El Tinder xungueja fort

Manual bàsic de supervivència al flirteig virtual

per Na Pai

INTRODUCCIÓ

En aquest text parlaré sobre el flirteig i més concretament sobre la seva forma més estesa en l'actualitat: el flirteig virtual, el qual duem a terme tant a través de les aplicacions de cites (Tinder, Grindr, Badoo...) com de qualsevol altra xarxa social més genèrica (Twitter, Instagram,...). Parlaré sobre com les aplicacions que més utilitzem condicionen les nostres relacions sexo-afectives i promouen certes problemàtiques com ara conductes addictives. Són una tecnologia prou recent i encara no hem tingut temps de desenvolupar un codi moral comú sobre com utilitzar-les d'una forma sana i respectuosa. Aquí intentaré apuntar idees per elaborar aquest codi.

Per entendre bé el flirteig virtual crec que primer és necessari explicar breument què és i com funciona el flirteig. És molt curiós que es parli tan poc de flirteig sent una part tant fonamental de la sexualitat, així que seria convenient aclarir el terme. La definició més sintètica seria:

El flirteig és un procés destinat a l'aparellament sexo-afectiu consistent en diverses formes de comunicació per tal d'escenificar la negociació de l'atracció mútua.

Que traduït en termes més pràctics i terrenals seria: flirtar és intentar captar l'atenció de l'altre, exhibir trets atractius, mostrar disponibilitat sexual o afectiva, intentar aparentar la màxima vàlua com a parella sexo-afectiva, mostrar interès o apreciació per l'altre, comprovar el nivell de connexió i afinitat amb algú altre o avaluar el nostre potencial atractiu. Tot això és gran part del que fem quan estem posats tant a Tinder com Twitter i la resta de xarxes socials que no són de cites, on potser ho fem de forma més subtil però no menys insistent. Tinder és l'aplicació de cites més popular i utilitzada internacionalment, per això a partir d'aquí utilitzaré el terme per abreviar, referint-me a totes les aplicacions de cites.

A través del flirteig busquem cobrir dos impulsos bàsics de la nostra sexualitat: el desig de sexe casual i el desig de parella sexo-afectiva. Saber si volem sexe amb algú és prou fàcil perquè amb la informació visual en podem tenir prou mentre que per saber si volem alguna cosa a més llarg plaç necessitem conèixer profundament la persona en diversos moments i situacions. Tothom pot ser molt encantador i compromès en una cita però seguir sent-ho durant 3 mesos de cites ja és més difícil, per això necessitem molt més temps per avaluar si volem una relació duradora amb algú. És fàcil dir-li a algú que vols sexe i prou quan encara no saps si vols alguna cosa més però això pot trencar tota la màgia i tallar el procés de flirteig per complet juntament amb qualsevol possibilitat d'anar més enllà en la relació. Per això és tan habitual que no parlem clar sobre allò que busquem quan flirtem, perquè realment encara no ho sabem del cert. Aquest no parlar clar és una de les grans fonts de conflictes en el flirteig perquè sempre hi ha diferents ritmes i diferents graus d'impaciència en saber què vol l'altre.

En el flirteig tothom intenta aconseguir el millor pretendent possible i per això és molt habitual que la gent exageri les seves aptituds i amagui els seus defectes, és un terreny abonat a l'estafa, l'engany i els tripijocs. Per això el flirteig també és un duel on posar-nos a prova per tal d'esbrinar les autèntiques aptituds i defectes de l'altre i així poder valorar si tenim una vàlua prou similar. Aquest és un requisit indispensable perquè una relació pugui prosperar en el temps, en el moment que es descobreix una forta desigualtat, les relacions tendeixen a trencar-se.

És curiós que parlem tant de sexe i tan poc de flirteig, especialment si tenim en compte dos aspectes: en primer lloc, que el flirteig és el pas previ al sexe, sense flirteig no tindríem sexe (exceptuant alguns casos com els espais de cruising, saunes o altres espais d'intercanvi sexual gais en els quals el flirteig es redueix a la seva mínima expressió o en el sexe remunerat on el flirteig hi és totalment absent). I en segon lloc: dediquem moltíssim més temps al flirteig que no pas al sexe. A Grindr és habitual passar tota una tarda per aconseguir mitja horeta de sexe, tot i que en altres aplicacions la proporció pot ser molt més desigual. A Tinder pots arribar a invertir 3 mesos de flirteig virtual per després acabar tenint un fracàs de cita.

