Unitat 2. L'època de les Revolucions

1. El Liberalisme i el Nacionalisme

El liberalisme és el corrent ideològic propi del segle XIX. Va acabar amb la societat de l'Antic Règim i va posar les bases de la societat actual. Liberalisme ve de llibertat; i bàsicament és el que defensa: la llibertat de l'individu i tots els seus drets.

El liberalisme polític.

En el pla polític hi ha una sèrie de característiques fonamentals que defineixen el liberalisme:

a) La defensa de les llibertats i drets individuals.

b) La igualtat de tots els ciutadans davant la llei.

c) La "sobirania popular". La sobirania deixa de residir en el Rei i és el poble que posseeix aquest poder, que l'exerceix per mitjà dels seus representants, a qui ha elegit per vot.

d) La separació de poders. Triomfa definitivament la teoria de Montesquieu de la divisió de poders: l'executiu rau en el Rei, que designa els seus ministres, amb els qui governa; el judicial està en les mans independents dels jutges; i el legislatiu recau en el Parlament, compost per les persones a qui el poble ha elegit amb el seu vot.

e) La Constitució. El règim polític dels pobles s'ordena en una Llei Fonamental, la Constitució, que defineix els poders i les seves relacions i recull els drets dels ciutadans. Està per damunt de tots i el Rei ha de jurar-la i obeir-la. És l'encarnació del principi de la sobirania popular .

f) La publicitat de la gestió política. La gestió política ha d'estar sotmesa a un règim de publicitat, perquè la gent la conegui i pugui optar políticament en un sentit o en altre. Aquesta publicitat resta assegurada per la llibertat de premsa i els altres òrgans d'opinió.

El liberalisme econòmic.

El liberalisme econòmic està basat en el lema "laissez faire, laissez passer" (deixeu fer, deixeu passar). Segons aquesta teoria, el lliure joc de l'oferta i la demanda ha de regir l'economia. La mateixa competència farà que tot funcioni bé.

Per als liberals, un ordre natural tendeix a establir-se de manera espontània en l'economia. El paper dels individus s'ha de limitar a descobrir les lleis econòmiques, que, de manera similar a les lleis mecàniques o físiques, porten el sistema econòmic cap a l'equilibri i estan d'acord amb la naturalesa de l'home, que els liberals veuen com un "ésser racional que aspira a aconseguir el màxim benestar amb el mínim esforç".

L'Estat i els grups socials, amb la seva intervenció, no han de perjudicar el lliure joc de la competència entre els individus. L'Estat només s'ha de cuidar del seu desenvolupament, però no ha d'intervenir. Només ha d'assegurar el seu desenvolupament, fent complir les lleis i assegurant la pau interior i exterior. Per tant, refusa el dirigisme de l'Estat, però s'avé als seus favors. El liberalisme creu en la competència per equilibrar la producció i el consum mitjançant els preus, i compta amb el mecanisme de les rendes per ajustar l'oferta i la demanda de treball i de capital .

Per últim, el liberalisme comporta un profund canvi social. Assegura l'èxit de la burgesia, ja que fonamenta la societat, no en el privilegi, sinó en la possessió de riquesa. És aquesta i la capacitat intel·lectual les que possibiliten l'emissió del sufragi (sufragi censatari; a partir de 1848 hi haurà ja sufragi universal a la majoria dels països europeus) i la intervenció en política.

En definitiva, el liberalisme suposa, en tots els àmbits, el triomf de la burgesia, que protagonitza la revolució industrial i el capitalisme.

2. La Revolució Francesa

Resum dels 4 grans períodes de la Revolució Francesa

La Revolució Francesa (1789 – 1799) és considerada el model de revolució política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.

A finals del segle XVIII, el regne de França, com la major part d'Europa, estava sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. En aquest context es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.

La primera etapa revolucionària, la de la Monarquia constitucional (1789-1792), succeí quan els membres del Tercer Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic Règim i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.Les dones, malgrat participar mitjançant associacions i un activisme polític importantíssim, quedaren excluïdes d'esta declaració. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp i a París, revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el 1791, aprovà la primera constitució.

La segona etapa va ser la de la Convenció Republicana (1792-1794). Els problemes econòmics, socials i polítics se sumaren a l'oposició de la monarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república. El rei Lluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal, amb l'excepció del violent període jacobí.

