versió pdf: Perquè ja no sóc anarquista v3.0

Avís previ a aquelles persones que s'identifiquen com a anarquistes: “Perquè no vull ni llegir aquest text”.

Vaig penjar una primera versió d'aquest text a indymedia i molts anarquistes se'm van tirar a sobre desqualificant-me directament sense llegir-se el text sencer i encara menys rebatre cap dels arguments que aporto. Pot semblar estrany que algú que pertanyi a una ideologia que pretén estendre's a través de la pedagogia i el qüestionament racional de les altres ideologies es mostri tan tancat a qüestionar la seva pròpia ideologia. Tot i així, hi ha varis mecanismes psicològics que expliquen la resistència de qualsevol anarquista a llegir aquest text o valorar objectivament els arguments que exposo.

En primer lloc, els humans som éssers tribals, necessitem sentir que pertanyem a un grup social ja que d'ell depèn la nostra supervivència. L'anarquisme també ens dóna una identitat tribal i això fa que com a anarquistes qualsevol qüestionament al seu ideari el puguem viure com un atac a la nostra identitat i a la nostra tribu. A partir d'aquí es genera una dinàmica de “estàs amb nosaltres o contra nosaltres” on no hi ha debat possible. Així doncs, mostrar un rebuig ferotge al més mínim qüestionament de la nostra ideologia no té res d'estrany, ans al contrari, és una conducta tribal que ens farà guanyar el reconeixement dels companys de la nostra tribu. Repudiar i combatre els traïdors de la pròpia tribu (com ara els anarquistes que deixen de creure amb l'anarquisme) amb més vehemència que als enemics de tota la vida també és una conducta molt tribal i lògica. Els enemics ens poden despertar odi però els traïdors a part de l'odi també ens fan sentir engany, decepció i pèrdua.

Un altre mecanisme que els humans portem de sèrie és el biaix confirmatori: tendim a afavorir, buscar, interpretar, i recordar, la informació que confirma les pròpies creences o hipòtesis, donant desproporcionadament menys consideració i sent més crítics amb qualsevol possible alternativa. És a dir, el més probable és que un anarquista que es llegeixi aquest text sols es fixi en aquells elements que pugui criticar o ridiculitzar. Així és com em vaig trobar amb varis anarquistes que no van captar el meu to irònic quan dic al principi del text que “vestia escrupolosament de negre” per demostrar la meva creença en l'anarquisme i m'ho retreien per demostrar que jo mai havia sigut un autèntic anarquista i que per tant, no valia la pena seguir-me llegint.

També hem de tenir en compte la “dissonància cognitiva”: quan ens trobem informació que entra en conflicte amb el nostre sistema de creences sentim una tensió i incomoditat que ens porta actuar per reduir-les. Una forma de reduir la tensió és reflexionar i assumir noves idees i creences per tal d'aconseguir que el conjunt de les nostres idees tornin a encaixar entre si però ben sovint optem per la formula més fàcil d'evitar activament la informació que ens genera la tensió. Entenc que aquest text genera molta tensió per algú que s'identifica com a anarquista, no és una pastilla fàcil d'empassar. En aquest sentit, una possible solució és llegir-se el text poc a poquet, i no tot d'una sola tirada.

Per què ja no sóc anarquista v 3.0

Intro

Després d'identificar-me com a anarquista vestint escrupolosament de negre (inclús a ple estiu) i dedicar la major part del meu temps i energia a aquesta ideologia durant uns deu anys de la meva joventut, crec molt necessari explicar perquè hi he deixat de creure. Almenys, això és el que a mi m'hagués agradat llegir deu anys enrere, quan hi estava ficada de ple.

Abans que res, aclarir que no m'empenedeixo pas de tota aquesta colla d'anys durant els quals mai he deixat d'aprendre i experimentar noves formes de viure. El món llibertari m'ha ofert una experiència vital molt intensa i apassionant que d'altra forma difícilment hagués viscut. El pensament llibertari m'ha ensenyat a mantenir sempre un esperit crític i qüestionar-ho tot, inclòs el mateix pensament llibertari. Per tot això i molt més, li estic infinitament agraïda.

Tot i així, haig de reconèixer que vaig viure un fort procés de desengany al topar amb els límits i alguns inesperats efectes negatius d'aquesta ideologia a l'hora d'aplicar-la a la realitat. L'anarquisme donava sentit a la meva vida, per això al deixar de creure-hi vaig sentir un gran buit i patir un bon xoc. Amb el desig i esperança d'alleujar aquest possible xoc a algú altre escric aquest text.

