Unitat 7. Les dos guerres mundials ( 1914 - 1945 )
1. La primera Guerra Mundial
La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc entre 1914 i 1918 i en la que hi van intervenir les principals potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi Britànic,Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «Potències Centrals»: l'Imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària.
Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.
La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània,Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.
FI DEL SEGLE XIX
Posteriorment a la derrota de la França revolucionària ( Revolució francesa), les monarquies europees volien restablir l'ordre contra qualsevol amenaça liberal mitjançant la Santa Aliança. Tot i així, cada cop tenien més dificultats per aturar les amenaces revolucionàries, en què les classes mitjanes estaven influenciades pels ideals de democràcia escampats gràcies a la Revolució Francesa.
Amb la Revolució Industrial, iniciada a Anglaterra a finals de segle, la societat va canviar radicalment:
Es va passar d'una economia rendista feudal a una economia de mercat (capitalisme).
La societat estamental on l'aristocràcia tenia privilegis va passar a ser una societat de classes regida pel nivell econòmic de cadascú. La classe baixa obrera es va arrelar als moviments socialistes (Marx i Engels), anarquistes (Bakunin) i socialistes utòpics (R.Owen).
Aquest segle també va estar marcat pel naixement dels moviments nacionalistes a Espanya, Itàlia, Alemanya, Polònia, que volien fer coincidir estat amb nació. Del 1815 al 1875 va haver-hi un gran nombre de guerres d'independència.
Tot i que els revolucionaris van ser gairebé sempre reprimits, les monarquies van passar de ser absolutistes a ser constitucionals ( açò implicava l'existència d'un Parlament i una Constitució que regulaven lleis i vida política dels països ).
El 1871, alemanya va sortir vencedora en la guerra franco-prusiana i es va portar a terme l'adhesió de Prússia ( Alemanya era una aglomeració de diferents estats entre les que destacava Prússia ), formant-se el II Reich, amb Guillem I com a monarca i Otto von Bismarck com a canceller. Els Regnes d'Itàlia van ser unificats, un dels artífex del qual va ser Giuseppe Garibaldi.
Esdeveniments molt importants d'aquests segle van ser el Congrés de Viena on es va intentar repartir Europa entre les grans potències després de la derrota de la França de Napoleó i on es va intentar eliminar qualsevol possibilitat de rebel·lió liberal. Totes aquestes causes varen ser antecedents de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
Apropant-se al conflicte
A finals del segle XIX, un cop unificada Alemanya, el canceller Otto von Bismarck va desenvolupar una política destinada a consolidar el poder alemany a Europa. La seva estratègia va començar amb un potent pla diplomàtic per a acabar amb l'hegemonia política que Anglaterra exercia a Europa. Anglaterra, però, semblava més preocupada pel domini dels seus territoris colonials. Bismarck també va intentar aïllar França que, a part de ser el seu enemic tradicional, reivindicava el retorn dels territoris de l'Alsàcia i la Lorena, perduts el 1871 a conseqüència de la guerra francoprussiana.
El 1873 Bismarck aconseguí que els tres emperadors europeus signessin una aliança: Guillem I d'Alemanya, Alexandre II de Rússia i Francesc Josep I d'Àustria. Posteriorment s'hi incorporà Itàlia. Aquesta aliança era poc realista, ja que l'imperi austrohongarès i Rússia es disputaven la influència dels Balcans, i Alemanya es veié obligada a decidir-se. Finalment va renunciar a la participació de Rússia, però va aconseguir un compromís de neutralitat, i així va néixer la Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria i Itàlia.
En poc temps la relació russo-alemanya es va anar deteriorant, i França ho aprofità oferint a Rússia un suport econòmic que l'ajudava a combatre el fort endeutament, a canvi d'establir un conveni militar (1892), i convencent alhora a Anglaterra del perill que suposava el nou desenvolupament alemany. Va néixer així la Triple Entesa (1907): França, Anglaterra i Rússia, i els dos blocs que més tard s'enfrontarien van quedar definits.
A este període se'l coneix com Pau Armada ja que els països, malgrat en pau, estaven preparant-se per a un conflicte segur.
CAUSES
Tot i que el desencadenant de la guerra va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la corona austrohongaresa el 28 de juny de 1914, les causes indirectes de la guerra van ser la competència econòmica, les rivalitats colonials entre els estats europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans.
Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya
A la fi del segle XIX, Europa dominava el món des dels àmbits tecnològic, financer, econòmic i, sobretot, polític; Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com l'Àsia meridional. La Xina va caient a poc a poc sota el domini europeu.Un conflicte entre França i el Regne Unit podia haver esclatat a causa de l'incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir els dos països per mitjà de l'Entente cordiale. El Regne Unit especialment, però també França, posseïen imperis immensos que gairebé els asseguraven l'exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses en aquests règims colonials. Alemanya, que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a reclamar-ne algunes a partir de 1870
Les crisis marroquines
La Conferència de Berlín (1885) havia definit uns acords entre els imperis colonials per al control dels territoris, però al segle XX es van incorporar nous imperis, especialment Alemanya, i van sorgir conflictes un altre cop. El Marroc, encara per repartir, va ser el nou escenari dels conflictes.
