La recerca

Els primers passos en la recerca arqueològica a Santa Margarida es remunten al segle XIX. Les notícies documentals són indirectes i escasses, però per contra, els treballs d'excavació moderns han posat a la vista una intervenció de magnitud considerable tant a l'interior com a l'exterior de l'església i, encara avui, no tenim la seguretat d'haver identificat tots els indrets afectats. 

L'autor d'aquests treballs ens és desconegut, però tot apunta que podrien ser obra de Francesc Santacana Campmany, hisendat, artista, col·leccionista i fundador del museu l'Enrajolada, a Martorell. A través dels butlletins i memòries de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i de l'Associació d'Excursions Catalana de finals del segle XIX recollim diverses notícies que apunten a la realització d'obres i d'algunes descobertes arqueològiques que caldria situar a l'entorn de 1877 (CASTELLET: 1884). Al museu fundat per Francesc Santacana es conserven diversos capitells que en el catàleg apareixen esmentats com a procedents de Santa Margarida tot i que avui per avui no ha estat possible identificar ni el lloc d'on van ser extrets ni les estructures arquitectòniques amb les que encaixaven (SANTACANA: 1909). 

Durant les excavacions realitzades a l'interior de l'església el 1974 es va identificar el rebliment d'un forat que trencava els diversos paviments existents, fins arribar a trobar les estructures més antigues. És la constatació arqueològica moderna de les excavacions practicades al segle XIX. L'any 1909 Francesc Santacana Romeu va publicar el catàleg del fons del museu de l'Enrajolada en el que hi trobem la referència a tres capitells i quatre models de rajoles gòtiques procedents de Santa Margarida.
(Fotografia: Alfred Mauri (Arxiu del CEM). Imatges central i dreta reproduides de: SANTACANA: 1909)

Les obres de finals del segle XIX a les que ens referim corresponen a la darrera adequació de Santa Margarida, ja llavors convertida en ermita privada i a mans de Pau Roig i Poch. Com a ermita va ser centre de l'aplec anual celebrat, pel que sembla, fins a l'esclat de la Guerra Civil el 1936, moment en el qual va ser cremada i definitivament abandonada. 

Serà el 1967 quan començarà el lent procés de redreçament. Aquell any el propietari de Santa Margarida i Sant Genís, Pau Sendrós i Roig, en va fer cessió a l'ajuntament de Martorell, en el marc d'una actuació urbanística que cobria tot l'espai entre el peu de Rocafort i Santa Margarida, i que finalment es va veure frustrada poc després per la construcció de l'autopista que ocupava bona part dels terrenys a urbanitzar. El pas a mans municipals no va treure el lloc de l'abandonament. 

Poc després de la cessió, a l'inici dels anys 1970, l'historiador Antoni Pladevall va fer pública la descoberta d'un lot documental referit al priorat de Sant Genís de Rocafort que arraconava definitivament la llegenda del castell templer de Rocafort i treia a la llum el seu origen com a monestir benedictí fundat pels senyors de Castellvell (BAUCELLS: 2007. Pàgs. 3-4). 

La creació el 1972 del Centre d'Estudis Martorellencs serà la clau en el detonant del procés de recerca i de recuperació del monument. Entre 1972 i 1980 aquesta entitat va desenvolupar treballs de neteja, documentació i recuperació a Santa Margarida, així com la realització de les primeres cales d'excavació, especialment a l'interior de l'àmbit de l'església. Això va permetre identificar aviat dues de les zones excavades al segle XIX i, alhora, adonar-se de la presència de les estructures d'una església anterior. 

A partir de 1981 es va iniciar la col·laboració continuada amb la Universitat de Barcelona i l'excavació va passar a ser una activitat normalitzada que des d'aquella data es desenvolupa amb finançament de l'Ajuntament de Martorell, la Generalitat de Catalunya i el Centre d'Estudis Martorellencs. 


Vista aèreia parcial del jaciment amb indicació de les zones excavades fins el 2010.


La zona excavada fins ara comprèn un total de 750 m2, que inclouen tota la superfície de l'església romànica, que alhora conté la major part de la tardoantiga; una àrea que ressegueix el costat nord en una franja de 4,5 m. d'amplada, amb una superfície excavada de 92 m2; una àrea de 125 m2 al costat de ponent i una de 340 m2 al costat de migdia, que s'estén fins a una distància de quasi 18 m. del mur lateral de l'església.