Unitat 4. El segle XIX a Catalunya i Espanya

1. La Revolució liberal i la guerra del francès

ANTECEDENTS

Espanya i França mantenien bones relacions, al punt que havien segellat una aliança, contra Anglaterra (Tractat de Sant Ildefons) el 18 d'agost de l'any 1796. Però l'ambició i els interessos econòmics, van poder més que una amistat, que els havia mantingut junts, fins i tot en la derrota, quan tots dos van sucumbir davant el gegant anglès a Trafalgar.

Napoleó, mogut pel seu desig imperialista, considerava una necessitat per als seus plans l'annexió d'Espanya, sense la qual no aconseguiria el complet domini de la Mediterrània. Més a més, també aconseguiria proveir del cotó i la llana que necessitaven els fabricants francesos de draps.

Per impedir l'entrada de Napoleó a Espanya, el ministre d'aquest últim país, Godoy, va oferir un tracte a l'emperador consistent en la invasió i posterior repartiment de Portugal, antic aliat d'Anglaterra. Com a resultat de l'acord va ser signat a l'octubre de 1807, el Tractat de Fontainebleu.

Espanya no travessava el seu millor moment, ja que els conflictes pel poder entre Carles IV, i el seu fill Fernando, havien debilitat la monarquia. Al març de 1808, s'havia produït el motí d'Aranjuez, pel qual havia assumit al tron ​​Ferran VII.

Napoleó va veure propicia l'oportunitat per concretar el seu propòsit. Amb el propòsit d'intervenir entre pare i fill per la successió al tron, reunint a tots dos a Baiona.

La farsa de Baiona

En Baiona, Fernando va ser convençut de tornar el tron ​​al seu pare, i aquest de lliurar el comandament a l'emperador francès. El rei de Nàpols, i germà de Napoleó, Josep Bonaparte, va assumir com Josep I, l'autoritat en territori espanyol.

EL GOVERN FRANCÈS A ESPANYA

No obstant això el 2 de maig de 1808, el poble espanyol, va iniciar la resistència, aixecant-se en armes contra França. El desencadenant de l'esclat popular va ser la retirada del Palau, dels fills del rei Carles IV, la reina d'Etrúria i l'infant Ferran de Paula, amb destinació a Baiona. Aquest fet va fer prendre consciència cívica a la població i va ser el germen del naixement de la lluita guerrillera.

El 15 de juny de 1808, una cort de notables, va donar aprovació al canvi de govern, sancionant una constitució, que declarava legítim el comandament de Josep I, tot i que a Madrid una Junta segueix governant en nom del deposat rei Ferran VII.

La fàcil campanya a Espanya, que havia imaginat Napoleó, aviat es va transformar en una empresa aclaparadora. En Bailén, per exemple, van patir una gran derrota, que els va impedir ingressar a Andalusia, i va demostrar que l'exèrcit imperial tenia debilitats i podia presentar-batalla.

Preocupat pels esdeveniments, el mateix Napoleó va resoldre posar-se al capdavant de la lluita, reclutant 300.000 homes d'armes, especialment entrenats.

Va establir la seva caserna general a Vitòria, i el 5 de desembre va aconseguir entrar a Madrid.

Els anglesos van acudir en defensa d'Espanya i Portugal, penetrant per aquest últim país un exèrcit al comandament de John Moore.

Però Napoleó no va comptar amb la força popular, organitzada de manera espontània, en forma de guerrilles, per líders ocasionals, que moguts per l'esperit patriòtic van prendre les armes realitzant una ferotge resistència. Es van destacar entre els caps guerrillers, Juan Martín "El Empecinado", Espoz i Mina, Julián Sánchez "El Charro" i Jerónimo Merino Cob, sacerdot, anomenat "El capellà Merino". En contra d'aquest corrent hi havia un grup reduït que donava suport a la ocupació francesa i que per això van rebre el qualificatiu de "afrancesats", format en la seva majoria per membres de la noblesa.

En 1812, els francesos van haver iniciar la campanya a Rússia, per la qual cosa van retirar part de les seves forces de la Península. Artthur Wellesley, al capdavant de l'exèrcit anglès va aprofitar aquesta situació per prendre Ciutat Rodrigo i Badajoz. El juny de 1812, els francesos van ser derrotats a Salamanca i un mes més tard, a Arapiles. El juny de 1813, els francesos van haver de retirar cap als Pirineus, després de patir les derrotes de Vitòria, el 21 de juny, ia l'agost, la de Sant Marcial.

