Unitat 5. L'Imperialisme

1. Causes

Causes de l'imperialisme

Econòmiques

La crisi de 1873 ( econòmica i agrària ) va provocar el descens dels preus, i amb això el proteccionisme, és a dir, la protecció dels productes propis de cada país prohibint l'entrada d'articles estrangers o gravant-los amb impostos. Això va donar lloc a la necessitat de trobar nous mercats que no estiguessin controlats per cap país. D'altra banda, potències capitalistes europees com Anglaterra, els Països Baixos i França necessiten donar sortida al seu excedent de capital i ho fan invertint-lo en països d'altres continents establint préstecs, implantant ferrocarrils, instal·lant ports, etc. A més aquests països necessiten buscar matèries primeres per a les seves indústries ja que, comencen a esgotar-se o a escassejar a Europa. La Segona Revolució Industrial ( que comença sobre la segona meitat del segle XIX ), d'altra banda, necessita noves matèries primeres de les quals Europa no disposa o escassegen, com a plata, petroli, cautxú, or, coure, etc.

Com a breu resum podem citar:

Les colònies són nous mercats i compleixen les següents funcions econòmiques per a les potències industrials:

• Proporcionen matèries primeres molt barates (per exemple, la Indoxina Francesa proporcionava cautxú per a la indústria automobilística francesa).

• Tenen abundància de terres verges per ser explotades per emigrants europeus (per exemple, els Dominis Britànics a Austràlia o Canadà).

• La població indígena pot consumir molts productes europeus (per exemple, l'enorme població de l'Índia colonial forçada a consumir productes tèxtils britànics).

• Les colònies són llocs on els capitals invertits aconsegueixen un gran rendibilitat (per exemple, els britànics obtenen molts beneficis invertint capital a construir ferrocarrils xinesos).

Demogràfiques

A Europa, entre 1850 i 1914, es va produir un gran augment demogràfic, arribant fins i tot a duplicar-se la seva població, fruit del fort descens de la mortalitat i el manteniment a nivells molt alts de la natalitat, per la qual cosa en alguns països començaven a escassejar els recursos, generant un flux migratori important. Gran part de la població, uns 40 milions d'europeus, no tenia cap altra sortida que marxar-se a les colònies del seu respectiu país ja que no comptaven amb treball, ni amb aliments suficients per proveir-se tots i van canviar la seva residència a la recerca de riqueses i millors condicions de vida. Va generar la possibilitat de comptar amb territoris colonials on establir aquesta població va contribuir a desenvolupar les polítiques d'expansió imperialista, és a dir, a conquerir territoris on poder portar aquest excedent de població. Per tant, el factor demogràfic va ser un motiu més perquè els governs de les potències europees iniciaren les polítiques imperialistes que van dur a terme.

Darwinisme social

Adoptat pels imperialistes, sobretot a Anglaterra, per excusar les seves actuacions. Després de conèixer les recents teories de Darwin sobre l'evolució de les espècies per selecció natural, sostenien que, igual com les diferents espècies o races, les societats més avançades tenien dret a imposar-se i a continuar creixent encara que fos a costa de les més inferiors o retardades.

Causes ideològiques

Les causes ideològiques es centren en la defensa de la superioritat de la raça blanca que imperava llavors. Aquesta concepció racista donava peu a molts projectes per part dels països més avançats, que creien que havien d'anar a ajudar als països pobres perquè aquests pugessin al carro del desenvolupament. Els motius que donaven aquests països més rics, eren, com hem dit, que ells eren superiors i, per aquest motiu, havien de difondre la cultura, la religió i la civilització europees i nord-americanes per la resta del món, ja que aquestes eren "les correctes". A més, els europeus consideraven que l'home blanc tenia "la responsabilitat" de civilitzar els pobles inferiors mitjançant la instrucció i l'educació. En aquesta tasca va destacar l'activitat missionera de l'església cristiana.

Científiques

Existia un fort interès per descobrir i analitzar noves espècies d'animals i plantes, conèixer nous territoris i realitzar investigacions de tot tipus. Això fa que molts científics desitgin progressar, llançant-se a l'aventura aconseguint a canvi grans avenços en camps com la biologia i la botànica.

Tècnic-polítiques

Alguns polítics volen fer oblidar ràpidament les seves derrotes aconseguint nous territoris. La navegació també va ser un factor important ja que els vaixells de vapor, ara capaços d'arribar molt més lluny, necessiten disposar de punts costaners per tot el món per poder reposar les existències de carbó, pel que quan l'establiment d'aquests va passar a les mans de l'estat, en lloc de limitar-se a l'esmentat punt, aquest va intentar controlar cada vegada més territori. Allà on es tingui un predomini polític es tindrà el predomini dels productes, un predomini econòmic.

