Vivim en el futur

És molt popular la idea tecno-utòpica de que arribarà un dia en què no haurem de treballar perquè les màquines ho faran per nosaltres. Doncs bé, malgrat hagi passat prou desapercebut, aquest dia ja ha arribat. Us exposaré alguns fets experimentats per mi mateix que ho constaten així com algunes fortes implicacions en les nostres vides que val la pena tenir en compte:

Porto més de 20 anys veremant en el meu poble, Guardiola de Font-rubí. Fa deu anys tothom collia el raïm a mà i ara és una pràctica en desús, les màquines han suplantat centenars de collidors. A la vinya sols hi queda el conductor de la màquina i qui tragina el raïm com jo. El mateix va passar fa més anys amb l'esporgar (desfullar els ceps a la primavera): van aparèixer màquines esporgadores i ara esporguen a mà quatre gats, ja sigui per nostàlgia o perquè els hi queda alguna vinya vella sense emparrar (no preparada per passar-hi la màquina). Pràcticament la única feina que queda on el pagès toqui de peus a terra és la poda. Tot i que s'ha de dir que ara es poda amb tisores elèctriques amb les quals no cal fer gens de força per tallar-se un dit o el nas quan t'agafes el cigarro oblidant que portes les tisores a la mà (basat en fets reals). Els pagesos tenen vides més descansades però també més alienants i deshumanitzades: s'han perdut les converses i els cants mentre es treballa. Els maldecaps no s'han acabat, cada dos per tres alguna peça falla i els pagesos no són pas mecànics. Tampoc s'han fet més rics, s'endeuten comprant màquines i segueixen a mercè dels cavistes que posen el preu que volen al raïm.

Això que us explico no és més que l'últim episodi d'una sèrie més antiga que els simpsons i que encara dura. Us puc explicar l'episodi del meu pare: quan ell era petit, al poble sols hi havia tres persones i mitja fent feines materialment no-productives: dos mestres, un metge i un secretari de l'ajuntament que era compartit amb un altre poble. En aquells temps d'escassedat energètica no es podien permetre mantenir més gent que no doblegués el llom. Grans i petits havien de dedicar-se a les feines del camp per poder tenir menjar al plat. També es venia vi a comerciants o es baixava al mercat de Vilafranca a vendre ous i verdures. Mon avi conreava blat i donava el gra al forner del poble a canvi de pa tot l'any; ma àvia tenia una vaca i venia llet als veïns. Així es feien amb alguns cèntims per comprar coses que no podien produir com ara la sal o el sucre, però el gruix de l'economia es basava en l'autoabastiment. El sector secundari del poble es limitava a un forner, un ferrer i un fuster i d'això fa poc més de mig segle. D'ençà, la disponibilitat energètica ha crescut exponencialment al mateix temps que es desenvolupaven noves tecnologies que funcionaven amb aquest nou i gran excedent energètic provinent dels combustibles fòssils. Aquesta creixent potència energètica va permetre incrementar la productivitat extraordinàriament de manera que els sectors primari i secundari requerien cada cop menys mà d'obra, la qual es traslladava al sector terciari. És difícil fer-se la idea del que aquest canvi significa si el considerem amb nombres abstractes de quantitats energètiques; és molt clarificador considerar-lo en termes d'energia humana: cada litre de petroli ens proporciona l'energia d'un home treballant 4 dies i mig sense parar¹. Això significa que en l'actualitat, cada català tindria de mitjana uns 99 esclaus treballant diàriament per ell². Tal capacitat energètica ha generat un nivell de riquesa inaudit, som la societat més opulenta de la història. Hem arribat al punt que tan sols un 2% de la població es dedica a l'agricultura, ramaderia o pesca, un 23% a la indústria i la construcció i el 74% restant al món dels serveis; això és el que s'anomena “terciarització” de l'economia³.

Certament, al meu poble de 1350 habitants actualment sols queden dos joves (menys de 35 anys) que es dediquin a treballar la vinya tot l'any.

