El 6 d'octubre i Pere Coromines

Sant Cebrià de Vallalta no va tenir nucli urbà fins ben entrat el segle XX, tot i que a la falda del turó que presideix l’església s’hi agrupaven unes quantes masies. Amunt, per ponent, el terme s’enfila fins al turó d’Alomar (711 m.) per la serra d’en Xiquers i, a llevant, per la serra Cavallera arribaríem a Grimola (669 m.). Les masies que hi ha al sot entre les dues serres, són les del Veral de Vallfogona, i les que es troben enlairades en les vessants i carenes de la serra Cavallera són les del Veral de Muntanya. Can Montsant de la Rocosa n’era una, i de les més importants.

Aquelles velles i grans masies de parets centenàries eren molt més que una casa on viure i una unitat de producció. Pere Coromines ho descrivia així, referint-se a can Montsant de la Rocosa, una masia de Sant Cebrià de Vallalta enrunada des de fa més d’un segle:

Una casa pairal és com ara un temple on sojornen els barroers esperits familiars, que els antics anomenaven déus, perquè no tenien punt a escalonar les categories jeràrquiques tan definitivament fixades avui pel catolicisme. Aquests esperits gelosos i conservadors omplen talment la casa que no deixen entre els murs d’ella cap espai lliure, d’on ve que se la podria considerar com un sòlid de parets, sostres, esperits, mobles i escales. Quan entres a la casa pairal no hi entres com qui entra en un espai buit i clos, sinó que materialment l’esbotzes, i mentre hi ets quedes, com l’ànec fet a la popota voltat de gelatina, oprimit per una mena de substància espiritual que a cada casa és diferent, i que t’entela els sentits i t’embolca el cor fins que pots tornar a l’aire lliure. [Piles i súties]

Aquest text pertany a “Tomàs de Bajalta”, una trilogia composta dels volums Silèn, Pigmalió i Prometeu. Pel que em va explicar Joan Coromines, al 1917 va pujar a la festa major d’Hortsavinyà amb el seu pare, afegint-se a la tradicional romeria que gairebé tot Sant Pol feia cada diada de sant Llop, l’u de setembre.

En baixar, Pere ho va fer dalt d’un matxo de l’amo de cal Correu, masia de Sant Cebrià que encara conserva el nom a causa d’aquest personatge. De camí cap a la casa d’estiueig que la família tenia a Sant Pol, li va contar moltes anècdotes de Francesc Savalls —el mític cap militar dels carlins— que havia conegut molt bé perquè ell n’havia estat el seu correu durant la guerra. Pere Coromines s’inspirà en aquest home i en les seves pròpies vivències per crear Tomàs de Bajalta, un suposat hereu de can Montsant, que de carlí convençut evoluciona amb el pas dels anys cap a l’anarquisme. Sobretot al primer volum, hi ha moltes referències a diversos indrets del Montnegre, com la festa major d’Hortsavinyà, el monestir de Roca-rossa o l’ermita i la font de Santa Maria.

Pere Coromines fou un polític cabdal a Catalunya des de finals del XIX fins la derrota del 39. De jove es relacionà amb sectors d’esquerres, catalanistes i anarquistes, fet que provocà una petició de condemna a mort per la falsa acusació d’haver participat en un atemptat, que acabà en presó, exili i, finalment, amnistia al 1901.

Anys més tard, encapçalà l’ala liberal de la Unió Federal Nacionalista Republicana, en la que Francesc Layret liderava l’ala més obrerista. Cercant un enfortiment de l’esquerra per fer front a l’ascendent Lliga Regionalista, al 1914 formaren coalició amb els lerrouxistes, en virtut del pacte de Sant Gervasi, signat per una esquerra amb projecte nacional català i una altra amb projecte nacional espanyol, que ens recorda el més recent pacte del Tinell de 2003. En ambdós casos, en comptes de sumar vots, l’electorat se’n distancià i els resultats per a l’esquerra foren desastrosos.

Després del fracàs, Pere Coromines es retirà del primer pla de la política fins gairebé vint anys més tard, quan reaparegué amb força com a conseller de Justícia amb Francesc Macià, defensant amb brillantor un molt ambiciós i controvertit projecte d’aquell govern, la Llei de Contractes de Conreu.

Defensada pel conseller Pere Coromines, volia acabar amb la precarietat dels contractes i potenciar l’empresa familiar agrària i el ple rendiment del potencial del camp català.

Ni el propietari ni el pagès podran conservar més terra que la que puguin treballar ell i els seus. Així el qui usi jornalers per a més de la quarta part de la feina, perdrà el dret a retenir-ne el govern.

De fet es restableix el sistema de tornajornals i s’aboleix l’esclavitud als camps. A Catalunya la terra serà governada per dues-centes mil famílies pageses, que ho faran sense la intromissió dels propietaris, amb el treball directe d’elles mateixes.

[…] La terra és limitada, i cada país es veu obligat a fer produir a la seva terra tot allò que n’ha d’esperar el seu sistema econòmic. Cada poble té, per aquesta raó, un dret sobre la terra, que és superior al dret del propietari, perquè li és més indispensable per a la seva existència econòmica. El propietari podria viure sense la seva terra; el poble, no.

[…] L’ordenació d’aquest dret del poble, superior al dret del propietari, és la base del nostre benestar.

Impulsada per les esquerres, molts propietaris rurals van considerar que l’oposició de la Lliga no era prou ferma, circumstància que aprofità la coalició de dretes espanyola CEDA per desembarcar a Catalunya, on no tenien cap diputat al Parlament. Ho feren creant un nou partit, Acción Popular Catalana. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]

Francesc Cambó presentà un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garantías Constitucionales, que tombà la Llei, però la resposta del Parlament català fou tornar-la a votar íntegrament. El destí encarava de nou Coromines amb Lerroux, quan aquest esdevingué president del govern espanyol. Dos dies després del nomenament, el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys, veient com el poder espanyol anul•la les decisions del Parlament, proclama l’Estat català. El conflicte entre la sobirania catalana i l’espanyola, com de costum, acabà ventilant-se amb la força militar i enviant a presidi tot el govern català.

Roques al turó de l'Alomar

Can Montsant de la Rocosa

Pere Coromines (a l'esquerra) amb Lluís Companys i

Martí Barrera, al febrer de 1936