Intentaré exposar el més sintèticament possible l'anàlisi que faig sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. És tan sols la meva anàlisi totalment personal i subjectiva, estic molt oberta i encantada de debatre qualsevol punt i canviar les meves idees.

La meva tesi ultraresumida és que es tracta d'un conflicte lingüístic. M'explico: el que tenim aquí és un conflicte entre dues identitats nacionals enfrontades, dos subjectes polítics diferenciats: la identitat catalana vers la identitat espanyola, catalanistes vs. espanyolistes, independentistes vs. imperialistes, separatistes vs. unionistes. Aquestes dues identitats es troben enfrontades perquè s'estan disputant l'hegemonia política sobre un territori concret que és Catalunya. Què distingeix aquestes dues identitats? Ras i curt: la llengua. La llengua és la base de la identitat nacional catalana en contraposició a l'espanyola.

La gran majoria de la població té una llengua que podríem anomenar “preferent”. Seria la llengua que utilitza més i amb la qual s'identifica més, generalment la materna o la que comparteix més sovint amb les persones que més s'estima. Aquesta llengua preferent determina la identitat nacional de l'individu i conseqüentment la seva posició política respecte el conflicte entre Catalunya i Espanya. Que quedi clar que estic parlant en termes generals, cal tenir en compte que un 16% d'independentistes són castellanoparlants i que per tant són independentistes per motius “no-identitaris en base a la llengua” com per exemple la consecució d'un estat republicà o l'odi al PP. De la mateixa manera, hi ha un 16% d'unionistes que són catalanoparlants (Font: http://www.vilaweb.cat/…/lindependentisme-segons-lloc-de-n…/). És possible que entre els mateixos independentistes catalanoparlants hi hagi un altre 16% que tampoc siguin independentistes per motius identitaris en base a la llengua però, tot i així, sumant tots els independentistes no identitaris en base a la llengua no arribarien a un 35% del total. Així doncs, tenim que la gran majoria si que es posiciona en el conflicte en base a la identitat nacional configurada per la seva llengua preferent. Si els catalans no tinguessin una llengua pròpia i viva, el moviment independentista a Catalunya probablement seguiria sent tan residual com ho és a Andalusia o Astúries.

Existeix un 3r grup conformat per un 10-20% de la població que anomeno “comuns”. Gent que es considera d'esquerres o anarquista i que vota podemos, iniciativa, X ciutat en comú... o s'absté de votar i que tant si tenen llengua preferent com si no, rebutjen tota identificació nacional. O en tot cas, és un tema que el consideren totalment secundari i relegat al que creuen realment important: les polítiques socials. Per això pretenen ser equidistants o neutrals, perquè els hi fa molta mandra o angúnia dur a terme alguna acció que pugui afavorir una nacionalitat concreta. Evidentment, la neutralitat en el món real no existeix, la inacció o passivitat davant de qualsevol conflicte et posiciona de part del status quo. Tot i així, hi ha almenys dues raons per les quals s'entén que optin per no actuar: en primer lloc perquè la inacció és un mecanisme que serveix d'autoengany. Actuar faria sentir-los responsables de posicionar-se clarament, en canvi, no actuar els permet tenir la il·lusió de que es mantenen al marge del conflicte (generalment els humans som més conscients i ens sentim més responsables de les nostres accions que no pas de les nostres omissions). En segon lloc, perquè la inacció és molt més còmode que no pas l'acció i els comuns tenen una gran manca de motivació per fer el més mínim esforç per defensar algun dret nacional ja que és un tema que els interessa ben poc.

Fins aquí res d'estrany, el més curiós i interessant d'analitzar és un subgrup dels comuns que si que té un sentiment nacional espanyol però degut a que es troba en un entorn hostil a les identificacions nacionals, intenta portar-lo d'amagat. La gent més d'esquerres que és independentista es posa a la CUP on pot defensar la seva identitat nacional sense complexes, en canvi la gent més d'esquerres i que és espanyolista no té cap partit mínimament significatiu on poder defensar la seva identitat i per tant es posen a dins dels comuns. Haver-se de reprimir el seu sentiment nacional els hi provoca una forta dissonància cognitiva que van acumulant fins que exploten descarregant tot el seu odi vers l'independentisme. És el que anomeno “fenomen Coscu” en referència al diputat de CSQP Joan Coscubiela, un dels referents més famosos d'aquest subgrup i que va quedar ben retratat el dia de l'aprovació de la llei del referèndum, mostrant-se com l'espanyolista més visceral de tot el parlament.

Així doncs, el principal objectiu tant de catalanistes com espanyolistes és fer prevaldre la seva identitat nacional en el territori català, és a dir, fer que la seva llengua esdevingui hegemònica o comuna en el territori català. No és possible un equilibri prolongat entre dues llengües en un mateix territori. Arreu del món i al llarg de la història, les llengües dominants s'han menjat les més petites. És per això que la situació actual, si res no canvia, és favorable als espanyolistes ja que la seva llengua dominant tard o d'hora acabaria anorreant el català com a llengua comuna, deixant-lo com a llengua folklòrica i d'interès cultural i històric però sense un ús social significatiu com ho poden ser l'aragonès o l'asturià. En les societats modernes les llengües sobreviuen si tenen un estat que les recolza i les fa necessàries, altrament agonitzen o moren. L'anhel independentista s'ha d'entendre com a la voluntat del poble català de seguir existint com a poble amb la seva llengua com a pal de paller de la seva cultura. Aconseguir un estat català a principis del segle XXI és probablement la seva última oportunitat de mantenir la llengua i la identitat nacional catalana més enllà d'Andorra ja que la seva baixa taxa de natalitat, la immigració que adopta principalment el castellà com a llengua comuna o enfrontar-se a la segona llengua més parlada del món, són elements que juguen clarament a la seva contra d'una forma fulminant.

El fet que els processos de substitució lingüística acostumin a desenvolupar-se prou a llarg plaç com perquè no en siguem conscients i el poc coneixement que té la majoria de la població sobre sociolingüística ajuden a que l'imperialisme espanyol passi desapercebut o amb una cara amable, amagant el genocidi cultural que comporta.

L'arrel d'una identitat nacional és el tribalisme, l'impuls instintiu i paleolític de ser lleials a la pròpia tribu. És una cosa que ens pot semblar desfasada i inútil en el segle XXI o directament perjudicial a l'enfrontar a pobles germans. Però també pot respondre a un anhel de justícia i a la consecució de drets polítics com per exemple el dret a expressar-te amb la teva llengua en tots els àmbits de la teva vida igual que els parlants de les altres llengües plenament normalitzades de tot el planeta, entre les quals no s'hi pot comptar el català.

Na Pai