Per no allargar-me infinitament em limitaré a explicar d'una forma clara i concisa tres principals raons per les quals no crec que l'anarquisme sigui una ideologia política viable en el nostre context occidental actual:

1. El problema de la magnitud

És difícil i ens fa mandra viure únicament amb allò que cacem i recol·lectem.

L'ideal llibertari de viure en societats horitzontals sols és possible en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Aquesta és la única forma per un grup humà de ser autònom sense haver de dependre d'organitzacions socials més grans i jeràrquiques com ara els estats. Sols en petits grups és possible organitzar-se assembleàriament de forma que tothom pugui parlar i ser escoltat. Quan una assemblea creix més enllà dels 10 membres, esdevé cada cop menys democràtica, menys persones s'atreveixen a fer sentir la seva veu. Parlen les persones amb menys vergonya o més ego i no necessàriament les que tenen coses més interessants a compartir.

A mesura que creixen els grups humans necessiten ser més productius (extreure més recursos d'un mateix territori) per tal d'auto sostenir-se, consumint més recursos i generant més residus. Com més productiva és una societat, més noves, específiques i variades activitats humanes apareixen fent-la cada cop més complexa. Així apareix l'especialització laboral ja que una organització assembleària no seria prou ràpida i eficient per gestionar el creixent nombre d'activitats, recursos i residus. Per un funcionament òptim de la societat, sols les persones més expertes en cada matèria es poden dedicar a gestionar-la. La política d'una societat gran també es fa molt més complexe i com que és impossible fer assemblees multitudinàries on tothom tingui veu, requereix de representants polítics especialitzats. En definitiva, com més gran és una societat, més jeràrquica esdevé.

Així doncs, si, és possible viure en una societat anarquista, però hauries d'anar a viure amb una petita tribu caçadora-recol·lectora en algun dels indrets més remots i inhòspits del planeta on encara és possible viure-hi sense ser molestat per cap estat.

2. El problema de la violència

Ignorem l'extrema violència d'un territori sense estat.

La segona raó té a veure amb la violència. Aquí occident estem tan habituats a viure el nostre dia a dia sense haver de patir per la nostra integritat física que ens pot costar creure que aquest sigui un problema al qual dedicar-hi la més mínima atenció. Potser per això tenim la sort de poder dedicar-nos a analitzar les subtils o micro violències simbòliques del sistema capitalista i patriarcal en què vivim enlloc de les macro-violències que podrien acabar amb la nostra vida.

El cert és que sempre hi ha hagut conflictes entre tribus o pobles fronterers. Molts d'ells es resolien pacíficament però molts altres amb les armes. Quan el conflicte era entre societats petites i igualades, potser en el pitjor dels casos tot es quedava en la pèrdua d'unes poques vides humanes i cadascú seguia fent la seva vida lliurement, però amb l'aparició de societats més grans o desiguals, el resultat podia ser la guerra, esclavitud o genocidi. Des que hi ha estats, hi ha exèrcits, organitzacions armades i bàrbars (pobles guerrers que viuen de saquejar altres pobles o estats), i la violència no és una cosa que puguis ignorar si vols seguir vivint amb un mínim de seguretat que no ser extorsionat, saquejat, violat o mort. Actualment i durant els últims milers d'anys, la única forma de viure amb un mínim d'aquesta seguretat és formar part d'un estat capaç de garantir-te-la mantenint el monopoli de la violència dins d'un territori concret.

Si una ideologia antiestatista pretén prosperar, hauria d'explicar com resoldre el tema de la violència de forma satisfactòria. Hi ha qui m'ha respòs que una societat anarquista no té perquè ser pacifista i que també es podria autogestionar la seva seguretat sense dependre de cossos policials o exèrcit. El problema és que autogestionar la seguretat implica competir a nivell armat amb altres organitzacions armades professionals de forma que no et queda més remei que professionalitzar-te i adquirir tecnologies militars com a mínim tan potents com les dels teus possibles contrincants. Un cos armat professional es pot mantenir a base de saquejar, extorsionar o recaptar impostos i no crec que cap d'aquestes opcions sigui especialment anarquista.

Hi ha qui rebat la qüestió de la violència amb el pensament màgic de que quan visquem en l'anarquia ja no ens farà falta usar la violència perquè la societat s'haurà lliurat de totes les violències estructurals del sistema capitalista, sense especificar el més mínim com fer aquesta transició momentània, simultània i mundial a l'anarquia.

És curiós comprovar com inclús avui en dia i dins del nostre potent, ric i tan civilitzat estat occidental, aquells entorns socials, espais i activitats que queden fora de la llei o de l'abast de l'estat i els seus cossos policials—com per exemple blocs okupats, trames de corrupció política o plantacions de cànnabis—són especialment proclius a la violència.