No sentim a parlar gaire de flirteig perquè rarament ens hi referim com a tal malgrat en parlem molt sovint de forma indirecta. Habitualment utilitzem el verb lligar per referir-nos-hi, com quan diem “aquesta nit sortim a lligar”, o “mira, el Joan no desaprofita el temps: ja està lligant”. Jo entenc que “lligar” és el resultat final d'un flirteig exitós, però també l'utilitzem per referir-nos al flirteig en si. Mesclem els conceptes de lligar i flirtar contínuament. Està bé perquè és una visió molt optimista de la vida pensar que cada cop que intentem lligar realment acabarem lligant. Tot i així crec que ésd important atorgar una paraula pròpia al concepte de flirteig per tal de visibilitzar-lo molt més i conferir-li la importància que es mereix.

LA GRAN EXPANSIÓ DEL FLIRTEIG

Les aplicacions de cites estan trastocant i revolucionant el món del flirteig. Mai tirar la canya i donar carbasses havia sigut tan fàcil com avui en dia gràcies a Internet. Si fa deu anys lligar virtualment era vist com un signe de fracàs i desesperació sexual, avui en dia s'ha girat la truita i és qui no utilitza aplicacions de cites que es troba en creixent minoria i comença a ser vist amb pena o compassió: “- pobre xaval, no és pas lleig, però clar, tancant-se les portes al Tinder, pot passar-se un any sense menjar-se un rosco.”

Abans per flirtar t'havies de dutxar, pentinar, perfumar, vestir-te amb les millors gales, sortir de festa i gastar-te diners amb entrades de discoteques i begudes a preus desorbitats. Ara podem fer-ho des del llit fets un cromo: amb pijama i despentinats tot menjant ganxitos. En un bar pots elegir entre 20 persones mentre que a través del mòbil pots elegir entre 20000.

Antigament la pràctica del flirteig era molt reduïda. Vivíem en una cultura estrictament monògama en la que els pares decidien amb qui ens havíem d'aparellar o sols ens era permès flirtar un sol cop a la vida. La resta de flirteigs eren immorals i s'havien de dur a terme d'estranquis. Vivíem en zones rurals on la xifra de potencials pretendents era molt reduïda, així que habitualment no ens havíem de trencar gaire el cap per decidir amb qui aparellar-nos. A manca d'alternatives, ens conformàvem fàcilment amb el que teníem a l'abast i no ens feia falta flirtar gaire per decidir-nos si era la parella adequada. En canvi ara, hi ha tota una sèrie de factors que fan del flirteig una pràctica cada cop més popular i quotidiana:

Vivim en zones densament poblades amb infinitud de potencials pretendents. La moral monògama està en retrocés, cada cop tenim més relacions obertes i ens casem menys. Gaudim de molta més acceptació i tolerància al divorci o trencament amorós, la qual cosa ens porta a encadenar una relació rera l'altra amb molta més facilitat. Tenim fills molt més tard, així que tenim molts més anys sense grans responsabilitats i més temps lliure per dedicar al flirteig. La gran mecanització i automatització de les activitats productives també ens ha proporcionat encara més temps lliure. I sobretot, el factor més determinant: hem desenvolupat noves tecnologies dedicades exclusivament al flirteig que ens permeten flirtar tan amb persones locals com amb persones que viuen a l'altra punta del món (em refereixo a les aplicacions de cites). Abans d'internet, flirtar de forma habitual era una activitat exclusiva per la gent amb menys vergonya o amb més estatus i una autoestima a prova de bombes. En un context netament patriarcal com el del nostre passat això volia dir que sols els homes amb molt pocs escrúpols, els guaperes o els peixos grossos s'atrevien a flirtar cara a cara. En canvi ara, tothom és capaç de provar sort tirant la canya amb un missatge escrit a través d'una xarxa social.

