Joaquín Granados Sánchez - 1/11/21

Ja fa uns anys (concretament al 2015) que vaig acabar, juntament amb la meva parella, una de les millors experiències personals de la meva vida. No és fàcil deixar enrere la teva terra, els amics, els familiars, la feina... Ara bé, després de viure a Nicaragua durant un any, puc afirmar que ha valgut la pena tots els esforços i sacrificis realitzats.

Si algú em preguntés en què consisteix un voluntariat, li diria que és un temps que mai recuperaràs, un compte corrent que no deixarà de minvar, inseguretats, pors, tot això mesclat amb una cultura i una forma de pensar totalment diferent. A canvi, aprens a compartir més, a queixar-te menys, en definitiva, a ser més humà. El que ens fa grans són les relacions que tenim amb la resta del món i no les que tenim amb nosaltres mateixos, i aquí el MÓN és tot el que t’envolta, des de la directora de l’escola fins al pagès que ven les hortalisses al carrer.

Una de les principals carències a les escoles de Nicaragua era la manca d’espais per poder duu a terme esport. Concretament a l’Escola Cristal, on vaig formar part de l’equip de voluntaris exercint com a mestre d’educació física, l’espai exterior que disposaven era gran, però amb un gran hàndicap; era un terreny ple de pedres i amb molt desnivell. Aquest problema no em va impedir construir una zona esportiva amb l’ajuda de tota la comunitat educativa.

No us podeu imaginar la quantitat de coses que es poden fer simplement amb claus, martell, fustes i metall. En primer lloc vam reparar les porteries petites de metall amb un soldador elèctric perquè poguessin jugar a futbol. Seguidament vam condicionar la zona on volíem establir tant el mini camp de futbol com la pista de voleibol. Aquest procés va ser llarg i dur, ja que es va haver de desmuntar el parc infantil que hi havia allà, treure totes les pedres i portar sorra per anivellar el terreny. Un cop acabat, es van buscar dos pals de ferro suficientment alts i vam procedir a prendre les mesures del camp de minivolei.

Fins aquí tot bé, però, què faltava per acabar de completar el camp? Exacte, la XARXA! No puc estar més agraït de la donació que van fer des de la FCVb, no sabeu l’ús i la il·lusió que va generar la nova pista de voleibol. Aquesta donació la van complementar amb dues pilotes de voleibol. És una llàstima que no poguéssiu veure les cares dels infants quan van veure la pista acabada i van tocar les pilotes per primera vegada. La paraula felicitat es queda curta per definir aquell moment.

Per acabar aquest relat m’agradaria donar MIL GRÀCIES a tothom que ha ajudat d’una forma o altre a la realització d’aquest projecte, sense vosaltres no hagués sigut possible. Com diria Eduardo Galeano “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo”.

SGD - 15/10/21