La primera església

En correspondència amb aquesta primera fase, als peus de la nau es localitzen dos murets paral·lels, perpendiculars al mur oest per la part interior, que per la seva disposició s'han de posar en relació amb l'existència d'un contracor, en línia amb el que s'ha documentat en altres esglésies hispàniques de capçalera tripartida, com la del Bovalar (Serós) o Manacor (Balears) (GODOY 1995, p. 223).

Els dos murs conserven una longitud d'1,5 m. tot i que apareixen tallats per l'extrem, amb una distància entre ells de 2,5 m. i a 2 m. dels murs laterals de l'església. Ambdós presenten un grau de conservació irregular i s'han pogut estudiar parcialment, especialment el situat més al sud, en trobar-se per sota del nivell del paviment de la segona fase, que s'ha optat per no destruir en el procés d'excavació. Un fet que ens priva també de conèixer en detall la disposició del primer altar.

Les dues cambres laterals de la capçalera presenten dos armariets encastats al mur, situats simètricament a l'angle interior, propers a la circumferència de l'absis.

Pel que fa a la pavimentació, l'excavació ha posat a la vista en punts concrets l'existència d'una fina capa de morter que sembla estendre's per la totalitat de la superfície de l'edifici, però que igualment ha estat estudiada de manera parcial per tal de no afectar el paviment superior. Es fa difícil determinar si correspon pròpiament a una pavimentació de morter o bé a la base d'un paviment els elements superficials del qual han estat espoliats.

Plantejament de l'obra

L'estructura que acabem de descriure correspon a un edifici planificat globalment i de bon començament amb la forma que presenta, amb l'aula i la capçalera tripartida. No s'observa en el conjunt de l'obra cap indici que porti a pensar en la possibilitat de reutilització d'algun àmbit preexistent, ni en una transformació posterior fins a definir la planta en forma de T i amb les tres cambres de la capçalera. De bon començament l'estructura plantejada correspon a aquest model.

El replanteig de l'edifici, de disposició simètrica, presenta una regularitat remarcable en tot el seu perímetre i solament les dues cambres laterals mostren una lleugera diferència en les mesures.

L'excavació ha permès observar alguns aspectes relacionats amb la forma d'execució de l'obra. Tot assenyala que el primer pas va ser traçar la planta de l'església en el terreny i a continuació obrir les rases, que ja presentaven l'amplada prevista pels murs, a l'entorn dels 0,6 m., fins a una fondària que no sembla que superi en general els 0,6 m., tot i que aquest aspecte solament s'ha pogut comprovar en alguns punts concrets.

Un cop obertes les rases, aquestes van ser omplertes amb pedres i morter de calç fins a una cota propera o lleugerament superior a la superfície del terreny, segons els llocs. Assolida aquesta es va estendre una capa de morter que permetia la definició d'una plataforma que traçava la planta de l'edifici i sobre la que s'iniciaria l'aixecament dels murs.

El material utilitzat en la fonamentació correspon a còdols, pedres irregulars i alguns carreuons. La mida màxima d'aquests materials no supera els 25 cm., llevat d'algunes excepcions. La disposició és sovint irregular, tot i que en alguns punts aparenta una obra en opus spicatum. Sobre la plataforma d'anivellació i abans d'assolir la cota del paviment es disposen sovint pedres d'una mida superior. Tota l'obra està travada amb morter de calç i sorra.

La tècnica i els materials constructius

La tècnica constructiva utilitzada als paraments es caracteritza per la presència de carreus regulars i de mida gran a les cantonades i també per als muntants dels portals, tant l'exterior com els interiors d'accés a les cambres laterals. No es conserva quasi cap indici pel que fa a l'obertura de l'absis central, afectat per les excavacions del segle XIX i també per una sitja medieval. Solament al costat de migdia el retall en el paviment i l'empremta sobre el morter sembla assenyalar que la forma constructiva seguida aquí havia de ser la mateixa que en els altres casos.

Podem observar les característiques dels carreus a la cantonada dels angles sud-oest i sud-est. Es conserva el muntat del portal d'accés a la cambra nord embegut dins l'obra romànica que se li superposà. Igualment trobem dues grans peces, corresponents segurament a muntants de portal, reutilitzats en la fonamentació romànica, al costat de migdia.

Pel que fa a la porta d'accés des de l'exterior, la part conservada mostra una estructura de dos carreus allargats a cada banda que formen els muntants, coronats per dos carreus més curts en posició horitzontal. Sobre aquests s'assentaven les dovelles de travertí d'un arc de ferradura, sembla que destruït cap a 1920, i del que afortunadament es conserva una imatge fotogràfica des de l'interior. Algunes de les peces que formen els muntants d'aquest portal presenten indicis que poden fer pensar en una reutilització d'elements provinents d'alguna altra construcció, però aquest aspecte és encara dubtós.

L'obra corresponent als llenços dels murs presenta una tipologia comuna en tots aquells llocs on s'ha pogut visualitzar. Aquí cal fer esment del fet que una part important conserva encara els arrebossats originals, fet que no permet veure l'obra interior. De tots maneres, les superfícies visibles que es troben en una i altre situació permeten una bona exemplificació per ambdues.

