiques s'aniran radicalitzant.
El govern de Partit Radical i de la CEDA (tots dos de dretes) durà a terme la paralització del procés de reformes iniciat en el període anterior.
La radicalització de la vida política es reflecteix en una convulsió social constant i això sumat a una sèrie d'escàndols que esquitxen diferents alts càrrecs governamentals, va precipitar la dimissió del govern i una nova convocatòria d'eleccions.
Quarta etapa: el Front Popular (de febrer a juliol de 1936)
Les eleccions tornaran a ser guanyades per l'esquerra. Però l'esquerra es trobarà molt afeblida per les seves divisions internes.
S'intentarà reactivar de nou el procés de reformes que va desfer el govern anterior, però la sort estava tirada. Els enemics del govern republicà eren molts i cada vegada més forts. Comptaven amb el suport d'una bona part de l'exèrcit.
Des del mes d'abril es va multiplicar la violència als carrers.
El 17 de juliol de 1936 el exèrcit del Marroc iniciava la rebel·lió contra el govern de la República. El triomf parcial ( és a dir, si haguera triomfat, pot ser no hi haguera esclatat una guerra ) del cop va desencadenar la Guerra Civil.
4. La Guerra Civil
La guerra civil espanyola va començar el 18-19 de juliol de 1936 i va acabar l'1 d'abril de 1939. Les tensions acumulades durant anys, bipolaritzades en les forces de dreta i d'esquerra, van esclatar violentament pel juliol de 1936. Un cop d'estat orquestrat des de la dreta contra el govern del Front Popular esquerrà, elegit democràticament pel febrer d'aquell mateix any, va donar lloc a una guerra sagnant d'àmplies conseqüències.
La guerra s'explica perquè el cop d'estat no va triomfar arreu. Mentre en algunes zones triomfava de seguida, en d'altres la resistència de les forces lleials a la República va impedir-ho.
D'aquesta manera, l'Estat espanyol quedava dividit en dues zones completament antagòniques: d'una banda, l'Espanya nacional, aviat liderada pel general Franco, que va imposar un règim feixista i va reprimir durament tots els sectors esquerrans; d'altra banda, l'Espanya republicana, que es mantenia fidel a les institucions de la República, dirigides per les forces esquerranes, democràtiques i nacionalistes del Front Popular, que reprimiren els sectors dretans.
La guerra civil espanyola, però, no fou només una guerra local. Va tenir una àmplia transcendència internacional. En el context en què es vivia, l'època d'entreguerres, a Europa hi havia tres grans tipus d'estats: les democràcies liberals, les democràcies populars (comunisme) i els feixismes. El que es disputava a Espanya entrava dins d'aquesta lluita ideològica. Mentre els nacionals pretenien imposar un règim feixista (llavors en plena expansió a Europa), els republicans pretenien mantenir el sistema democràtic liberal, i els més radicals fins i tot pensaven en imposar el comunisme. Així, els tres grans models polítics de l'època tingueren protagonisme en la guerra espanyola. És per això que no va deixar a ningú indiferent. Uns no dubtaren a venir a lluitar a Espanya, defensant la democràcia o el feixisme; altres, enviaren suport moral o ajuts materials o militars; i d'altres s'ho van mirar de lluny, adoptant postures neutrals.
Per a entendre el desenllaç final de la contesa, cal tenir en compte l'actuació política i l'organització militar d'ambdós bàndols.
El bàndol nacional tenia un objectiu clar: acabar amb el govern d'esquerres, el govern legítim, i imposar un nou règim de dretes, conservador, de caire feixista. El seu èxit s'explica tant per la unitat de direcció política i militar que va demostrar (ben aviat el poder va ser acaparat pel general Franco), com per l'ajut decisiu de les potències feixistes, especialment de l'Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini.
El bàndol republicà va demostrar més desunió. A nivell polític, les lluites internes entre les forces d'esquerra, partits i sindicats, van fer inviable trobar un poder unificat. A nivell militar, i durant massa temps, la resistència es trobava dividida: d'un cantó, l'Exèrcit, d'altre, les milícies populars.
