Viure o no viure a Barcelona, aquesta no és la qüestió

Per Na Pai

Estic fent un nou tema sobre l'obsessió de viure a Barcelona com a lloc ideal on viure, centre del món i gran panacea universal. Freqüentment rebo mostres de condol per viure'n fora. Em planyen per l'inframón en el que creuen que visc on sols s'hi troba gent fracassada, gent amb la mateixa creativitat o interès que una baguette del súper amb més de 5 minuts de vida, gent lletja per dins i per fora i sense ambicions ni objectius a la vida. Em planyen per la meva manca d'accés immediat a la cultura o drogues diverses. JA NO PUC MÉS, no puc seguir aguantant aquesta opressió i tampoc vull seguir fer patint a les meves amigues urbanites. Per això estic fent un tema on per fi surto de l'armari i declaro obertament el meu amor incondicional per Barcelona i explico el meu gran somni de tornar-hi a viure la tardor del 2021 (quan hagi estalviat prou com per poder-hi viure dos mesos seguits). Tinc una petita prova que podeu escoltar aquí:https://soundcloud.com/ghawardubsons/viure-a-barcelona/s-CCFph

Està tot a mig fer així que rebré amb infinit agraïment qualsevol contribució o idea que pugui servir per la lletra.

Jo mateixa he viscut totes les etapes d'amor i desamor amb la ciutat. Vaig començar estimant-la bojament de ben joveneta, llavors em fascinava i la veia com la meva salvació, com a via de fugida del meu poble de mala mort. Després de viure-hi diverses etapes en diverses modalitats (lloguer, okupació i viure-a-casa-la-tieta), em vaig fer anarko anti-industrialista i per coherència amb les meves idees no podia seguir vivint en una urb, així que me'n vaig anar a viure a la muntanya a intentar autocultivar-me uns pocs aliments. Vaig redactar un fanzín per canalitzar el meu odi a Barcelona i totes les ciutats (https://repoblament.files.wordpress.com/2013/05/desurbarcelona1.pdf) i vaig cofundar un moviment per organitzar l'èxode urbà anomenat Repoblament Rural, reciclant el logo de l'exèrcit de la cinta vermella. Us adjunto aquí unes pegatas que vaig dissenyar jo mateixa pel moviment.

He estat deu anys vivint al camp de molt diverses maneres, sempre recordaré amb molt d'amor l'any que hi vaig viure sense electricitat i aigua corrent, però amb una gent fantàstica que em va fer oblidar tota la precarietat i tecnologia moderna (mostra visual: https://youtu.be/xunVmazPmjo)

Després de totes aquestes peripècies que m'han omplert d'experiència i saviesa he arribat a la plenitud i per fi tinc una visió molt més profunda i ponderada sobre el fet de viure o no viure a Barcelona. La meva tesi és que viure o deixar de viure a Barcelona no et farà més o menys feliç.Tot té pros i contres, no facis cas a cap discurs, perquè ningú és imparcial.

Tendim a fixar-nos amb el més bo del lloc on vivim i el més dolent d'allà on no vivim, és un eficaç mecanisme psicològic per acontentar-nos amb la nostra vida i no deprimir-nos excessivament. Així, els ruralites et parlaran de l'estrès, la contaminació i lo cara que és la vida a la ciutat, mentre que els urbanites et parlaran de l'aïllament i l'avorriment que es viu al camp. El que és més determinant a l'hora de valorar la qualitat de la nostra vida no és l'espai que habites sinó la gent que habites. Som éssers socials i per tant, som les nostres relacions. La qualitat de les nostres relacions és l'indicador més fiable per conèixer la qualitat de les nostres vides. Pots viure amuntegat al mig del batibull de Barna, amb gent dormint, menjant i follant a escassos metres teus, per sobre, per sota i els costats i tot i així sentir-te sol i desgraciat. Pots viure en un indret remot i aïllat amb molt poques persones i tot i així sentir-te més ple, estimat i acompanyat que un influencer que rep milers de cors cada dia.

Aconseguir unes relacions mínimament decents avui en dia no és gens fàcil, visquis on visquis. Costa molt ajuntar els ingredients bàsics per constituir un grup humà sa i viu: compartir temps, compartir activitats, compartir objectius, compartir una identitat, sentir-se d'una mateixa tribu. Aquests ingredients tan importants i alhora tan ignorats o infravalorats, els pots trobar tant dins com fora de Barcelona, però ens seguim fixant més amb les facilitats de consum que ens ofereix Barcelona, ja sigui teatre, tofu o sexe a cent metres. Ens seguim fixant més amb la gran varietat de possibilitats laborals que ens ofereix Barcelona, però cal recordar que no som el que treballem sinó com ens relacionem.

De la mateixa manera, viure en un lloc natural idíl·lic sense unes relacions humanes que valguin la pena pot esdevenir un infern on viure una vida ben miserable i fosca—i sinó, pregunteu-li'ho al protagonista de "Into the wild".

A la ciutat pot semblar més fàcil trobar gent afí però tothom està molt més ocupat i costa molt coincidir. Al camp pot costar més trobar gent amb qui connectar però quan la trobes, es construeixen vincles molt més forts ja que no ets un element fàcilment reemplaçable com passa a la ciutat. Al camp et poden faltar estímuls i aborrir-te, però ets algú necessari i important; a la ciutat tindràs entreteniment infinit, però competeixes amb milers de persones per qualsevol cosa, així que o tens molta sort i formes part de l'èlit o t'acabaràs sentint una formigueta.

Entenc que molta gent de comarques que viu a Barcelona relaciona viure al camp amb la dolorosa experiència que va viure de jove en el seu poble natal. Jo mateixa segueixo sent molt reticent a tornar a viure al meu poble ja que em va tocar conviure-hi amb la generació més garrula i tancadeta de ment que jo tingui constancia. Però això no treu que puguis anar a viure a un altre poble amb gent preciosa o portar-hi gent afí i construir-hi una nova cultura. La clau es troba en tenir la gent que t'estimes ben a prop, que per veure-la no hagis d'agafar el cotxe o el metro, que sigui ben fàcil o fortuït coincidir-hi. Ah! I no n'hi ha prou amb tenir una parella ideal o amics molt íntims, necessitem formar part d'una xarxa social més àmplia, això que en diuen tribu o comunitat, però no virtual sinó en el món real.

En definitiva, crec que és important deixar d'obsessionar-nos amb viure dins o fora de Barcelona i començar a fixar-nos amb el que realment importa: cultivar relacions de qualitat i accés a orxata natural fresqueta.