Els catalans coneixem Mark Twain sobretot gràcies a Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Huckleberry Finn, novel·les sovint convertides en pel·lícules per als més petits però que també ens diuen molt sobre la societat i el racisme als Estats Units del segle XIX.
Amb tot, Twain és considerat el millor humorista americà del seu temps, i es guanyava la vida publicant articles i fent conferències. Una d'aquestes és encara força recordada: fou a la Concordia Festkneipe el 1897, on s'ubicava el Club de la Premsa de Viena (Àustria), i es titulà Die Screcken der deutsche Sprache (Els horrors de la llengua alemanya), que pronuncià precisament en alemany, llengua que ell havia estudiat i après. El text, de fet, s'inspirava en un assaig publicat el 1880 en el llibre A Tramp Abroad (Un rodamón a l'estranger), amb el títol The Awful German Language, que és el que aquí tradueixo.
És interessant apreciar com la burla envers la llengua d'un altre es pot fer funcionar com una expressió d'afecte i d'interès, que és com el text ha circulat realment, molt apreciat pels professors d'alemany. Per veure les diverses versions, una història i un comentari, podeu accedir amb aquest enllaç a l'opuscle elaborat el 2010 per Philip D. Murphy, aleshores ambaixador americà a Berlín.
Aprenent tan sols un xic s'agermana el món sencer
(proverbi)
Visitava sovint l'exposició de curiositats del Castell de Heidelberg, i un dia vaig sorprendre el seu mantenidor amb el meu alemany. Vaig parlar enterament en aquell idioma. Ell hi mostrà un gran interès: i desprès de parlar jo una estona em va dir que el meu alemany era ben estrany, qui sap si una "unicitat," i deia d'afegir-lo al seu museu.
Si ell hagués sabut tot el que m'havia costat d'adquirir aquella destresa, hagués vist que comprar-lo fora la ruïna de qualsevol col·leccionista. En Harris i jo ens havíem trencat les banyes amb el nostre alemany durant setmanes senceres, i malgrat haver fet bons progressos, ens n'havíem sortit a costa de grans penes i treballs, ja que tres dels nostres mestres havien mort en l’endemig. Ningú que no hagi estudiat l'alemany es pot fer cap idea de la perplexitat que causa aquesta llengua.
És ben segur no hi ha llengua més desmanegada i orfe de sistema, ni tan esmunyedissa i elusiva de copsar. És una torrentada que se t'endú, a tort i a dret, sense res poder-hi fer; i quan finalment creus que has capturat alguna regla que ofereix un terreny ferm per prendre's un respir entre tot l'avalot i rebombori de les deu parts del llenguatge, gires pàgina i llegeixes, "Cal que l'alumne prengui bona nota de les següents excepcions." Un descens de la mirada hi troba més excepcions a la regla que no les pròpies ocurrències. I així es cau de nou per la borda en cerca d'un nou Ararat per trobar-hi un nou fangar. Aquesta ha estat, i segueix essent, la meva experiència. Cada vegada que em penso haver entès un dels quatre confusos "casos" i que sembla que el domino, surt una preposició que amb aparença inofensiva se m'instal·la dins la frase, investida d'un terrible poder insospitat, i esmicola el terreny sota els meus peus. Per exemple, el meu llibre demana sobre un determinat ocell - (sempre planteja qüestions que a ningú no treuen cap): "On és l'ocell?" Bé, la resposta a la pregunta -seguint el llibre- és que l'ocell s'espera dins el taller del ferrer degut a la pluja. Està clar que cap ocell no faria mai una cosa així, però en tot cas t'has de cenyir al que diu el llibre. Molt bé, començo a fer els càlculs per formular aquesta resposta en alemany. Començo pel costat equivocat, per necessitat, ja que aquesta és la idea de l'alemany. I jo em dic a mi mateix: "Regen (pluja) és masculí -o podria ser femení- o fins i tot neutre- ara mateix mirar-ho és massa feina. Aleshores és o bé der (el) Regen, o die (la) Regen, o das (lo) Regen, segons el gènere que eventualment li pertoqui quan m'ho miri. En interès de la ciència, faré el càlcul en base a la hipòtesi que és masculí. Molt bé -per tant la pluja és der Regen, en la mesura en què està en la situació cognoscible d'ésser esmentada, sense més detalls o discussió -cas Nominatiu; però aquesta pluja està escampada, d'una manera general damunt el terra, per la qual cosa està definitivament ubicada, està fent quelcom- això és, restar-hi (que és una de les maneres com en alemany es pot fer, gramaticalment parlant, una cosa) i això el llença en braços del Datiu, tot fent-lo dem Regen. Malgrat tot, aquesta pluja no resta pas quieta, sinó que fa quelcom activament -està caient- per tal de fer empipar l'ocell, probablement -i això ens indica moviment, que té l'efecte de fer-lo rodolar cap al cas Acusatiu i fer canviar dem Regen per den Regen." Havent completat aleshores l'horòscop gramatical d'aquest tema, responc amb tota confiança i dic en alemany que l'ocell s'espera dins el taller del ferrer "wegen (degut a) den Regen." Subseqüentment ve la decepció quan el mestre em remarca que onsevulla que el mot "wegen" es presenti en una frase, sempre trasllada el tema cap al cas Genitiu, independentment de les conseqüències -amb la qual cosa aquest ocell s'esperava dins el taller del ferrer "wegen des Regens."
