5-2 Classificació
CLASSIFICACIÓ DELS MATERIALS PETRIS
Petris naturals
Els materials petris naturals s'utilitzen sense quasi transformar-los, tal com s'extreuen de la pedrera.
• Roques ígnies o eruptives
S'han creat per solidificació del magma. Granit, Basalt, granodiorita...
El granit
Roca plutònica cristal·lina composta de quars ,mica i feldspats. És molt abundant a l'escorça terrestre, presenta mides diferents de grans, és molt dura i resistent, fàcil de polir però no de tallar, suporta molt bé els agents atmosfèrics.
En plaques el trobem en revestiments de façanes, taulells de cuina o laboratoris, etc. N'hi ha de molts colors, i de gra més fi o més gruixut, però sempre s'hi aprecia la brillantor de les làmines de mica que juntament amb el quars i els feldespat formen el granit. En forma volumètrica pot utilitzar-se com qualsevol altra pedra.
El basalt
Roca ígnia, de color negre o molt fosc caracteritzada per la seva gran duresa i resistència mecànica.
es tracta d’una roca composta, molt abundant a l’escorça terrestre, de gra fi, color fosc i molt resistent als agents atmosfèrics. S’usa per a paviments, revestiments, decoració, monuments , escultures , ....
• Roques sedimentàries
S'han creat per acumulació de fragments que es van desprendre d'altres roques per efecte dels agents atmosfèrics. Grava, gres, argila, calcària
La calcària
Roca sedimentària d'origen orgànic molt abundant al nostre país i utilitzada normalment amb noms de denominació d'origen: pedra de Sant Vicenç.
El gres
Anomenat també pedra arenosa, és una roca sedimentària, formada per grans de sorra cimentats (la roca típica de la muntanya de Montjuïc), és molt utilitzada en forma de carreus o lloses per la facilitat de ser tallada amb una serra. Una varietat molt utilitzada és el marès de les illes Balears.
• Roques metamòrfiques
S'han creat a partir de roques ígnies o eruptives i sedimentàries de la mateixa manera, com a conseqüència de grans pressions i temperatures altes a la litosfera. Pissarres, marbre
La pissarra
Anomenada també llicorella, aquesta roca metamòrfica (provinent de sediments argilosos) molt abundant en zones de muntanya (com el Pirineu) és molt exfoliable. És utilitzada en forma de lloses o plaques fines com a element de coberta. En blocs irregulars serveix per paredar rústicament.
El marbre
Roca calcària metamòrfica utilitzada per la seva bellesa. En plaques la trobem en revestiments de façanes, paviments i antigament en taules, taulells de cuina (que s'anomenaven precisament marbres de cuina) o laboratoris, etc. N'hi ha de molts colors, llisos o formant aigües. Una varietat molt coneguda és el travertí (tosca calcària) que es caracteritza per la quantitat de porus i cavitats que conté, procedents de la matèria orgànica.
Petris transformats
Els materials petris transformats s'obtenen a partir de materials petris naturals.
• Ceràmics
Estan formats per materials provinents de pedres o argiles que es barregen amb aigua i altres material i constitueixen una massa plàstica i modelable que permet donar-li forma. Després es cou en un forn a temperatura elevada, més de 700 º C i se n'obté un material sòlid, dur però fràgil, bons aïllants tèrmics i elèctrics i que resisteix molt bé l'acció dels agents atmosfèrics. S'usen en construcció i ornamentació.
• Maó: És una peça en forma de paral·lelepípede rectangular, s'usa per a construir parets, murs, arcs, pilars, ...
• Teula: Peça amb forma acanalada, que també pot ser plana.
• Rajola Peça amb diferents formes, dissenys i acabats.
• Pisa Es fabrica a partir d'argiles blanques, que es couen, s'esmalten i es tornen a coure una altra vegada, per aconseguir un acabat brillant.
• Refractaris: Suporten temperatures elevades sense fondre's ni deformar-se.
• Rajoles de València: Peça de poc gruix; amb una cara d'argila cuita per fixar-la a la paret i l'altra d'esmalt vitrificat que queda visible.
• Gres: Se sol esmaltar i després es cou a temperatures molt elevades, és impermeable i resisteix a l'acció dels agents atmosfèrics.
• Porcellana Es modela i s'asseca abans de coure's a temperatures molt elevades. És impermeable, translúcida i resisteix l'acció dels agents atmosfèrics.
• Vidre Està format per arena de quars, es modela a altes temperatures, és impermeable, bon conductor tèrmic, bon aïllant elèctric i resisteix l'acció dels agents atmosfèrics.