Ja no treballem per sobreviure, ja no ens hem de “guanyar la vida” tal i com havien de fer els nostres avis (malgrat els nostres pares encara ens hagin educat amb aquest mantra!). La vida ens la guanyem el dia que naixem, sobreviure és bufar i fer ampolles a occident. Com que les necessitats de subsistència les tenim més que garantides (un terç del menjar que produïm acaba a la brossa⁴), hem hagut d'inventar-nos noves feines per fer alguna cosa el nostre dia a dia per sentir-nos mínimament útils i no avorrir-nos. Ens dediquem a crear-nos noves necessitats de consum, nous productes i serveis que ens sorprenguin, augmentin i apaivaguin alhora les nostres inseguretats, ens facin més desitjables, ens allarguin la vida o ens la facin més còmode, ens mantinguin entretinguts o ens donin algun plaer que pugui fer-nos addictes.

Cal replantejar-nos la productivitat com a valor. Ha perdut el seu sentit: ja gairebé ningú pot competir amb les màquines a nivell productiu. En una societat industrialitzada i de masses com la que vivim hi ha sobreproducció de tot: les màquines no paren de produir béns materials i els humans no parem de produir béns virtuals. Entre tanta sobreproducció—entre tant de soroll—tenim cada cop més feina a trobar productes que valguin la pena, ja sigui en un supermercat, el Youtube o el Tinder—estem saturats! Aquesta situació d'extrema bonança energètica tampoc crec que duri gaires dècades més, però mentre dura més valdria deixar de posar el focus en la quantitat (el productivisme i el consumisme) i posar-lo en la qualitat. Potser així podríem trobar el temps i la serenitat per produir alguna cosa amb cara i ulls, posant-hi cos i ànima, sense haver-nos de sotmetre a les lògiques comercials.

Aquesta gran emancipació de les feines productives a nivell material ens pot permetre als humans dedicar-nos a una de les coses que més ens omple, menys contamina i que cap màquina aconseguirà reemplaçar (com a mínim, no a curt termini): les relacions humanes de qualitat. Si aconseguim restablir relacions profundes i autèntiques, aconseguirem també reduir una gran quantitat de feines i recursos dedicats a posar pedaços a moltes problemàtiques derivades de les pobres o nocives relacions que tenim avui en dia.

La tecnologia avança tan acceleradament que no tenim temps d'inventar-nos i crear nous llocs de treball a mesura que es destrueixen els antics. És la famosa “destrucció creativa” que va popularitzar Schumpeter però amb una velocitat passada de voltes. O el que diu Yuval Harari de que el problema ja no és estar explotats si no ser irrellevants perquè cada cop més, les màquines fan qualsevol feina millor que nosaltres, els obsolets humans. D'aquí ve el creixent sentiment de no saber què fer amb la vida, no sentir-nos bons per res. Al haver-hi poca oferta i molta demanda de llocs laborals, ens trepitgem els uns als altres per accedir a aquests pocs llocs. Si a això li sumes el nepotisme, el resultat és un còctel d'injustícia i competitivitat francament terrorífic.

No cal desesperar-nos, tenim solucions més que conegudes i menys que practicades, tant en el pla polític com el personal. Començant pel polític, caldria redistribuir les hores laborals, fent que hi hagi feina per tothom i al mateix temps, menys hores de feina per cadascú. Seguim amb la jornada laboral de 8 hores com si estiguéssim als anys 50 del segle passat, malgrat la productivitat s'hagi multiplicat per deu des de llavors⁵. Actualment, de mitjana ja estem treballant 6 hores al dia⁶, faria falta reduir la jornada laboral a nivell legal per tal d'acomodar la llei a la realitat.

