Fragments de Piles i súties

El bruc

Al Montnegre és l’arbust més abundant en els sotaboscos, fàcilment identificable a la primavera, quan es vesteix amb una munió de flors blanques i menudes que escampen una aroma suau quan el vent les sacseja.

El bruc és com el porc, tot s’aprofita. De les branques més primes se’n fan escombres, feixines, para-sols i tanques, fins i tot carbonet de les més gruixudes i de les soques que, si són bones, donen una fusta dura i sense vetes, la millor per a pipes de fumar.

Durant dos estius, vaig compartir alguns viatges pel Pirineu amb un pipaire o brucataire d’Osor, en Pitu, home de bosc de cap a peus, on hi havia fet de tot, feines, festes, caceres, sopars de cançons i vi amb altres boscaters i trobades furtives amb dones, vivències probablement corregides i augmentades que ell rememorava amb entusiasme i jo escoltava divertit, fent-me més curts els trajectes per les tortuoses carreteres pirinenques.

Amb barretina, mostatxo, una pipa fumejant a la boca i un posat sorrut, es plantava en qualsevol plaça darrere una tauleta on desplegava el seu mostrari de pipes de bruc. Anys enrere s’havia dedicat a arrencar les soques, desbastar-les, netejar-les i coure-les dotze hores en una caldera per tenir-les a punt per treballar-les. Però per a aquestes feines l’edat ja li pesava, per a altres no, per fer gresca a la taula, aixecar el porró de vi, cantar i ballar en qualsevol lloc o empaitar mosses guapes encara estava en plena forma.

La majoria d’aquelles pipes ja no sortien dels bruguerars de les Guilleries sinó de terres llunyanes i li arribaven empaquetades i llestes per vendre. Adaptant la feina a l’edat havia esdevingut un bon venedor de pipes. Membre honorífic del Pipa Club, coneixia el tema tan bé, hi posava tanta passió i convenciment, donava una imatge tan autèntica de boscater sortit dels sots feréstecs, que cap fumador no es resistia al privilegi de tenir una pipa seva.

Entremig d’aquells dos estius va morir el seu pare, un altre boscater del que el fill en parlava amb orgull. Havia anat a bosc fins a noranta anys i escaig i va morir amb més de cent. En Pitu en tenia gairebé trenta menys i potser hagués assolit la longevitat del seu pare si no hagués estat per la pipa inseparable, que va acabar passant-li factura uns quants estius més tard, deixant el Pipa Club orfe del seu personatge més insòlit i vital.

Els estanyapaelles

Vinculat als estris culinaris, l’ofici d’estanyapaelles solien exercir-lo els gitanos, reparant paelles foradades o esquerdades, però també altres atuells de cuina. Era creença generalitzada, i no pas sense fonament, que els gitanos només es dedicaven a aquest i dos oficis més: cistellers i esquiladors.

A la riera de Ramió hi havien les palanques, en el costat d’allà hi havia una planada molt maca i allà hi acampaven els gitanos. Això era molt lluny del poble, al menos a tres quarts, perquè des d’Hostalric fins a trobar la carretera de Ramió… A la primavera i a la tardor, venien. N’hi havien que ja els coneixies, cada any feien el campament allà, quatre o cinc carros carregats de canaia i de gossos i de coses de llauna, perquè arreglaven coses de llauna, de vímet, feien cistells, estanyaven paielles… Al poble sempre em deien:

–No ensenyis mai el rellotge, que són capaços d’agafar-te’l.

La canaia em venien i em preguntaven:

- ¿Qué hora és?

De vegades portava caramels i deia:

–¿Quién quiere un caramelo?

Tu saps que d’aquells carros lo menos me n’havien sortit deu o dotze, de tots els carros. Jo sempre portava uns caramels petits i els en hi donava i pensava “mentres em coneguin, no passarà re; si no em coneixessin, poder sí”.