Els republicans, a més, estaven dividits pel que fa a l'objectiu a assolir.
Uns pretenien concentrar els esforços per guanyar la guerra i posposar qualsevol tipus de transformació socioeconòmica.
Altres, en canvi, els més radicals, van intentar aprofitar la guerra i l'escomesa de les dretes, per a llançar-se a la revolució social socialista.
Aquesta dispersió explica en bona part el seu fracàs. Però també ho explica l'escàs ajut internacional rebut, només recursos de l'URSS d'Stalin i la col.laboració de les Brigades Internacionals, com també, per desgràcia per als republicans, pel fet que les potències democràtiques europees (França i la Gran Bretanya, al capdavant) van declarar-se neutrals, temeroses de que la guerra espanyola pogués esdevenir guerra europea i mundial. Per als països democràtics, en fi, els feia tanta por l'èxit dels feixistes, com un eventual triomf dels comunistes espanyols.
A la fi de la guerra, els nacionals de Franco van aconseguir una pau sense condicions. Va ser la seva "victòria" i la van aplicar sense contemplacions. A partir d'abril de 1939 començava a tot el territori espanyol una nova etapa de la seva història, sota la dictadura franquista. Els vençuts no caberen en la nova Espanya: la presó, els treballs forçats o la mort per als detinguts; amb sort, només la depuració, i per a molts l'exili, foren les úniques sortides que els esperava.
Les dues Espanyes quedaren reduïdes a una de sola, la dels vencedors. La guerra, en realitat, no va arreglar pas les diferències. Però només uns van poder seguir vivint amb normalitat. Els altres se'ls va fer callar. I aquesta gent va haver d'esperar molts anys per a tornar a conèixer un règim democràtic, com el que els sublevats havien destrossat amb la força de les armes.
La Guerra Civil - Dos models polítics enfrontats
REPUBLICANS
Durant la Guerra Civil, la República va mantenir la seva estructura democràtica, amb partits polítics i sindicats. Mentre els comunistes exigien disciplina i unitat per guanyar la guerra, els anarquistes van considerar que era el moment propici per a una revolució social col·lectivitzant la propietat i suprimint els diners i el poder.
La República no va tenir una figura (civil o militar) de lideratge indiscutible. Caballero va presidir el primer govern de setembre de 1936 a maig de 1937. Aquest govern, format amb totes les forces del Front Popular, va haver de traslladar-se a València.
La pressió comunista el va substituir per Negrín, últim president del govern republicà (a Barcelona). Manuel Azaña, president de la República,va dimitir i va partir a l'exili francès.
NACIONALS
La zona nacional es va definir per la unitat política. En començar la guerra, les operacions militars van ser dirigides per grups de generals integrats en una Junta de Defensa Nacional, que van tendir ràpidament a un comandament únic.
Al setembre de 1936, Franco va ser nomenat Generalíssim dels Exèrcits i Cap de l'Estat, acaparant tots els poders. Pel decret de 1937, va assumir la direcció de l'únic partit autoritzat: Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS. El gener de 1938, Franco va formar el seu primer govern a Burgos.
Els sindicats de classe van ser suprimits. Propietaris i obrers s'havien d'integrar en un sindicat vertical únic. La censura impedia qualsevol crítica contra aquest model d'Estat dictatorial, recolzat també per l'Església catòlica que justificarà la guerra com a reacció contra la tendència anticristiana de la República.
a. Conseqüències de la Guerra Civil
Les conseqüències de la guerra civil
Conseqüències demogràfiques
S'han donat xifres molt dispars en quantificar les pèrdues demogràfiques que va causar el conflicte: els morts al front i per la repressió en la guerra i en la postguerra, el fam, les epidèmies, la reducció de la natalitat consegüent ...
Els càlculs més acceptats s'estimen en cinc-cents mil morts, el cost demogràfic de la guerra i la postguerra. Però a aquesta xifra caldria sumar:
La xifra de no nascuts i la pèrdua de població jove.
L'exili republicà que es calcula en uns quatre-cents cinquanta mil.
