Embedded Files
El temps, que torna savis els àngels i les pedres
—perquè ell ens és manyac, no ens roba aquells enginys
guanyats tan lentament—, em va afuant la talla,
el gest d'àliga, i l'ull. Va perfilant l'esfinx.
M'ha pres també el peu dret, m'ha rovellat les ales
i ha fet massa prudent aquesta roca amb seny.
Sóc un àngel fermat, riota dels volàtils
que em van passant a frec amb un gest de desdeny.
Ben palplantat i a gust, no envejo els altres àngels,
guaitant en solitud oblido tot afany.
Un horitzó vol feina, i a mi encara em corprenen
les galtes d'alguns núvols, l'udol petit d'un plany.
A mig camí del cel, és fàcil d'envolar-se:
del cos, tot fred, tot nafra, ben aviat t'esmunys.
Nedant ànima endins, un vell color retrobes,
com un anís begut: el blau morat dels llunys.
(Publicat dins el Programa de l'Acte Acadèmic d'inauguració del curs 1998-99 de la Universitat de Girona)
Àngel de Les Àligues. Fotografia de Jordi S. Carrera.
Google Sites
Report abuse