No els havia tractat a aquests gitanos, només bon dia, bon dia. I els homes, a vegades, només feien aixís a les dones i les dones mig amagades. Però la canaia, a la que em veien un tros lluny ja venien. [Eulàlia Pujolar]

Les nits del paranyer

El vespre ho deixava tot parat, anava a dormir i em llevava a punta de dia, de nits, i no m’havia dormit mai, eh. Mare de Déu, no es feia mai més clar, de vegades! Al desembre, gener i febrer li costa fer-se clar. Portava alguna pila de recanvi, anava amb aquella merda de llum i aguantaven bastant aquelles piles. Però és que jo, de nits, amb fosquedat, sense haver-hi clar de lluna, amb la celístia caminava i mig m’hi veia. De vegades m’havia topat amb un carboner i et fot impressió en aquell moment, en aquelles hores. No ens vèiem i “ei, qui hi ha aquí?”. Anaven a bitllar la pila.

Dormia en barraques de carboners o de roders o de campanyaires abandonades, o encara no abandonades. Al vespre les restaurava, posava a la porta una feixina, arreglava una mica la fogaina. Tenia de buscar lo més feréstec de la muntanya; ara, quan podia viure a vora de Montnegre, nava a l’Hostal de Montnegre; a can Preses també m’havien donat acollida, via dormit a la Casa Nova de Mas Ponts, a can Vives de la Cortada, a can Carcassès, a can Torrent, a can Giralt, i a l’entremig d’aquestes cases dormia vora la iclésia de Santa Maria, allà sota que hi vien les Basses d’en Portell i el Pi Gros de l’Oller. Allà hi havia unes barraques abandonades que eren d’en Ferriol i d’en Dolça, allà hi dormia. També hi havien barraques de roders, sota els castanyers, que hi estava molt bé.

Jo m’havia trobat, quan anava a dormir en cases de pagès, que com més la casa era al cor de la muntanya, la gent més noble era, t’ho haguessin donat tot.

–Vés a dormir a aquest llit, vés a dormir a aquesta habitació.

Anava allà i, de vegades, era ple de botifarres, ple de llangonisses, no m’hi sentia bé i con me llevava el dematí, deia:

–M’heu fet anar allà i…

–Gafa el que vulguis, menja!

–No és això.

Em convidaven, no em coneixien de re i m’ho haguessin donat tot. De vegades quedaven esgarrifats:

–Mare de Déu, tants animals hi teníem pels volts de la casa?

Anava amb poca roba i, de brigall per dormir, només tenia una manta de cotó. No em vaig costipar mai, mai. De vegades havia hagut de dormir a les sotes d’un arbre, de l’alzina, perquè havia triat una barraca abandonada, de campanyaires o de lo que sigui, i de dies no la podia arreglar perquè mirava com més trampes podia parar, millor. Quan anava al vespre per arreglar-la, quedava ros de puces petites, que es veu que allà, de les rates, macagum l’ou…

Feia foc per allà fora i a dormir sota d’una alzina ramuda, perquè abans glaçava, no és com ara, perquè de vegades em trobava les trampes enmig del bosc, que hi costa entrar les glaçades, encallades de glaç, que moltes ja les havia de tapar amb fullaraca perquè no se’m glacés, perquè passaven per sobre els animals i no se’m disparava. Glaçava una barbaritat.

El dematí, aixecar-me i trobar això amb glaç: sota el nas i sobre les celles. Com m’aixecava sentia fred, però mentre dormia no en sentia. Com me movia, tremolava com una fulla d’arbre. Mai em vaig costipar ni vai gafar mai re, com una bestieta de bosc, era una bestieta més. [Lluís Ibern]