Pel Tractat de Valençay, signat l'11 de desembre de 1813, a la ciutat francesa d'aquest nom, on estava allotjat Ferran VII, aquest va recuperar el tron ​​espanyol.

CONSEQÜÈNCIES

La guerra va provocar una gran crisi econòmica, amb la paralització de la producció agrícola i la indústria espanyoles.

Va provocar la consciència de debilitat de l'imperi napoleònic que va endevinar la fi dels seus dies.

Va donar l'ocasió a les colònies espanyoles a Amèrica a iniciar els seus propis processos independentistes, en desconèixer l'autoritat de la Metròpoli, a través d'un rei captiu, Ferran VII. El virrei, màxima autoritat colonial, ja no tenia superior jeràrquic a qui obeir les seves ordres, per tant, els americans quedaven fora del domini de la seva metròpoli i amb poder de decidir el seu propi destí i triar les seves autoritats.

A Espanya reasumió Ferran VII, de la dinastia dels Borbó, originant conteses entre conservadors i liberals.

Amb la reassumpció de Ferran VII, s'iniciaria una lluita contra la independència americana, que costaria milers de vides.

a. Les Corts de Cadis

Durant la Guerra del Francès (1808-1814) les revoltes populars desemboquen en la creació de Juntes Locals i Regionals de Defensa. Aquestes juntes tenen com a objectiu defensar-se de la invasió francesa i omplir el buit de poder (ja que no reconeixien la figura de Josep I). Eren compostes per militars, representants de l'alt clergat, funcionaris i professors, tots ells conservadors. Al setembre atorgaren la suprema direcció a la Junta Suprema Central.

Durant la profunda crisi creada per la guerra, la Junta Suprema Central, que es va crear després de la derrota francesa en la Batalla de Bailén, va ordenar mitjançant decret del22 de maig de 1809 la celebració de Corts Extraordinàries i Constituents, trencant amb el protocol tradicional doncs només el rei tenia la potestat de convocar-les i presidir-les. Les Corts, previstes per 1810, per l'avanç napoleònic, van haver de reunir-se primer a San Fernando, llavors Isla de León, i després a Cadis, que llavors estaven assetjades per les forces franceses.

Així, el 24 de setembre de 1810 es va celebrar la primera sessió de les Corts Extraordinàries i Constituents a la ciutat de San Fernando. Va ser en aquesta localitat on es van promulgar els decrets relatius a la Sobirania Nacional, la divisió de poders, la igualtat i la legalitat o la llibertat d'impremta. Tot això asseuria les bases de l'Estat Democràtic i de Dret, així com la fi de l'antic Règim i l'inici d'un nou temps per als súbdits peninsulars i hispanoamericans. Aquests decrets van servir com a model i base de nombroses Constitucions europees posteriors.

Van participar en les reunions representants de les províncies espanyoles i també dels territoris americans i de Filipines. Existien tres grans tendències entre els delegats: els absolutistes, que defensaven el retorn de la monarquia i del regnat absolut de la Casa de Borbó, els jovellanistes, il·lustrats i defensors de les reformes, però no del caràcter revolucionari d'aquestes, i els liberals, que defensaven l'adopció de reformes inspirades en els principis de la Revolució francesa.

La tasca de les Corts de Cadis va ser crear un cos legislatiu (lleis) de caràcter liberal sobre el qual crear un nou ordre social que acabés amb la societat estamental que havia caracteritzat a Espanya fins a aquest moment. El producte d'aquesta labor va ser la Constitució de 1812, dita «La Pepa» doncs es va promulgar la diada de Sant Josep. Aquesta constitució va ser el primer text constitucional aprovat a Espanya.

En les Corts de Cadis estaven representats els tres estaments. Els liberals, els conservadors i els burgesos que van substituir a alguns representants conservadors al no poder accedir a Cadis per l'ocupació francesa.

Les Corts van crear un nou sistema polític basat en el principi de la sobirania nacional, amb la monarquia com a forma de govern, però amb divisió de poders. Tant el Rei com les Corts posseïen la facultat per crear lleis de forma conjunta. A més, es reconeixien drets com la llibertat d'impremta, la igualtat jurídica, la inviolabilitat del domicili, etc.

No obstant això, aquests avançaments van ser suspesos pel Decret de València de 4 de maig de 1814 del rei Ferran VII, que va declarar nul·la la Constitució de 1812 i totes les decisions de les Corts de Cadis.