Tot això fa que el flirteig avui en dia sigui una pràctica més estesa que mai. Conseqüentment, conflictes i problemàtiques propis del flirteig i que per als nostres avis eren completament desconeguts, a nosaltres ens resulten d'allò més quotidians. Fins i tot els hi hem posat nom com ara el ghosting, el zombing o el benching.

Mai el flirteig havia sigut una activitat tan còmode, popular i omnipresent. Persones i identitats marginades, discapacitades o aïllades que abans ho tenien difícil per accedir a espais segurs de flirteig ara poden fer-ho des de qualsevol lloc i a qualsevol hora. El flirteig s'ha democratitzat per complet, ara tothom pot flirtar, gent de tota edat, forma i color, la que compleix cànons de bellesa i la que no, qui no flirta és perquè no vol. Al segle XXI flirtem durant molt més temps i amb més persones, per això parlo de “la gran expansió” del flirteig. Cal tenir molt en compte tres elements fonamentals que han trastocat el flirteig i les relacions sexo-afectives que se'n deriven:

• 
  Mercat sexual massiu. En primer lloc, el mercat sexual ha crescut extraordinàriament. Abans de l'era virtual ho teníem força difícil per conèixer nous pretendents en el nostre dia a dia mentre que ara, lliscant un dit en tenim prou per accedir a un mercat de milers de potencials pretendents. En conseqüència, el temps que podem dedicar a cada pretendent es redueix exponencialment. És a dir, si flirtem amb deu pretendents cada dia, no podem pretendre dedicar-lis el mateix temps que dedicàvem quan en teníem un a l'any. Podem ser molt atents i simpàtics d'una forma autèntica amb uns pocs pretendents, però no amb 10 o 20 diaris. Les tirades de canya i les seves respostes són cada cop més esquifides. Per un cantó “hola” i un “com va” a tot estirar, i per l'altre ja gairebé ningú es pren la molèstia de respondre si no hi ha un interès recíproc. Respondre a tothom per quedar bé seria un protocol innecessari i extenuant. No respondre com a resposta per manifestar la manca d'interès és molt més pràctic i s'ha popularitzat tant que hem tingut la necessitat de posar-li nom. Primer va sortir en anglès—ghosting—i ara en català: ruptura a la francesa o bomba de fum.
  

• 
  Anonimat. El segon factor que hem de tenir molt present és que el flirteig en el món virtual sol fer-se des de cert anonimat. Com a nom de perfil s'acostuma a utilitzar pseudònims o el nom de pila sense cognoms a tot estirar. És habitual trobar perfils que sols ensenyen parts del cos i amaguen el rostre tallant la foto o portant ulleres de sol. Molts es mostren de ben lluny o directament no hi surten i a canvi ens mostren un paisatge bonic. A la majoria de la gent li sembla ridícul que a aquestes alçades encara s'hagi de pidolar una foto on es vegi bé la persona, com en l'era dels xats de cites en els quals no existien els perfils amb fotos. Però cal tenir en compte que hi ha persones que encara viuen en entorns homòfobs o amb una forta cultura de la monogàmia que les força a buscar l'anonimat per la por a les represàlies. També hi ha persones que precisament erotitzen el complet anonimat o altres que no prioritzen el factor visual en el flirteig. En tot cas, com més anònima és una interacció, menys implicació emocional comporta.
  

• 
  Realitat Virtual. Les auto-representacions elaborades virtualment no tenen perquè reflectir les qualitats reals de les persones que les han elaborat. És a dir, la imatge que ens fem de les persones que coneixem virtualment no té perquè correspondre's amb la realitat, pot ser molt distorsionada. Això es deu a que tendim a penjar les fotografies on sortim més sexis, més populars i fent les coses més interessants i exclusives que mai hem fet, intentant mostrar la millor versió de nosaltres mateixes. Ens mostrem somrients, fent activitats esportives amb poca roba i envoltades d'amics o viatjant a indrets remots per tal de d'exposar el nostre màxim capital sexual. Així és normal sentir-nos decepcionades o enganyades quan desvirtualitzem algú.
  

