Fragments de Vògits

El pa

Les paraules d’en Pere Basart ho deixen ben clar: no tenir blat volia dir fam, blat volia dir pa i pa volia dir menjar. Durant el xix i part del xx no es podia imaginar un àpat sense pa, el pa acompanyava tota mena de plats des de la sopa fins les postres.

La meva iaia pujava i pastava cada setmana, feia uns pans rodons. Feia pa per set, en menjàvem tota la família i el meu avi i la meva iaia. Perquè a tota hora, que si pa amb vi i sucre, que si un rovell d’ou amb pa —un rovell d’ou escampat per sobre el pa i una mica de sucre per sobre—. També matàvem el porc i la cansalada, tallada a trossos, amb pa amb tomàquet. [Montserrat Vila M.]

A les llars humils, els potatges fets en una olla de fang al foc a terra o als fogons de carbó, eren el plat més cuinat. L’aigua bullint sense pressa estovava i agermanava els sabors de tot el que anava a parar a l’olla, les verdures i hortalisses que hi havia i, fora dels dies assenyalats, un tros de sagí o de cansalada per donar-hi sabor en representació de la carn absent. La gallina, el moltó, la vedella o la pilota van sovintejar més a mesura que el progrés econòmic va permetre convertir el potatge en escudella i carn d’olla. També arribà l’arròs i els fideus a la sopa, prenent-li el lloc a l’omnipresent pa que, llescat prim, havia estat sempre l’acompanyant dels nostres brous. Perquè el pa admetia moltes més combinacions: amb oli i sal o sucre, amb figa o amb plàtan, amb llet, amb pebrot, amb ceba, amb alls tendres o secs, amb peix…

A can Cànoves [Rials de Pineda] compraven peix i el dissabte i el diumenge hi anava molta gent de Calella a berenar pa amb tomaca i peix. [Mercè Bagudanch]

Durant els mesos d’estiu el berenar, a les quatre de la tarda, havia estat un bon plat d’enciam, escarola, tomàquet, pebrot i ceba, acompanyat amb tant de vi com volguessin i torrades.

Quan una pedregada o una sequera comportaven una mala collita de blat, es procurava substituir-ne l’aportació de proteïnes amb altres cereals. S’havia fet pa de sègol i pa de mestall, d’una barreja de farines de blat amb ordi o sègol o, fins i tot, faves, i s’havia menjat molt de farro, un plat de farinetes de blat de moro picat i bullit amb aigua. Quan no hi havia res més el farro era l’esmorzar, el dinar i el sopar.

A més dels factors meteorològics, les guerres també eren causa de fam. Els carlins van reclutar molts homes de les masies i van deixar-les sense mà d’obra per a les feines de la terra. En aquestes circumstàncies s’havia arribat a fer pa de glans i dels pinyols del raïm.

A can Cànoves hi ha una sitja grossa que hi magaven el blat i altre tiberi en temps dels carlins. Tenia una tapa de pedra i no veien re. L’onclo Vador m’havia dit que en temps dels carlins:

“Collia nous allà, em vénen i em diuen:

–Què fas aquí?

–Cullo alguna nou.

–Vés, vés cap a cas teva. On són els teus germans grans?

Jo tenia set anys, i pensa que menjàvem pa de glans i pa de brisa. No teníem pa, els homes no podien sembrar perquè els carlins els feien córrer.”

El pa de brisa es feia amb la grana del raïm xafada. La brisa la feien secar i quan era seca la molraven. [Jaume Pla]

Espelmes

Mare de Déu les que havia fet, per nosaltres, per la casa, no en compràvem pas mai cap. Posàvem un turut [tros de canya tallat curt. Els boscaters també el feien servir com a salers] de canya, ficaves un fil per allà dintre, un fil gruixut, a baix amb el nus al turut, a dalt amb un bastó travesser per guanta’l ben tibat al centre. Fèiem fondre la cera amb un pot que feia un broc, omplies aquell turut i el posaves dret a fora que no es trabuqués i, quan era fred, tallàvem la canya per cada costat i ja sortia l’espelma. Cada vegada havies de fer turuts nous. Les espelmes que havíem arribat a fer, cera neta com un llum. Encara les sabria fer. [Miquel Ventura]

Esclaus del rellotge i de la productivitat

Treballàvem moltes hores, però un treball més rutinari. Ara, avui dius:

–Bueno, demà faré això, això i això.

Vale! I se t’espatlla el moticultor: ja t’han fotut el plan per terra! El tractor no et va bé: ja l’hem fotuda!