2. Entre l'absolutisme i el liberalisme

Ferran VII tornà a Espanya el 22 de març de 1814.Un grup de diputats absolutistes li van presentar el Manifest dels Perses, en què li aconsellaven la restitució del sistema absolutista i la derogació de la Constitució elaborada a les Corts de Càdis el 1812.

Als primers anys del seu govern es va produir una neteja de simpatitzants francesos i de liberals. El pronunciamient liberal de l'exèrcit, dirigit per Rafael Riego a Las Cabezas de San Juan, obligà al monarca a jurar la Constitució, i a posar en funcionament el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823) on es va continuar l'obra reformista iniciada el 1810: abolició dels privilegis de classe, senyorius, i de la Inquisició, es va preparar el Codi Penal i va retornar a la vigència la Constitució de 1812.

El Trienni Liberal (1820-1823) va ésser un període liberal del regnat de Ferran VII, que es va iniciar amb el pronunciament de Riego l'1 de gener de (1820) a Las Cabezas de San Juan, que havia rebut l'encàrrec de dirigir una expedició contra els insurgents en les colònies d'Amèrica i que es va negar a fer, revoltant-se contra el sistema absolutista del Rei Ferran VII.

Després d'un reduït èxit inicial, Riego va proclamar immediatament la restauració de la Constitució de Cadis (1812, La Pepa) i el restabliment de les autoritats constitucionals. El petit suport al cop militar va anar augmentant amb el temps i va perllongar l'aixecament fins al 10 de març. En aquesta data es va publicar un manifest de Ferran VII acatant la Constitució de Cadis què, dos dies abans, el 8 de març, havia jurat a Madrid, i que establia la monarquia parlamentària, com a forma de govern al país.

Vida política del Trienni

No obstant això, el país es va veure immers en un llarg període d'inestabilitat política causada per la latent desafecció del monarca al règim constitucional i pels conflictes polítics segregats per la rivalitat entre liberals “dotzeanyistes” o “moderats”, partidaris del equilibri de poders entre Corts i rei previst a la Constitució de 1812, i “vintens” o “exaltats”, partidaris de redactar una nova constitució (que seria de 1820) que deixés clara la submissió de l'executiu al legislatiu, i del rei a la sobirania nacional, a més de propugnar una obertura més gran de les llibertats i reformes socials (alguns d'ells, minoritaris, eren declaradament republicans)

Els governs inicials van ser formats pels moderats. Després de les segones eleccions, que van tenir lloc al març de 1822, les noves Corts, presidides per Riego, estaven clarament dominades pels exaltats.

Final del Trienni

Al 1823, la Santa Aliança ( formada per Prússia, Àustria i Rússia) decideix al Congrés de Verona (22 d'octubre de 1822) acudir en ajuda del monarca. Fruit d'aquesta ajuda és l'enviament dels «Cent Mil Fills de Sant Lluís»el mes d'abril de 1823. Després de travessar els Pirineus, els cent mil es van passejar per Espanya i van acabar amb l'aventura liberal, van determinar probablement el futur de tota la història d'Espanya i van sembrar les bases per a l'etapa més negra del regnat de Ferran VII, l'anomenada Dècada Ominosa (1823–1833) on el monarca va restaurar l'absolutisme més repressiu que va asfixiar tota aspiració liberal de l'Espanya del XIX.Gairebé tota la intel•lectualitat del país va haver d'exiliar-se —els anomenats «emigrats»— a Londres principalment. Els que es van quedar van haver de sofrir un procés de depuració o van ser ajusticiats o marginats.

La dècada ominosa és el període que comprèn des de la fi del trienni liberal (1823) fins la mort de Ferran VII el 1833. Aquesta denominació es deu a que fou una època de decadència i ineficàcia governamental.

Després d'una sèrie de pronunciaments fallits, els liberals decideixen canviar d'estratègia i s'acosten a la corona donant suport a la reina i filla de Ferran VII (Isabel II), pretendent a la corona, i en contra del germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre, l'altre candidat al tron.

El període s'acaba un cop mort el rei Ferran VII, obrint-se un conflicte per la possessió de la corona que donà pas a la Primera Guerra Carlina.

3. Independència de les colònies Americanes

1. La Independència de les colònies americanes (1808-1826)

En les dècades inicials del segle XIX es va produir la independència de la majoria de les colònies americanes. Aquest procés va coincidir amb el regnat de Ferran VII i va contribuir a accelerar els problemes econòmics i el desprestigi polític de la monarquia absoluta.

2. Les Causes De La Independència.

El malestar latent en les colònies americanes des de feia dècades va esclatar en forma de guerres d'Independència.