3. El problema de la fam

No coneixem el que és morir de gana

Una cosa és tenir gana i la coneixem bé perquè la sentim cada cop que s'acosta un àpat, és la forma que té el cos de dir-nos que l'hem de recarregar d'energia. Una altra de ben diferent i que no hem viscut mai és la fam, ni tan sols fent un dejuni voluntari d'uns quants dies amb batuts de verdures o xarop d'auró. La fam implica desnutrició i sofriment general produït per l'extrema i prolongada escassetat d'aliments. La fam és morir d'una forma lenta i dolorosa a mesura que el nostre cos s'autocanibalitza com a últim recurs per seguir en peu amb l'esperança de trobar algun aliment. Tot i que no coneixem aquest turment atroç, els nostres avantpassats el coneixien molt bé.

Abans que els estats i els mercats creixessin tant, ens havíem d'autoabastir els aliments practicant l'agricultura i la ramaderia. No depeníem tant d'estaments socials superiors , però érem totalment dependents de les forces de la natura com el temps meterològic. Una inundació o una gran sequera podia comprometre greument la nostra alimentació. Dos anys seguits de mal temps i males collites podien comportar-nos la fam i la mort. Les provisions escassejaven, el transport era massa lent i massa car per importar prous aliments i els governs eren massa febles per resoldre el problema.

A través de diverses institucions de l'estat hem aconseguit superar la fam desenvolupant una gran expansió i progrés tecnològic i econòmic que fan possible la gran producció d'aliments i el comerç internacional. Ara ja no depenem de la producció local i autogestionada d'aliments. Si patim una catàstrofe que ens faci perdre les nostres collites o ramats, no és la nostra fi, podem comprar aliments provinents de l'altra punta del món si cal. Perquè el comerç sigui possible és imprescindible que hi hagi confiança i seguretat a llarg termini entre venedors i compradors. Necessitem alguna forma de diners que ens ofereixin la confiança de que no perdran el seu valor i que podrem intercanviar-los en un futur. Hem de tenir la certesa de que no ens estafaran. Per comerciar amb gent desconeguda, com que no hi tenim confiança, necessitem institucions que ens la proporcioni. Aquestes institucions són principalment les forces armades (policia i exèrcit) i el cos judicial d'un estat, capaces de pacificar un territori, establir-hi unes regles econòmiques i fer-hi viable el comerç. Un comerciant mai comerciarà en un territori on temi per la seva vida o perquè li robin les seves mercaderies.

Amb aquestes tres premisses es fa evident que no existeix cap fórmula viable de construir una societat anarquista avui en dia a occident. Encara que fos viable, pràcticament ningú que avui en dia es defineix com a anarquista estaria disposat a viure en una societat tan precària com una caçadora-recol·lectora o una societat on hagués de patir per no morir de fam o assassinat.

Tot i així en els estats moderns els problemes amb el menjar i la violència no s'han erradicat pas. Les mateixes forces que vam idear per salvar-nos de la violència i la fam són les que ara ens causen més problemes: els cossos policials i els exèrcits constantment cometen abusos de poder i exerceixen violència injusta i gratuïta. Els avenços tecnològics i el comerç internacional han facilitat tant l'accés al menjar que el seu excés ha esdevingut un problema més greu que la fam. Al 2010 la fam i la desnutrició van matar un milió de persones aproximadament mentre que l'obesitat en va matar tres milions. La funció de molts estats, més que protegir la llibertat i propietat dels seus ciutadans es centra en enriquir i satisfer les classes dirigents. La sobreproducció i sobreconsum que produeix el mercat capitalista està destruint el medi ambient de forma irreversible. Així doncs, és lògic que a l'hora d'implicar-nos políticament optem per lluitar contra l'estat i mercat capitalistes ja que són l'origen de les problemàtiques socials de la nostra època. Com que aquestes forces són molt fortes i radicals, també s'entén que reaccionem amb una proposta igual d'extrema i radical: l'eliminació de l'estat i el mercat capitalistes per passar a viure en comunitats autogestionades i horitzontals. És una resposta comprensible en la situació actual però que no té en compte que una societat sense institucions d'estat en el context actual, seria encara molt més distòpica. Per molt malament que ens caiguin, per més imperfectes que siguin, són institucions que ens salvaguarden de la fam i la violència. No ens queda més remei que buscar un camí intermig, valorant les institucions però amb un esperit molt crític i l'ànim de transformar-les i millorar-les.