La darrera etapa, la del Directori (1795-1799) va consolidar el poder de la burgesia que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el que finalitza el període revolucionari.

La Revolució Francesa ( desenvolupament )

A finals del segle XVIII, França i la major part d'Europa estava sotmesa a l'Antic Règim, però ja es notaven les tensions motivades per les transformacions socials, com l'auge de la burgesia, i econòmiques, com el desenvolupament de nous sistemes de producció industrial i de comerç. L'organització social i política de la monarquia absoluta de l'Antic Règim obstaculitzava l'accés de la burgesia a la plenitud del poder. Per la burgesia era necessari un canvi estructural d'acord amb la nova realitat social i econòmica; i les teories del liberalisme dels filòsofs de la iŀlustració soscavaven els fonaments ideològics de l'Antic Règim. La càrrega de la situació social també pesava sobre les classes populars i pageses.

En aquest marc de tensions, el 1787, la crisi s'inicia per l'aspecte financer i econòmic de la monarquia de Lluís XVI, però no serà l'únic element. Les causes que van possibilitar la Revolució Francesa es poden sintetitzar en diversos factors estructurals:

1. L'estructura de la societat francesa era estamental, fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra d'una minoria. La majoria de la població vivia marcada pels tributs i la jurisdicció senyorial mentre l'economia rural continuava ancorada en un sistema d'autosuficiència amb tècniques endarrerides i crisis periòdiques. La població estava estructurada de forma jeràrquica. Al capdamunt estava la noblesa i el clergat propietaris de la major part de les terres, amb drets senyorials i exempts d'impostos, cobraven rendes feudals. El tercer estat representava el 96% dels francesos i reunia la pagesia, la burgesia, la classe més afavorida pel creixement econòmic del segle XVIII i que no participava del poder polític i desitjava suprimir els privilegis i conquerir la igualtat i la llibertat en tots els àmbits i a qui la filosofia de la Il·lustració va proporcionar la ideologia per desprestigiar i destruir les bases de l'Antic Règim; i les classes populars urbanes (botiguers, artesans, advocats, metges, oficials), molt minoritàries però que en les mobilitzacions socials esdevindran una força temible.

2. Les transformacions demogràfiques. El 1789, França era el país més poblat d'Europa, amb 28 milions d'habitants, i gairebé la meitat de la població tenia menys de 20 anys. L'increment demogràfic, amb una baixa taxa de mortalitat i una taxa de natalitat estable, va provocar lluites per la possessió de la terra i crisis alimentàries, situació que un seguit de collites dolentes va agreujar, amb la corresponent pujada dels preus. Entre les classes populars urbanes i rurals hi havia fam i misèria, mentre que les classes benestants aconseguien els beneficis de la prosperitat econòmica.

3. El moviment de les idees, la lliure circulació de noves idees, en clubs, associacions i vetllades socials, formaren el pensament social previ a la revolució. Els estaments tradicionals (monarquia, clergat i aristocràcia) perderen prestigi degut, entre altres, a les crítiques dels filòsofs de la il·lustració.

Per combatre la recessió econòmica, la fallida de les finances reials i la fam dels anys 1788 i 1789, la monarquia només podia pensar en reformes que acabessin amb els privilegis fiscals de la noblesa i el clergat. Va reunir una Assemblea de Notables formada per prínceps, membres de l'alta noblesa, consellers del rei, magistrats municipals i membres del clergat; l'Assemblea va presentar les reformes, al Palau de Versalles, entre el febrer i el març de 1787, va rebutjar totes les mesures de reforma fiscal, es negà a les pretensions reials i exigí la convocatòria dels Estats Generals ( Era una reunió de tots els estaments francesos convocada de manera molt excepcional ), que no s'havien reunit des de l'any 1614; d'aquesta manera pretenien iniciar la reforma fiscal.