Conquerir colònies pot ser una manifestació de prestigi polític i demostració de força. A vegades, els conflictes polítics entre les potències no es produeixen a Europa, sinó a l'Àfrica o Àsia (per exemple, Alemanya i França es juguen el seu prestigi polític al lluitar pel control del Marroc el 1906). Per tant, les causes polítiques són el poder polític a escala internacional esmentat, i també el poder militar, és a dir, la utilització de les colònies com un factor estratègic.

Militars i geoestratègiques

El període entre 1871 i 1914 va ser de pau entre les principals potències europees, la denominada Bella Època (Belle Époque) . La disponibilitat d'un creixent potencial demogràfic per a l'allistament es pot emprar en territoris extraeuropeus, seguint o precedint l'expansió colonial econòmica de les empreses i l'emigració.

Les raons geoestratègiques eren resultat de la competència pel domini de rutes navals (escales necessàries per al repostatge dels vaixells) i d'espais continentals clau, com la denominada àrea pivot de l'Àsia Central o l'imperi continu a Àfrica (la continuïtat territorial entre les bases navals en mars oposats).

2. Els grans imperis Colonials

Conquesta i organització dels imperis colonials

• • • Exploració i conquesta:

    • Durant el procés colonialista del darrer terç del segle XIX, l’adquisició d’un territori, la seva confirmació com a colònia i la seva inclusió en el sistema imperial metropolità es realitzava normalment en tres fases successives.

    • En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners els que prenien la iniciativa de les exploracions. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).

    • Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. La signatura de tractats amb els indígenes era una farsa que equivalia a imposar l’ocupació dels territoris. A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus o ètnies dels països ocupats i els europeus reclutaven moltes de les seves tropes entre els indígenes. Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (telègraf, ferrocarril, etc.).

    • La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Així, un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Ara bé, no totes les colònies serien administrades o governades de la mateixa manera. Generalment, seria el model organitzatiu de l’imperi britànic el que s’implantaria als territoris colonitzats, seguint diferents aplicacions. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.

    • Models d’administració colonial:

    • Els països colonitzadors van fer servir diferents estructures de dominació colonial: les colònies d’explotació, els protectorats, les colònies de poblament, les concessions i els mandats.

    • Les colònies d’explotació no tenien govern propi i estaven sotmeses a la sobirania de la potència colonitzadora, és a dir, depenien directament de l’administració metropolitana que hi exercia una política d’ocupació. L’autoritat era en mans d’un governador que actuava ajudat per una munió de funcionaris britànics que van erigir-se en una elit dirigent. Un exemple d’aquest model el trobem en el Congo Belga.

    • Els protectorats, en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena encarregat de la política interior i que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa, explotació econòmica i representació exterior. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

    • Les colònies de poblament o dominis, que implicaven l’establiment a la colònia d’abundant població europea de forma permanent (Canadà, Austràlia, etc.) i que exercien l’autogovern. D’aquesta manera, s’originaven nuclis socials de tipus occidental que s’imposaven a la població indígena. Els models d’aquest model de colonització serien els Dominis Britànics de la Commonwealth, que aviat gaudirien d’un govern i un sistema parlamentari propis. Aquest govern tindria, però, limitades les seves prerrogatives exteriors i estava sotmès a la figura del governador (nomenat pel govern britànic) que era el representant de la metròpoli a la colònia. Així, el Canadà va assolir l’autogovern el 1867, Nova Zelanda el 1854, Sud-àfrica el 1872 i Austràlia el 1890.

    • Les concessions eren territoris que pertanyien a un país independent, però del qual les potències colonitzadores n’aconseguien la cessió temporal per controlar-ne l’economia. Posteriorment apareixerien elsmandats, fórmula nascuda desprès de la Primera Guerra Mundial, i que va aplicar-se per administrar els territoris dependents de les potències de l’Europa central perdedores de la guerra. Segons aquesta nova fórmula, una potència colonial (bàsicament, Gran Bretanya o França) exerciria la tutela sobre un determinat territori en representació de la Societat de Nacions.

Línia d'esdeveniments cronològics

Conferència de Berlín

Conferència política reunida a Berlín del 15 de novembre de 1884 al 26 de febrer de 1885, promoguda per França i Alemanya per defensar els seus interessos comercials i colonials contra l'amenaça de la influència anglo-portuguesa sobre la zona del baix Congo. La conferència deliberà la creació de l'estat independent del Congo, sota la sobirania del rei Leopold II de Bèlgica, acordà la llibertat de navegació pels rius Níger i Congo i proclamà la neutralitat del territori congolès. Els membres s'obligaren a notificar les annexions i els tractats de protectorat. Jurídicament, consolidà la teoria de les zones d'influència, i foren creades les bases per a l'expansió imperialista i el posterior repartiment de l'Àfrica entre les potències colonials.

3. Conseqüencies