• Aglomerants
Els aglomerats són materials en forma de pols que al barrejar-los amb aigua adquireixen plasticitat, i formen una pasta capaç d'unir fragments d'una o diverses substàncies i donar cohesió al conjunt mitjançant processos químics; i, en assecar-se, es tornen consistents gràcies a les reaccions físico-químiques que s'hi produeixen, originant nous compostos anomenats conglomerants. Llavors, els aglomerants es fan servir, com he dit, per unir altres materials. Els aglomerants més habituals són el guix, la calç i el ciment. (El temps necessari per a que aquests materials adquireixin duresa s'anomena temps de presa.)
Ciment: Material pulverulent que es mescla amb aigua i es torna adhesiu. Els ciments més utilitzats són: ciment pòrtland o ciment ràpid, ciment de putzolana, aluminós i siderúrgic.
El ciment, combinat amb sorra, es converteix en morter, i combinat amb sorra i àrids, es converteix en formigó. La seva resistència mecànica augments amb el pas del temps, adquirint una duresa pètria que, al contrari del guix, al tornar-lo a mullar, no s'estova.
El ciment té major resistència mecànica que el guix, i permet ser combinat amb barres d'acer formant el formigó armat. També hi ha un tipus de ciment de color blanc.
El guix: El guix és una pols dina de color blanca que s'obté de la pedra del guix que es deshidrata en un forn a uns 500 graus. Després es mol, es barreja amb aigua i es transforma en un material tou, el podem ratllar amb l'ungla.
El guix resisteix les altes temperatures millor que el ciment, i és un bon aïllant tèrmic i acústic, però no permet combinar-lo amb ferro, ja que el rovella. Una vegada sec, tampoc es pot mullar, ja que s'estova i perd la consistència, motiu pel qual s'utilitza en interiors, per fer revestiments (envans i sostres), llars de foc, etc.
Hi ha un tipus especial de guix anomenat escaiola, que permet fer acabats amb gran precisió, com per exemple les motllures decoratives.
Calç: La calç és una pols fina de color blanc que s'obté de la pedra calcària sotmesa a cocció. Es cou en forn, a una temperatura d'uns 1500 graus. Hi ha dos tipus de calç: Calç viva (no hidratada), s'utilitza com el ciment, però no és tan fort. Calç morta: (hidratada), s'utilitza principalment en arrebossats, morter per a juntes i emblanquinats. És poc dura, i és perjudicial per a la pell. Barrejat amb ciment aporta una major elasticitat als morters. La calç també s'utilitza per emblanquinar les façanes, cosa que permet reflectir millor la calor en les zones càlides.
• Conglomerants
Els conglomerants són la barreja d'un material aglomerant amb aigua, sorra i/o àrids (grava). Una vegada feta la barreja, quan transcorre els temps de presa, els conglomerant es tornen molt durs i resistents als esforços de compressió.
Morter: És una mescla de ciment, aigua i àrids (sorra), que serveix per unir maons i altres materials de construcció. És molt plàstic i bastant resistent, però triga molt en assecar-se. Els tres tipus de morter més utilitzats són: el morter de calç; el morter de guix; el morter de ciment. Abans de la generalització del ciment, s'utilitzava el morter de calç.
Formigó: El formigó és el material resultant de la barreja de ciment amb àrids (grava i sorra) i aigua. El ciment, barrejat amb aigua i els àrids, es converteix en una pasta modelable amb propietats adherents, que, en poques hores, s'endureix, convertint-se en un material de consistència pètria i adquirint la seva màxima resistència als 28 dies de presa. La principal característica estructural del formigó és que resisteix molt bé els esforços de compressió, però no té bon comportament enfront altres tipus d'esforços, com la tracció i la flexió.
Formigó armat: La tècnica constructiva del formigó armat consisteix en la utilització de formigó reforçat amb barres o malles d'acer, anomenades armadures. També és possible armar-ho amb fibres, com ara fibres plàstiques, fibra de vidre, fibres d'acer o combinacions de barres d'acer amb fibres, depenent del requeriments a què està sotmès. Aquest reforçament aporta més resistència als esforços de tracció o de flexió, que el formigó ordinari no suportaria bé.
El formigó armat d'acer és el més comú, i s'utilitza en edificis de tot tipus, camins ponts, preses, túnels i obres industrials.
La utilització de fibres és molt comú en l'aplicació de formigó projectat, com en túnels i obres civils en general.