El 1789 es van redactar els quaderns de queixes (eren una sèrie de demandes que es farien en la reunió dels Estats Generals ) dels tres ordres: el clergat, la noblesa i el tercer estat. Els quaderns del clergat i la noblesa s'aferraren als seus privilegis, però demanaren la fi de les despeses excessives, la regulació de les duanes interiors, un sistema unitari de mesures, la llibertat de premsa i la reunió periòdica dels Estats Generals. La burgesia i la noblesa defensaven la necessitat d'una monarquia constitucional i la necessitat de realitzar reformes administratives segons les seves necessitats. El tercer estat va afegir la llibertat d'expressió, de reunió i de comerç, la igualtat dels tres estaments i l'abolició del delme, la jurisdicció i el monopoli de la caça. Els jornalers demanaren terres i mostraren la seva preocupació pels preus i els salaris. Els pagesos propietaris exigien la supressió d'impostos i refermaren els seus drets davant qualsevol reforma agrària.

El reglament electoral no fixava una única data per la convocatòria, que depenia dels organismes locals, fet que amb la propaganda d'una consulta al poble, va provocar la intensificació de l'atmosfera revolucionària. Les eleccions es van celebrar la primavera de 1789 i els representants del poble van ser triats en assemblees. S'escolliren 1.139 diputats i es redactaren 40.000 quaderns que ens han permès de conèixer el clima existent a França abans de la revolució.

La reunió dels Estats Generals es va obrir al Palau de Versalles el 5 de maig i fou presidida per Lluís XVI de França. El Tercer Estat afrontà la convocatòria dels Estats Generals amb el propòsit de fer les reformes econòmiques i polítiques que li convenien, i amb el convenciment que hauria d'enfrontar-se a l'aristocràcia i a la monarquia. La convocatòria suposà, doncs, l'inici del procés revolucionari que havia de conduir la burgesia al poder.

Els gairebé sis-cents diputats del Tercer Estat igualaven als de la noblesa i el clergat i s'inclinaren per la reunió en una sola sala i la votació per persona, mentre els privilegiats volien deliberar per separat i emetre vot per estament, com manaven les regles tradicionals ( d'esta forma si noblesa i clergat es posaven d'acord ja tenien 2 vots enfront d'un únic vot del Tercer Estat ).

Davant de la resistència oferta per part de la noblesa i del rei, els diputats del tercer estat abandonaren la reunió dels Estats Generals i, reunits el 20 de juny en un local improvisat, la sala del joc de pilota, ja que el rei havia tancat l'assemblea, i erigint-se com a intèrprets de la voluntat de la nació, es van comprometre solemnement a donar una constitució a França mitjançant el Jurament del jeu de paume. Alguns membres de la noblesa i el clergat s'hi afegiren. Els Estats Generals es convertiren, per voluntat del tercer estat, en Assemblea Nacional Constituent que volia transformar el país en una monarquia constitucional i parlamentària, i abolir les restes del feudalisme encara vigents.

MONARQUIA CONSTITUCIONAL

L'Assemblea Nacional Constituent (1789-91)

Al mateix temps que es produí la revolució jurídica, s'inicià la revolució popular a París i altres ciutats que consolidà la revolució burgesa davant la reacció del monarca i dels privilegiats de l'Antic Règim. Els sectors populars van acabar atacant l'Hôtel des Invalides per agafar armes de foc amb què defensar la revolució i, a continuació, van robar la pólvora emmagatzemada a la Bastilla, la fortalesa on arrestaven els detinguts polítics i que havia esdevingut l'encarnació del poder absolut del sobirà. Dominada la reacció, Lluís XVI torna a París i la noblesa inicià la fugida, i l'oposició al nou règim.

La Gran Por

La revolta sorgida del Parlament s'estengué per la França rural i, a les províncies, les masses camperoles s'incorporaren a la revolta contra els senyors, període conegut com la Gran Por de l'estiu de 1789. Els camperols creien que els nobles havien contractat bandolers i prengueren les armes i es revoltaren; tot i no trobar els suposats bandolers, atacaren els senyors i cremaren els castells on es guardaven les llistes on s'inscrivien rendes i obligacions feudals.

Els grups polítics

Els revolucionaris van concebre la transformació de la nació de formes diferents. A l'Assemblea Constituent els constitucionalistes exerciren una influència notable, dirigits perMirabeau i La Fayette, partidaris d'una monarquia moderada amb el control d'una constitució. Una part de l'aristocràcia s'integrà en aquest grup.

• Els girondins representaren el sector moderat.Aquest grup era partidari de realitzar la revolució emprant les lleis, desaprovaven el terror i defensaven la propietat; creien que les idees revolucionàries tenen un valor universal i donaven importància a un increment del poder de les províncies davant el centralisme de la capital, París.

