Eli Ramírez - 15/1/24

Fa uns anys que soc professora d’història de l’art a l’institut on treballo, a Cardedeu. El primer dia de classe, sempre faig les mateixes preguntes als meus alumnes:

Qui està en aquesta classe perquè vol? Qui ha triat la matèria i no està assegut davant meu només per no haver de fer altres matèries? Qui sent curiositat per l’art?

La majoria dels meus alumnes no aixequen la mà. I és just en aquell moment, en que apareix el meu gran repte: apropar l’art a alumnes que no estan predisposats i fer que, en major o menor grau, aprenguin a valorar l’art. 

Perquè l’art no només es troba als museus, els quals visitem com el MNAC o el Pavelló alemany de Barcelona, sinó que l’art es troba al carrer, mentre passeges per qualsevol indret del món. 

El més complicat per a elles i ells és posar-se a la pell de moltíssims autors i estils diferents i entendre el perquè de cada estil i moment. I rumiant, rumiant, se’m va ocórrer una activitat que repeteixo cada any i que acaben gaudint moltíssim. 

Per un dia ens convertim en impressionistes! Agafem pintures, làmines i pinzells i sortim al parc a pintar. Hi ha vegades que surten pintures amb una llum radiant, d’altres surten quadres tristos plens de núvols i grisor; uns es centren en el paisatge i d’altres en l’arquitectura que veuen els seus ulls. I és que d’això es tracta, de fer el que feien els impressionistes amb la tècnica del plain air: sortir fora de l’estudi i pintar la immediatesa, pintar els colors que la llum del sol vulgui aquell dia que la nostra retina capti, fer quadres ràpids, capturar moments efímers. Per un dia, ens convertim en impressionistes del segle XXI.