Bloc‎ > ‎

Els 4.000 anys del Coll

09/08/2011 1:15 publicada per Dani Rangil   [ actualitzat el 09/08/2011 12:42 ]
                                  La Torre del Moro




          Ruïnes de l'ermita de Sant Sebastià del Coll




         Església parroquial de Sant Esteve del Coll




              Inscultures al Cau de la Mostela
El Coll és una parròquia situada a l’extrem nord-est del massís del Corredor, enturonada damunt la plana de Cardedeu, i coberta d’alzinars i algunes pinedes. Entremig, els arboços també hi prosperen la mar de bé.
L’arboç més gros de Catalunya estava […] a prop de l’església parroquial de Sant Esteve del Coll. Va morir fa pocs anys, però encara es pot veure el seu tronc. L’arbre feia 8’5 metres d’alçada i un vogi de 2’40, unes mides ben excepcionals en aquesta espècie. D’aquella muntanya també van sortir els arboços del passeig de la Castellana de la capital d’Espanya, i és que actualment és molt valorat com a planta ornamental i n’és ben mereixedor. [Piles i súties]
L’indret ha estat poblat des de la més remota antiguitat, com ho demostren un seguit d’elements històrics d’èpoques ben diverses. De lluny, el més fàcil de veure és la Torrassa o Torre del Moro, punt de guaita des d’on es controlava la Via Augusta i el camí que de la plana de Cardedeu porta fins al Maresme. Amb dos metres de gruix i estructura circular, no ens ha d’estranyar que la base romana —i no móra— d’aquesta construcció s’hagi mantingut dempeus durant 2.000 anys. Els grans carreus granítics diferencien clarament els primers 4’5 metres d’alçada. D’allà fins als 13 metres de dalt de tot, la construcció és de fa un segle, quan un ric propietari la va adaptar com a refugi des d’on iniciar les batudes del senglar. Si en l’antigor la torre va resistir les invasions bàrbares, en els darrers decennis el seu interior va ser destruït per reiterats atacs vandàlics. Per sort, l’ajuntament de Llinars se n’ha fet càrrec, ha estat restaurada i, des d’aquesta primavera, es pot visitar els caps de setmana, cosa que jo us recomano. La terrassa és un mirador esplèndid del Vallès, amb vistes al mar i als castells de Burriac i de Montsoriu.
Ja que hi som posats, amb un passeig podem arribar-nos a un altre indret proper amb un paisatge similar: Sant Sebastià del Coll,  a una alçada de 408 m. Des del turonet on es mantenen les seves ruïnes es contempla una panoràmica de 360º, amb el mar a sud-oest, les serres del Baix Maresme, Collserola, Montserrat, la Mola, Sant Llorenç del Munt, cingles de Bertí, Pla de la Calma, Montseny, Corredor, serra d’en Bruguera i valls de Canyamars, Argentona i Cardedeu. Documentada el 1640, la imatge del sant fou traslladada a l’església parroquial del Coll el 1905, perquè l’ermita ja amenaçava ruïna. A l’aplec que s’hi feia el 20 de gener hi feien cap la gent del Coll i els pagesos del pla de Cardedeu i, de passada, cercaven les pedretes de sant Sebastià, cristalls de quars que consideraven amulets protectors contra qualsevol desventura.
L’altra gran festa del poble encara es manté i s’acaba de celebrar ara, el primer cap de setmana d’agost, al voltant de l’església parroquial de Sant Esteve, del segle XVI, i ben a prop del cementiri.
Hi ha un altre cementiri molt més antic, de fa uns 4.000 anys, amb unes formes gravades a la roca que escapen a la nostra comprensió. És el Cau de la Mostela, un conjunt de grans pedres que formen una cova on s’hi feren, pel cap baix, tres enterraments quan encara no havíem descobert l’art de fabricar metalls i tot ho arreglàvem a cops de roc.
Després vam aprendre a fondre el coure i fa uns 2.600 anys, també el ferro. D’aquell temps data la Tomba del Guerrer, dita així per les espases i puntes de llança que s’hi van trobar en les excavacions posteriors a la seva descoberta, el 1953. Mig segle després, en Lluís Vendrell, un saurí de Cardedeu apassionat per l’arqueologia, passejant per la contrada després d’unes fortes pluges, va descobrir a causa d’una esllavissada una altra tomba de la mateixa època que, un cop excavada, va donar una vintena de peces ceràmiques com a companyia del cos incinerat d’un nen d’uns deu anys. Qui vulgui veure part d’aquests materials, els trobarà al Museu de Granollers.
I encara, abans d’enfilar cap al Coll, hi ha el cromlec de Pins Rosers, un grup de set grans pedres que temps ha foren un monument funerari, segons diuen els que hi entenen. Però hi ha qui diu que són les restes d’un antic hostal, atesa la seva proximitat al camí ral que anava a França. Els hostalers, per tal de robar als clients més rics, en feien xixines i amb la seva carn cuinaven el menú que oferien als altres hostatjats. Així prosperava el negoci fins que l’amor s’hi va interposar. La minyona es va enamorar d’un jove viatger i el va alertar del perill que corria, van fugir d’amagat i denunciaren l’hostaler, que fou empresonat i l’hostal enderrocat. Les set pedres són l’únic vestigi que en resta.


Comments

Activitat recent del lloc