• Els jacobins representaren la burgesia mitjana i les classes populars. La figura més representativa d'aquesta ideologia va ser Maximilien de Robespierre. Aquest grup pensava que la revolució havia d'assolir els seus objectius per qualsevol mitjà; demanaven actuacions i no teories. Eren centralistes i eren de l'opinió que la revolució s'havia de fer des de París, on controlaven l'ajuntament. Estaven disposats a limitar la propietat privada i la llibertat individual.

• Els demòcrates, el sector més exaltat, liderat per Lazare Nicolas Marguerite Carnot, defensaven el sufragi universal i l'assumpció directa de la sobirania pel poble.

L'obra de l'Assemblea Constituent (1789-1791)

En 1791 es va promulgar una constitució. Els seus punts més importants són:

• Divisió de poders. El poder del rei està limitat per la Constitució i pel control d'una Assemblea es triat per la nació.

• Descentralització de l'Administració, idea girondina. Es va reordenar el territori a partir de 83 departaments; els ajuntaments incrementen les seves atribucions; es va sanejar la justícia, es van unificar els codis de les lleis i es va reestructurar el sistema fiscal d'acord amb la igualtat entre els ciutadans. Per resoldre els problemes financers de l'Estat van ser expropiades les propietats de l'Església i declarades béns nacionals.

• Constitució civil del clergat. Els capellans es consideren funcionaris públics i han de jurar fidelitat a la Constitució.

• Categoria de ciutadans actius tots aquells que posseeixin drets polítics. Han de ser majors de 21 anys i pagar una determinada renda. Per sota queden sense drets polítics; és l'anomenat quart estat.

Per la burgesia girondina, que dominava l'Assemblea, la llibertat de disposar plenament dels seus béns era essencial. La igualtat que havien reclamat contra l'aristocràcia no podia tractar-se més que d'igualtat civil. La llei era igual per tothom, però les diferències econòmiques continuaven mantenint una forta desigualtat social. La igualtat política tampoc no s'aconseguí, car el sufragi fou organitzat amb el cens i el dret de vot quedà restringit als propietaris, sinònim de ciutadans actius. Van quedar exclosos del dret de sufragi la majoria de la població.

En aquest context, l'Assemblea Constituent es dissol i es convoquen eleccions per una nova Assemblea.

La Monarquia Constitucional i l'Assemblea Legislativa (octubre 1791-agost 1792)

Malgrat la situació de crisi, el mes d'octubre de 1791, comença a funcionar l'Assemblea Legislativa (nova Assemblea desprès de les eleccions ) i la nova Monarquia Constitucional. En la nova composició de l'Assemblea dominen encara els propietaris i el sector legalista de la burgesia, els advocats. La majoria dels diputats són joves.

L'Assemblea decreta el segrest dels béns dels emigrats i la deportació dels clergues que no han acceptat la constitució civil del clergat. Però la fita de fer funcionar aquest nou règim es va veure afectada per múltiples factors que van acabar radicalitzant el procés: la divisió de la burgesia en diferents grups i tendències; la pressió del moviment popular de caràcter republicà; el descontentament de les capes més baixes davant la persistència de la crisi econòmica per una collita dolenta; l'amenaça exterior i la declaració de guerra amb Àustria l'abril de 1792 i Prússia; l'enfrontament del monarca amb l'Assemblea, qui mantenia una postura declaradament anticonstitucional i havia demanat ajut militar a les monarquies absolutes d'Europa.

Lluís XVI de França i la seva dona, la reina Maria Antonieta, van fugir de París la nit del 20 de juny del 1791 reconeguts i detinguts a Varennes, van haver de retornar a París el 25 de juny al capvespre. Els parisencs, silenciosos i hostils, restaven per primer cop, davant del rei, sense treure's el barret. Les potències europees, espantades pels successos revolucionaris, decideixen intervenir.L'imperi austrohongarès arribaria a París el 1792.

La Comuna de París

Este clima va provocar que a la ciutat de París hi haguera moltes revoltes conduïdes en gran part pels sans-culottes i el Rei Lluis XVI va ser empresonat imposant-se un govern municipal : La comuna de París.