N.B.-- Posteriorment, una autoritat superior em va informar que hi havia una "excepció" que permet de dir "wegen den Regen" en algunes circumstàncies molt peculiars, però que aquesta excepció no era extensible a cap altra cosa que no fos pluja.
El llenguatge es compon de deu parts i totes deu comporten dificultats. Qualsevol frase típica d'un diari alemany constitueix una curiositat impressionant i sublim; ocupa la quarta part d'una columna; conté totes les deu parts del llenguatge --no pas en un ordre regular, sinó totes barrejades; està feta sobretot de paraules compostes que el redactor s'ha inventat allà mateix, i que no es troben en cap diccionari-- sis o set paraules compactades en una de sola, sense articulacions ni juntures-- és a dir, sense guionets; s'hi tracten catorze o quinze temes diferents, cadascun inclòs dins el seu propi parèntesi, amb algun que altre parèntesi extra aquí i allà que re-inclou tres o quatre dels parèntesis menors, com en petites cledes de tinta; finalment, tots els parèntesis i reparèntesis s'agrupen entre un parell de parèntesis suprems, un dels quals s'ubica en la primera línia de la majestuosa frase i l'altre a la meitat de l'última línia --després del qual arriba el VERB, i aquí t'adonaràs per primer cop sobre quina cosa ha estat parlant el senyor en qüestió; i després del verb --merament a títol ornamental, pel que jo hi sé veure,-- l'autor hi engalta un "haben sind gewesen gehabt haben geworden sein," o altra expressió equivalent, i el monument resta completat. M'imagino que aquest hurra de conclusió fa com de floritura en la signatura de l'autor --que no és necessària, però queda bé. Els llibres alemanys son raonablement fàcils de llegir si els poses davant d'un mirall o si els poses de cap per avall, --a fi i efecte de capgirar la construcció, -- però crec que aprendre a llegir i entendre un diari alemany és una cosa que està fora de l'abast de qualsevol estranger.
Malgrat tot, ni els llibres alemanys són del tot immunes a la indigestió dels parèntesis-- per bé que són habitualment prou benignes com per cobrir només unes poques línies, per la qual cosa quan arribes fins al verb hi associes un cert significat perquè estàs en disposició de recordar bona part del que ha vingut abans.
Vegem doncs aquesta frase d'una popular i excel·lent novel·la alemanya.--amb algun que altre parèntesi. En faré una traducció directament literal, i hi ficaré els signes de parèntesi i alguns guionets per orientar el lector.-- encara que en l'original no hi hagi ni parèntesis ni guionets i el lector hagi de buscar a les palpentes un verb remot tan bé com pugui.
"Però a la que ell, pel carrer, la (de-satí-i-seda-coberta-per bé que-molt-ingènita-a-l'última-moda-vestida) muller del conseller de govern es trobava," etc, etc,*
*Wenn er aber auf der Strasse der in Sammt und Seide gehülten jetzt sehr ungenirt nach der neusten mode gekleideten Regierungsratin begegnete.
Això és tret de "El secret de la vella damisel·la," del Sr. Marlitt. I aquesta frase està construïda en base als més apreciats models alemanys. Podeu observar com de lluny està el verb de la base d'operacions del lector; doncs bé, en un diari alemany ja se t'emporten el verb a la pàgina següent: i he sentit dir que de vegades després d'embastar els vistosos preliminars i parèntesis d'una columna o dues, els agafen les presses i han de passar-ho a impremta sense temps de posar-hi cap verb. És clar que, aleshores, deixen el lector en un estat bastant desorientat i esmaperdut.