Comptant estrelles

Els vespres d’istiu sortíem a comptar estrelles. Tots els germans ens estiràvem arran d’un marge que ens feia de respaldo amb un sac a sota. Comptàvem estrelles i el meu pare ens deia “aquella és la Osa Mayor, aquella és la Osa Menor, i el Carro…”. I com que tot era a les fosques i no vèiem llums, vèiem la carretera de sant Joan perfecta —la Via Làctia. Jaguts en allà amb uns sacs, tots explicant coses, i anàvem ben frescos a dormir perquè estàvem a dalt d’un turó i sempre passava una mica d’airillo. [Anna Estiu]

La fruita del pagès

Acabada la guerra teníem prou gana. Amb els companys, no tots treballaven amb empreses, n’hi havien que anaven a fer hores a cavar pels pagesos i sabien el cirerer que hi havia cireres, sabien el presseguer cada època. Ens ajuntàvem al portal de casa, quan tothom plegava, i quan se feia fosc dèiem:

–Avui anirem al cirerer de l’Americano, que hi ha una vermellor de cireres…

Tot eren camps de pereres i presseguers, ho anàvem a repassar tot. Una vegada venia un que semblava que no hi era tot, però no ens podíem desprendre d’ell i venia a la colla. Nosaltres vam marxar escapats perquè ens van cridar el cristo i corríem com galgos. El pagès tenia un bidó de dos-cents litros que hi tirava la femta dels cavalls i la gallinassa de les gallines. Ho tirava allà, hi fotien aiga i ho tiraven al planter. Aquell es va fotre a dintre. Va quedar emmerdat, Mare de Déu! [Pere Pla]

La mala vida de Barcelona 

A col·legit, poc, jo vaig anar-hi dels vuit anys als dotze. Als tretze em van portar cap a Barcelona a treballar i vaig anar a casa d’un germà del meu pare, que es deia Pere. Amb una festa major de Sant Iscle, per sant Feliu, que és l’u d’agost, ens vam conèixer amb el meu home. La meva sogra no volia ni veure’m, com que jo vivia a Barcelona, puta segura. I la tia Paquita diu:

–Ja l’aniré a conèixer jo, aquesta noia.

Se’ns va presentar a la botiga, a Barcelona, ella sola, i em diu:

–Tu ets la Rosa?

–Sí.

–Saps qui sóc?

–No.

–Sóc la tia d’en Martí.

–Ah, tant de gust. Entri, entri.

Llavors va sortir el meu onclo, les meves germanes… El resultat de tot això és que li va dir a en Martí:

–Noi, tira endavant que no és cap puta. [Rosa Buhils]

Carboners cap cots

Un dia, la Fina anava a cavall, amb la bossa penjada. Passava per allà arremangada i nosaltres allà, morzant:

–Cagum l’hòstia, és mitges això que es veu?

–Macagumdéu, no se m’escaparia pas.

Al cap d’una mica se’ns presenta i diu:

–Escolteu, a vint duros cadascú i aneu vinguent d’un a un!

Merda! Nosaltres allà anar menjant, callats i amb el cap cot. Ningú anava calent, llavors. [Ramon Rabionet]

Les aventures d’en Girals

Em sembla que en Girals tenia molta afició al cine, explicava una pel·lícula i deia que s’hi havia trobat ell, i l’amo de les Ferreres deia:

–Ostres, com m’haig de tragar les mentides, jo!

Un dia riba en Girals amb una bicicleta que no n’has vist mai cap: rais reforçats i com un palet a darrere com a portabultos. Arriba i la senyó Antònia li diu:

–Ei, Joan, quina bicicleta tan reforçada que portes.

–Ai, senyó Antònia, vostè no sap pas re. S’ha de pensar que cada divendres de cada setmana tinc de portar el pare a Barcelona al metge i l’hi porto amb aquesta bicicleta.

–Coi, i com el portes?

–Miri, el lligo aquí darrere al portabultos i cap a Barcelona! Un dia, de Mataró a Barcelona, mos va caure una màniga d’aiga que va durar de les set del dematí a les set del vespre. Allà baixaven cases enteres, molins de vent, ramats de xais, allò era una misèria!