També hem de tenir present que les persones occidentals parlem des del privilegi d'haver viscut sempre dins d'estats molt potents, per la qual cosa la nostra preocupació per patir fam o violència s'ha reduit a la seva més mínima expressió. Idealitzar i promoure societats sense estat sense haver-hi viscut mai ni tenir en compte les seves problemàtiques, és una posició molt irresponsable. Aquesta idealització generalment va lligada al privilegi de ser persones joves i capacitades que no els hi preocupa la situació de ser persones dependents o haver-se de fer càrrec d'aquestes persones. I encara no he vist mai cap projecte autogestionat que s'hi dediqui mínimament!

L'encís de l'anarquisme

Si l'anarquisme és tan poc viable, com és que té tants fidels seguidors? El moviment llibertari funciona com qualsevol altra tribu urbana, amb la seva estètica, els seus símbols, i la seva pròpia ideologia. Els humans som éssers tribals que necessitem identificar-nos com a part d'un grup, i l'anarquisme ens permet formar part del grup més noble que existeix. Com? La seva ideologia política és la més pura i immaculada, té els ideals més sublims. És l'única ideologia purament antiautoritària, contrària a tot tipus de dominació. És la més democràtica i menys tacada per ser la causa de polítiques nefastes o fets històrics lamentables—ja que mai ha controlat un govern íntegrament. Davant les imperfeccions dels altres colors polítics, el negre ens permet desmarcar-nos-en i dotar-nos de certa superioritat moral. Sobre el paper, cap altre ideal polític el pot superar.

Durant els meus anys anarquistes creia que si algú no era anarquista era únicament perquè desconeixia la ideologia i havia sigut adoctrinat des de ben petit per conformar-se amb el sistema imperant o bé perquè no era prou ambiciós amb els seus ideals. Bàsicament pensava que la gent estava adormida i sols feia falta despertar les seves consciències. Per això dedicava la major part dels meus esforços a difondre el pensament llibertari, pensant que a mesura que la gent anés coneixent més l'anarquisme, aquest s'aniria estenent pacíficament i voluntàriament de forma racional per tota la societat, sense necessitat d'imposar-se per la força com la resta d'ideologies autoritàries. Em sentia amb certa superioritat moral formant part de la ideologia política més noble i ideal que existeix. Feia sentir-me que jo i els meus estàvem en el camí correcte mentre que la resta no, i això feia sentir-me especialment bé.

Evidentment, ara veig que estava molt equivocada. La ideologia política de cadascú, generalment no es forma a partir d'una anàlisi exhaustiva, acurada i contrastada de totes les ideologies existents sinó més aviat a partir d'adhesions emocionals personals, per la qual cosa és molt difícil convèncer racionalment a algú que canviï la seva ideologia. La fórmula més eficaç de guanyar un nou adepte ideològic seria a través de la vinculació emocional amb una altra persona, com ara el vincle entre pares i fills o entre parelles sexoafectives.

Deserció activista

Sovint em preguntava com és que a partir dels 30 anys la majoria de la gent abandonava l'activisme? Creia il·lusament que era una problemàtica de les generacions anteriors que seria finalment superada per la meva ja que llavors jo tenia molt clar que mai abandonaria l'anarquisme i l'activisme. La realitat és que la meva generació ha acabat sent igual de desertora. A partir dels 30, molta gent es comença a dedicar a la criança, i els seus fills passen a ser la seva principal preocupació, deixant a molta gent sense temps, motivació o energia per dedicar a l'activisme.