El 1905 Alemanya va oferir suport al soldà del Marroc per a fer front a les pressions franceses, que pretenien fer un protectorat. Alemanya hi arribà fins i tot a desembarcar, però l'any següent, a la Conferència d'Algesires, es va establir un pacte francoespanyol per a l'establiment d'un protectorat, frustrant així les aspiracions alemanyes.
Al cap de poc (1911) va haver-hi un nou conflicte, quan Alemanya va enviar vaixells de guerra al Marroc per a protegir els seus súbdits d'una insurrecció ocorreguda al sud. Gran Bretanya es va posar al costat de França incondicionalment.
[modifica]
Alsàcia i Lorena
Per la seva banda França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra francoprussiana de 1870 contra Alemanya. En les escoles s'encoratjava als nens després de les reformes de Jules Ferry, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França (territoris que havia cedit a Alemanya en el Tractat de Frankfurt). Aquesta generació va ser educada sota la idea de venjar l'afront de 1870.
[modifica]
Els Balcans
Els països dels Balcans, alliberats de l'Imperi Otomà (el «malalt d'Europa»), són objecte de rivalitat entre les grans potències. L'imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, abans de la guerra, més que Constantinoble i un petit territori al seu voltant. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició (Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) busquen expandir-se a costa dels seus veïns.
Etapes o Fases de la Primera Guerra Mundial.
* Guerra de Moviments (1914): El Pla d'Alemanya era envair ràpidament França i ocupar ( Pla Schlieffen ) per així acabar amb el front occidental i concentrar-se en el front oriental. Els alemanys envaeixen Bèlgica i Luxemburg (països neutrals) i entren a França, però es produeix una contraofensiva francesa i detenen l'avanç alemany a Marne i és així com s'estabilitza el front. Mentrestant, al front oriental, els russos han mobilitzat sistema tropes abans dels que preveien els alemanys i ocupen Prússia oriental. Es produeix una contraofensiva alemanya i recuperen el territori.
* Guerra de posicions i desgast (1915-1916): Després de fracassar el pla d'Alemanya es posa fi a la guerra de moviments i dóna lloc a la guerra on els fronts s'estabilitzen i les posicions són més o menys fixes, i els soldats es protegeixen amb la construcció de trinxeres. Al front occidental, amb la finalitat de trencar el front, es fa una guerra de desgast. A aquesta guerra responen dues batalles, la de Verdun i Some. El resultat és un nombre de baixes per ambdós bàndols i el front tot just es va moure. Al front oriental els alemanys llancen una ofensiva i ocupen Polònia i Províncies Bàltiques.
* La crisi del 17 '(1917): Serà un any important en la guerra perquè es produeix l'entrada dels EUA en el conflicte, al costat de la Triple Entente perquè Alemanya no respecta la lliure navegació pels mars i l'ha enfonsat un vaixell. Això va suposar una gran aportació d'homes, econòmic i militar per als aliats.
* L'ofensiva final (1918): Desaparegut el front oriental, Alemanya concentra les seves tropes per trencar el centre occidental, però faran, de nou, detinguts per les forces franc-britàniques. Amb l'arribada dels nord-americans dels aliats llancen ofensives en tots els fronts. Al front Occidental els alemanys es van replegant en els Balcans, Bulgària signa el armistici. També ho va a signar l'Imperi Turc i l'Imperi Austro-Hongarès. A Alemanya davant la derrota es produeix una revolució, la protagonitzen republicans i socialistes. Guillem II abdica i es proclama la República, i aquesta signa el Armistici al novembre de 1918.
CONSEQÜÈNCIES
La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors, com Eric Hobsbawm, consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. S'anomena "segle XX breu" a una idea del segle caracteritzada per l'ordre polític iniciat amb aquest conflicte i que conclou amb el final de la Guerra Freda.
Amb el desmembrament total del sistema diplomàtic conegut com "concert europeu" i les diferents aliances orquestrades durant el segle XIX per estadistes com Metternich o després Otto von Bismarck, les negociacions de pau es van haver de tornar a anivellar construint l'anomenada Societat de Nacions.
Les conseqüències polítiques són enormes:
Esclat de la Revolució Russa, que va portar el comunisme a Rússia.
Canvi de sistema polític a Alemanya: l'imperi Alemany es va convertir en la República de Weimar, i Guillem II de Prússia s'exilia als Països Baixos.
Redistribució important de les fronteres:
Es van desmembrar els imperis Austrohongarès i Turc.
Van tenir pèrdues territorials: Imperi Alemany, Imperi Rus i Bulgària.
Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Regne d'Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens), Japó, i els Estats Units.
Van aparèixer nous estats: Polònia, Txecoslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia, Finlàndia i Iugoslàvia.
També hi va haver grans convulsions econòmiques, com ara el descens de la població activa, i socials.
[modifica]
Pèrdues humanes i materials
Vuit milions de morts, sis milions d'invàlids. França va ser el país més afectat, proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyada per un dèficit de naixements.L'estancament demogràfic francès es perllonga, amb un envelliment de la població que només assoleix créixer amb la immigració. Aquesta última participa de la reconstrucció del país, el nord del qual està en ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques...
[modifica]
Pèrdua de prestigi dels europeus en les colònies del món
La guerra va ser mundial: es va conèixer a l'Àfrica, on els franc-britànics es van apropiar de colònies alemanyes, i a l'extrem orient, on el Japó va fer el mateix amb les Illes Marianes i Nova Guinea. Les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el que se'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli, i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en les colònies, se suma l'expansió dels EUA, el més beneficiat per la guerra, juntament amb el Japó, i les capitals d'un i altre país es van col·locar al costat de París i Londres, en l'escena internacional.