Diversos factors van contribuir a això. D'una banda, els temes polítics i de l'altra, els econòmics. Pel que fa als problemes polítics, podem destacar la difusió de les idees il·lustrades i els principis de llibertat i igualtat proclamats per la Revolució Francesa. De l'altra, l'èxit de la revolta de les colònies britàniques d'Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units. Tot això va generar un pensament nacionalista i independentista a l'Amèrica espanyola. Pel que fa als temes econòmics destacava el descontentament de la burgesia criolla ( persones nascudes al continent americà però d'origen europeu ) davant l'actitud dels espanyols, que es beneficiaven de la prosperitat econòmica i monopolitzaven els càrrecs polítics.

Els criolls veien Espanya com un fre per a l'economia americana, ja que obstaculitzava el comerç i imposava fortes càrregues fiscals ( impostos ). A més, els marginava de la vida política i administrativa de les colònies i els donava un tracte discriminatori, si bé molts d'ells gaudien d'un considerable poder econòmic.

3. La Fi de l'Imperi Americà.

L'esclat de la Guerra del Francès va suscitar la formació de juntes també a les colònies americanes. Van néixer com un moviment de resposta a la invasió estrangera de la Península, però aviat es van convertir en organismes de poder propi que pretenien actuar al marge d'Espanya.

Els membres de les juntes eren criolls que van substituir les autoritats espanyoles i es van negar a acceptar l'autoritat de la Junta Central Suprema ( esta era la que es va crear a Espanya ). Els focus més importants de secessió es van organitzar a Veneçuela amb Simón Bolívar i al virregnat de la Plata José de Sant Martín.

4. S'estén la insurrecció.

Amb la restauració de l'absolutisme, les tropes espanyoles van aconseguir restablir el domini colonial en la major part de les colònies. No obstant això, la insurrecció es va generalitzar de nou a partir de 1816:

El General Sant Martín va dirigir una expedició que travessant els Andes va derrotar als espanyols aconseguint la independència de Xile.

Al Nord, Simón Bolívar, va derrotar als espanyols i va fundar Gran Colòmbia. Que més tard es dividiria a Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà.

Antonio José Sucre va derrotar als espanyols en Ayacucho i emancipar Perú i Bolívia.

La rebel·lió protagonitzada per Iturbe, a Mèxic, va aconseguir la independència que va ser seguida de la de tota Amèrica Central.

5. Problemes de les noves repúbliques.

Les noves repúbliques americanes van néixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals van impedir la creació d'una Amèrica unida, i aquesta es va fragmentar en múltiples repúbliques. A més, es va consolidar el poder dels caps militars i la constant intromissió de l'exèrcit en la vida política.

D'altra banda, es van oblidar les necessitats de la població indígena, de les dones, negra i de les classes populars. Per això, la societat postcolonial nasquè amb grans desigualtats econòmiques, el que va donar lloc a conflictes i tensions socials.

La gent del poble únicament va vore que hi havia un canvi en qui ostentava el poder : passaren de dependre d'Espanya a dependre de l'alta burgesia del continent americà que va construir un nou sistema que reforçaria estes diferències de classe.

4. La Revolució liberal

La qüestió dinàstica :

Llei Sàlica vigent des 1713, transmissió únicament per línia d'home.

Ferran VII no té fills homes, la corona seria heretada per l'infant D. Carles, el seu germà.Per això en 1830 es proclamà la Pragmàtica Sanció que derogava la Llei Sàlica.

A finals de 1830, neix la Infanta Isabel Luisa (Isabel II).

1832, malaltia de Ferran VII: Carles es nega a ser regent de la seva neboda i pretén reclamar els seus drets. S'aconsella al rei la derogació de la Pragmàtica. Carlos tornaria a ser l'hereu.

Al 1833 mor Ferran VII i comença una guerra civil entre isabelins i carlins.També es debatia entre un sistema més liberal o un absolutista.Isabel defensava un sistema més liberal i Carles volia retornar a l'absolutisme.

La guerra comença però mentre la regència serà donada a la mare d'Isabel, Maria Cristina,ja que Isabel només té 3 anys, que començarà a governar.