Aquests tres factors distorsionen extraordinàriament el flirteig, l'acceleren i mecanitzen, el deshumanitzen. Tal i com quan ens hem de decidir per qualsevol producte de consum que volem adquirir, el flirteig esdevé una tasca freda i calculadora: trobar la millor parella sexo-afectiva a canvi de la mínima inversió temporal i emocional. És a dir, trobar el millor producte al mínim preu. De la mateixa manera, l'elaboració del nostre perfil equival a exposar un producte en un aparador per tal de cridar l'atenció i seduir als potencials consumidors. Aquestes dinàmiques tan mercantils en el món del flirteig poden fer que al final no sapiguem si estem a Amazon, Tinder o Wallapop. La millor representació gràfica que he vist del Tinder és una obra d'art que van fer uns estudiants holandesos consistent en un tall de carn punxat en una forquilla connectada a un motor rotatori de manera que va donant bofetades a un mòbil que hi ha just a sota amb l'aplicació de Tinder oberta, donant el vist-i-plau a tots els perfils.

Són aquestes mateixes dinàmiques que acaben produint-nos un fenomen conegut com a “Tinder-fatiga”. Quan entrem al Tinder per primer cop ens pot semblar molt fascinant totes les possibilitats que ens obre, però a mesura que ens anem fent veterans cada cop ens emociona menys i ens genera més desídia. Aviat descobrim que ens trobem dins un bucle de relacions i converses insubstancials que comencen i acaben periòdicament, seguint sempre un mateix guió marcat. Et sents sol i vols conèixer algú interessant però totes les senyals et diuen que estàs entrant en un nou i enèsim bucle de relació disfuncional: quan trobes algú que t'agrada prou tu no li agrades prou i viceversa. Al cap d'unes quantes cites fracassades costa molt invertir energia amb un nou match, la qual cosa contribueix a fer la relació encara més disfuncional, retroalimentant la Tinder-fatiga.

ATRAPATS AL TINDER

El Tinder, l'aplicació de cites més utilitzada del món, es troba en la posició número 5 en el rànquing de les aplicacions que ens fan sentir més infelices, mentre que Grinder, l'aplicació de cites número 1 entre els gais també ocupa la primera posició en el rànquing d'infelicitat¹. Entre altres, és degut a que són algunes de les aplicacions que generen més addicció i ens atrapen més temps vital. Ho aconsegueixen fent servir el mateix truc que utilitzen les màquines escurabutxaques: oferir-nos recompenses en intervals imprevisibles. Si el Candy Crush ja enganxa, amb recompenses merament simbòliques que sols existeixen dins del mateix joc, imagineu-vos el Tinder, que ens ofereix potencials recompenses en el món real: SEXE. Qui més qui menys, tothom que porta temps utilitzant l'aplicació hi ha trobat parella, ha conegut algú interessant o ha aconseguit algun polvo de gran qualitat a través del Tinder. Doncs bé, no us considereu afortunats per aquests pocs cops de sort i polvos de gamma extra, perquè són aquests mateixos polvos que ens encadenen hores i hores a les pantalles esperant il·lusòriament repetir la jugada d’un moment a l’altre. Cada cop que fem match o flirtem amb algun potencial amant, estem alimentant les nostres il·lusions i la nostra addicció a l'aplicació.

Però sent realistes, hem d'assumir que el més probable és que la nostra pròxima cita ens torni a decepcionar, construint un gran castell d'expectatives que s'esfondrà al primer instant que ens desvirtualitzem—o ja a mig polvo, en comprovar que a vegades inclús amb els pretendents més aparentment espectaculars pot fallar la química i podem acabar tenint sexe de baixa qualitat. És probable que malgrat no visquem ni una engruna d'erotisme, morbo o excitació (tota la part psíquica del plaer sexual), obtinguem plaer corporal com a consolació, el just per pensar que no tot ha sigut envà i així poder seguir a la roda buscant noves cites. També pot molt ben ser que ja estiguem de tornada de tot això i no posem més expectatives a les cites, de forma que les passem a considerar bistecs per fer volta i volta.