La revolució entrava en una nova etapa que tindria uns nous protagonistes: els sans-culottes (poble baix), que esperaven de la revolució la la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La monarquia havia ha estat enderrocada. Es proclama la Primera República Francesa.

LA REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA,CONVENCIÓ I REPÚBLICA ( 1792 - 1795 )

Es va crear una Convenció ( nou govern ) triada per sufragi universal masculí ( novament les dones quedaren fora ).

Durant el govern de la Convenció es distingeixen tres fases que corresponen al predomini successiu de cadascun dels tres partits present a la Convenció: girondins, jacobins i burgesos i republicans de caràcter moderat. Aquesta s'inicia el 21 de setembre, quan la Convenció Nacional, que acaba de ser elegida, fa la seva entrada a la sala del rei destronat. Són set-cents cinquanta membres distribuïts en tres grups. A baix seuen la "plana". Són els burgesos moderats que pensen que la revolució ja ha arribat a la seva culminació, amb la fi de la monarquia i de la noblesa, amb el traspàs dels drets al tercer estament: voldrien més que res contenir de bell nou el corrent avalotat i defensar allò que tenen assegurat. Jean-Paul Marat, Danton i Robespierre volen la revolució total, radical, fins a l'ateisme. Després del rei, volen abatre els altres poders de l'Estat: el diner i Déu.

La Convenció Girondina (1792-93)

Els burgesos de la Gironda van dominar la Convenció Nacional des de la seva constitució el mes de setembre de 1792 fins el mes maig de 1793. En aquest primers mesos es declara l'abolició de la monarquia i es proclama la República el 21 de setembre. Alhora, entre desembre de 1792 i gener de 1793, es realitza el procés contra el rei Lluís XVI de França que va ser guillotinat, a París, el 21 de gener del 1793.

A partir de 1792, els revolucionaris han d'enfrontar-se al perill d'una invasió exterior per part de les potències estrangeres. Però, gràcies a les lleves forces, el fervor revolucionari i a importants innovacions militars, aquestes guerres revolucionàries van dur França a contínues victòries. Així, el 20 de setembre de 1792, els exèrcits revolucionaris francesos obtenen la victòria decisiva de Valmy sobre els prussians. De victòria en victòria, la França revolucionària s'annexiona territoris a les fronteres exteriors: Saboia, Niça, a la zona esquerra del Rin,... Malgrat els èxits militars, la guerra té un cost que fa que la revolució passi per moments difícils. Davant el perill exterior i interior, la pressió popular obliga a prendre mesures de salut pública de caràcter revolucionari. Amb l'ajut dels sans-culottes, els jacobins assoleixen el poder en les jornades revolucionàries de juny de 1793.

Pel que fa a Espanya, amb la decapitació de Lluís XVI, la monarquia del Borbó Carles IV d'Espanya va declarar la guerra a França. La coneguda com a Guerra Gran va durar dos anys, del 1793 al 1795.Les batalles es van succeir a les comarques pirinenques per no arriba enlloc. Quan la guerra va acabar, els Borbó es van apropar a la posició francesa fins que finalment van canviar de bàndol.

La Convenció jacobina (1793-94)

La direcció política de la revolució estarà ara en mans dels jacobins que promouen una nova constitució que reconeix el sufragi universal i estableix una democràcia més directa, organitzant un govern revolucionari format pel Comitè de Salut Pública i el Comitè de Seguretat Nacional, per salvar França dels perills que l'aguaiten: crisi econòmica, contrarevolució interior i guerra exterior. Amb aquestes mesures, els jacobins aconsegueixen que la revolució es faci democràtica i social, vinculada als sectors populars.

Per fer front a la contrarevolució es va decretar el règim del Terror amb la fita d'acabar amb tots els sospitosos de fer costat a la causa reial.

Davant la situació de guerra civil contrarevolucionària, es va intensificar la lluita contra els rebels i la repressió:

• En política, els revolucionaris van obtenir victòries sobre la Vendée i sobre els exèrcits exteriors, van liquidar als girondins, exterminar faccions polítiques i realitzaren processos i execucions com les de la reina Maria Antonieta d'Àustria que tingué lloc el 16 d'octubre del 1793.

• En matèria religiosa, es van adoptar mesures descristianitzadores com el tancament d'esglésies i la supressió del culte catòlic, mentre es va adoptar el culte a la Llibertat i a la Raó, la llibertat de culte i un nou calendari.