Hi ha una altra raó que explica la progressiva descreença en l'activisme radical d'esquerres: La majoria d'activistes venim de famílies benestants (principalment de classe mitja), famílies on mai ens ha faltat de res i on hi regna el comunisme (no hi ha competitivitat, hi funciona l'economia del regal, cadascú aporta segons les seves possibilitats i pren segons les seves necessitats). Acostumats a aquest món familiar idíl·lic (almenys a nivell econòmic), quan comencem a ser més conscients de totes les injustícies i misèries que succeeixen en el món exterior, ens xoca i ens indignem, no entenem com hi ha gent que les pugui consentir o tolerar. Inconscientment, pensem que el món podria funcionar amb la mateixa harmonia que una família unida, el nostre màxim referent d'organització social fins al moment. A mesura que ens independitzem de la família i que ens hem de guanyar les nostres pròpies garrofes, aconseguir habitatge, aparellar-nos... ens trobem amb què els nostres interessos ben sovint entren en conflicte amb els d'altra gent i que no sempre és possible compartir equitativament l'objecte d'interès entre tots els interessats, ja sigui una feina, un pis de lloguer o un amant molt sol·licitat—i això en el cas poc freqüent que tothom estigui predisposat a compartir l'objecte d'interès (!). En aquestes situacions podem decidir ser molt bones persones i cedir sempre per així mai incomodar a ningú. El problema és que obrant així generalment acabem sent explotats o exclosos i sentint-nos trepitjats o aïllats. És per això que al cap d'uns quants cops d'actuar de bona fe pel bé col·lectiu o sense voler trepitjar ningú, i que en veure que som els únics que ho fem i que els altres s'aprofiten de nosaltres o ens deixen tirats... és molt probable que ens sentim estúpids o maltractats. Com per exemple quan tu sempre has posat l'activisme al centre de la teva vida, renunciant al que fos per tal d'assistir a tots els actes i accions, comprovant una vegada i una altra que la gran majoria anteposava les seves feines remunerades, estudis o vacances. Que n'és de difícil trobar-nos a mig matí a l'hora que havíem acordat en l'última assamblea: la meitat arriba tard i l'altra meitat ni tan sols apareix! Especialment si ho comparem amb la facilitat que té tothom per ser puntual a la feina malgrat sigui a les 7 del matí. O per exemple quan tu sempre has obert casa teva i el teu cor a tothom que ho necessitava, sense posar cap tipus d'impediment i quan tu després has necessitat allotjament o una mica d'afecte i companyia per una sola nit t'han dit que no els hi anava del tot bé. Cadascú té diferents nivells de tolerància a aquests desenganys de la vida, hi ha gent molt tossuda que pot aguantar vàries dècades devota als seus ideals, encara que això suposi viure molt precàriament o en un indret remot. Tanmateix, per la majoria de mortals és més comú que als 30 anys o abans, haguem acumulat prou desenganys com per quedar-ne fartets i engegar a la merda aquest rol bondadós, caritatiu i calçasses. Llavors passem a “fer-nos valdre” o el que és el mateix: entrar al joc de competir i salvaguardar pel nostre gaudi personal i privat els petits luxes, privilegis o comoditats que ens hem anat guanyant més o menys legítimament amb el nostre esforç. I... ves per on! Sense ser-ne gaire conscients acabem reproduint dinàmiques individualistes i egoistes que uns pocs anys enrere detestàvem d'allò més. Arribats aquí, és comprensible que se'ns passin les ganes de seguir lluitant per ideals utòpics que contradiuen la nostra experiència quotidiana de forma reiterada durant anys—almenys ens queda el consol de seguir fent activisme a través de facebook o twitter!

Passats els 30 anys sols aguanten uns pocs grans guerrers activistes incorruptibles que segueixen treballant infatigablement de forma altruista i em desperten molta admiració. Però també existeix un altre tipus d'espècimen activista que té altres al·licients per seguir en peu, com ara: a. l'estatus de super-activista que han acumulat al llarg dels anys i que els converteix en personatges reconeguts i venerats per les noves generacions d'activistes b. esdevenir intel·lectuals activistes i vendre llibres com a tals c. rebre una paga per part d'alguna institució que et permeti intentar seguir fent activisme des de les institucions, perquè al cap i a la fi “millor que hi hagi algú dels nostres que no pas algú sense cap sensibilitat activista”. Així és com els activistes més vàlids o amb més verbositat d'una generació acaben sent els polítics de la següent.

L'etiqueta anarquista

He estat (i segueixo estant però de forma més informal) en col·lectius autoanomenats anarquistes justificant-ho amb l'argument que les nostres pràctiques són majoritàriament llibertàries, ja que ens organitzem assembleàriament i de forma horitzontal. Així doncs, rebutgem qualsevol tipus de subvenció o ajuda de les institucions, sols cuinem menjar vegà i ecològic, tot el llenguatge que utilitzem és escrupolosament revisat per tal de no reproduir cap tipus d'opressió... Tot això a nivell col·lectiu, ja que en allò individual rarament ens posem cap límit a la incoherència; mai ens qüestionem d'on traiem els diners que aportem solidàriament al col·lectiu. Ens podem estar hores discutint si vendre llaunes o només cervesa artesanal en la kafeta del col·lectiu, sense parar la més mínima atenció a quina birra bevem a diari individualment. Sembla com si el col·lectiu fos una forma de redimir tota la misèria de les nostres vides personals (amb “misèria” em refeixo a tot allò que és políticament incorrecte o millorable).

Tot i així, crec que utilitzar l'etiqueta anarquista o anticapitalista quan únicament duem a terme algunes pràctiques anarquistes durant unes poques hores del nostre temps lliure, mentre la resta del nostre temps estem produint o consumint recursos capitalistes, em sembla excessivament enganyós. Ho equiparo a ser membre d'un col·lectiu veganista i menjar carn sempre que no estàs en una assemblea o acte del col·lectiu.