Una amiga em va donar un bon consell per fer front a les reiterades decepcions tinderianes: per fer-te una idea més ajustada de l'atractiu sexual d'un perfil, agafa la foto on surti més lleig i a aquesta foto li rebaixes un 30% del seu atractiu. Ara si, aquí tens el seu autèntic sex appeal. Què hi farem, mentre els usuaris puguem seguir elegint les fotos que pengem, serà inevitable un fort biaix vers elegir aquelles on sortim més agraciats, per més allunyades que siguin de la realitat.

El segon component clau per entendre l'alt índex d'addicció que genera el Tinder, és la gran facilitat que ens ofereix per establir relacions sexuals immediates. Especialment si ens trobem en grans ciutats: Tinder ens proporciona un mercat sexual virtualment infinit (no serem pas capaces de trobar-li els límits, cada dia i cada hora apareixen nous perfils!). Com a éssers humans no estem fets per estar exposats davant una plata amb mil tipus diferents de canapès i dir: provaré aquest i prou—els volem provar tots!! Doncs això mateix ens passa amb el Tinder, cap perfil-canapè ens saciarà del tot. Jo mateixa he comprovat com ens arriba a condicionar la nostra sexualitat el context en el que ens trobem. Em sento una persona completament diferent en quant als meus hàbits sexuals quan estic a prop o lluny de les grans ciutats. Com més m'apropo a Barcelona... més calenta em poso!! No puc ignorar la idea que utilitzant apps de cites amb geolocalització com ara Grindr, amb unes poques lliscades de dits en el mòbil puc aconseguir follar amb algun cos sexi que es troba a escassos metres de mi. Perquè malgastar la meva libido amb una simple i ordinària palla, podent accedir a sexe real? Si bé quan visc a la muntanya pràcticament m'oblido del sexe i del Grindr i em sento com una sàvia anciana ermitana que s'ha retirat a la vida contemplativa, impertorbable per les baixes passions, quan baixo a ciutat em sento com una meuca insaciable i assedegada de sexe. Conseqüentment, em puc enganxar al Grindr durant hores, amb la tensió i dilema constants entre seguir intentant lligar amb algú interessant o bé tirar la tovallola i sucumbir a la palla.

Malgrat que algunes companyes tinguin la capacitat de fer un ús sa, moderat i equilibrat del Tinder—almenys temporalment—i que en entorns rurals sovint sigui l’únic mitjà que disposa la comunitat LGTBIQ+ per aconseguir lligar, cal dir que en termes generals és una aplicació ben xunguera. Obrim el Tinder no tant per sentir-nos bé com per intentar deixar de sentir-nos malament, ansioses, soles o tristes. És un medi que ens indueix a rebutjar i ser rebutjades constantment. En un mercat sexual tan ampli, ningú es conforma amb ningú. Mai podem estar segurs d'haver trobat la millor parella a la qual podem aspirar. Entrem a un bucle de descartar contínuament potencials amants interessants a canvi de la ràfega de dopamina que ens genera conèixer algú nou i la lleu esperança de trobar algú millor. Ara i adés suplim l’ànsia de connexió i intimitat amb encontres breus on orgasmar-nos i oblidar-nos mútuament.

Amb tot això no pretenc menysprear el sexe casual—benvingut sia, per més fred i superficial que sigui (tampoc pots demanar peres al taronger)—el problema és que cada cop dediquem més temps a relacions virtuals, impersonals o de pur consum sexual i menys a les relacions profundes, significatives i comunitàries. Aquesta tendència no és casual, les aplicacions de cites que utilitzem ens empenyen contínuament en aquesta direcció.

No hem d'oblidar que totes les aplicacions que més utilitzem són empreses privades. El seu màxim objectiu no és oferir-nos una experiència òptima o relacions sexo-afectives de qualitat sinó ser el màxim rendibles. Amb tal fi busquen fer créixer el seu nombre d'usuaris i desenvolupar una aplicació el més addictiva possible per tal d'ampliar la quantitat d'usuaris disposats a pagar per la seva versió prèmium, la seva principal font d'ingressos. En segon lloc també els interessa revendre la nostra atenció a anunciants, la seva segona font d'ingressos.