• En economia, llei sobre preus i salaris. L'economia dirigida, que fixava uns màxims pels preus i pels sous i que perseguia estraperlistes i especuladors, alhora que pretenia alleugerir la misèria de les classes populars.

• En matèria militar, per oposar-se a la invasió estrangera, es va crear un exèrcit de nou tipus decretant la lleva en massa i democratitzant el seu funcionament.

Aquestes mesures van donar un seguit de victòries exteriors contra la Primera Coalició a Bèlgica, Països Baixos, el nord d'Itàlia i a la riba esquerra del Rin. Però a nivell intern, quan els principals perills semblaven que s'havien superat, el juliol de 1794 la burgesia es va sentir amb la força suficient per posar fi a l'experiència jacobina i per fer tornar la revolució a la seva etapa anterior. El cop d'estat de Termidor va eliminar el jacobinisme i els seus principals dirigents. El 27 de juliol del 1794 es va aprovar el processament de Robespierre i els seus seguidors. Els principals dirigents van ser executats a la guillotina: Robespierre, Saint-Just i 84 dels seus partidaris són executats l'endemà (28 de juliol).

La Convenció Termidoriana (1794-95)

Entre juliol de 1794 i octubre de 1795 la Convenció és dirigida per la burgesia moderada. Desenvolupen una política conservadora: depuracions i proscripcions de jacobins i poble baix; canvis essencials en Comitès i Tribunals; reacció econòmica i reacció moral i social amb el "terror blanc" i reacció religiosa.La política repressiva i reaccionària de la Convenció va portar a una aliança entre l'exèrcit i la burgesia de dretes que s'imposa al moviment popular. A més, les victòries en les guerres europees sobre Prússia, Holanda i Espanya, que es concreten en els tractats de 1795, donen pas a una burgesia conservadora triomfant.

En resum, la reacció Termidoriana va representar el triomf de la burgesia moderada, que va iniciar l'eliminació del moviment dels sans-culottes i l'opció per una revolució democràtica i popular. Des d'aquesta situació límit, es va iniciar un lent procés contrarevolucionari que va anar consolidant, de forma gradual, el poder de la burgesia conservadora.

La reacció conservadora. El Directori (1795-1799).La república Burgesa

Durant l'estiu de 1795, la burgesia termidoriana va elaborar una nova Constitució (1795) en la qual es va consagrar el predomini dels propietaris. Un cop aprovada per plebiscit, la Convenció es dissol el mes d'octubre de 1795 i va començar a funcionar un nou règim: un Directori de cinc membres, que intentava ser una república d'ordre, conservadora i sòlida, oposada tant al reialisme i a l'aristocràcia com a la democràcia popular i al jacobinisme. Aquesta pluralitat de cinc membres reflexa el temor al poder excessiu d'un home, record de la dictadura de Robespierre. Amb l'eliminació del moviment popular, la reacció s'intensifica. I els problemes van fent evolucionar al nou règim cap un autoritarisme que acabarà per imposar a l'exèrcit al capdavant del poder en un desplaçament continuu cap a la dreta política.

Les dificultats a l'interior s'agreugen per problemes econòmics i financers; l'oposició jacobina es manté activa i ha d'ésser reprimida; Per la vessant exterior, l'exèrcit també és el protagonista car les guerres continuen amb el Sacre Imperi Romanogermànic i el Regne d'Anglaterra. Entre 1796 i 1797, les victòries franceses sobre els austríacs finalitzen amb un tracta de pau i el paper destacat d'un jove general Napoleó Bonaparte. El 1797 el Directori organitza una política expansiva i annexionista. La resposta dels estats europeus és la formació de la Segona Coalició, formada a finals de 1798. L'any següent la guerra torna a Europa on els exercits francesos ocupen el Regne de Nàpols. La campanya contra Anglaterra obliga a enviar l'expedició a Egipte l'any 1798, també sota el comandament de Napoleó. L'exèrcit ja ocupa el primer pla.

En aquest ambient es duu a terme un revisionisme constitucional on, una altra vegada, la política és monopolitzada per les classes benestants, mentre els ciutadans sense rendes són ciutadans passius. Només el pagament d'una determinada contribució permet accedir a la política. Ha passat definitivament la fase dels moviments populars. La revolució inicia una era d'ordre i d'autoritarisme car la burgesia francesa comença a considerar l'estabilitat com el valor suprem de la societat política.