Aquest exili va suposar una important pèrdua demogràfica per al país: una població jove i activa, que incloïa gran part dels sectors més preparats del país: les elits científiques,literàries i artístiques de l'Edat de Plata.
Conseqüències econòmiques
La guerra va ser una veritable catàstrofe econòmica. Una dada revela la seva magnitud: la renda nacional i per càpita no recuperarà el nivell de 1936 fins a la dècada de 1950.
Aquests van ser els principals elements d'aquesta catàstrofe econòmica:
Destrucció del teixit industrial del país, el que va portar a la tornada en els anys 40 a una economia bàsicament agrària.
Destrucció d'habitatges, es calculen en unes dues-centes cinquanta mil,
comunicacions, infraestructures ...
Augment del deute extern i pèrdua de les reserves d'or del Banc d'Espanya, usades pel govern de la República per pagar l'ajuda soviètica.
Conseqüències socials
El resultat de la guerra va comportar la recuperació de l'hegemonia econòmica i social per part de l'oligarquia terratinent, industrial i financera. Paral· lelament, es va donar la pèrdua de tots els drets adquirits pels treballadors.
Conseqüències morals
La guerra va suposar una veritable fractura moral del país. Diverses generacions marcades per el sofriment de la guerra i la repressió de la llarga postguerra, marcada per la repressió i la persecució dels vençuts.
5. El Franqusime
Entre 1939 i 1975, el general Franco, vencedor de la Guerra Civil, imposarà un règim dictatorial de caire feixista. El sistema polític que funcionava a la "zona nacional" durant la guerra va estendre's per tot l'Estat a partir del 1939. Es tractava d'un nou règim per als vells grups dominants. El règim franquista s'assentava sobre un exèrcit vencedor i era recolzat pels grans terratinents, l'oligarquia industrial i financera i per la major part del clergat catòlic. El nou Estat es caracteritzarà per ser antiliberal, anticomunista, totalitari, catòlic i nacional-sindicalista.
Durant aquesta època podem distingir quatre grans períodes:
Primer període: 1939-1951. Són anys d'autarquia econòmica i d'aïllament internacional.
A l'estil dels règims totalitaris, el franquisme procura superar la difícil postguerra tancant-se en si mateix, per convicció i pel rebuig que troba a fora. En aquests primers anys, el règim comença una intensa repressió política i cultural amb l'objectiu d'eliminar qualsevol signe de manifestació democràtica i d'oposició als principis ideològics franquistes.
Segon període: 1951-1959. Encara en plena postguerra, la nova conjuntura internacional permet que el règim sigui reconegut internacionalment; a canvi, es veu obligat a anar liberalitzant a poc a poc la seva economia. El canvi econòmic no va acompanyat, però, d'una liberalització política autèntica.
Tercer període: 1959-1973. Són els anys del "miracle" econòmic espanyol, amb un desenvolupament econòmic notable, però força desequilibrat, que va tenir un fort impacte demogràfic i social. Malgrat tot, l'expansió econòmica tampoc serveix per canviar l'estructura política, que segueix aferrada, amb poques variacions, a la mateixa ideologia amb què es va forjar.
Quart període: 1973-1975. Els últims anys del franquisme són anys de crisi, tan política com econòmica. La mateixa crisi biològica del dictador farà la resta per fer caure definitivament el règim. Amb la mort de Franco, pel novembre de 1975, s'obria el camí cap a una monarquia parlamentària.
Durant tota aquesta època, l'oposició al règim es va anar encarregant d'anar minant el règim. Les forces polítiques i sindicals clandestines, juntament amb l'acció de diversos col.lectius de la societat democràtica espanyola, van anar afeblint la base social del règim i van ser una peça clau en el procés de transició de la dictadura a la democràcia.
El règim franquista, que es va establir al final de la Guerra Civil, es va caracteritzar per institucionalitzar una dictadura amb trets feixistes i pel predomini de les velles classes dominants. La figura del dictador, el general Francisco Franco, va presidir tot el període del 1939 al 1975, concentrant tots els poders a les seues mans. Des del punt de vista econòmic, es va passar d’una etapa d’estancament econòmic (1939-1959) a una altra de fort creixement (1959-1973).