[modifica]
Transformació social
Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels "mercaders d'armes" i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i es van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a la Gran Bretanya, Alemanya, EUA i Rússia, però no a França.
[modifica]
En les àrees ocupades pels aliats occidentals, els governs existents abans de l'inici de la guerra van ser restablerts o es van crear nous governs democràtics; en les àrees ocupades per la Unió Soviètica, incloent-hi territoris d'anteriors aliats com Polònia, s'hi van crear estats comunistes satèl·lits de la Unió Soviètica.
L'aparent victòria democràtica
Quatre Imperis autoritaris es van esfondrar, cosa que va transformar profundament el mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de 1919: l'Imperi dels tsars es transforma en la Rússia comunista, l'Imperi Otomà es redueix a Turquia, l'Imperi Austrohongarès és desmantellat i dóna peu al naixement de les minúscules Àustria i Hongria, i d'una Txecoslovàquia i una Iugoslàvia independents, la fi del segon Reich, que el Tractat de Versalles disminueix en el pla territorial, tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com a responsable del conflicte. Este tractat de Versalles que va considerar Alemanya com a culpable del conflicte suposarà , a la llarga, l'inici de la II Guerra Mundial.
2. La Revolució Rusa
La revolució Russa
La Rússia tsarista
En començar el segle XX, Rússia era un país endarrerit econòmica i socialment. La majoria de la població està constituïda per camperols pobres i en els escassos nuclis industrialitzats els obrers viuen en penoses condicions. Li segueix una classe mitjana de propietaris rurals (kulaks) i professions liberals, i per sobre una burgesia enriquida per l'explotació minera i industrial i una minoria d'aristòcrates latifundistes.
El sistema polític és l'autocràcia tsarista. El poder l'ocupava el tsar Nicolau II, de la dinastia Romanov, home de personalitat feble. Per facilitar el domini sobre un país tan gran i amb un sistema social tan injust, la religió cristiana ortodoxa predicava la submissió al tsar i la resignació.
En 1905-després de la derrota soferta davant els japonesos-va haver un intent de revolució. El descontentament social es va manifestar amb vagues, protestes i rebel · lions militars. Apareixen ja els primers soviets o consells. El tsar, espantat, va fer concessions polítiques com la formació d'un Parlament: la Duma.
Quant va poder organitzar un exèrcit i recuperar el seu poder dictatorial, va anul · lar les promeses de llibertat i aixafar als soviets. La revolució havia fracassat. Però l'oposició al règim tsarista va continuar creixent, dividida en diverses tendències: els liberals d'origen burgès, els social revolucionaris i el Partit Socialdemòcrata (de caràcter marxista i dividit, al seu torn, en menxevics i bolxevics).
1917: la revolució bolxevic
L'intent revolucionari de 1905 va ser com un assaig general. El 1917, la revolució va resultar ja imparable. Els desastres, la incompetència militar i la misèria ocasionats per la participació de Rússia en la Primera Guerra Mundial van provocar el febrer de 1917 la caiguda del tsar.
Es va formar un Govern provisional, de caràcter liberal-democràtic, que acabaria presidint Kerenski. Però el Govern provisional va ser molt impopular: es va negar a treure a Rússia de la guerra i va ser incapaç de posar ordre al país. Els soldats desertaven del front, per tornar a les seves terres.
En aquestes condicions de desorganització total, els bolxevics-la facció del Partit Socialdemòcrata dirigida per Lenin-van desencadenar la fase següent de la revolució a l'octubre. Van ocupar els centres més importants de la capital i van assaltar el Palau d'Hivern, seu del govern provisional.
El poder va passar al Govern dels Comissaris del Poble, presidit per Lenin, el líder indiscutible. Les seves primeres mesures van ser la retirada de la guerra (mitjançant la signatura de la pau amb Alemanya) i el repartiment de terres als camperols. Calia guanyar-se a aquests perquè la revolució pogués triomfar.
El partit bolxevic va passar a cridar Partit Comunista, es va crear el Komintern (III Internacional) per coordinar el moviment comunista mundial, i es va procedir a l'eliminació gradual dels grups opositors, tant de dreta com d'esquerra.
La construcció de l'URSS
Els bolxevics havien pres el poder, però havien de construir el primer Estat socialista del món, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), la capital es va instal · lar a Moscou. El camí per aconseguir-va passar per aquestes etapes:
1.-La guerra civil i el comunisme de guerra.
Sectors contraris a la revolució van tractar d'enderrocar el poder bolxevic amb el suport de les potències occidentals. El resultat va ser una terrible guerra civil (1918-1920).
2.-La Nova Política Econòmica (NEP).
La guerra civil va deixar destrossat econòmicament el país. El 1921, Lenin va acceptar la introducció parcial de mesures capitalistes per recuperar la producció: permís als camperols per vendre part de les seves collites al mercat i foment de petites empreses artesanals i cooperatives. Encara que molt discutida, la NEP es va mantenir fins a 1927.
3. - L'Estalinisme.
A la mort de Lenin (1924) va esclatar una lluita pel poder, els protagonistes van ser Trotski i Stalin. El vencedor va ser aquest últim, que a partir de 1927 va imposar la seva pròpia política: "el socialisme en un sol país".
