Les matemàtiques estan molt lligades al progrés de la humanitat, ja que han resolt problemes crucials tals com mesurar, contar, dissenyar eines, situar-se en l’espai… Aquesta branca del saber ofereix una cultura quantitativa sense la qual seria impossible afrontar una bona part dels problemes que es donen en la vida. Per aquesta raó, cal aprendre matemàtiques durant tota la vida però inexcusablement al llarg dels períodes educatius obligatoris (Alsina, Burqués, Fortuny, Giménez i Torra, 1995).
Segons Castro i Ruiz (2015), la forma de treballar les matemàtiques a l'escola ha anat evolucionant en les últimes dècades. La gestió de la classe evoluciona cap al treball en petits grups, on els escolars parlen i utilitzen materials per a modelitzar un problema, anoten el que han descobert i participen en una conversa col·lectiva sobre el que ha après.
Un document curricular que recull de forma clara l'enfocament d'aprendre matemàtiques de manera activa és el llibre Principles and Standards for School Mathematics (NCTM, 2000). Aquest document presenta els continguts que s’han d’adquirir i els processos que ha de portar a terme l’alumnat en matemàtiques. D’aquesta manera, identifica cinc blocs de continguts:
I també cinc blocs de processos que corresponen a les cinc dimensions competencials:
En el Servei d'Ordenació Curricular d’Educació Infantil i Primària (2017), l'àmbit de matemàtiques es planteja des de la perspectiva d'un aprenentatge per a la vida diària que ajudi a raonar i interpretar les realitats i problemàtiques del món que ens envolta. Així doncs, el professorat ha de generar actituds positives envers les matemàtiques, tot despertant la curiositat, la creativitat, la imaginació, l'interès per fer-se preguntes, per trobar respostes i per resoldre problemes. Els continguts curriculars han de ser treballats en contextos significatius i rics.
Per tal de treballar aquests continguts, teòrics com Biniés (2008) exposen que els infants comprenen els conceptes matemàtics a través de la descoberta, la manipulació, el moviment i l'experimentació i no a través de procesos mecànics. En aquest sentit, Canals afirma que "anar a la mecànica, en matemàtiques, deixant de banda la comprensió, és abocar els alumnes al fracàs escolar" (p.18). Segons aquests referents, el professorat ha de tenir en compte l'etapa de desenvolupament del pensament lògic en què es troba l'infant, els coneixements previs i les seves capacitats per crear les condicions que afavoreixin la comprensió.
Com ja s’ha comentat, una de les cinc dimensions competencials del currículum és la resolució de problemes. Una idea encara vigent és la que es presenta en el document Principles and standards for school mathematics del NCTM (2000), entén que la resolució de problemes és una de les 10 normes per l’ensenyament matemàtic. Així doncs, considera que a través de la resolució de problemes l’alumnat adquireix diferents maneres de pensar, hàbits de constància i curiositat, i confiança en situacions que no els són familiars i que els seran útils fora de l’escola. Bonamison (2019) comparteix la mateixa idea tot argumentant que la resolució de problemes és un eix transversal del procés d’educació. Afirma que aquesta competència supera l’àmbit escolar i que dins d’aquest àmbit no es redueix a una àrea curricular concreta. Seguint amb aquesta concepció, Canals (2010) determina que els problemes són un eix transversal en el qual l’alumnat s’hi haurà d’enfrontar des de diferents conceptes matemàtics però també des de diferents assignatures.