El franquisme: una dictadura militar
Un règim polític totalitari.- Franco era el cap de l’Estat i ostentava el títol de Caudillo d’Espanya. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial, a més era Generalíssim dels Exèrcits. Tots els partits, sindicats i associacions polítiques van ser declarats il•legals, i els seus militants, detinguts i empresonats. Només es va permetre el partit oficial del Movimiento, és a dir, la Falange Española Tradicionalista i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista. Les Corts democràtiques i les eleccions van ser suprimides i totes les institucions republicanes van ser desmantellades.
Les lleis fonamentals.- La dictadura va pretendre donar una imatge de legalitat. Per això, el Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, però prohibia els sindicats lliures i la vaga. La Llei constitutiva de les Corts Espanyoles va crear unes Corts consultives sense poder legislatiu, el Fuero de los Españoles (1945) era una pseudodeclaració de drets cívics, la Llei de referèndum (1945) contemplava consultes populars per a coses molts determinades i la Llei de successió (1947) preveia una monarquia com a successora del franquisme.
Els suports socials del franquisme.- La victòria franquista a la Guerra Civil va suposar el triomf dels grups de rebels a la República que temien perdre els seus privilegis: la gran burgesia, l’exèrcit i l’Església catòlica van donar suport a un règim que garantia el seu poder i influència.
Les relacions exteriors.- Al llarg dels anys, el franquisme va anar variant els seus aliats internacionals. Podem establir tres grans etapes: 1) des del 1939 va fer costat de forma incondicional a les potències feixistes (Alemanya i Itàlia), 2) la derrota del feixisme (1945) va provocar una etapa d’aïllament internacional, 3) l’aïllament va començar a trencar-se el 1953, quan Espanya va pactar uns acords de col·laboració amb els Estats Units i va signar un Concordat amb el Vaticà.
La postguerra: misèria i autarquia
Els efectes de la guerra.- El 1939, Espanya era un país malmès per la Guerra Civil, que va provocar una davallada demogràfica: una part de la indústria, de l’agricultura, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien patit destrosses i la producció havia caigut molt. Per una altra banda, mentre la majoria de la població no tenia prou aliments i els salaris eren insuficients, també van ser anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil per a alguns sectors de la societat directament relacionats amb el règim.
Intervencionisme i autarquia.- A la postguerra, la política econòmica del franquisme es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l’Estat en la producció i distribució dels béns. El règim aspirava a l’autarquia econòmica, és a dir, a un autoabastiment de tot tipus de productes que mai se va aconseguir, ja que l’aïllament i el boicot internacional no deixaven altra eixida. Per fomentar el desenvolupament de la indústria, es va crear l’Institut Nacional d’Indústria (INI) i es van fundar empreses públiques que s’ocupaven dels sectors no rendibles per a la iniciativa privada tot seguint una política proteccionista.
L’estancament de l’economia.- L’autarquia va ser un desastre per a l’economia espanyola, que va trigar anys a recuperar el nivell anterior a la guerra. L’agricultura i la indústria van créixer lentament, el comerç amb l’exterior era mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molts anys. En conseqüència, el nivell de vida i la renda per càpita espanyola no van assolir les xifres anteriors al 1936 fins al 1953.
L’època del “desarrollismo” (1959-1973)
Una nova elit dirigent.- La reorientació del règim franquista va ser impulsada per l’entrada al govern d’alguns ministres vinculats a l’Opus Dei, que van aportar criteris més tècnics i modernitzadors (els "tecnócrates"). La Falange va anar perdent protagonisme tot difuminant-se dins del partit o Movimiento Nacional. També es van elaborar noves lleis: per assegurar la continuïtat del règim de Franco, el 1969 es va acceptar el príncep Joan Carles de Borbó, per part de les Corts franquistes (de l'anomenada, pel general, "democràcia orgànica"), com a successor del cap d’Estat a títol de rei.