La dictadura de Stalin
A la pràctica, la dictadura de Stalin es va basar en tres pilars:
Planificació econòmica centralitzada: els "plans quinquennals".
Col · lectivització de l'agricultura: es va suprimir la propietat privada del camp (començant per l'eliminació dels kulaks) i la producció agrícola es va organitzar de forma col · lectiva.
Política repressiva: les purgues van eliminar a dissidents del Partit i l'Exèrcit. I el terror massiu va afectar sobretot als camperols que es resistien a la col·lectivització i van ser deportats a camps de concentració i treballs forçats.
A costa dels grans sacrificis de la població, sota el domini de Stalin l'URSS es va convertir a finals dels anys trenta en una autèntica potència:
Va créixer la producció, es van construir grans obres públiques (centrals elèctriques, el metro de Moscou, ...) i un potent exèrcit. Tot això mentre el món occidental vivia la crisi del capitalisme del 1929.
Gran creixement numèric del Partit Comunista i procés de burocratització. Els llocs de direcció política i econòmica estaven ocupats exclusivament per militants del Partit.
En el camp artístic, es va posar fi a l'experimentació avantguardista. Es va imposar com a art oficial el "realisme socialista", amb el seu caràcter propagandístic i de fàcil comprensió per les masses.
La URSS va ser el focus de la revolució socialista internacional, mitjançant el control dels partits comunistes de tots els països a través del Komintern.
3. Període entreguerres
3.a Feliços anys 20 i depressió de 1929
En finalitzar la Primera Guerra mundial, els Estats Units havien acumulat la meitat de les reserves de l'or mundial, configurant-se com la major potència econòmica del món. Europa, per contra, havia patit la devastació de la guerra, estava molt endeutada i va viure uns primers anys de postguerra molt difícils.
A partir de 1923 es produeix una recuperació.Penseu que es venia d'una situació de guerra que fa que quan es va acabar qualsevol situació era més optimista i favorable que l'anterior i , a més, els EEUU van ajudar econòmicament a molts països Europeus.El món viu un període de prosperitat i consum conegut com els "feliços anys 20".
Aquesta prosperitat aviat va demostrar assentar-se sobre bases febles. El capital disponible s'havia invertit més en activitats especulatives (borsa) que en la producció de béns (economia real). Els beneficis de les accions van atreure fins i tot a petits inversors. La distància entre l'economia real i l'especulativa era cada vegada més gran. I el govern-d'acord amb la ideologia del liberalisme econòmic-es mantenia al marge de tota intervenció.
El 24 octubre 1929-anomenat el "dijous negre" - un fenomen de pànic col · lectiu va dur a l'enfonsament de la Borsa de Nova York, a Wall Street. Els inversors es van llançar a vendre les seves accions i a retirar els diners dels bancs. Milions de persones van perdre les seves fortunes o els seus estalvis.
L'efecte sobre l'economia dels Estats Units va ser devastador i es va produir en cadena. El tancament d'empreses va fer fallida als bancs que les finançaven. Al seu torn, va augmentar el nombre de desocupats. I tot això provocava el descens de la demanda interior, de manera que les conseqüències negatives es multiplicaven. El resultat va ser la Gran Depressió.
La majoria de les economies europees i la japonesa depenia de la nord-americana, sobretot després de la guerra. Inevitablement, la crisi es va estendre també-amb intensitat variable-a la resta del món capitalista.
3.b Els moviments Feixistes
Origen dels moviments feixistes
Al final de la Primera Guerra Mundial, Europa va viure una situació especialment difícil. Havia de recuperar-se dels danys ocasionats per la guerra i es percebia el perill d'una revolució obrera (va haver diversos intents en aquest sentit). A més, des de principis dels anys 30, van arribar els efectes de la depressió econòmica del 29, quan els Estats Units van retirar els capitals invertits per donar prioritat als seus problemes interns.
Com a conseqüència, el sistema liberal va entrar en una profunda crisi. Els països de llarga tradició democràtica com Gran Bretanya i França, van poder fer-hi front, encara que amb grans dificultats. Els Estats Units van aplicar la política del New Deal, sota la presidència de Roosevelt. Però en altres casos, es van desenvolupar amb força moviments nacionalistes, totalitaris i anticomunistes: els feixismes.
Es van iniciar en un clima d'inseguretat viscut per les classes mitjanes des del final de la guerra. Al principi, van utilitzar un discurs extremista (una combinació d'elements nacionalistes i socialistes). Això els va permetre atreure a una part del proletariat i ser moviments de masses. Però només van aconseguir el poder quan van aconseguir guanyar-se el suport dels grans capitalistes, temorosos d'una revolució com la que havia triomfat a Rússia.
Els exemples més significatius que van prendre el poder van ser el Feixisme italià (en 1922) i el Nazisme alemany (en 1933).
Elements comuns dels moviments feixistes
A cada país aquests sistemes totalitaris feixistes van tenir els seus trets propis. Però presenten unes característiques comunes:
1. El seu rebuig al sistema democràtic liberal i, al mateix temps, la seva voluntat d'impedir-mitjançant la violència sistemàtica-el perill de revolució socialista al seu país.
2. Un nacionalisme imperialista: sotmetre per la força a altres pobles per engrandir la pròpia nació (el "espai vital" o Lebensraum dels nazis). Tendències xenòfobes i-de forma radical en el cas alemany-antisemites. El poble havia d'estar permanentment "entrenat" per a una intervenció.