Hi ha qui em diu que sóc massa intransigent i primmirada i que és necessari acceptar certes contradiccions sense renunciar a la identitat anarquista si és que volem canviar alguna cosa. Estic d'acord amb què no importa el grau de coherència que tingui cadascú amb els seus ideals—qui sóc jo per jutjar les incoherències de ningú si jo n'estic ben plena!—i em sembla molt bé que cadascú s'identifiqui amb els seus ideals malgrat estar-ne ben lluny. Però si realment volem superar el capitalisme crec que seria més convenient començar per fer un acte d'humiltat i reconèixer el punt on ens trobem: som addictes al capitalisme. No conec cap addicte que hagi superat la seva addicció sense fer el primer pas de reconèixer-la. Dir que ets abstemi mentre vas borratxo no funciona per superar l'alcoholisme. Dir que ets anticapitalista mentre el teu dia a dia es basa en menjar, vestir, habitar, transportar-te, comunicar-te... amb recursos provinents del mercat capitalista, tampoc és molt útil per superar el capitalisme.

En tot cas, el que em sembla més important de tot és tenir ben clar quins són els nostres màxims ideals, perquè sinó tenim ben clar cap on anem podríem estar caminant en la direcció equivocada i acabar a un lloc ben tenebrós. Per això em sembla tan important aclarir què és l'anarquia, el màxim ideal de l'anarquisme: una societat sense estat ni dominació, una societat totalment horitzontal, i això sols és possible en forma de societat caçadora-recol·lectora. Jo entenc que la gran majoria de gent que s'identifica com a anarquista no comparteix aquest màxim ideal, i per això crec que seria més realista i menys auto-enganyós identificar-se dins d'alguna branca del socialisme, com per exemple el comunisme llibertari.

I ara què?

Així doncs, si ja no crec en l'anarquisme, en què crec? No crec exclusivament en cap ideologia, la societat és massa complexe com perquè existeixi una sola ideologia ideal que ofereixi solucions a tots els problemes existents (entenent per solució aquella mesura política que maximitza la felicitat indiscriminadament pel màxim de persones). Cada problema i conflicte requereix les seves pròpies solucions, i les societats actuals són tan complexes i estan condicionades per tants factors (molts dels quals ni tan sols ens imaginem), que sols mitjançant la prova i l'error podem aproximar-nos a conèixer quina és la millor solució en cada situació. D'antuvi no podem predir quina serà, així que el millor que podem fer és ser molt humils a l'hora de defensar una mesura política, reconeixent el seu caràcter experimental i que no té perquè ser millor que la d'algú altre. Reconeixent que a voltes, les propostes més ben intencionades i més ideals sobre el paper tenen les conseqüències més inesperades i perjudicials quan es porten a la pràctica.

No crec en l'anarquisme com a proposta política viable aquí i ara, però si que hi seguiré creient en el sentit que crec que la forma de vida paleolítica, la forma per la qual els nostres cossos i ments han sigut emmotllats i l'única forma de viure en l'anarquia, és la forma de viure una vida més intensa i plena¹. També seguiré creient en el moviment llibertari com a comunitat humana formada per meravelloses persones entregades al bé comú de la comunitat. Així doncs, potser no em veureu seguir fent proselitisme per la causa llibertària però de ben segur que em veureu participant d'algunes de les tantes activitats tan interessants que organitza com per exemple xerrades, trobades, fires de llibre, manifestacions...

VISCA EL MOVIMENT LLIBERTARI!!

PS. Estaria encantada de debatre o aclarir qualsevol punt d'aquest text!! Em podeu contactar a través del mail: opifai@gmail.com o twitter: @opifai

Na Pai, Can Collet

març de 2020

1 Bé, si, això és sols una opinió molt personal meva basada en les meves experiències i que crec que mai podré arribar a comprovar si es correspon amb la realitat. Tot el que puc dir per ara és que les meves experiències vitals més properes a viure en una tribu amb un sentit de la vida comú i en contacte directe amb la naturalesa, són els moments més intensos, plens i feliços que he viscut. Com més monòtona, segura, previsible, individualista, mediatitzada amb tecnologia moderna,... és la meva vida, més avorrida, superficial i insubstancial esdevé.

