Data de publicació: Dimecres, 13/02/1985
Los Sitios
Carril cotxe?
EL CONSELL popular estava esvalotat. L'espai destinat a parcs, jardins i conreus, suficient (i sobrant) per abastar la població en totes les seves necessitats, havia portat de retruc un problema amb el qual no es comptava: S'havia proposat cobrir la distància entre una punta i l’altra de la ciutat construint un carril cotxe!
Tot i això, es prengueren el debat amb tranquil·litat. Des de feia molts anys, l'organització dels habitants en assemblees obertes on es prenien tota mena d'acords, per a encomanar-ne després l'execució a comissions no permanents de ciutadans (que sols gaudien de poder administratiu, mai decisori) funcionava a la perfecció. Com que la del consell i la de barri eren les úniques que tenien l'opció de decidir en el seu espai territorial, cap obra o projecte d'envergadura no tenia viabilitat sense el consens i l'acceptació de la totalitat dels habitants.
Les avingudes eren amples i plenes de gespa, i de flors, i fins i tot s'hi conreaven plantes aromàtiques (a l'abast de tothom). Hi havia un carril, empedrat i a trossos asfaltat, d'uns sis metres d'ample, destinat a bicicletes i ciclomotors. Servia de pas als microbusos que cada cinc minuts traslladaven gratuïtament els ciutadans d'una banda a l'altra de la ciutat (l'amplada era d'uns cinc quilòmetres en l'eix més gran) en uns deu minuts. El vial era usat també per tractors i furgonetes de repartiment. No cal dir que els avenços en tecnologies suaus permetien que aquests vehicles funcionessin per mitjà de bateries carregades pel sol a través de cèl·lules fotovoltaiques. El silenci i l'absència de contaminació eren totals.
Com que les voravies són prou amples, farcides d'arbres i bancs, mai no s'havia presentat un problema com el d'ara.
Aquest és el problema: un dels tallers mecànics de la comunitat ha pensat que, per a rendibilitzar el servei i treure beneficis que els permetin fer noves inversions per a ser rendibilitzades i produeixin la plusvàlua adient per a ampliar i... etc., etc... et que s'escau és oferir a la comunitat un vehicle individual que distingeixi els treballadors més “competents” dels que s'han limitat a complir amb el seu entorn de treball comú. “No es tracta —recalquen— de crear una classe social privilegiada o d'induir-los a treballar més a canvi de l'automòbil (així se l'anomena en llunyans països amb un model social totalment diferent al nostre). Sols és una comoditat”.
Els operaris proposen de construir un vial de circulació especial pels automòbils vist que, cas de proliferar la circulació dels vehicles —cosa que s'espera— caldrà un espai únic per a ells.
Els defensors del canvi addueixen que el fet suposa un progrés per a la ciutat, que no es pot discriminar la circulació dels automòbils impedint-los de gaudir d'un vial de pas, potser —si es generalitza— es podrà estalviar algun o altre autobús elèctric i sous de jardiners en reduir l'espai verd dels carrers. L'argument més fort és que ens convertirem en l'enveja i capdavanter dels pobles veïns i fins i tot de l'estranger.
«La tranquil·litat i equilibri de què gaudim no cal posar-la en perill, —contraataquen els opositors al projecte— . De fet, si tenim tot el que ens cal, no se'ns fa tard per anar enlloc, el lloc de treball i d'esbarjo el tenim a quatre passes de casa... Per què embolicar-nos en vehicles productors de soroll, contaminació, cars de mantenir i molt perillosos, físicament i mentalment?».
El debat s'allargà mesos. Per una banda, semblava que era un avenç de la tècnica i la ciència, i això, tot sigui dit, no es pot posar en solfa. D'altres deien que era absurd pensar en el fet que un estri que t'obliga a treballar gairebé exclusivament per a mantenir-lo pugui ser considerat un progrés. Finalment, els més savis pensen que per pocs cotxes que hi hagi es provocaran embussos de trànsit, i que a la llarga, tot i que s'eixampli la zona asfaltada —suprimint els bancs i retallant les voravies dels vianants— es tardarà més a arribar als llocs que amb l'actual servei d'autobusos, a part del profund trastorn del nostre model social: l'epidèmia materialista que generarà.
Sembla que al final es decidí denegar el carril-cotxe. La raó fonamental fou que, després d'enviar espies a l’estranger, aquests digueren que els nostres forans són contraris a fer carrils-bici per a passejar o desplaçar-se, tot dient que són una nosa i un perill. I quan fan el carril, és construint-lo damunt del pas dels vianants, en lloc de restringir el pas dels automòbils.
«Els països capitalistes (de l'oest i de l'est) —diuen els observadors enviats— consideren que restringir o prohibir el pas dels automòbils i afavorir els que van a peu seria, de fet, una revolució social».
«Vist així —afegí un avi a l'assemblea popular—tenen raó. Estem parlant de «xorrades» amb rodes i no veiem que el canvi tiraria per terra tots els nostres fonaments». No se'n va parlar més.
Josep Planas i Gamundi
Col·lectiu Ecologista de Girona