Llavores, màxim era que es rompés un guarniment del cavall: un filferro i lligat! I agafàvem la bicicleta, ens carregàvem el guarniment a coll i el portàvem a can Ribas perquè els hi cosís i els hi arreglés. Una eina es feia malbé, sí, es podia desmanegar. Mira, manegar-la i ja està.

Quan jo vaig venir aquí Borinons, baixàvem la llet amb el carro, a les set del dematí ja hi havia de ser. Quan les coses varen canviar, vam comprar una furgoneta: arribava a les vuit! Com ho entens? Quan anava amb el carro a les set ja era a Sant Pol, cagumdés, i quan anava amb la furgoneta ja eren les vuit!

I després, no en parlem ja, quan vam venir més cap aquí, que llavores ens gafem les coses com una obligació:

–Macagumdés, m’afanyaré, no faré migdiada!

Com si fos una obligació i, abans, això no hi era: quan se feia fosc, què? [Rafel Brossa]

Perfils del Montnegre. Joan Heras

Entre la serra de les Guilles de Calella i la de la Guàrdia de Pineda hi ha un seguit de petites valls anònimes i encisadores, raconets que no eren de pas per a la majoria de gent fins que l’autopista les va partir a trossos.

Al veïnat de Manola, a tocar del torrent de Canovelles, l’antic mas Roget es manté precàriament dempeus. Poc més amunt m’espera un pagès que ha treballat aquests camps tota la vida. Sota dos arbres frondosos, assegut davant d’una sòlida taula de pedra que tant serveix per coses de la feina com per celebrar-hi àpats familiars, hi ha en Joan Heras. A primera hora de la tarda l’ombra fresca és d’agrair i avui l’acompanya una marinada força enèrgica que fa trontollar la gravadora.

Tinc els camps davant, el mar al fons i la barraca darrere, feta amb murs de pedra i tan gran com una masia. A la dreta, una torre estreta havia allotjat un molí de vent per alçar l’aigua des del pou i la mina cap al gran safareig, que és a l’altre costat, amb l’aigua verdosa puntejada per carpins vermells que hi porten una vida plàcida. En Joan voldria tirar alguna cosa a l’aigua perquè fos més nítida i perquè les algues no li embussessin els filtres de les mànegues de regar, però li sap greu que també es poguessin morir els peixos.

El pagès del mas Roget em fa pensar en un altre pagès pinedenc, mort ja fa unes quantes dècades, que tenia la vinya en una altre d’aquestes entranyables valls, Valldemaniu. Li deien en Pep del Sant Pare, venerava la natura, duia sempre una flor de ginesta a sobre i els cabells llargs abans que els Beatles ho posessin de moda, i feia poesies. Dic feia poesies, perquè en Pep del Sant Pare no sabia llegir ni escriure, ell les feia i la seva dona les transcrivia. En Joan Vila, pagès a Valldemaniu i avi matern dels meus fills, mentre treballava al seu tros, l’havia sentit de vegades recitar poesies a crits, a camp obert, com aquell qui canta una cançó quan està content.

No és que en Joan Heras sigui poeta, que jo sàpiga, però fora d’això, hi veig algunes similituds. Sempre m’ha fet l’efecte de ser un home molt al seu aire, deslliurat de convencionalismes, amb el cabell llarg, amant de la terra, que gaudeix íntimament de la joia que et pot donar passar la vida a l’aire lliure en aquell raconet de món que la seva família conrea des de fa més de dos-cents anys.

Potser aquestes diminutes valls amagades són la cara més plàcida del Montnegre, assolellades, a recer dels freds rigorosos, a prop de la vila, amb terres planes que fan de bon treballar, encerclades de garrofers, oliveres, fruiters i vinyes, on tots els elements de la dieta mediterrània prosperen la mar de bé.

Al mas Roget hi havien fet força vi i el venien. Vi de taula i vi de postra, el de la bóta del racó i la mistela. En Joan Heras ja no fa vi ni oli, ni té garrofers perquè ja no té cavalls, però segueix treballant la terra. Després de xerrar amb ell tota la tarda penso que en Pep del Sant Pare va ser la manifestació més explícita i coneguda d’una mena de gent que cultiven la terra i que, ells mateixos, són fruit de la terra que treballen, amb un tarannà personal que ha quedat impregnat de l’encís d’aquestes petites valls amables.

Segurament en Joan seguirà desembossant filtres i l’aigua de la seva bassa continuarà essent verda per a no fer mal als carpins vermells.