El Pla d’Estabilització.- Els nous governs, a partir del 1957, van abandonar l’autarquia i van iniciar un procés de liberalització i obertura a l’economia europea, per això es va posar en marxa el Pla d’Estabilització (1959) i es va substituir una economia tancada per una altra més vinculada als circuits internacionals. El govern va posar en marxa els "Planes de Desarrollo" (1964-1975) per fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris entre les diferents regions espanyoles.
La puixança econòmica.- Entre el 1959 i el 1973, Espanya va conéixer un període de gran creixement de la seua economia que es va manifestar en un gran creixement de la indústria, que va renovar els seus béns d’equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la producció i la productivitat, mentre també es renovava l’agricultura i creixia el sector serveis amb l'increment del comerç exterior. Com a resultat d’aquest procés, entre el 1960 i el 1973, la renda estatal es va incrementar a la vegada que augmentava el poder adquisitiu de les rendes salarials.
Un creixement desequilibrat.- Una de les claus del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960 va ser la seua vinculació a l’economia de l’Europa occidental, que va permetre exportar els productes agraris i industrials, però aquest creixement també va consolidar una economia molt dependent, perquè gran part del capital, la tecnologia i les divises provenien de l’estranger. Des d'aleshores, l’economia espanyola ha resultat poc competitiva perquè es concentrava en activitats que requerien mà d’obra, però amb poc contingut tecnològic.
La modernització de la societat espanyola
Els canvis demogràfics.- La millora de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat, que van produir un fort augment demogràfic (baby boom). La població espanyola va viure els moviments migratoris més importants dels darrers segles i l’emigració exterior va afectar prop de dos milions d’espanyols que van marxar a Alemanya, Suïssa i França que, en aquell moment, necessitaven molta mà d’obra. Les migracions interiors van implicar un nombre més gran d’espanyols, que es van desplaçar des de les regions agrícoles cap als nuclis industrials en un procès que ja havien viscuts en dècades anteriors els països industrialitzats i que coneixem com a èxode rural.
La transformació de la societat.- El millorament del nivell de vida, la mecanització agrícola i la industrialització van produir un gran creixement de la població urbana dedicada a la indústria i als serveis. La modernització de l’economia va originar també el creixement de la classe mitjana amb un increment de la renda que va possibilitar a les famílies adquirir béns de consum en una societat més oberta, on l’arribada del turisme, l’obertura de fronteres i els viatges van permetre als espanyols tenir contacte amb l’exterior, cosa que, a poc a poc, va anar canviant la seua mentalitat.
Les reformes educatives i socials.- La nova orientació política i econòmica del règim franquista es va reflectir en algunes lleis que van millorar el nivell de benestar de la societat espanyola. Aixi, la Llei de bases de la Seguretat Social (1963) va proclamar el dret dels treballadors a la Seguretat Social, la Llei de premsa (1969) va suprimir la censura prèvia i la Llei de llibertat religiosa (1976) va establir un marge relatiu de tolerància envers altres confessions.
L’oposició al franquisme
Resistència i repressió.- Els primers temps del franquisme es van caracteritzar per la repressió ja que tots els partits i sindicats van haver de passar a la clandestinitat. Malgrat això, des del primer moment es va iniciar una oposició al franquisme: durant la dècada del 1940 es va mantenir una resistència armada en forma de guerrilles, els maquis, que van tenir un període d’apogeu entre el 1945 i el 1947.
La reorganització de les forces polítiques i sindicals.- Quan la perspectiva d’una caiguda ràpida del franquisme es va esvair, les estratègies dels grups d’oposició van canviar, ja que es va abandonar la lluita armada, amb l’excepció d’alguns grups aïllats que van mantenir la seua activitat fins al 1952. En la clandestinitat, el PCE i la CNT van liderar l'oposició al règim, els antics sindicats (UGT i CNT) van quedar delmats i el 1964 es va fundar Comissions Obreres (CCOO). També es van formar nuclis d’oposició integrats per monàrquics i demòcratacristians, que van impulsar la Reunió ("contuberni" segons els franquistes) de Munic del 1962.