3. El totalitarisme: la subordinació "total" de l'individu a l'Estat, a la Nació i al Partit. Mussolini ho va expressar així: "Tot a l'Estat, res fora de l'Estat, res contra l'Estat". A la pràctica suposava:
La supressió de tota forma d'oposició o dissidència política, considerades com una traïció a la comunitat nacional.
Un estricte control social: des del poder s'organitza la vida quotidiana, els costums, la cultura, l'art ... I ho fan des del sistema educatiu, les organitzacions del Partit per a cada sector de la població (joventut, dones, món laboral) i la utilització massiva de la propaganda (època de la ràdio i els noticiaris cinematogràfics).
L'economia està subordinada als objectius de l'Estat. Es permet l'economia privada capitalista, però hi ha un dirigisme estatal: la indústria armamentística, obres públiques, sindicació obligatòria, prohibició de la vaga, ...
4. Partit únic i cap carismàtic. El Partit actua com a avantguarda de la comunitat nacional, dirigeix la conquesta de l'Estat i implanta el sistema totalitari. Està organitzat segons el model militar basat en la jerarquia, la disciplina i l'obediència. El líder carismàtic (Duce, Führer) representa la nació sencera i la "guia" cap a la seva "grandesa".
La Gran Depressió i l'ascens dels totalitarismes - Feixisme italià
Itàlia va ser un dels països vencedors en la I Guerra Mundial. Però molts italians van parlar d'una "victòria mutilada", sense les compensacions territorials que esperaven.
Com en altres països, la postguerra va estar acompanyada d'enfrontaments i conflictes revolucionaris, com l'ocupació de fàbriques. Les classes mitjanes van témer una revolució comunista. En aquestes condicions, un antic socialista i combatent, Benito Mussolini, va fundar un grup antiliberal i ultranacionalista el 1919, els fascios de combat. Els seus militants vestien com uniforme la camisa negra, feien la salutació romana i practicaven una violència selectiva contra els grups socialistes i comunistes. El moviment va créixer amb rapidesa.
El 1922 la seva representació al Parlament era petita. Aviat es va guanyar el suport de les forces conservadores i, després d'una demostració de força (la marxa sobre Roma), Mussolini va ser nomenat cap de govern pel rei Víctor Manuel III.
Al principi va governar respectant algunes institucions del sistema liberal. El 1926 va implantar una dictadura, amb un Estat que va cridar "totalitari". Va eliminar als partits de l'oposició (socialistes, comunistes, democristians) quedant com a únic el Partit Nacional Feixista.
Treballadors i empresaris s'enquadren en el sistema de les corporacions, se suprimeix la vaga, etc. La política econòmica és dirigista, impulsa grans obres públiques i implanta l'autarquia. També es fomenta l'increment de la població premiant la natalitat.
El règim feixista va resoldre les seves dificultats amb l'Església catòlica mitjançant la signatura dels Pactes de Laterà (1929), pels quals es creava l'Estat Vaticà. Així es guanyava el suport de bona part dels catòlics.
En els anys 30 es van marcar objectius expansius: la conquesta d'Abissínia, el suport a Franco en la Guerra Civil espanyola. Això va reforçar l'amistat amb l'Alemanya nazi (Eix Roma-Berlín) i va anunciar la catàstrofe d'una nova guerra mundial.
La Gran Depressió i l'ascens dels totalitarismes - El Nazisme alemany
El final de la Guerra va ser especialment dur per a Alemanya. Immersa en una crisi econòmica, desmoralitzada per la derrota, es va sentir molt humiliada per les condicions de la pau de Versalles: va perdre les seves colònies, va ser parcialment desmilitaritzada i, sobretot, havia de pagar les reparacions de guerra. Alemanya també va viure intents de revolució socialista-els espartaquistes-, que van acabar sent derrotats.
Aquest clima de crisi i humiliació nacional va ser propici per als primers passos del nazisme. El seu líder indiscutible va ser Adolf Hitler, al capdavant del Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys. Sent encara un grup petit, el 1923 va intentar prendre el poder amb suport dels militars: el "putch de la cerveseria" a Munic. Hitler va fracassar i va anar a la presó. Allà va escriure La meva lluita, on va exposar un programa proper al del feixisme italià però ressaltant l'antisemitisme.
La crisi de 1929 va enfonsar l'economia alemanya. Es va disparar el nombre d'aturats. La idea d'una possible revolució comunista va tornar a agafar força. Els grans capitalistes van començar a donar suport al Partit Nazi, que va créixer ràpidament en presentar com la solució dels problemes mitjançant un govern fort i autoritari.
En les eleccions de 1932 van obtenir el major nombre de vots, encara que sense majoria absoluta. I al gener de 1933, Hitler era nomenat canceller mitjançant un pacte amb els sectors conservadors. En només un any, havia implantat la seva dictadura, el Tercer Reich: eliminació violenta de l'oposició, sindicació obligatòria, prohibició de la vaga, etc.
La ideologia de l'Estat nazi es resumeix en el seu eslògan: "un poble, un imperi, un cap".
Un poble, l'alemany, encarnació de la "raça ària", superior a les altres i especialment davant els jueus. Aquests-considerats com a culpables de tots els mals del país-van ser gradualment perseguits, fins decretar el seu extermini durant la II Guerra Mundial.