Aquesta malaltia dels parèntesis també la trobem en la nostra pròpia literatura; i se'n donen casos cada dia en els nostres llibres i diaris: però entre nosaltres és el signe i marca de l'escriptor novell o d'un intel·lecte opac, mentre que entre els alemanys és sens dubte signe i marca d'una ploma experimentada i de la presència d'aquella mena de boirina intel·lectual que rep la consideració de claredat entre aquesta gent. Perquè està clar que de claredat no en té res, --no pot constituir claredat de cap de les maneres. Fins i tot un jurat tindria prou perspicàcia per adonar-se'n. Un escriptor ha de tenir les idees força confuses, força desprovistes d'ordre i de concert, quan comença dient que un home es troba la muller d'un conseller pel carrer, i aleshores al bell mig d'aquesta tasca tan simple els interromp a mitja aproximació i els fa restar aturats fins que no ha esbossat un inventari de la vestimenta de la dona. Això és ostensiblement absurd. Fa pensar en aquells dentistes que s'asseguren que la teva atenció s'adreça de forma immediata i bocabadada a una dent tot subjectant-la amb els fòrceps, i després s'aixequen i es posen a explicar una tediosa anècdota abans d'abordar la temuda estrebada. Els parèntesis, sigui en literatura o en odontologia, són de mal gust.
Els alemanys tenen un altre tipus de parèntesi, el que fan quan parteixen per dos un verb i en posen la meitat a l'inici d'un emocionant capítol i l'altra meitat al final de tot. Algú pot imaginar-se res més desorientador? Aquestes coses reben el nom de "verbs separables." La gramàtica alemanya està infestada de verbs separables: i com més lluny es col·loquen les dues porcions de cadascun d'ells, més satisfet queda l'autor del crim de la seva actuació. Un dels molt apreciats és reiste ab.--que vol dir, se n'anà. Aquí poso un exemple espigolat d'una novel·la i reduït a l'anglès: "Les maletes aleshores ja preparades, ell SE després de besar la mare i les germanes, i un cop agafada a la falda la seva Gretchen adorada que, vestida amb una senzilla mussolina, amb un únic nard en els amplis replecs del frondós cabell bru, havia baixat vacil·lant graó per graó, encara pàl·lida de l'espant i excitació del vespre anterior, però desitjosa de tornar a reposar el caparró entumit sobre el pit de qui estimava més que la vida mateixa, N'ANÀ."
Malgrat tot, és millor no entretenir-s'hi gaire, amb els verbs separables. És massa fàcil de perdre-hi els estreps ja d'entrada; i si un segueix amb el tema sense que ningú el previngui, pot molt bé acabar estovant-li el cervell o petrificant-lo. Els pronoms personals i els adjectius són una molèstia ben fructífera en aquest idioma, i hagués estat millor prescindir-ne. Per exemple, el mateix so, sie, vol dir vostè, i vol dir ella, i vol dir -la, i vol dir vostès i elles, i vol dir ells, i també -les i -los. Penseu ara en la pobresa esparracada d'una llengua que ha d'aprofitar un sol mot per fer la feina de vuit.--i encara amb una coseta escanyolida de tres lletres. Però sobretot, penseu en l'exasperació de no saber mai quins d'aquests significats està intentant d'expressar el qui parla. Això explica el fet que, quan algú em diu SIE a mi, generalment intento assassinar-lo, si es tracta d'un desconegut.
Ara prestem atenció a l'Adjectiu. Som davant d'una qüestió en què la simplicitat hauria estat beneficiosa; per tant, i per cap altra raó, l'inventor d'aquest idioma el va complicar tant com va poder. Quan volem parlar del nostre "bon amic" o de la nostra "bona amiga" en la nostra sàvia llengua, ens limitem a aquestes dues formes sense problemes ni retrets; però amb la llengua alemanya la cosa és diferent. Quan un alemany arreplega un adjectiu, el declina, i segueix declinant-lo fins al punt que el sentit comú declina de presentar-se. És tan desastre com el llatí. Hom diu, per exemple:
SINGULAR
Nominatiu-- Mein guter Freund, el meu bon amic
Genitiu-- Meines guten Freund, del meu bon amic
Datiu-- Meinem guten Freund, al meu bon amic
Acusatiu-- Meinen guten Freund, el meu bon amic
PLURAL
Nominatiu-- Meine guten Freunde, els meus bons amics
Genitiu-- Meiner guten Freunde, del meus bons amics
Datiu-- Meinen guten Freunde, als meus bons amics
Acusatiu-- Meine guten Freunde, els meus bons amics
Ara podem deixar que el nostre candidat al manicomi s'esforci per memoritzar totes aquestes variacions, i trigarà ben poc a obtenir la plaça. Es diria que més val estar sense amics, a Alemanya, per no haver de tenir-hi tots aquests problemes. I aquí he mostrat els maldecaps que suposa declinar un bon amic mascle; ara bé, això no és sinó un terç de la feina, perquè hi ha tota una varietat d'altres distorsions de l'adjectiu que cal aprendre quan l'objecte és femení, i encara tota una altra quan l'objecte és neutre. En fi, que hi ha més adjectius en aquest idioma que gats negres no trobes a Suïssa, i cal que tots estiguin perfectament declinats tal i com mostren els susdits exemples. Difícil? Empipador? Aquestes paraules es queden curtes. Vaig sentir un dia a un estudiant californià a Heidelberg explicar, amb tota tranquil·litat, que s'estimava més declinar dues cerveses que no un adjectiu alemany.
