Marta era una adolescent de 17 anys, va sortir de festa un cap de setmana després d'una mala ratxa en la seva vida, no es trobava a gust en el seu entorn ni amb ella mateixa; es veia sola en tots els aspectes.

Al matí quan tornava a la seva casa no es va adonar que un home la seguia i va entrar amb ella al portal, quan va voler adonar-se l'estava agafant del braç, va aconseguir deixar-se anar i va començar a córrer per les escales.

En quin moment hi havien tantes, no arribava a la seva casa.

En què moment hi havia un home perseguint-la? Es preguntava. Cridant mentre pujava les escales sentint la por i pregant que algú l'ajudés.

La seva mare va sentir els crits i era a la porta esperant-la, però ella va entrar directa a la seva habitació a plorar pensant el que havia succeït i el que podria haver-li passat, enfonsant-se més en el sentiment de solitud i inseguretat.

Des d'aquell moment la Marta sempre que puja les escales recorda aquell episodi traumàtic o quan va un home darrere seu sent la por, inseguretat que li passi alguna cosa.

Encara que ho intenti oblidar se sent en unes escales en forma de cargol que no surten aquests pensaments de solitud, por, inseguretat del seu cap.