Un imperi, unificador dels territoris on havia comunitats d'origen alemany i conqueridor d'altres com "espai vital".
Un cap (el Führer), el líder carismàtic que concentra tot el poder i dirigeix el país amb autoritat.
Hitler va iniciar una política armamentística (fàbriques de Krupp, Thyssen) i d'obres públiques que va resoldre la crisi econòmica. En el pla internacional, va desenvolupar una política imperialista i expansiva, el desenllaç va ser la II Guerra Mundial.
4. La Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial
El camí cap a la guerra (1931-1939)
La depressió econòmica iniciada el 1929 va destruir la feble concòrdia internacional construïda en els anys anteriors i va facilitar l'ascens del nazisme i el militarisme japonès al poder. A partir de 1931 el món va assistir a una sèrie de crisis internacionals que van marcar el camí cap a un conflicte general. Alemanya, Japó i Itàlia van anar configurant un bloc militar, l'Eix, decidit a acabar amb l'ordre internacional establert després de la primera guerra mundial.
Les potències europees democràtiques, Regne Unit i França, van desplegar una política feble i dubitativa davant Hitler. El primer ministre britànic, Chamberlain, va personificar el que es va conèixer com la "política d'apaivagament". Chamberlain va tractar de negociar amb Hitler i concedir algunes de les seves demandes en l'esperança que el líder nazi finalment "s'apaivagaria". Aquesta política només va servir per envalentir a l'Alemanya nazi.
Mentrestant, el dictador soviètic Stalin, després de diversos intents frustrats de pacte amb Gran Bretanya i França, va acabar pactant amb Hitler el 1939 encoratjant l'atac alemany a Polònia que finalment va desencadenar la guerra
La guerra europea (1939-1941)
L'1 de setembre de 1939, Hitler va desencadenar el seu atac sobre Polònia. El poble polonès va experimentar per primera vegada la brutal eficàcia de la maquinària de guerra alemanya.
Pocs dies després de l'atac alemany, les tropes soviètiques van ocupar la part oriental de Polònia i les repúbliques bàltiques. Es complia l'acordat en les clàusules secretes del Pacte de no agressió germano-soviètic.
Seguidament, el règim nazi va girar els ulls cap al nord i sense problemes envair Dinamarca i Noruega. El gran moment per Hitler va arribar al maig de 1940. La Wehrmacht, l'exèrcit alemany, va derrotar amb increïble facilitat a França, venjant la derrota de 1918.
El Regne Unit va quedar com l'única potència que resistia l'atac alemany. Hitler incapaç d'envair per mar les illes britàniques, va intentar subjugar als britànics mitjançant un atac aeri massiu. La batalla d'Anglaterra va ser el seu primer fracàs. Després d'això, les potències de l'eix es van embarcar en dos nous fronts, el nord d'Àfrica i els Balcans.
La guerra mundial (1941-1943)
El 1941 tot portava a pensar que l'Eix havia guanyat la guerra. Hitler dominava directament o indirectament el continent europeu i només Anglaterra seguia fent-li front. Japó vencia en la seva guerra a la Xina i controlava la part més rica del país.
No obstant això, ambdues potències de l'Eix, calculant malament les seves forces, van llançar dos atacs que van fer que el conflicte es convertís en una guerra mundial. Alemanya va envair la URSS el juny, Japó va atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor al desembre. La URSS i els EUA es van unir a Gran Bretanya en el bàndol dels Aliats. A partir d'aquest moment, la guerra va canviar radicalment de signe.
La victòria dels Aliats 1943-1945
L'entrada en el conflicte dels Estats Units i la Unió Soviètica va canviar definitivament el curs del conflicte. La tenaç resistència soviètica i el pes de la maquinària industrial i militar nord-americana van fer que la balança de la guerra s'inclinés a favor dels Aliats.
Tres batalles van marcar el canvi de signe de la guerra: Stalingrad al front oriental, Midway al Pacífic i l'Alamein al nord d'Àfrica. La guerra es va encaminar cap a la derrota de les potències feixistes i autoritàries que formaven l'Eix.
Els desembarcaments aliats a Itàlia el 1943 i Normandia (França) el 1944 van permetre l'avanç des de l'oest sobre Alemanya. Mentrestant, l'Exèrcit Roig soviètic s'encaminava cap a Berlín. El 7 maig de 1945, pocs dies després del suïcidi de Hitler, l'Alemanya nacionalsocialista signava la capitulació incondicional.
Al Pacífic, el costós avanç nord-americà d'illa en illa va culminar amb el llançament de dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Japó va capitular el 2 de setembre de 1945. La Segona Guerra Mundial havia acabat.
Conseqüències I
Econòmiques
Al final de la guerra, milions de persones s'havien quedat sense casa, l'economia europea havia col·lapsat i el 70% de la infraestructura industrial europea estava destruïda. El 1947, el Secretari d'Estat dels Estats Units George Marshall va establir un pla, conegut com elPla Marshall, per la recuperació econòmica europea. Aquest pla preveia que els EUA destinessin bilions de dòlars per la reconstrucció d'Europa. Els països ocupats per la Unió Soviètica no van beneficiar-se d'aquest pla.