El parament de migdia és sens dubte el més indicat per observar la tècnica constructiva dels murs ja que és el més íntegre i conserva molts pocs punts arrebossats. Això permet veure el conjunt del mur, amb la identificació de la part del parament que correspon a l'obra primitiva i la diversitat de tipologies rocoses utilitzades en la construcció, en general provinents d'un entorn immediat.

Algunes peces utilitzades en els muntants de portal i a les cantonades, potser reutilitzades, tenen el seu origen a la pedrera de can Raimundet, situada a la Rierussa, a pocs quilòmetres seguint l'antic traçat de la Via Augusta i just al límit entre els termes municipals de Gelida i Sant Llorenç d'Hortons. S'ha pogut documentar la utilització d'aquesta pedrera en l'obra romana del Pont del Diable i també en la construcció del mil·liari trobat a Santa Margarida. Altres provenen clarament de les aportacions fluvials quaternàries a la zona de l'Anoia, mentre el gres roig prové de la zona immediata de l'entorn de Rocafort.

En la factura de l'obra predomina la utilització de còdols de mides similars, combinada amb la presencia de petits carreus i peces irregulars de gres roig, en una disposició de filades lleugerament irregulars que en alguns punts s'aproxima a la tècnica de l'opus spicatum Esporàdicament s'observa la presència de peces de mida clarament superior a la mitjana general i de lloses planes. Tota l'obra és travada amb morter de bona consistència però de qualitat mitjana, amb una càrrega d'àrids irregular i amb presència de fragments de pissarra.

Alçat parcial del parament exterior nord, amb indicació de l'obra paleocristiana conservada i de les tipologies rocoses utilitzades en la construcció.

Per les restes conservades tant en paraments interiors com exteriors hem de pensar que la majoria, sinó la totalitat de l'edifici, era arrebossat i pintat. La factura d'aquest recobriment és en general més matussera als exteriors que als interiors, si bé la coloració és coincident, de tonalitat groga-ocre. Solament a la part inferior de l'enlluït interior de l'absis i del conservat just a l'entrada des de l'exterior, a l'esquerra, s'ha observat la presència de pigmentació ataronjada i negre, respectivament, sota d'una capa de calç posterior. Aquests aspectes estan pendents d'un estudi detingut que es podrà portar a terme en el moment que s'asseguri una protecció adequada de les restes.

Pel que fa a les cobertes i atès el gruix dels murs, és fa evident que aquests són solament aptes per a sustentar una coberta d'encavallades i bigues, a dos aiguavessos. Es planteja la possibilitat que l'absis en planta de ferradura estigués cobert per una semicúpula, fet que podria estar testimoniat per la presència abundant de restes d'argamassa de morter amb empremta de canya trobats entre els materials d'enderroc d'aquesta part de l'edifici antic, acumulats entre el mur de tancament de la capçalera primitiva i el de l'església romànica i utilitzats com a rebliment per incrementar la cota de paviment en època medieval.

En relació a la teulada desconeixem els materials emprats en la seva construcció, però igualment cal remarcar que entre els d'enderroc s'han recuperat molts fragment de tegula i imbrex, en una proporció que de cap manera es justificaria per la destrucció de tombes i que estratigràficament s'han de posar en relació amb processos de remodelació de les construccions i, per tant, procedents en part de l'edifici de l'església.

L'alçat de l'edifici

La superposició de l'obra romànica sobre la tardoantiga a la segona meitat del segle XII va tenir uns efectes devastadors sobre l'edifici, però alhora ens ha preservat un seguit d'indicis que ens ajuden a identificar alguns aspectes del seu alçat.

Cal tenir en compte que l'obra romànica va reutilitzar totalment els dos parament laterals antics, avui desapareguts en la major part del seu alçat com a conseqüència dels terratrèmols que van afectar la zona al segle XV i d'enderrocaments duts a terme dins el primer quart del segle XX. Però aquest aprofitament ha convertit part de l'obra romànica en un negatiu d'alguns elements de l'obra primitiva.

Sobre l'alçat lateral sud exterior de l'església s'assenyalen l'alçada estimada de la primera església, la disposició de la porta d'accés al temple i la restitució de la finestra a partir de l'empremta que apareix a l'argamassa de l'obra romànica.

Així en dos punts concrets, a la dreta de la porta d'accés des de l'exterior i al mur oposat, al costat nord, es pot veure el material que reblia el buit de dues finestres. Pel negatiu d'aquestes podem veure que presentaven esplandit cap a l'interior, amb ampit també inclinat cap endins, i coronades amb arc, que sembla de mig punt, tot i que aquest aspecte és poc perceptible.

Igualment podem veure, a un i altre costat de l'edifici romànic l'empremta de l'alçada original dels murs laterals, que posa de relleu una alçada notable que se situa a l'entorn dels 7 metres per sobre del nivell de paviment.