Moviments socials i conflictivitat obrera.- A partir de la dècada de 1950, la precarietat de les condicions de vida de la postguerra va impulsar les primeres mobilitzacions contra el règim. El creixement del nombre d’assalariats i l’organització de sindicats clandestins va donar lloc a un augment dels conflictes laborals. La universitat va ser un dels focus d’oposició principals i l’Església catòlica va veure sorgir en el seu àmbit grups de dissidents del franquisme.
La fi del franquisme
La crisi econòmica de la dècada del 1970.- A partir del 1973 es va iniciar un canvi en l’economia dels països occidentals, provocat pel ràpid augment del preu del petroli i de les matèries primeres. La crisi del petroli va posar fi al període de creixement i prosperitat i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda, afectant l'incipient sector industrial espanyol, amb moltes indústries que van fer fallida, i fent que a partir del 1975, els índexs de creixement de l’economia espanyola es frenaren bruscament.
Els darrers anys del franquisme.- El 1973, Franco estava molt malalt i, per primer cop, va nomenar un cap de govern, Carrero Blanco que, aquell mateix any (1973), va ser assassinat per ETA. A partir d’aquell moment es va evidenciar la consolidació de dos grups dins del franquisme: els immobilistes i els oberturistes: el 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va permetre una obertura política, però amb reformes insignificants. Els antifranquistes es van coordinar en plataformes unitàries i van manifestar que no acceptarien canvis que no comportaren la concessió d’una amnistia i el reconeixement de les llibertats, etc.
La transició a la democràcia.- El novembre del 1975, en morir Franco,Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya i el govern, presidit encara per Arias Navarro, es va veure forçat a dimitir davant la manifesta incapacitat per a dur a terme les reformes democràtiques que exigia una nova societat. El juliol del 1976 el Rei va nomenar president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per al desmantellament del franquisme des de dins. El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada el 1976 quan es va aprovar la Llei de reforma política que va fer possible, el 1977, la celebració de les primeres eleccions lliures des d'abans de la guerra civil. Espanya recuperava la democràcia.
6. La Transició
A Espanya, al llarg de les darreres dècades s’han recuperat les llibertats democràtiques, hi ha hagut una descentralització de l’Estat i s’ha configurat un país modern. Aquests objectius s’han aconseguit per mitjà d’una sèrie de reformes legislatives: reformes polítiques, en l’organització territorial i mesures socials i econòmiques.
1. La instauració de la democràcia
Les primeres eleccions democràtiques.- El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des de feia més de quaranta anys. Els resultats van donar la majoria a Unió de Centre Democràtic (UCD), partit liderat per Adolfo Suárez. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), encapçalat per Felipe González, va quedar consolidat com a partit de l’oposició. El Partit Comunista d’Espanya (PCE), liderat per Santiago Carrillo, i Aliança Popular (AP), liderat per Manuel Fraga, van quedar a una major distància electoral.
El primer govern de la UCD.- El nou govern d’UCD va emprendre mesures urgents: van nomenar una ponència, en la qual estaven representades totes les forces parlamentàries, que va redactar una Constitució; van abordar la crisi econòmica, la reforma tributària i es va decretar la segona amnistia per a presos polítics.
La Constitució del 1978.- Els trets essencials són: 1) defineix l’Estat espanyol com un Estat social i democràtic de dret, que té en la monarquia parlamentària la seua forma política, 2) reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden constituir en comunitats autònomes, 3) declara que la sobirania resideix en el poble, 4) garanteix els drets i llibertats fonamentals i 5) recull la divisió de poders.
2. L’Espanya de les Autonomies
Les reivindicacions autonomistes.- El franquisme no va aconseguir anul·lar els sentiments nacionalistes a diferents zones de l’Estat, com ara a Catalunya, el País Basc o Galícia, on la defensa de la democràcia va anar acompanyada de la reivindicació d’autonomia. Després de la mort de Franco també es van produir demandes d’autonomia en altres zones, com ara al País Valencià, on es reivindicava la identitat pròpia. Els primers governs de la democràcia van replantejar la conveniència d’una reorganització territorial de l’Estat amb la creació d’un sistema generalitzat d’autonomies.