Alemanya i els altres països de l'Eix van haver de compensar econòmicament als països Aliats
Guerra Freda
El final de la Segona Guerra Mundial va marcar la fi de la posició del Regne Unit com a superpotència global i l'emergència dels Estats Units i la Unió Soviètica com a poders dominants en el món. Les friccions entre aquestes dues superpotències van anar augmentant i van portar a l'esclat de la Guerra Freda.
Noves fronteres
Els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats derrotats, això va tenir com a resultat que milions de persones es van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les seves cases. El principal beneficiat va ser la Unió Soviètica que va guanyar territori a costa d'Alemanya, Finlàndia, Polònia i el Japó. Polònia va ser compensada rebent la major part del territori alemany a l'est de la línia Oder-Neisse, incloent-hi les regions industrials de Silèsia.
Alemanya va ser dividida en quatre zones d'ocupació cada una controlada per un d'aquests estats: els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica. A mesura que les relacions entre els països vencedors es van anar deteriorant, les línies de demarcació entre les zones d'ocupació van esdevenir fronteres estatals. Les zones americana, britànica i francesa es van unir el 1949 per crear la República Federal d'Alemanya i la zona soviètica va convertir-se en la República Democràtica d'Alemanya.
Nacions Unides
Com que la Societat de Nacions havia fracassat en la seva tasca de prevenir la guerra, el 1945 es va crear un nou organisme internacional anomenat les Nacions Unides. A diferència del seu predecessor, les Nacions Unides han pres un paper més actiu en el món, lluitant contra epidèmies i proveint ajuda humanitària a les nacions en problemes. Les Nacions Unides també van servir com a front diplomàtic durant la Guerra Freda. També van ser responsables de la creació del modern estat d'Israel, en part com a resposta a l'Holocaust.
Conseqüències demogràfiques, econòmiques i polítiques de la Segona Guerra Mundial
Conseqüències demogràfiques. Les conseqüències demogràfiques derivades de la Segona Guerra Mundial va ser incalculables. La potència destructora del nou armament, el caràcter de guerra total i la determinació dels dos bàndols de prosseguir el conflicte fins el final sense que importés la pèrdua de vides humanes van fer de la Segona Guerra Mundial el conflicte amb unes conseqüències demogràfiques més importants de la història de la humanitat.
En aquesta llarga guerra va arribar-se a una xifra aproximada d’uns 55 milions de morts, uns 35 milions de ferits i prop de 3 milions de desapareguts. A diferència de la Primera Guerra Mundial, més de la meitat de les víctimes van ser civils.
Morts durant la Segona Guerra Mundial:
5. Conseqüencies de la II Guerra Mundial
Un altre problema demogràfic derivat de la guerra el trobem en les deportacions forçoses de població. Les grans rectificacions de fronteres provocades pel nazisme als països ocupats van obligar a expulsar les antigues poblacions perquè així les fronteres ètniques coincidissin amb les noves fronteres polítiques. També, just al final del conflicte, l’alliberament de presoners de guerra dels camps de concentració i els canvis fronterers derivats dels tractats de pau van provocar grans desplaçaments de població. Així, el maig de 1945, uns 40 milions d’europeus havien estat expulsats dels seus llocs de residència i cercaven un nou lloc on establir-se.
Conseqüències econòmiques. A la pèrdua de vides humanes hem d’afegir-hi les pèrdues materials i el trasbalsament social que això representaria, un cop acabada la guerra, especialment en els països que havien estat ocupats. Els nivells de destrucció provocats per la guerra van adquirir unes dimensions desconegudes, sobretot entre els vençuts: les ciutats, els camps i l’estructura productiva havien estat destruïts.
Les destruccions materials van ser molt importants i van afectar sobretot a les ciutats, els mitjans de comunicació i les instal·lacions industrials. A més, el pillatge, la pràctica de la terra cremada i la destrucció d’indústries i de camps van provocar una dràstica reducció de la producció en els països bel·ligerants. Un altre aspecte seria l’endeutament derivat de les despeses de la llarga guerra que, exceptuant als Estats Units, van afectar tots els bel·ligerants.
Conseqüències polítiques. La Segona Guerra Mundial no va solucionar tots els problemes que l’havien provocada i, a més, va donar lloc a unes tensions entre els vencedors que portarien el món a una tensió permanent coneguda com a Guerra Freda. Així, el món de postguerra, a diferència del viscut després de l’anterior guerra mundial marcat per l’intent d’imposar un esperit de concòrdia, estarà marcat per la bel·licositat diplomàtica i política de la Guerra Freda. Les principals conseqüències van ser:
a. Repartiment del món en zones d’influència. Com a derivació del acords de Jalta i Potsdam el món va ser repartit en zones d’influència, un repartiment que va ser imposat. Els exemples més clars d’aquest repartiment són els de Grècia i Iugoslàvia.
b. Fi de la guerra convencional. Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial es posa fi al model de guerra convencional per l’accés a l’armament nuclear (els Estats Units el 1945 i la URSS el 1949) que va trencar tots els esquemes bèl·lics que s’havien fet servir fins aleshores. Es desenvoluparà el anomenat sistema “d’equilibri del terror”.Les armes nuclears eren tan poderoses que ningú s'atrevia a utilitzar-les.
c. Hegemonia del món capitalista. El món capitalista es consolidarà com a hegemònic en la postguerra, en especial els Estats Units. L’hegemonia nord-americana serà una conseqüència directa dels acords signats durant la guerra que implicaran la reconstrucció política, militar i econòmica d’Europa segons els paràmetres imposats pels EUA.