–I com ho feies tu?

–Baixava una casa i si jo veia que no tenia temps frenava la bicicleta, i si veia que tenia temps, a pedalar fort i passava per davant de la casa i la casa passava per darrere. Baixava un pastor estès al cim de l’aiga i em diu:

–Ai, noi, que som morts!

I jo li vaig dir:

–Si cas, tu! Jo no m’hi veig pas, encara, de mort! Puja!

–Sí, però ja aneu dos!

–Ja t’apanyaràs prou, si no vols pujar a la bicicleta —el seu gos, amb un salt va ser a l’esquena del pare i es va salvar, però d’aquell pastor no se’n va sapiguer mai més re.

Això és ben cert, la meva germana t’ho explicaria igual, quin tip de riure que ens fèiem. Ell ho explicava com si s’hi hagués trobat. [Rossendo Sureda]

Sant Pol, quina hora és?

La rivalitat entre pobles veïns era un fet corrent anys enrere. Quan, a l’hivern del 1920, la gent de Calella va matar una gossa pastor alemany d’un mas de Sant Pol pensant-se que era un llop, els santpolencs van penjar-los-hi el malnom de “Calella la llopa” en resposta al “Sant Pol la manta” que s’havien de sentir per la suposada història d’una manta amb la qual van cobrir un rellotge de sol per protegir-lo de les inclemències del temps. Naturalment, sense sol el rellotge no podia marcar l’hora i durant força dècades allò tan normal de demanar l’hora fou absolutament tabú en aquell poble.

Per entrar a Sant Pol, la carretera vella travessava la riera i, aquells anys enrere, la riera sempre baixava.

N’hi havia un que li deien en Mià. Tenia bous per treure les barques, vivia arran mateix de la riera i quan la riera baixava, amb els bous havia de treure camions que quedaven enfangats.

El cridaven a la nit, a l’hora que fos:

–Toc, toc.

–Cinc duros! —contestava ell.

–Ui, és massa car!

–Si torneu venir picar, seran deu!

Un bon dia, el rector de Sant Cebrià havia d’anar amb un recado dels seus, a dir una missa o un funeral o a veure un malalt, no ho sé, i per no mullar-se la sotana va demanar a en Mià si el podia passar a l’altra banda.

–Per vós no enganxaré pas cap bou. Va, pugeu a coll!

Se’l va carregar a coll i aquell home, amb tota la bona intenció, sense cap mala fe, quan va ser al mig de la riera li va preguntar, per veure si feia tard o si anava bé d’hora:

–Que sabeu quina hora è?

–Ah, sí? No ho sabeu? Doncs ara ho sabreu!

Es pensava que li feia mofa i d’un cop d’espatlla el descarrega i el fot a dins de la riera. [Rafel Brossa]

Menadors de dol i portadors

Quan en una masia es moria algú, s’activava un protocol no escrit però ben après per tothom, conseqüència d’uns usos i costums centenaris. Si hi havia enemistats entre veïns s’obria una treva tàcita que calia respectar fins que el mort fos enterrat.

Quan hi havia alguna defunció, la gent del veïnat decantava les diferències i les discussions i s’ajudaven en el que fos. [Francesc Malgosa]

El veí més a la vora que hi havia era el menador de dol. S’havia de cuidar d’avisar els homes per portar-lo i fer-ho saber a la família. Si eren de família, re, aquells ja no hi entraven, aquells havien d’anar a enterro. Ja feien bons enterros en aquell temps, jo encara me’n recordo, de la guerra cap aquí. [Miquel Arenas]

Els que hi havien d’anar els agafaven seguits, n’hi anava un de cada casa de les que tenien més a la vora, però que no fossin de família. De seixanta anys en amunt, tampoc hi vien d’anar a portar-los. [Vicenç Bigas]

Hi vien els davanters, que deien, un veí de l’esquerra i un de la dreta de la casa on hi havia el mort, cada un havia d’anar a avisar les cases que li pertaneixien, a cada cantó. [Rosa Buhils]

Ja tenien les cases destinades per davanters i s’anaven canviant. N’hi havia que deien: et fa afrenta? Ja m’hi posaré jo. [Josep Boix]

Trementinaires a Riu

Passaven unes dones que venien trementina i oli d’avet, passaven cada any amb un cistellet, amb un mocador negre al cap que feien mitja por. Anaven sempre dugues.

