Poemes
Poemes de l’hort i de natura - Joan Maragall (1860-1911)
LES ROSES FRANQUES (1903)
He vist unes roses ~ d'un vermell pujat,
d'un vermell negrós ~ d'un vermell morat.
Penjaven gronxant-se ~ del mur d'un jardí;
ningú les pot heure ~ no es poden colir;
són les roses lliures ~ de la servitud,
són les roses franques, ~ no paguen tribut.
Ni de baix s'abasten ~ ni de dalt estant:
el gipó o el gerro ~ no se'n gaudiran.
Brillâ al sol veuran-les ~ des de lluny la gent,
donaran la flaire ~ al bon grat del vent;
mes cap mà atrevida ~ les apomarà
ni alenada humana ~ les mustigarà.
No, com les flors altres, ~ són de qui les vol:
són lliures, són pures, ~ són del vent i el sol.
Passaran la vida ~ gronxant-se i rient
I abrusades se les emportarà el vent.
L'HORT
Entre mon hort i el teu
sols hi ha un mur de rosers rublerts de roses.
De què em deturareu,
guardianes tan dèbils com hermoses?
L'aimada ve amb pas lleu
portada per les ànsies amoroses:
prompte al pes de les nostres abraçades
sereu, roses, marcides i esfullades.
Mes, filles de l'Amor que tot ho anima,
no heu pas de teme'el nostre;
ella a mon rostre arrima
la seva cara que és germana vostra;
quan me diu que m'estima,
un ruixat de petons li cau al rostre.
I en ses galtes llavors acolorades
enceses reeixireu i més badades.
L'AUFÀBREGA (1897)
Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.
Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.
Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.
L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l'encantament.
Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada de Llevant!
I en el matí d'aures blanes
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.
LA FAGEDA D'EN JORDÀ
Saps on és la fageda d'En Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'En Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquest lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'En Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
LA GINESTA (1904)
Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu-se com fogueres
al sagrat de cada llar.
Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
són les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.
Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;
Una llum que llença flaire
des dels monts avall al mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.
En la flor de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.
HIMNE DE L'ARBRE FRUITER (1905)
Cantem plantant, plantem cantant,
que tot és vida.
Els bons plançons, amb uns bons cants,
fan més florida.
En terra l'hem clos.
Au! Fes-t'hi ben gros.
Arbre, cuita, cuita!
Els cants són les flors,
els fets són la fruita.
Donem-li el bon jorn,
dansem-li a l'entorn:
alça! Aire, aire!
El seu bon retorn
no pot trigar gaire.
Ai, quina verdor!
Ai, quina abundor!
Mira! mira! mira!
Tot ell és dolçor
i el vent hi sospira.
Com ell, bons germans,
creixem forts i sans.
Pluja, sol, davalla!
Els xics se fan grans.
Amunt, jovenalla!
Cantem plantant, plantem cantant,
que tot és vida.
Els bons plançons, amb uns bons cants,
fan més florida.
L'AMETLLER
A mig aire de la serra
veig un ametller florit:
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el mellor temps
prô en tens tota l'alegria.
L'ÀNIMA DE LES FLORS (1898)
Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant se val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta,~
elles deuen pensar;~
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà”.
LES MUNTANYES (1901)
A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.
Part de dins de la canal
he vist l'aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,
i m'entrava pit endins...
I amb els seus clars regalims
penetrava-m'hi ensems
una saviesa dolça.
Quan m'he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.
Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.
Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.
Jo l'ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.
Jo l'ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.
Jo l'ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l'horitzó.
I l'ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.
Jo de la timba l'ànima profunda
on la boira s'aixeca i es deixonda.
I l'ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.
FULLS DE DIETARI (El pas de l'any)
23 gener :
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
treient el cap per sobre els recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florit
tots sols entre les boirines.
6 febrer :
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.
15 febrer :
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
als ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.
LO JARDÍ DE LA MORT (1889)
La Mort té un galan jardí,
un jardí de flors molt belles,
de clavells de carmesí;
de roses sempre poncelles,
de blancs lliris d'argent fi,
de violetes novelles.
Los clavells se'ls han endut
d'unes boques no ben closes,
i les roses han caigut
d'unes galtes vergonyoses,
ulls virginals han sigut
les violetes blavoses,
i de lliris han fet cents
fronts puríssims innocents.
Les boques totes s'han clos,
les galtes s'han esblaimat,
i los blancs fronts s'han confós,
i los ulls s'han aclucat...
quantes nines han finat!
La Mort té un jardí de flors.
A DUES VIOLES MARCIDES
Vosaltres vos heu bressat
en lo pit d'una donzella;
després a mi heu arribat,
i al mirà-us lo cor me bat
perquè em feu pensar en ella.
Éreu fresques i flairoses;
ara seques i marcides:
tost en pols morireu foses,
no del viure penedides,
perquè haveu sigut ditxoses.
Mes jo moriré migrat
sens lo record d'un bon dia,
sens ma testa haver bressat
en lo pit que heu embaumat
de la verge que us tenia.
ENVIANT FLORS
Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d'aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.
Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l'hora de parlar de l'amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.
Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l'oloraràs.
Al sentir l'alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.
I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l'esguard, guspirejant d'enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.