d. Neocolonialisme. El colonialisme clàssic –heretat del segle XIX– que exercien Gran Bretanya i França va ser substituït per una política neocolonial gestionada pels Estats Units. El neocolonialisme nord-americà va afavorir, en alguns casos, l’emancipació política d’antigues colònies que van passar a estar incloses en la seva zona d’influència econòmica, política i militar mitjançant pactes bilaterals o multilaterals de postguerra.
g. Inici de la Guerra Freda. L’herència directa de la Segona Guerra Mundial va ser la Guerra Freda que es complementava per la rivalitat ideològica capitalisme/comunisme i per l’equilibri armamentístic bipolar entre els Estats Units i la URSS quan aquests van desenvolupar la bomba atòmica. El sistema d’equilibri bipolar i la rivalitat nuclear van portar a la recerca d’un nou ordre de pau mundial basat en l’Organització de Nacions Unides (ONU).
6. L'Holocaust
1.Este és un article trobat al diari El Mundo que he considerat interessant per a què entengueu que va suposar la matança de jueus produïda a la segona Guerra Mundial
El genocidio judío
por ESTHER MUCIENTES
Primero fueron marcados, después separados del resto del mundo, después de sus familias y posesiones, después asesinados... Adolf Hitler y su convicción lunática de que existía una raza superior dio lugar al acto más vergonzoso y más doloroso de la II Guerra Mundial —si es que hay alguno que no lo fuera— y probablemente de todo el siglo XX: el Holocausto, o como el Parlamento israelí lo denomina desde 1951, Shoah, el asesinato de seis millones de judíos y más de cinco millones de gitanos, discapacitados y homosexuales.
Los 'no arios' sufrieron desde 1933, con la llegada el Partido Nazi al poder , todo tipo de aberraciones. Desde la quema de libros hasta leyes antijudías. Sin embargo, fueron las Leyes de Nüremberg las que dilucidaron lo que años después sería el genocidio judío, pues definieron a los judíos por sangre y ordenaron la separación total de los 'arios' y los 'no arios'. Se abrió la puerta para que Hitler y sus colaboradores sembraran la cosecha de la exterminación.
Desde el principio, Hitler tuvo un único objetivo: los enemigos de esa raza aria con la que soñaba. Y los judíos eran los primeros en la lista. Antes de los campos de exterminio, Hitler arrebató toda dignidad a los judíos. Se crearon los guetos. Los distritos urbanos en los que los nazis aislaron a los judíos en condiciones miserables para mantenerlos controlados y segregados. Con la implementación en 1942 de la llamada 'Solución Final', los alemanes acabaron con los guetos y con los judíos que aún permanecían en ellos para llenar vagones y vagones de trenes directos a la muerte que les esperaba en los campos de concentración.
En 1941, cuando Alemania invadió Rusia, las SS, la guardia exclusiva de la Alemania nazi, se encargaron de la matanza indiscriminada de judíos. Pero, los fusilamientos y la cámara de gas les parecieron poco efectivos. El odio por el pueblo hebreo era tan exacerbado que los nazis querían más. Querían más judíos muertos. Más exterminio. Tres campos de concentración en Polonia —Belzec, Sobibor y Treblinka— fueron creados exclusivamente para llevar a cabo la operación que los nazis denominaron: 'Aktion Reinhard', la 'Solución Final'.
Centenares de vagones llegaban a esos 'campos de la muerte', donde los miles de judíos que llegaban en masa como animales, con la esperanza de que su viaje acabara en un campo de trabajo en los que intentaran sobrevivir, eran asesinados por doquier en las cámaras de gas.
Pero fue en Auschwitz y en sus tres campos de concentración (I-II-III) y exterminio donde el terror, la muerte y el crimen se instalaron con más fuerza. Allí se levantaba la 'Pared Negra' donde las SS ejecutaron a miles de prisioneros; el gas Zyklon B, el arma secreta y cobarde de los nazis contra los judíos; y los hornos crematorios que durante años no dejaron de escupir las cenizas de los cuerpos de miles de judíos asesinados sin compasión.
Fue en el campo de Auschwitz-Birkenau donde se probó por primera vez ese gas asesino que ha dejado en la retina de muchos y en el recuerdo de otros tantos, gracias al cine sobre todo, la imagen de centenares de mujeres, hombres y niños dentro de una sala, desnudos, temblorosos, asustados y muertos. Para noviembre de 1944, más de un millón de judíos y decenas de miles de rumanos, polacos y prisioneros de guerra soviéticos habían sido gaseados ahí.
Los campos nazis de exterminio cumplieron la función exclusiva del asesinato en masa: tres millones de judíos fueron asesinados, fusilados o gaseados; otros tres millones murieron por enfermedad o en los campos de trabajo donde eran considerados animales sin ningún tipo de valor que podían acabar muertos por el capricho de un general loco o por pura diversión.
Cuando los soldados rusos entraron en Auschwitz, sólo quedaban unos miles de supervivientes hambrientos y enfermos. Los nazis se habían encargado de ocultar la masacre que allí realizaron. Sin embargo, no ocultaron las pertenencias de los asesinados. En ese campo del horror encontraron cientos de miles de trajes de hombre, miles de vestidos de mujeres y más de seis toneladas de cabellos humanos. Llegaba la liberación, pero no el olvido.