Les xarxes socials com les aplicacions de cites, no són un producte que puguem elegir lliurement. Les xarxes que triomfen són monopolis per definició: el principal valor d'una xarxa és la seva quantitat d'usuaris, aquella xarxa on puguem trobar el màxim nombre dels nostres amics i familiars o altres tipus d'usuaris que ens interessi contactar és la més valuosa. Per això hi ha la tendència a acabar tots utilitzant la mateixa xarxa a no ser que aparegui una nova xarxa amb una nova característica que la faci molt més atractiva o addictiva. Grindr va aconseguir el seu èxit deixant fora de joc la competència d'altres aplicacions de cites perquè va ser de les primeres aplicacions a geolocalitzar els usuaris, explotant la nostra debilitat per aconseguir sexe casual immediat. Així és com cada xarxa social que utilitzem té el monopoli en el seu respectiu àmbit temàtic i geogràfic, acaparant tots els usuaris amb un mateix interès compartit i/o ubicats en un mateix territori. Instagram té el monopoli de les xarxes basades en imatges, Linkedin dels contactes laborals, Goodreads dels lectors de llibres... Whatsapp té el monopoli de la missatgeria privada arreu del món però hi ha països com la Xina on pertany a WeChat. Grindr té el monopoli de les aplicacions de cites entre gais, per això si ets gai i vols lligar no ets realment lliure d'escollir cap altra aplicació, especialment si no vius a una gran ciutat on una petita app pot tenir milers d'usuaris. El fet que posseeixin el monopoli els hi proporciona un poder desmesurat, molt propens als abusos i la manca d'escrúpols a l'hora d'utilitzar tots els mecanisme possibles per explotar les nostres debilitats i fer-nos més addictes.

PALEO-CERVELL

Seguim tenint un cervell ajustat per viure en el paleolític, quan vivíem amb una densitat de població baixíssima i per tant, disposàvem d'escasses oportunitats d'aparellar-nos sexualment amb noves persones al llarg de la vida. Per això quan intuïm una potencial oportunitat d'aparellar-nos, tal oportunitat ens capta tota la nostra atenció, no la podem desaprofitar o ignorar ja que en el context paleolític podien passar anys abans de trobar-ne una de nova. És el mateix cervell que ens indueix a anhelar menjars greixosos, ensucrats i salats perquè eren de molt difícil accés en el paleolític, però gràcies a que hem desenvolupat una consciència col·lectiva i un codi moral comú que ens alerten sobre els perjudicis per la salut i el desprestigi social que comporta fer-ne un sobreconsum, no estem tot el dia menjant fritanga i bolleria industrial. En contraposició, les aplicacions de cites és una tecnologia prou nova i encara no hem tingut temps d'estendre una consciència col·lectiva sobre com ens perjudiquen la vida. Encara menys hem tingut temps de desenvolupar un codi moral sobre com utilitzar les aplicacions de cites d'una forma saludable i respectuosa.

Dediquem moltes hores i energia a aprendre a utilitzar una tecnologia com el cotxe, el qual utilitzem uns 51 minuts de mitjana al dia, mentre que no dediquem ni una sola hora a utilitzar una tecnologia com són les xarxes socials a la qual dediquem 3 hores de mitjana al dia, això és més del trible que un cotxe! És cert, la conducció d'un cotxe comporta riscos mortals, però el risc mortal no hauria de ser l'únic factor que ens porti a considerar l'aprenentatge sobre l'ús d'una tecnologia. Les xarxes són la tecnologia que ens capta més atenció a l'actualitat i per tant, estem molt més exposats als riscos que comporten les xarxes, com són l'addicció, la depressió i l'ansietat.