Els primers estatuts d’autonomia.- Després de les eleccions del 1977, el govern de la UCD es va proposar afrontar les reivindicacions autonomistes de Catalunya i el País Basc, tot legalitzant les banderes pròpies de cada autonomia històrica, com ara la ikurriña o bandera basca. Després de l’aprovació de la Constitució es van elaborar els estatuts d’autonomia de Catalunya i del País Basc, mentre a Galícia (1978) es formà la primera Xunta i s’aprovà en referèndum l’Estatut d’Autonomia. El 1980 va accedir Andalusia, per la via ràpida, al seu Estatut d’Autonomia que li atorgava competències d’autonomia històrica, cosa que no va ocórrer l’1 de juliol de 1982 quan s’aprovà el primer Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana per la via lenta, és a dir, la de menor capacitat competencial. L’Estat de les Autonomies va començar, per tant, amb greuges comparatius que han arribat fins el present.
La consolidació del mapa autonòmic.- Aquest nou model es va anomenar Estat de les Autonomies perquè, a més de les tres nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), es van constituir 14 comunitats autònomes regulades pels seus corresponents Estatuts (cafè per a tots?) que contenen les diferents competències que assumeix cada comunitat fins arribar al concert econòmic que només es va concedir als “territoris forals” (segons la Constitució de 1978) de Navarra i el País Basc. Entre els anys 1979 i 1982 es van aprovar els primers estatuts d’autonomia que, degut a la insatisfacció general provocada per les desigualtats, s’han anat modificant durant la darrera dècada.
3. La crisi del govern de la UCD
El segon govern de Suárez.- Després d’aprovada la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals, que foren guanyades per la UCD. Aquell mateix any també es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques (ja que, a banda de celebrar-se a tota Espanya, com no va passar mai durant la Segona República, van poder participar per primera vegada homes i dones majors de 18 anys) que també li donaren el triomf, encara que menor, a la UCD .Aquesta segona etapa de govern va estar marcada per la fi del consens parlamentari: el descens de vots de la UCD a les eleccions municipals, es va veure agreujat pels resultats a les eleccions autonòmiques del País Basc i Catalunya (1980) on triomfaren les formacions nacionalistes perifèriques (PNV i CIU).
Els enemics de la democràcia.- La fragilitat de la democràcia espanyola es va evidenciar per l’assetjament dels grups d’extrema dreta, neofranquistes i també d’extrema esquerra, partidaris de la violència, així com les organitzacions terroristes com ETA, el GRAPO o el FRAP que van protagonitzar aldarulls i l’augment d’atemptats. terroristes entre 1977 i el 1981.
El colp d’Estat del 23-F.- Davant la crisi d’UCD, els socialistes van promoure una moció de censura contra Suárez, que va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Calvo Sotelo. Però el 23 de febrer de 1981, mentre es desenvolupava al Congrés la investidura del nou president, es va produir un intent de colp d’Estat per part del tinent coronel Tejero, que va ocupar la cambra, recolzat per d’altres militars i guàrdies civils que estaven en contra de la supremacia del poder civil que representava la democràcia, després de 40 anys de monopoli del poder militar durant el franquisme. Però l’actitud ferma del rei Joan Carles i l’oposició d’alguns comandaments militars, així com la unitat de les forces polítiques democràtiques van fer fracassar els colpistes.
4. L’etapa socialista (1982-1996)
La victòria electoral.- El PSOE va guanyar les eleccions de 1982 i Felipe González Márquez va ser nomenat president del govern.: es pretenia unir la idea d’un canvi polític i de reformes socials amb una imatge de moderació. Aquestes eleccions van suposar un canvi respecte a les forces de la transició. La UCD va anar desapareixent, mentre Alianza Popular es va consolidar com la primera força de l’oposició.