En segon lloc fa falta promoure i millorar la redistribució de la riquesa. El gruix de la riquesa es concentra en qui controla l'energia i la tecnologia que utilitzem per generar-la. Energia i tecnologia que es produeixen d'una forma cada cop més centralitzada i jerarquitzada i que per tant, acaba en cada cop menys mans. Tothom té a l'abast produir energia amb fusta que podem recol·lectar en un bosc però molt pocs amb petroli que es troba a milers de metres de profunditat en països llunyans; molta gent pot gestionar una petita botiga però molt poca una com Amazon.

Una societat tan complexa i massiva com la nostra és inevitable que sigui jeràrquica, però el problema és que ens trobem en una societat “abismal”: enlloc de tenir estrats socials esglaonats en una escala tenim un creixent abisme entre ultra-rics i pobres. Mai havíem generat tanta riquesa material però mai l'havíem redistribuït tan malament. Per això és més important que mai establir i promoure noves fórmules de redistribució que incideixin en dues qüestions fonamentals: renda bàsica⁷ i habitatge social.

En el pla personal, vull fer una crida a ser crítics, qüestionar i replantejar les nostres feines ja que ben sovint són producte d'inèrcies històriques que han quedat molt desfasades i perquè és la cosa a la qual dediquem més temps i energia de les nostres vides i, per tant, el màxim fonament de la nostra societat. A quins interessos respon la nostra feina? A qui beneficia? Quines conseqüències té en la societat i l'ecosistema? Es podria millorar? Com? I a partir d'aquí... mans a la feina!

1. http://crashoil.blogspot.com/2011/09/por-que-se-despilfarra-tanto.html

2. En una jornada de vuit hores, una persona sana i activa que realitza un treball moderat (però intens i sense repòs) desenvolupa una potència mecànica de 75 watts.

En termes d’energia final, el consum a Catalunya l’any 2017 (l’últim any del qual disposem dades) va ser de 13.912,0 ktep (161796560000 kW·h) . Si dividim aquesta xifra pels aproximadament 7.441000 habitants que vivien llavors a Catalunya, ens dóna una mitjana de 21743,92 kW·h de consum energètic anual per persona (59.57 kW·h diaris), que és la mateixa energia que produirien uns 99 humans treballant per cadascú de nosaltres cada dia de l’any sense cap dia de festa.

Evidentment, el consum energètic de les tecnologies que utilitzem és molt menys eficient que el de qualsevol humà, no són equiparables en termes de rendiment però serveix per fer-nos una idea del gran malbaratament energètic que fem.

Fonts: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pot%C3%A8ncia_del_cos_hum%C3%A0, https://ca.wikipedia.org/wiki/Equivalent_de_barril_de_petroli, https://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=306, http://icaen.gencat.cat/web/.content/10_ICAEN/16_dades_obertes/arxius/Balanc_energetic_2017_19-06-20.pdf

3Segons les dades d'Idescat de l'any 2019 a Catalunya hi havia 51,7 milers de persones ocupades en el sector primari, 816 en el secundari i 2573 en el terciari. Font: https://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=306

4https://www.google.com/amp/s/elpais.com/sociedad/2019/08/09/actualidad/1565347505_417614.amp.html

5https://ourworldindata.org/grapher/labor-productivity-per-hour-pennworldtable?time=1950..2017

6https://www.idescat.cat/treball/epa?tc=4&id=xc57

7Crec important seguir estimulant la necessitat de contribuir al bé comú produint productes i serveis que siguin d'interès comú, per això no crec amb una renda bàsica equivalent al salari mínim interprofessional. Però també és important crear les condicions perquè la gent pugui treballar amb tranquil·litat i així poder treure el millor de si mateixa sense haver-se de sotmetre a feines amb condicions degradants ni patir per si arribarà a fi de mes o es quedarà sense feina. Per això crec amb una renda bàsica com la que ja existeix en uns quants països europeus com ara França o Alemanya des de fa molts anys, consistent amb la meitat del SMI o una mica menys i que per tant, està més que comprovat que funciona positivament. Crec que això seria un punt just per no desincentivar la feina i al mateix temps oferir un mínim coixí perquè tothom es senti més segur.