Bataiades a Vallmanya

Vallmanya és una de les parròquies del Montnegre que ha mantingut sempre la seva festa major, que celebra el primer dissabte d’agost i enguany s’escau al 6.

Antigament, la festa major era per Sant Miquel, però també era la fira d’Hostalric, que molta gent hi volia anar i llavores la van anul•lar i van passar-ho a Sant Feliu, el primer d’agost. El dematí, primerament a l’iclesia, feien l’ofici. Després, a la tarda i cap al vespre, feien ball a l’era de can Burgada, que llogaven una orquestra. [Pere Vallicrosa]

La missa serà a les 12 i després hi haurà pica-pica i les bataiades, una singularitat que no trobarem enlloc més de la serra, però que allà perdura des de fa anys i panys. Que què són les bataiades? Sigueu sota el campanar després de missa i ho sabreu.

De passada podreu gaudir d’aquest poblet que ja s’esmenta al 886. L’església, però, és de gairebé mil anys després, del 1826. M’explicava en Pere Vallicrosa, nascut a can Vilà, que l’antiga es va cremar a principis del XIX i els amos de can Burgada van cedir els terrenys per construir-hi la nova.

Can Burgada ha estat, sens dubte, la gran masia de Vallmanya. Durant generacions, els caps de la casa pairal van exercir un lideratge indiscutible, tant en l’àmbit polític com en l’empresarial. Com la majoria de propietaris rurals, es van decantar pel bàndol carlí i això causà la deportació de dos germans a Cuba durant la guerra dels Matiners, i tot per culpa d’un excés de devoció religiosa. Perseguits pels liberals, van decidir celebrar una missa en una sala de la masia abans de fugir, però ni van fugir ni van acabar la missa, perquè les tropes els van encerclar abans d’hora.

Vallmanya es va ajuntar amb Hortsavinyà al 1836 i, a principis del segle XX, els plens municipals s’havien fet a can Burgada, on també s’hostatjava sovint el rector del poble, aixoplugant sota un mateix sostre el poder eclesiàstic i el polític. Quan, al 1930, el municipi d’Hortsavinyà fou absorbit per un de més gran, el beneficiari fou Tordera, contra pronòstic i per sorpresa. Resseguint els documents oficials d’aquells anys, era més previsible la unió amb Santa Susanna o Pineda, però pels relats orals podem deduir que l’impulsor de l’opció torderenca fou Joan Castelló, de can Burgada.

En l’àmbit empresarial tampoc paraven mai quiets. Una alta xemeneia de maons ens recorda la fabricació de tints a partir de suro triturat. Després de quatre o cinc dies bullint i d’extreure’n la substància, aquest suro s’estenia i es deixava assecar en una esplanada sota un gran pi, el Pi del Triturat o Pi Turat, abatut per un llamp fa pocs anys, i a l’ombra del qual l’escriptora Caterina Albert, emparentada amb els Castelló i més coneguda com a Víctor Català, hi passava llargues estones escrivint.

Altres empreses de can Burgada foren la fabricació de bastons de castanyer -les elegants mangales que acompanyaven els passeigs dels burgesos catalans ara fa cent anys- i la producció de llet. ¿No trobeu xocant que una marca de llet es digui “El Castillo”? No hi busqueu orígens medievals, és molt més senzill: “El Castillo” la van fundar els Castelló el 1924 a Vallmanya, i al cap de deu anys la traslladaren a Mollerussa.

Els pròspers negocis dels Castelló no van passar per alt als lladregots de temps ha. Una colla de bandolers volien assaltar can Burgada, compto que deu fer més d’un segle i mig.

A can Burgada van vendre uns quants caps de bestiar. Varen cobrar molts diners, i una colla de lladres ho van saber. [Francesc Basart]

Algú va dir als lladres que anessin a can Burgada, però els lladres es van equivocar de casa i van anar a ca l’Esteve Burgada. La primera era una casa rica i aquesta era pobre. Es van pensar que no volien dir on eren els diners i els van sotmetre a tota mena de martiris. [Paquita Brunet-Jaume Aliva]

La véia la varen penjar en els calamastres de la xemeneia, li van fotre foc. El véi el varen matar a cop d’estaques, i la noia, diu que va saltar per una finestra que donava a darrere i es va escapar, i va anar a dir-ho, que hi havien nat els lladres. [Carme Masmique])

Es va escapar, i se’n va anar a una casa que hi ha a la vora can Burgada, que en diuen la Carbonera. [Pere Vallicrosa]

La nena va ser la que més endavant va reconèixer els malfactors. [Paquita Brunet-Jaume Aliva]

I quan els van detenir van dir-ho, que s’havien equivocat de casa. D’aquella feta, ca l’Esteve va quedar buida i ara és a terra. [Carme Masmiquel]

[Històries i llegendes de l’any vuit]

Si us acosteu a la festa major, no patiu que no hi trobareu bandolers, només bona gent amants de la gresca i de les tradicions de Vallmanya.

L'església i la rectoria de Vallmanya

Bataiades a Vallmanya, dècada de 1960.

Fons Joan Xampeny

Vaques de can Burgada i la xemeneia dels tints.

Fons Joan Xampeny

L'església vella de Vallmanya, als boscos de can Vilà