Jaume Bofill i Mates, natural d’Olot, fou un poeta, periodista i polític noucentista, fill de propietaris rurals que adoptà el pseudònim Guerau de Liost, proposat pel seu amic Josep Carner. “Vaig batejar-te, això sí. Tot just et sentires ben bé tu mateix —darrera dels inicis verdaguerívols — et decidires pel cognom, tret del repertori toponímic de Liost; i em demanares un nom de fonts, i jo te’l vaig escollir gòtic i catalanesc” (Paraules de Carner al pròleg de la versió del 33 de La muntanya d’ametistes). Segons Enric Bou, el pseudònim neix quan té activitat política molt destacada, per distingir el polític del poeta.
La família Bofill tenia propietats a Viladrau, i Bofill passava els estius en aquest poblet del Montseny. El seu poemari titulat La muntanya d’ametistes ens parla amb afecte d’aquesta vila, als peus de Matagalls, tan important per al seu autor.
“Guerau de Liost fou un pseudònim-senyera: és a dir, simbòlic d’una voluntat d’afirmació i de coherència.” (Carles Riba)
Enric Bou ens il·lustra, entre d'altres aspectes, sobre la formació dual del poeta:
A través del bisbe Josep Torras i Bages (escriptor i pensador, 1846-1916) : concepte cristià de la vida, conservador i catalanista; defemsa una organització tradicional de la vida i de la societat (estructura patriarcal).
A través d’Enric Prat de la Riba (1870-1917, advocat, periodista i polític. Primer president de la Mancomunitat de Catalunya): reforma de Catalunya a partir de la reforma de Barcelona (ciutat integral). Sistematitza la idea de Torras i Bages.
La muntanya d’ametistes, un poemari noucentista
“Per obra de Guerau de Liost, el Montseny es convertí en una bella terra llegendària, on la realitat i la meravella poètica conviuen enllaçades, per a sempre més, en un connubi deliciosament indestructible”(Jaume Bofill i Ferro, 1948: 21)
“La poètica de Guerau de Liost ve regida fonamentalment per la idea de simetria. És des d’aquest angle que coincideix amb la retòrica clàssica. I és per aquesta raó que en tot moment mostra una predilecció pel sonet. Una poesia que podríem anomenar espacial, sinó algebraica, geomètrica.” Més una ordenació de volums que de sons, més a la vora, per tant, de l’arquitectura que de la música. (Jaume Bofill i Ferro, 1948;.29)
Les dues muntanyes d’ametistes, per Antoni Badia i Margarit
L'obra va ser publicada originalment el 1908 i refeta de manera força profunda en la versió definitiva de 1933. A continuació rescatem algunes cites literals de l'aportació de Badia i Margarit:
Ors l'hi presentava en tant que etapa decisiva dins la comesa noucentista de rescatar la vera poesia dels dominis de la rustiquesa, tot contraposant les inútils i eixorques maneres rurals a les ciutadanes, plenes de vigoria i d'esdevenidor. En aquest sentit, el llibre, de concepció urbana, cultural, era tot ell de contingut muntanyenc, natural.
Hom ha vist tostemps que la Muntanya d'ametistes era una mostra poc corrent de coneixença idiomàtica i d'exigència rigorosa. El domini de la llengua i la voluntat de mètode s'explicaven en Jaume Bofill i Mates per la seva adscripció al moviment noucentista i per la seva força poètica.
Les dues Muntanyes d'Ametistes corresponen, en efecte, a dos moments espirituals col·lectius de la Catalunya d'aquest segle, diàfanament destriables:
La versió de 1908 té el simbolisme d'un país per construir: d'una manera o altra, hi ressurten un munt de somnis i d’il·lusions, els afanys d'aquells qui se sentien engatjats a tirar endavant una cultura que volia passar de comarcal a europea. Per això hi trobem descrit el món immediat, en tons concrets i casolans: eren els objectes d'aprehensió segura.
la versió de 1933 respira la constatació d'un país ja construït: d'una manera o altra, s'hi reflecteixen realitats aconseguides i problemes apressants, que són el balanç, positiu i negatiu alhora, dels esforços d'aquells homes que, vint-i-cinc anys enrere, s'havien llançat a una empresa tan arriscada, àdhuc folla. i el poeta hi ateny un to de veritable entitat poètica, ensems que hi recull i desenvolupa realitats abans només insinuades o en potència.
El fet és conegut: Guerau de Liost publicà el 1933, no una segona edició del seu llibre, sinó una revisió, per cert molt aprofundida.
[...]
Un poc més de cent pàgines menys, respecte a les 277 de la versió de 1908, és una reducció força considerable. la versió de 1908 en té més de 3.800, mentre que la revisió de 1933 no n'ateny 2.100 (versos).
Allò que primer colpeix, en acarar les dues versions, és que la grandiloqüència i l'encarcarament, veritablement caracteritzadors del noucentisme, han estat substituïts per un estil planer, molt més humanitzat, no exempt de la ironia que tan enllà havia dut l'autor de les Sàtires.
Però la grandiloqüència no s'acaba amb els títols. A la versió de 1908 sovintegen els apòstrofes, encapçalats per «Oh ... !» (interjecció seguida del nom de qui n'és l'objecte). No és que aquesta figura no es trobi dins la revisió de 1933, però el seu ús hi és molt més ponderat, i, per tant, hi escasseja considerablement.
He parlat, abans, de la humanització. Fer-vos veure així mateix que a l'hipèrbaton succeeix un ordre més normal de col·locació dels elements de l'oració gramatical, l'ús de formes nominals, com l'aposició, ha cedit la preferència a les formes més verbals.
En suma, d'una petita excursió per les dues Muntanyes d'Ametistes podrem extreure nombroses conclusions. Jo ara, posat a condensar, les redueixo a dues: Una lliçó quant a l'actitud humana. No és fàcil de tornar a un tema antic. Ho pot aconseguir l'exigència, l'exigència que deriva d'un indomable esperit de servei a la cultura, és a dir a la societat.
L'altra, sobre la canalització de la dita exigència dins la revisió de la Muntanya d'Ametistes: reducció de les maneres altisonants, mitjançant un profund procés d'humanització, no acomplert sense fer-hi jugar un paper destacat a la ironia, el qual procés assegura el triomf dels valors poètics.
[...]