Ho portaven en unes ampolletes de vidre petites, i si no la volies tota te’n posaven en una ampolla teva lo que volies, segons els diners que volies gastâ-te. Jo sí que n’havia comprat amb la meu mare. [Isabel Vidal]

Les tartanes

Els balls de can Bufí tingueren uns anys esplendorosos que culminaren quan a la clientela de veïns del poble, de gent de muntanya i de la costa, s’hi afegí un nou col·lectiu que aparegué en escena cap al 1960: els turistes. Aquell món rural que fins aleshores havia anat canviant a poc a poc, estava a punt de capgirar-se de cop. Els turistes venien d’una Europa més avançada en costums, en tecnologia, en drets polítics i socials, i els divertia l’exotisme de les festes en una masia on arribaven amb tartana i se’ls oferia flamenc i alcohol sense limitacions.

Després van venir les estrangeres, cada tarda. L’Esteve Moré de Calella, hi naven tres tartanes cada tarda amb turistes. Berenaven, feien ball, una jarana hi via! Al haver-hi estrangeres hi venien gent de per tot arreu. I altres que tenien tartanes també s’hi van anar acoblant, en Cano de Pineda que en tenia dugues, en Terrades també. Allà els hi feien un berenar i ball amb discos. [Vicenç Bigas]

Les tartanes venien de Calella, en pujaven hasta quaranta-cinc, que jo les comptava sentada en el gram de casa, sota la figuera del coll de senyora. [Joana Perellón]

I venien els de Calella a lligar les estrangeres, allà can Bufí. En Peret havia anat a tocar-hi. [Josep Perellón]

I el Gitano, un home que anava amb una Guzzi, una boina, una guitarra espanyola i, després, passava el platillo. Cada dia pujava amb la moto. En Guitarra, li deien. Feien pas doble, flamenco i coses així, ell cantava un rato i l’Enriqueta, la mare d’en Lluís Colomer, posava música de tocadiscos. [Joana Perellón]

              Josep Busquets (can Verdaguer de Vallmanya, dècada de 1930). (Fons Pilar Busquets)




           La Tordera des d'Hostalric i el Montnegre al fons.
       (Foto: Benet Frigola, fons Eulàlia Pujolar)




            Ferreria cal Cinto (Hostalric, 1924).
            (Fons Eulàlia Pujolar)




            Carbonera fumant




              Forn de carbonet a Montnegre




        Forns de pega de can Valls d'Olzinelles




        Forn de rajoleria de Mascaró (Hortsavinyà)




       Forn de calç de can Pica (Hortsavinyà)




        Safareig públic de la Batllòria, dècada de 1960.
    (Fons Joan Bruguera)




             Colla de boscaters, dècada de 1960.
           (Fons Josep Canals)




           Joan Masferrer repartint carbó (Calella, 1952).
       (Fons família Masferrer)




            Alumnes de l'escola d'Hortsavinyà, 1940.
          (Fons Pilar Busquets)




       Església i rectoria de Montnegre, cap a 1960.
      (Fons Francesc Malgosa)




          Beneint la nova campana d'Hortsavinyà, 11 de juny de 1961. (Fons Joan Xampeny)




           Bataiades a la festa major de Vallmanya, cap a 1960.
       (Fons Joan Xampeny)




           Tartanes a can Bufí (Sant Pere de Riu, 1961).
           (Fons Joaquim Caimel)
Comments