Primera guerra carlina

Exèrcits

Exèrcit Carlista: tres exèrcits i una àmplia xarxa de guerrilles distribuïdes per tota la península.Diversos focus importants :

• País Basc (Zumalacárregui)

• El Maestrat, guerrilla fins a 1837 i a partir d'aquesta data la guerrilla es converteix en exèrcit regular (General Ramon Cabrera)

• Catalunya (a partir de 1838)

Potències favorables al carlisme: Rússia, Àustria, Prússia (Santa Aliança), Holanda, Sardenya, Nàpols, que col · laboren amb D. Carles amb subsidis econòmics ja que eren potències que defensaven l'absolutisme.

Exèrcit cristino: format per les forces de l'Estat, i una milícia política de caràcter liberal.

Donen suport al govern d'Isabel II: Anglaterra, França i Portugal (Tractat de la Quàdruple Aliança, 1834)

Fases :

• Alçament. En 1833, a la mort del rei, es revolta la Junta de Madrid.

• Fase Basca (1833-1835). Zumalacárregui organitza l'exèrcit carlista i obté notables victòries. Mor el 1835.

• Època de les expedicions (1835-1838), intents d'estendre la contesa a la resta de la Península.

• Conveni de Bergara (Agost 1839); dissensions internes tant en els exèrcits carlista com en l'exèrcit cristino condueixen a l'Abraçada o Conveni de Bergara signat per Maroto (carlista) i Espartero (liberal). Esreconeixen els furs bascos i els graus als oficials carlistes que deposessin armes.

• Fi de la guerra. Pacificació del País Basc i Navarra, resistència de Cabrera a Catalunya.

• Juliol 1840, fi de la guerra i victòria d'Isabel.

Les reformes progressistes

Els liberals es dividien en dos sectors: moderats, partidaris de reformes limitades, i progressistes, que volien reformes de gran abast.

L’any 1835, Maria Cristina va donar el govern als progressistes, que van implantar una monarquia constitucional:

• • Van suprimir els privilegis senyorials.

  • Van vendre les propietats de l’Església i dels ajuntaments (desamortització de Mendizàbal).

  • Van desenvolupar el lliure exercici de la indústria i el comerç (lliurecanvisme) mitjançant la supressió de les duanes interiors i del gremis.

  • Van elaborar la Constitució del 1837 que reconeixia la sobirania nacional i els drets individuals i reduïa les funcions del rei.

    • La regència d’Espartero ( 1840 - 1843 )

Maria Cristina i els moderats van aturar les reformes. Els progressistes la forçaren a dimitir i donaren la regència al general Espartero.

El seu autoritarisme i la seva política lliurecanvista, que perjudicava la indústria espanyola, van provocar la seva dimissió el 1843. Les Corts van proclamar reina Isabel II avançant la seua majoria d'edat.

5. El període Isabelí

DÈCADA MODERADA ( 1843 - 1854 )

La dècada moderada és el nom amb el qual es coneix al període de la Història d'Espanya transcorregut entre maig de 1844 i juliol de 1854. Caracteritzat pel govern del Partit Moderat.( recordeu que Isabel II va ser nomenada Reina )

Quan Narváez i els moderats van prendre el poder ( 1843 ) després d'un pronunciament moderat que va fer fora el govern del liberal Espartero, en pocs mesos van anar desplaçant als progressistes. La Constitució que estava vigent era la progressista de 1837, i aviat es van aplicar a redactar una altra amb els principis moderats.Esta va ser la Constitució de 1845.

Els objectius primordials dels moderats eren conjugar l'ordre juntament amb certes llibertats, però primant l'ordre per poder assentar l'estat liberal i aconseguir la transformació i creixement del país. L'obra dels moderats va ser de la major importància, ja que el seu govern va predominar durant gairebé tot el regnat d'Isabel II, i va establir les bases de l'Estat liberal.

Quan Narváez va arribar a la Presidència de Govern al maig de 1844, va iniciar una sèrie de reformes per enfortir la Corona, aconseguir una administració centralista i aconseguir un Estat en ordre, ja que la preocupació dels moderats era combinar l'ordre i la llibertat. En aquest sentit es van a eliminar les disposicions que havien donat els progressistes i que podien provocar alteracions de l'ordre o suports a possibles revolucions, com ara la llibertat d'expressió, l'elecció popular de les autoritats dels ajuntaments, o la Milícia Nacional.

Buscant l'ordre públic, després de dissoldre la Milícia Nacional pròpia dels progressistes, a l'octubre de 1844, van crear la Guàrdia Civil, un cos de seguretat que durarà fins a l'actualitat malgrat els diferents règims polítics que hi ha hagut a Espanya.

Es va limitar molt la llibertat d'expressió i impremta, sent controlada per part del Govern. Es va signar un concordat amb la Santa Seu i l'elaboració d'un Codi penal.