Les reformes socialistes.- La lluita contra la crisi va aconseguir disminuir la inflació i modernitzar l’estructura econòmica, incrementant-se els serveis públics i les prestacions socials, tot impulsant les obres públiques. També en política interior es va impulsar una reforma de l’exèrcit i es van prendre mesures contra el terrorisme, mentre en el camp internacional es va firmar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea (1985) i es va votar en referèndum la permanència definitiva d’Espanya a l’OTAN (1986) on s’havia entrat al temps de Calvo Sotelo (1982).
4.3. La crisi i el relleu al poder.- Però, amb el pas dels anys, es van produir casos de corrupció relacionats amb el finançament irregular del Partit Socialista. També es van descobrir casos de complicitat d’alguns cossos policials (cas Lasa i Zabala) en la guerra bruta protagonitzada pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) contra ETA. El Partit Popular va iniciar una dura oposició parlamentària contra Felipe González i davant la debilitat del govern, es van convocar eleccions anticipades el març de 1996.
5. L’etapa del PP (1996-2004). La tornada del PSOE
El govern del PP en minoria.- L’acció de govern del Partit Popular en la seua primera legislatura va tenir una orientació centrista per donar una sensació de continuïtat en relació amb l’etapa socialista anterior. El nou executiu va mantenir una política social que assegurava l’Estat del benestar, va iniciar un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits nacionalistes. En política internacional, es va intentar la consecució de la integració monetària d’Espanya a l’Europa de l’euro amb èxit El 1997, Espanya es va incorporar a l’estructura militar de l’OTAN i, tot i això, les relacions amb els partits nacionalistes van empitjorar arran de la majoria absoluta aconseguida pel PP al 2000.
El govern del PP en majoria.- A les eleccions generals de març de 2000, la majoria absoluta de José María Aznar va portar un nou govern que va dur a terme reformes en matèria educativa, laboral, política migratòria i de lluita antiterrorista. La bona conjuntura econòmica va ajudar a consolidar la disminució de la inflació i de l’atur, el creixement de la renda per habitant, etc. En política exterior, es va produir un apropament als Estats Units, que va comportar el suport d’Espanya a la guerra d’Iraq (2003), però el març de 2004, tres dies abans de la celebració de les eleccions generals que anava a guanyar el PP segons totes les enquestes, un atemptat terrorista a Madrid, d’orientació islamista, va originar una situació de commoció a tota Espanya que va portar l’electorat a reaccionar contra la mala gestió informativa de la situació per part dels dirigents populars.
El retorn del PSOE.- Les eleccions van ser guanyades pel PSOE, i José Luis Rodríguez Zapatero es va situar al capdavant del nou govern. Una de les primeres accions va ser la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq, cosa que va propiciar un procés de pau al País Basc, amb una treva indefinida d’ETA (trencada uns mesos més tard). Zapatero va impulsar moltes lleis socials, com ara la de matrimonis homosexuals i d’igualtat entre homes i dones. El març de 2008, quan la crisi econòmica global començava a despuntar, el PSOE de Zapatero va tornar a formar un nou govern després de guanyar les eleccions generals per segona vegada i amb majoria minoritària.
Actualitat- El desgast i els errors del PSOE enfront d'una crisi econòmica general ha provocat un nou canvi de direcció i el PP governa des de novembre de 2011 en una situació d'incertesa econòmica i social molt delicada.
6. La societat espanyola en el canvi de segle
Les noves pautes socials .- La consolidació de l’Estat del benestar s’està posant en perill darrerament, encara que a les últimes dècades el consum i la renda nacional bruta havien augmentat. Espanya encara es troba entre els 15 estats més rics del món, però l’atur està arribant a límits insospitats només uns anys enrere. Els canvis en l’estructura familiar s’han manifestat en el creixement de les famílies monoparentals, l’augment de l’adopció de nens i nenes d’altres països, etc.També s’ha produït un descens de la natalitat, de la taxa de fecunditat, així com un retard en l’edat de matrimoni i de reproducció, és a dir, pautes que són fruit d’un millor nivell de vida i que tenen tendència a consolidar-se, malgrat la crisi i tot el que comporta.