El poble: fonda Bofill

Descripció de l’espai

Viladrau és un municipi que es troba a la cara sud del massís del Montseny, a 821 metres d’altitud. L’ètim del nom és la suma de vila i l’antropònim germànic, Adrald. Compta amb una població d’uns mil habitants i pertany a la comarca d’Osona, però provincialment és Girona.

La història de Viladrau està ben amanida amb els bandolers i les bruixes: Joan Sala “Serrallonga”, un dels bandolers més coneguts, és fill del Mas La Sala; la bruixeria a Viladrau, malauradament, és cèlebre, perquè fou el poble on al segle XVII, més dones foren perseguides i ajusticiades per tribunals civils, no per la Inquisició, tal i com ens ha arribat segons la tradició popular.

Viladrau ha estat un poble miner, hi trobem la mina de sant Marçal, una mina de fluorita que es va explotar dels anys 40 fins als 90. Actualment, hi trobem indústria, l’empresa més important és Liquats vegetals, però Viladrau és un poble eminentment turístic.

19 gener 1937. Avui fa sis mesos que començà la guerra. Som en un racó de muntanya, tranquil i solitari, ben diferent d’aquella ciutat frenètica, tràgica, incendiada del 19 de juliol. Recordo que a la vigília vaig trobar un minyó cubà: feia molts anys que no el veia. M’aconsellà que aquella nit no sortís, perquè “passarien coses”. Però feia tant de temps que s’esperava el daltabaix! Es digué aquell dia que s’havien sublevat les tropes del Marroc, que desembarcarien a la Península.

[...]

Després d’unes setmanes d’angoixa, de depressió terrible; després d’aquelles nits negres a la ciutat, amb els llumets de gas tot just visibles al llarg del carrer desert; i d’escoltar interminablement les noves tràgiques i els discursos violents i inflamats de la ràdio, barrejats amb la música més absurdament incongruent i lleugera, ens vam instal·lar en aquest recer muntanyenc, on la pau verda dels arbres semblava un paradís.

Els primers dies prenia banys de sol, bevia àvidament l’aigua glaçada. Era un oasi tranquil en un món de tragèdia. Els nens jugaven sota els avets. Passàvem llargues estones damunt l’herba, entre clavells de pastor i campànules blaves. El regust de la mort, la imatge del foc i de la sang s’esvaïen com un malson.

Després de l’estiu, la tardor, amb faigs color de púrpura i d’aram, la flor de la vidalba abocant-se pels arbres com una cascada cotonosa. I, més enllà de l’octubre, els boscos nus, color de mare de vi, amb les taques negres dels avets, com uns rengles de penitents amb caputxa.

MARIÀ MANENT, El vel de Maia

Val la pena entrar a la Fonda Bofill i constatar el que significava l'estiueig burgès del primer terç del segle XX.

El dia de la ruta literària, haureu de fer el següent i, per tant, haureu de portar repartida aquesta feina:

a. Heu de presentar l’espai, aprofitant la descripció que hi ha a la web.

b. Heu de llegir expressivament el fragment de El Vel de Maia de Marià Manent que es proposa a la web.

c. Heu de presentar el vostre poema de Guerau de Liost. Podeu aprofitar el Guió per a la presentació que us proposem en aquest enllaç.

d. Reciteu el poema seguint les indicacions que us hagi facilitat el vostre professor.