REACCIONEM

És primordial estendre una consciència col·lectiva sobre totes les problemàtiques que comporten les aplicacions de cites. Està bé que fem postureig desacomplexat a les xarxes però també estaria bé parlar dels nostres problemes d'una forma més oberta i desacomplexada. A partir d'aquí podrem començar a desenvolupar uns coneixements i un codi moral compartit sobre com utilitzar les aplicacions d'una forma més sana i respectuosa.

Abans d'arribar a grans canvis culturals necessitem mesures urgents que puguem aplicar aquí i ara individualment per tal de desenganxar-nos de les aplicacions. Aquí no m'hi estendré perquè és informació fàcilment accessible a Internet, però hi ha molts trucs que podem emprar individualment per evitar i superar els mecanismes de manipulació que utilitzen les aplicacions per fer-nos-hi addictes. Com per exemple eliminar totes les notificacions o utilitzar aplicacions externes que ens limiten el seu ús.

A més llarg plaç hauríem de plantejar-nos com intentar millorar els espais virtuals que habitem, com ho fem perquè ens els puguem sentir propis. Aquesta no pot ser la nostra única estratègia perquè això implicaria acceptar que hem sigut completament abduïts pel món virtual i que el món físic ja no ens importa. Seria assumir la nostra derrota com a éssers físics més enllà dels nostres perfils virtuals, però hem de tenir en compte que vivim en temps de covid i que necessitem socialitzar-nos virtualment més que mai en les nostres vides. Així que no ens podem desentendre d'intentar generar espais virtuals que serveixin als nostres interessos i no als d'una poderosa multinacional com Tinder o Facebook. Això significa lluitar contra els monopolis d'aquestes empreses i construir espais virtuals de propietat pública. Sols un tità com un estat pot lluitar contra un altre tità d'aquestes dimensions, legislant i posant fre al seu creixent poder. Internet és la tecnologia que ens capta més atenció en l'actualitat, igual que la televisió ho era deu anys enrere. La televisió va de capa caiguda però hi ha tot un conjunt de lleis i institucions que regulen i restringeixen els seus continguts (respecte a la propaganda electoral, els horaris amb continguts infantils, el llenguatge i les imatges permesos... ) mentre que les xarxes socials gaudeixen d'una llacuna legal que els hi proporciona total llibertat per lucrar-se a costa d'explotar les nostres debilitats i fer-nos addictes. Com hauria de ser un espai virtual que serveixi als interessos dels usuaris? En primer lloc hauria de funcionar sense tots els habituals components addictius:

Fora número de likes, fora número de seguidors o qualsevol altra mètrica que funcioni com a recompensa i exposi pornogràficament el rang jeràrquic d'un individu. Fora scrollings infinits i altres formes d'exposar-nos a un flux de continguts sense límits, fora algoritmes que ens mostrin el contingut més addictiu de forma personalitzada. Totes les aplicacions haurien de tenir un limit de temps diari i de perfils amb qui podem flirtar. Necessitem aplicacions adaptades al nostre ritme, que no ens ofereixin més del que podem gestionar d'una forma sana i significativa per tal de no caure en la gula i el sobreconsum.

Les addiccions que requereixen medicalització o que impedeixen portar una vida normal són rares, afecten a un percentatge molt petit de la població. Les conductes addictives moderades són molt més comuns. Aquestes conductes també perjudiquen la nostra qualitat de vida, ens fan menys efectius a la feina, disminueixen el temps o la qualitat de les nostres relacions amb altres persones... Impliquen perjudicis vitals molt més lleus que les addiccions severes, no ens destrossen la vida d'una forma evident. La majoria de conductes addictives a les xarxes socials encaixen dins d'aquest tipus lleu, però amb el temps els danys es van acumulant al mateix temps que ens hi adaptem. L'adaptació és prou progressiva com per arribar al punt d'estar tot el dia pendents del mòbil, i romandre inconscients de la nostra esclavitud digital. El fet que sigui una activitat compartida per la majoria de la població—i per tant, plenament normalitzada—i que la major part del temps la duem a terme en la intimitat de les nostres llars—invisibilitzant la seva autèntica extensió i gravetat—facilita el seu creixement sense aturador.

