Inici

L'església de Santa Margarida, advocació sota la qual no la documentem fins el 1143, és situada al centre de la plana de suau pendent que s'estén entre la serra de l'Ataix i el Montgoi i el riu Anoia, al terme municipal de Martorell. Es tracta de terrenys argilosos, amb accés a recursos hidricsmoderats provinents de diverses deus situades a una cota lleugerament superior (fonts de can Pasteller i Tancada), dedicats al cultiu durant bona part de la seva història i avui fortament pressionats pel traçat de l'autopista AP-7 i per la presència d'algunes activitats extractives i industrials del ram de la construcció.

Aquest espai és creuat per diversos torrents que desaigüen a l'Anoia, els quals presenten un fort pendent a la zona de muntanya que es torna molt suau al seu pas per la plana. Aquest fet defineix una conca de forta erosió a la part alta i un àmbit de deposició que ha afavorit una expansió antròpica de la plana en detriment de la llera del riu Anoia i va obligar durant el segle XIX, sinó abans, a la canalització dels torrents en la seva part final mitjançant la construcció de murs. El torrent de Santa Margarida, per exemple, presenta una cota a la seva llera que és igual a la dels terrenys circumdants i superior a la de les restes arqueològiques tardoantigues. El traçat final d'aquests torrents va ser molt modificat per la construcció de l'autopista i alguns trams són avui fora d'ús.

L'àmbit territorial definit pels extrems del meandre del riu Anoia i la carena de la serra de l'Ataix i el Montgoi, correspon aproximadament al que va ser objecte de donació per part de Bonfill i Sicarda, senyors de Castellvell, el 1042 com a dotació per a la fundació d'un monestir. Aquest va prendre com a centre el turó de Rocafort, on es van alçar les construccions monàstiques. El document de dotació no fa esment de l'església de Santa Margarida, però si de la de Sant Genís, situada al comtat de Barcelona, dins els termes de Castellvell de Martorell (BAUCELLS: 2007. Pàgs. 18-23).

Situació del jaciment


Avui Sant Genís correspon a l'advocació de l'església monàstica, situada a Rocafort, però desconeixem si aquesta era o no l'advocació de l'església de la plana en el moment de la dotació del monestir. És possible que Sant Genís, advocació primerenca, substituís la primigènia de l'antiga església i amb la fundació del monestir es traslladés a la monàstica, alhora que s'incorporava la nova advocació de Santa Margarida? Avui per avui no ho podem afirmar i desconeixem si sota l'obra romànica de Rocafort, on mai no s'hi ha fet cap intervenció arqueològica sistemàtica, hi ha vestigis d'un temple anterior.

Així dins el rodal de l'antic monestir avui tenim dues esglésies, la superior lligada a les construccions monàstiques i de fortificació, i la de la plana complint funcions parroquials fins al segle XIX, moment en el qual la seva demarcació s'incorporarà definitivament a la de la parròquia de Santa Maria de Martorell. També es conserven diverses cases de camp, encara que no es pot establir cap correspondència d'emplaçament amb les esmentades en el document fundacional, i l'emplaçament del molí al costat de l'Anoia, amb una fàbrica actualment en desús coneguda com el Molí fariner, que si bé no conserva restes arqueològiques medievals, si que n'ha mantingut la memòria amb la presència del canal i la continuïtat d'ús com a força motriu d'un molí del segle XVIII i una turbina moderna i per al reg de l'horta immediata.

La zona on s'emplaça Santa Margarida era la de pas del tram de la Via Augusta que provinent del Pont del Diable, sobre el Llobregat, enfilava camí del Penedès. Aquest fet, així com la interpretació de les distàncies que s'esmenten en els itineraris, ha portat a interpretar que la mansio Ad-Fines era situada en aquest indret. En els nivells excavats fins ara els indicis romans són escadussers, tot i que conforme ha avançat l'excavació i especialment en els darrers anys, cada vegada es manifesten de forma més intensa, tot i que sempre amb restes ceràmiques molt disperses i estructures constructives molt efímeres, si és que es poden arribar a datar d'aquesta època. Un argument més sòlid l'ofereixen les restes d'un mil·liari reutilitzat, la inscripció del qual ha permès datar-lo entre el 350 i el 353 dE, coincidint amb el mandat de l'emperador Magnenci. És cert que el fet que el mil·liari hagués estat reutilitzat com a brancal d'un portal i que es trobés totalment descontextualitzat dins una pila de runa adossada a un mur de la masia de Santa Margarida pot plantejar dubtes raonables sobre el seu emplaçament original, però considerat en el context territorial i dels resultats de la recerca arqueològica en tot cas ve a reforçar l'argumentació.

Un darrer aspecte a senyalar en aquest apartat fa referència al nom de Martorell i al seu possible origen relacionat amb Santa Margarida que ja hem vist, no apareix en la documentació fins el segle XII i, en el cas d'una advocació prèvia dedicada a Santa Genís, fins el 1042.

Entre els documents esmentats en l'estudi de Montserrat Pagès sobre el romànic i el feudalisme al Baix Llobregat (PAGÈS: 1992. Pàg. 157), n'hi ha un de datable vers el 911 que recull la referència a diversos llocs que es podrien situar al Baix Llobregat i entre ells apareix l'anomenada villam Martyres. Es refereix a l'actual Santa Margarida i alhora ens dóna la pista que estem davant una església de caràcter martirial que, a més, acabarà donant lloc al topònim Martorell? Avui per avui no podem anar més enllà de la hipòtesi.

Podeu descarregar 
un fulletó/guia del jaciment en format PDF des d'aquí, en diferents idiomes: català / castellà / anglès.