El cop d'Estat de Napoleó

La debilitat política del Directori i el manteniment de la guerra a Europa van fer que l'exèrcit adquirís més i més importància. Napoleó Bonaparte, un general victoriós, amb el suport d'una part de la burgesia va donar un cop d'Estat el 18 de Brumari (9 de novembre del 1799), va dissoldre el Directori, va concentrar tot el poder en les seves mans i es va erigir cònsol. La Revolució ha acabat:

Expulsats els Cinc-cents, dissolt el Directori, tota l'autoritat requeria sobre un Consolat provisional compost per tres persones: Sieyes, Roger-Ducos i Bonaparte. Això significa la fi de la República burgesa i el pas del poder a mans d'un dictador militar.

Tres setmanes més tard hom redactà i presentà a les Assemblees una nova Constitució cesarista, acompanyada d'una proclamació dels Cònsols, la qual corria el teló sobre deu anys d'història: «La Revolució s'ha establert sobre els principis que l'originaren: la Revolució ha acabat».

Herència de la Revolució

L'any 1789 un vell ordre polític i social s'havia enfonsat i malgrat el triomf sobre Napoleó de les tropes absolutistes, l'Antic Règim mai no va poder ser restablert del tot ja que les monarquies europees hagueren de fer concessions de tipus liberals; a més la Revolució Francesa serví de model i motor a les que havien d'arribar en el futur.

La Revolució francesa havia transformat la concepció política i ideològica del món contemporani.I va proporcionar el vocabulari i els programes dels partits polítics liberals, radicals i democràtics de la major part del món, els codis de lleis o els conceptes de liberalisme i de nacionalisme,però els conceptes de llibertat i drets de l'home que se'n deriven han estat usats per justificar mesures tiràniques.

Pel que fa a algunes conseqüències sobre la societat francesa foren exagerades. Per exemple, la noblesa no va ser destruïda. De les 30.000 persones executades durant el Terror només coneixem l'origen social d'unes 14.000, de les quals al voltant de mil són nobles. Per tant, podem calcular en dos mil els nobles executats i, aproximadament 16.000 els exiliats, d'un cens de 350.000. Les transferències de propietat foren importants, però només es van vendre les propietats dels emigrats, i es calcula que la quarta part de les finques subhastades foren novament adquirides per nobles.Altres conseqüències sí que foren profundes ja que amb la Revolució l'individu havia conquerit la seva independència. Tots els ciutadans eren iguals davant la llei, la justícia i els impostos. La llibertat individual, de consciència i d'expressió havia estat proclamada com a dret fonamental a defensar. La burgesia havia establert la llibertat de producció, de comerç i el dret de propietat, que amb l'abolició del sistema feudal havia permès el desenvolupament del capitalisme liberal.

La Revolució havia construït una república indivisible, sense els particularismes feudals. S'havia consagrat la separació entre l'Església i l'Estat, s'havia secularitzat l'ensenyament i s'havia reorganitzat l'administració estatal. Alhora, les constitucions havien assentat els principis de la sobirania nacional i de la divisió de poders.

La societat s'havia transformat profundament, el clergat havia perdut els seus privilegis, la noblesa havia desaparegut com a estament i la burgesia, en alliberar-se dels obstacles que suposaven l'aristocràcia i la monarquia absoluta, es va refermar i va prosperar. El seu ascens social ja no es podia aturar.

En darrer lloc, la Revolució havia provocat el despertar i el descobriment d'esperances noves en els pobles i les idees sembrades a Europa des del 1789 fins al 1815 van germinar al llarg de tot el segle XIX. Neix una nova Europa amb constitucions que limiten el poder dels sobirans, amb divisió de poders, eleccions, partits, publicitat en la vida política, diaris. L'herència d'aquests sis anys d'història de França es percep a tota la història contemporània d'Occident.

3. França Napoleònica

Bonaparte va instituir diverses i importants reformes, incloent la centralització de l'administració dels Departaments, l'educació superior, un nou codi tributari, un banc central, noves lleis i un sistema de carreteres i clavegueres.