Allen Frances, un psiquiatra expert en addicció diu que si més d'un 35% de la població pateix un desordre, llavors no és un desordre sinó part de la naturalesa humana. Alguns estudis apunten a que un 40% de la població pateix moderades conductes addictives a les xarxes. Al voltant del 40% dels usuaris de menys de 50 anys es senten frustrats quan es troben a les xarxes i utilitzen el mòbil per evitar gent del seu voltant, un 65 % s'hi senten distrets i gairebé un 90% l'utilitzen per no avorrir-se². L'addicció a les xarxes no és un trastorn o desordre de la conducta, no és una debilitat d'alguns individus aïllats sinó un problema social i polític.

No crec que el Tinder sigui l’origen de tots els mals, és tan sols una peça més en tot el sòrdid entramat capitalista tardà en què vivim. És sols una cara visible del creixent individualisme que vivim. L'addicció a les aplicacions de cites i la resta de xarxes socials és motivada per necessitats humanes bàsiques que no estan cobertes com és l'ànsia de connexió social i de sentir-se part d'una comunitat. La solució no és esborrar-nos el Tinder, mentre visquem en aquest medi tan individualista, amb la família de sang i la d'amistats tan dispersa, no tindrem gaire més remei que seguir utilitzant-lo per sobreviure.

Davant d'aquest panorama tan desolador no és estrany que utilitzem el Tinder per evitar pensar-hi. El sexe amb desconeguts és una emoció molt forta que ens fa oblidar puntualment el buit que sentim dins nostre i enganxar-nos a Tinder amb la il·lusió de trobar-hi sexe o parella és una tasca que ens pot mantenir prou ocupats com per no pensar en el buit, però la nostra ànsia de connexió més profunda tard o d'hora ressorgeix. A voltes fantasiegem amb aplicacions de cites on l’habitual racisme, gerontofòbia, plomafòbia,... no hi tinguin cabuda, però cap aplicació ens salvarà de les relacions de merda que tenim. Mentre estiguem més actualitzades i tinguem un coneixement més profund de les vides i misèries dels personatges de l'última sèrie de moda que de la majoria dels nostres amics, no podem pretendre tenir unes relacions més sanes i plenes, ni dins ni fora del Tinder.

Intentar organitzar-nos per teixir una comunitat més propera i menys virtual és una forma d'intentar posar remei a la forta fragmentació social que vivim.

Per últim, el sobreús de les aplicacions de cites empobreix i limita el nostre flirteig al terreny virtual, hauríem de fer un esforç per recuperar la capacitat de flirtar pels nostres propis mitjans, cara a cara. No hauríem de concebre el flirteig com únicament una estratègia més o menys manipuladora per aconseguir follar amb algú. D'aquí se'n desprèn que tot flirteig que no acabi amb sexe o parella és un fracàs, quan l'autèntic fracàs és tenir aquesta concepció tant limitada sobre el flirteig. També el podem concebre com un joc d'humor i enginy creatiu: afalagar-nos i dir-nos coses boniques o romàntiques, ens fa sentir valorades, és una molt bona forma de cuidar-nos i pujar-nos l'autoestima. Flirtar respectuosament amb les persones que ens estimem, insinuar subtilment que no et faria res refregar el teu cos amb el de l'altre, malgrat no sigui cert en el seu sentit literal, és acceptar l'altre en tot el seu ser de la forma més profunda. I això, és un compliment extraordinàriament reconfortant i satisfactori.

Menys flirteig virtual i més flirteig de qualitat i local!

Na Pai

octubre de 2020

1Rànquing elaborat a partir d'un estudi realitzat per l'organització Time Well Spent i l'app Moment a partir d'una mostra de 200.000 usuaris.

2Això segons un estudi del 2015 als Estats Units i d'ençà no crec que haguem anat a millor sinó més aviat al contrari, el nombre de minuts que passem a les xarxes socials augmenta any rera any i aquest sobreús condueix a la insatisfacció vital.

Aaron Smith. U.S. Smartphone Use in 2015

Cengiz Sahin (2017). The Predictive Level of Social Media Addiction for Life Satisfaction: A Study on University Students.