Una altra reforma important va ser la reforma de l'administració de l'Estat. A la recerca de l'ordre social, els moderats van organitzar l'Estat en províncies, ja dissenyades per Javier de Burgos en 1833, i cada província en municipis. Els càrrecs de poder provincial serien els Governadors civils, nomenats pel Govern, i aquests nomenarien al seu torn als càrrecs municipals dels ajuntaments, amb el qual es va establir un monopoli de poder moderat en totes les escales, i es va garantir el control de totes les institucions.

També es va posar ordre l'educació a través de la Llei Moyano en la qual s'organitzen plans d'estudis i es regulen els accessos al professorat.

En 1854 va triomfar un pronunciament militar a Vicàlvaro liderat pel general O'Donnell i va llevar el poder als moderats.

Bienni Progressista ( 1854 - 1856 )

Bienni Progressista és el període del Regnat d'Isabel II d'Espanya transcorregut entre juliol de 1854 i juliol de 1856, durant el qual el Partit Progressista pretenia reformar el sistema polític del regnat d'Isabel II, dominat pel Partit Moderat des de 1844, aprofundint en les característiques pròpies del règim liberal. Al 1854 es va anomenar Espartero com a primer ministre, i aquest va formar el govern en coalició amb Leopoldo O'Donnell. Van realizar una nova constitució que no va ser promulgada: La Constitució del 56. Era una constitució molt democràtica:

• Sufragi censatari molt ampli

• Dret a vot queda eliminat

• El govern emana del parlament, no del rei

• Jurats populars, milícia nacional

La constitució va ser acompanyada d'alguns decrets:

• Llibertat d'associació

• Reinici de la desamortització i venda de les terres comunals.

La desamortització de Madoz va permetre al govern progressista espanyol obtenir una garantia per a poder aconseguir un prestec de la banca estrangera (la hisenda estatal estava en dèficit crònic)

Llei de Ferrocarrils: Espanya necessita el ferrocarril, i com que no hi ha capital nacional disposat a invertir, l'estat ha de patrocinar la construcció: entrega el negoci als inversors estrangers.Fent això, Espanya va perdre l'oportunitat d'engegar una industria siderúrgica. Al Juliol del 1856 a Barcelona i a les ciutats industrials del Vallès s'inicia una vaga general. Els industrials s'espanten i exigeixen al govern un augment de la repressió. El govern de Madrid es trenca, O'Donnel abandona Espartero, fa un pronunciament i exigeix a la reina que retorni el poder a Narváez ( moderat ).

La caiguda del règim

La tornada dels moderats al poder (1856-1858)

L'agitació social creixent va provocar la ruptura entre Espartero i O'Donnell. Nomenat el líder de la Unió Liberal ( partit de O'Donnell que es trobava entre els moderats i els liberals ) president del govern al juliol de 1856 es va iniciar un procés de revisió de la tasca del bienni que finalment va portar la volta de Narváez i els moderats al poder l'octubre de 1856. Es tornava així al règim moderat de la Constitució de 1845.

La Unió Liberal d'O'Donnell (1858-1863)

Després d'un període de dos anys amb Narváez i els moderats (1856-1858), O'Donnell i la Unió Liberal van tornar al poder el 1858. Aquesta època va estar marcada per l'eufòria econòmica ("boom" dels ferrocarrils) i per l'intervencionisme exterior: guerra del Marroc (1859-1860), intent fallit de recuperar Santo Domingo, expedició a Mèxic, guerra contra Perú i Xile ... Aquesta àmplia activitat bèl · lica a penes va donar cap resultat pràctic per al país.

La tornada dels moderats (1863-1868)

El retorn de Narváez al poder el 1863 marca l'inici del període terminal del partit moderat. La inestabilitat política i la deriva autoritària dels governs van caracteritzar una etapa en què la bonança econòmica va arribar a la seva fi després de la crisi econòmica de 1864.Esta crisi va estar condicionada entre d'altres per la bancarrota continua del país al llarg d'estos anys, per la guerra de secessió Americana ( que va provocar la reducció d'importancions ) i la crisi de la fil.loxera a l'agricultura.

Els intents d'insurrecció com el motí de Sant Gil a Madrid el 1866 van ser durament reprimits. El creixent autoritarisme de l'ancià Narváez va portar a la formació del Pacte d'Ostende: unionistes, progressistes i republicans es van aliar per enderrocar a Isabel II i el règim moderat.

6. El Sexenni democràtic

Sexenni Democràtic