Comentaris i respostes a les xarxes

Algunes petites crítiques personals que volen ser constructives sobre aquest text:

Justament el que proposa l’anarquia no és un model únic i igual per a tothom, sinó construir de manera col·lectiva o individual espais de vida benevolents i positius, enfocant cap a la màxima autonomia d’aquest sistema capitalista i industrial, i apostant pel propi desenvolupament individual i col·lectiu, lluitant comtra les opressions i les forces de poder jeràrquiques. Cada persona o grup ha de trobar la seva manera de fer les coses, d’organitzar-se. Per mi també té en compte l’interdepemdència entre persones o grups de persones, però hi ha altres maneres de fer intercanvis que només els diners que formen part d’un sistema d’especulació i corrupció total.

Un altre aspecte de la anarquia que penso que el text no té en compte és la importància de la lluita individual i quotidiana (tota decisió que fem és política!), no serveix de res que intentis convèncer a tot el teu barri de que la anarquia és la solució si després al teu dia a dia no actues coherentment amb aquesta ideologia (i te’n vas al mc donals un cop al mes o compres al mercadona pk esta al costat de casa). De fet, això ja com a opinió més personal, trobo impossible que mai una majoria de la població s’inclini cap a la mateixa ideologia, i veig molt difícil fer canviar algú d’opinió per diferents motius, alguns dels quals descrits a l’inici d’aquest text, i també perquè hi ha gent que ja està bé dins el sistema, patint certes opressions i esclavatges, però també certs provilegis; així que personalment trobo bastant inútil el que aquest text descriu com anarquia (moviment de centres socials o ateneus urbans anarquistes que tenen com a objectiu la divulgació d’aquesta ideologia), que ho podríem comparar bastant amb l’esquerranisme.

D’altra banda, coincideixo bastant amb la idea de la societat caçadora-recol·lectora; estic d’acord que seria el model que encaixaria més amb l’anarquia (si ja volem establir un model) tot i que no crec necessari arribar a aquest extrem, i també estic d’acord en què hi ha molta gent que no hi està disposada (i la persona que ha escrit el text la primera) ja que som realment addictes a la societat de consum i comoditats capitalistes, però les addiccions es poden superar i crear alternatives, els humans ens adaptem i ens acostumem més ràpid del que pensem al descomfort!

Pel que fa a la fam i la violència, considero que justament son les institucions i l’estat els principals creadors d’aquestes. Veiem dia a dia que la policia protegeix els rics i l’estat, simplement és l’encarregada de mantenir un ordre i unes lleis que només beneficien als més poderosos. La democràcia representativa està clar que no funciona, crec que no és necessari que expliqui la llista de motius.

D’altra banda, no crec que el comerç amb l’altra punta del mon com diu el text sigui la solució a la fam o a unes males collites, sinó tot el contrari: impulsar una agricultura i producció d’aliments sostenible, variat i adaptable comerç local, i mantenir solidaritat mútua amb les altres persones o grups.

“A mesura que ens independitzem de la família i que ens hem de guanyar les nostres pròpies garrofes, aconseguir habitatge, aparellar-nos…” aquesta frase fa referència a un estil de vida que jo trobo bastant allunyat de l’anarquia… així que és poc coherent tenint en compte que et consideressis anarquista.

Bé, tindria moltes coses a dir, però ho deixo aquí, amb la conclusió de que per mi l’anarquia és una cosa bastant més enllà del que descriu aquest text; es tracta de construir, resistint al mateix temps, de crear i portar una altra manera de viure, de compartir, d’estimar, de comunicar-se, de fer cures, de reflexionar, de lluitar, d’enfrontar; per mi, anarquia és okupar un pis al centre de barcelona per lluitar contra l’especulació i reciclar tot allò que tiren a la brossa els comerços i mercats del voltant, però també ho és construir una casa amb fusta i materials de la zona i crear un hort de permacultura aprofitant les aigües de ls teulada, i també anar-se’n a Rojava a combatre, i també rebutjar el treball assalariat i totes les obligacions i deures imposades pel sistema, etcetc. Es tracta de trobar el teu lloc.

LAU

Hola! abans que res agraïr-te enormement que m'haguis escrit per comentar el text, em fa molta il·lusió, en molts anys de fer fanzines i demanar-ho insistentment, m'han escrit comptades vegades, i aquests diàlegs que es generen a posteriori són els més interessants i essencials.