El 1801 va negociar amb la Santa Seu un Concordat, buscant la reconciliació entre el poble catòlic i el seu règim.

Durant l'any 1804 es va dictar el Codi Civil Francès, també conegut com a Codi napoleònic, que consisteix en la redacció d'un cos únic que unificar les lleis civils franceses. El Codi va ser preparat per comitès d'experts legals sota la supervisió de Jean Jacques Régis de Cambacérès, qui es va ocupar com Segon Cònsol des de 1799 a 1804; Bonaparte, però, participava activament en les sessions del Consell d'Estat, on es revisaven les propostes de lleis. Aquest codi va influir de manera transcendental en el món jurídic, essent la pedra angular del procés de codificació.

Altres normes dictades durant la regència de Napoleó van ser el Codi Penal del 1810 i el Codi de Comerç del 1807. El 1808 fou promulgat el Codi d'Instrucció Criminal, establint regles i procediments judicials precisos en aquesta matèria. Si bé els estàndards moderns consideren que aquests procediments afavorien la part acusadora, quan van ser promulgats era intenció dels legisladors protegir les llibertats personals i solucionar els abusos que normalment passaven als tribunals europeus. Si bé és cert que Bonaparte era un regent autoritari, no és menys cert que la major part d'Europa era governada per monarquies absolutes. Bonaparte va intentar restablir la llei i l'ordre després dels excessos causats per la Revolució, al mateix temps que reformava l'administració de l'Estat.

Amb l'esperança de consolidar el seu lloc, Fouché li va suggerir a Bonaparte que la millor manera d'apaivagar les conspiracions seria transformar el consolat vitalici en un imperi hereditari, el qual, atès que tindria un hereu, trauria tota esperança de canviar el règim per assassinat. Bonaparte acull el suggeriment i en 28 de maig de 1804 es proclama l'imperi.

L'imperi napoleònic va assolir una extensió immensa :

Ara el mapa d'abans del Congrés de Viena :

6. Moviments Nacionalistes

La redistribució dels territoris d'Europa entre els vencedors de Napoleó, feta en el Congrés de Viena, va trepitjar els drets dels pobles en favor dels interessos dels grans imperis. D'aquesta manera, nombroses nacions no van constituir estats propis. Algunes es trobaven englobades en estats plurinacionals (com l'Imperi Austríac) i d'altres, al contrari, es trobaven fraccionades i repartides entre estats diferents (cas de Polònia o Itàlia). Aquesta situació va fer despertar els anhels nacionalistes.

El nacionalisme com a doctrina neix al segle XIX i té un doble origen: la concepció conservadora de nació com un fet inconscient entre el poble però que ve determinat per uns elements concrets (història, tradició, llengua, raça...) i la concepció progressista de nació com una aspiració voluntària d'un poble per a constituïr-se com a Estat.

El nacionalisme burgès del segle XIX va alimentar diversos moviments revolucionaris. Durant la primera meitat del segle, moviments d'afirmació i d'alliberament (Grècia, Bèlgica, Polònia...). Durant la segona meitat, els màxims exponents del nacionalisme europeu foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya.

La unificació d'Itàlia

La unificació italiana també denominada Risorgimento, i fins i tot com a reunificació italiana (considerant la pervivència històrica de la província d'Itàlia, creada per August a l'imperi romà), fou el procés que al llarg del segle XIX va portar a la unificació dels diferents estats en què estava repartida la península Itàlica, la major part vinculats a dinasties considerades «no italianes», com els Habsburg o els Borbó. Aquest moviment s'ha d'entendre en el context cultural del Romanticisme i l'aplicació de la ideologia nacionalista, que busca la identificació de nació i estat.

Hi ha diverses interpretacions sobre el procés,en qualsevol cas, finalment el procés el va conduir la casa de Savoia, que regnava al Piemont, i principalment el primer ministre, el comte de Cavour, en detriment de les intervencions «republicanes» de personatges notables com Mazzini o Garibaldi, al llarg de complicades vicissituds lligades a l'equilibri europeu (intervencions de França i Àustria), que van culminar amb la incorporació de l'últim reducte dels Estats Pontificis, el 1870. El nou Regne d'Itàlia va continuar reivindicant alguns territoris fronterers, especialment amb l'imperi Austrohongarès (Trieste i el Trentino.