Des del punt de vista individual estic totalment d'acord amb el que dius, sóc plenament conscient que intentar viure fora de la lògica capitalista proporciona molta més qualitat de vida. Jo mateix segueixo fent-ho en mesura del possible, treballant el mínim assalariadament podent elegir en què vull dedicar el meu temps, reciclant menjar, roba, cultivant horta, movent-me amb bicicleta, vivint amb el mínim de diners i vivint en comunitat en espais abandonats okupats o cedits. Ara bé, també sóc molt conscient que tot això són solucions individuals i quan parlem d'anarquisme a nivell polític ens referim a una proposta de transformació social i política apte per a tot el conjunt de la societat. Si tothom fes com jo, el sistema capitalista no es sostindria i llavors no podria reciclar menjar ni roba ni electricitat, ni tantes coses que em són super accessibles avui en dia gràcies a que hi ha una gran abundància d'excedents perquè una majoria de gent es dedica a treballar jornades completes sobreproduint innecessàriament. Sense l'organització capitalista hauríem de dedicar el gruix del nostre temps a l'agricultura i la ramaderia, o intentar ser caçadors recol·lectors, és a dir, passaríem a una economia de subsistència i a mercè d'un clima favorable.

Quan dius "hi ha altres maneres de fer intercanvis que només els diners que formen part d’un sistema d’especulació i corrupció total." No crec en mercats ètics i mercats corruptes, tots els mercats són capitalistes, quan una opció de consum o intercanvi ens sembla més ètica significa que nosaltres som els privilegiats. La gent més pobra no es pot permetre el luxe de comprar ecològic i comerç just, simplement intenta sobreviure comprant el més barat que troba. El mercat és un tot indestriable, no es poden separar les parts bones de les dolentes, les mateixes empreses que ens venen productes eco-vegan-friendly's també estan darrera la indústria càrnica més salvatge, i també cal tenir molt en compte que la base de tota l'economia són els combustibles fòssils. L'agricultura més ecològica també es sustenta en maquinària que funciona amb petroli. La única diferència remarcable referent al mercat és la importància que té el mercat en les nostres vides. En una anarquia total no en tindria cap, viuriem sense mercat perquè seriem comunitats completament autònomes i autogestionades, no dependríem de ningú més i per tant, seríem completament lliures (tot i que passaríem a dependre del clima i altres factors ambientals).

És cert que els estats i els poders fàctics sempre actuen per satisfer els seus propis interessos per sobre dels altres, però també és cert que sense grans estats, mercats i democràcia, la guerra i la fam creixen significativament. De fet, en les últimes dècades, el nombre de guerres al món ha disminuit i com diu Harari, actualment mor més gent de sobrepes que de fam. És interessant veure l'exemple de Somàlia, un dels estats més febles i al mateix temps més violents del món. Estat i mercat capitalistes tenen molts defectes i són extremadament problemàtics, així que viure sense ells ens pot semblar una solució atractiva, especialment perquè requereix pocs esforços o maldecaps intel·lectuals, es pot encabir en un lema fàcil de recordar i reproduir com "mort a l'estat i el capital". Tot i així no crec que sigui una solució política que pugui millorar les vides del conjunt de la nostra societat. La realitat i les seves problemàtiques són molt complexes així que les seves potencials solucions haurien de ser igualment complexes.

Quan dius " aquesta frase fa referència a un estil de vida que jo trobo bastant allunyat de l’anarquia... així que és poc coherent tenint en compte que et consideressis anarquista." Potser és poc coherent, però és molt realista, inclús en els sectors més anarquistes, cadascú intenta satisfer les seves necessitats de forma molt individualista o amb el cercle d'amics més íntims a tot estirar. Cadascú es centra amb els seus estudis, la seva feina, la seva parella,.. dues hores d'assemblea a la setmana o que existeixin uns pocs hiperactivistes que es dediquen a l'activisme a temps complet... no canvia significativament aquesta realitat. Això és especialment cert a Barcelona, on l'espai és molt limitat i si no ets superamic de les persones indicades o tens patrimoni familiar, molt probablement et quedis sense espai.

Una altra qüestió important és que la gent jove infravalorem moltíssim les implicacions polítiques que tenen la criança i la criança fonamenta la política d'una societat, condiciona per complet la futura societat. El cas és que quan la gent es posa a criar la gran majoria s'oblida dels ideals polítics i el benestar dels seus fills passa a ser la qüestió més cabdal de les seves vides. Es centren en cercar una major estabilitat i seguretat econòmica i aquest factor per si sol és el més gran promotor del capitalisme i el patriarcat.

Si aconseguim superar la necessitat d'identificar-nos com a anarquistes per satisfer la nostra ànsia de pertinença tribal, crec que podrem valorar l'anarquisme més objectivament destriant allò que ens serveix i el que no i així aprofitar les seves parts positives com a contrapes a les altres ideologies que són molt més fortes actualment. Una visió més ponderada, més conscient i menys extremista crec que és més interessant, podem seguir buscant altres formes d'identificació tribals que no siguin ideològiques.

Merci un cop més pel teu correu, un plaer debatre amb tu!!

Na Pai