L'inventor de l'idioma sembla haver-se divertit fent-lo complicat de totes les maneres pensables. Per exemple, si una persona parla tranquil·lament sobre una casa, Haus, o sobre un cavall, Pferd, o sobre un gos, Hund, escriurà aquests molts com aquí indico; però si es refereix a ells en el cas Datiu, aleshores hi empalma una e del tot absurda i innecessària i els escriu Hause, Pferde, Hunde. Aleshores, com que una e afegida sovint significa el plural, com fa la nostra s, l'estudiant novell pot estar ben bé un mes sencer multiplicant el que no és més que un gos Datiu abans no s'adona de l'error; i per l'altra banda, més d'un estudiant novell que no es podia permetre luxes ha comprat i pagat dos gossos per trobar-se només amb un de sol, per la raó de què havia comprat el gos en Datiu singular quan es pensava que pagava pel plural.-- amb la qual cosa la llei queda de la banda del venedor, naturalment, seguint les regles estrictes de la gramàtica, i no hi ha reclamació que pugui prosperar.
En alemany tots els Noms comencen amb una lletra majúscula. Això sí que és una bona idea: i una bona idea, en aquesta llengua, per força salta a la vista per la seva solitud. A mi posar els noms en majúscula em sembla bona idea perquè gràcies a això sempre pots distingir el que és un nom de seguida que el veus. Només caus en l'error ocasionalment quan confons el nom d'una persona pel nom d'una cosa, i pots perdre una bona quantitat de temps burxant en busca d'un significat. Els noms alemanys quasi sempre volen dir alguna cosa, i això ajuda a enganyar els aprenents. Un dia vaig traduir un fragment que deia "la tigressa furibunda es va deslligar i es va cruspir sencer el malaguanyat bosc d'avets," (Tannenwald.) Quan ja em començava a carregar de raons per posar-ho en dubte, em vaig adonar de què Tannenwald, en aquest cas, era el nom d'un home.
Tot nom té un gènere, i la seva distribució no té cap significat ni sistematicitat; per la qual cosa el gènere de cadascun s'ha d'aprendre per separat i de memòria. No hi ha altra manera. Per poder fer això, cal que la persona tingui la memòria d'un llibre de registre. En alemany, una jove senyoreta no té sexe, mentre que un nap sí que en té. Penseu ara la desproporcionada deferència que això mostra pel nap, i la insensible manca de respecte envers la noia. Vegeu quin aspecte mostra això en lletra impresa --traduint-ho d'una conversa que es troba en un dels millors llibrets per aprendre alemany:
"Gretchen. Wilhem, on és la nap?
"Wilhelm. L'he portada a la cuina.
"Gretchen. On s'ha ficat aquell noia anglès tan bell i trempat.
"Wilhelm. Allò se n'ha anat a l'òpera.
Seguint amb els gèneres alemanys: un arbre és mascle, els seus borrons són femelles, les fulles són neutres; els cavalls no tenen sexe, els gossos són mascles, els gats són femelles, --per més bigotis que tinguin, és clar; de les persones, la boca, el coll, la falda, els colzes, els dits, les ungles, els peus i el cos són de sexe masculí, mentre que el cap és mascle o neutre depenent de la paraula amb què s'anomena, i no pas en funció del sexe de l'individu que el sosté,-- perquè a Alemanya totes les dones tenen els caps mascles o asexuals; i pel que fa al nas, llavis, espatlles, pit, mans i dits del peu són de sexe femení; i aleshores el cabell, les orelles, els ulls, la barbeta, les cames, els genolls, el cor i la consciència no tenen cap mena de sexe. L'inventor de l'idioma segurament pel que fa a la consciència la coneixia d'oïdes.
Per tant, segons la dissecció realitzada, el lector s'adonarà que a Alemanya un home pot creure's que és un home, però a la que examina el tema amb més detall, per força li han de sorgir dubtes; es troba amb la crua veritat de ser una mescla ridícula; i si acaba intentant consolar-se amb la idea de què almenys es pot refiar amb què un terç d'aquest desori sigui prou baronívol i masculí, quan s'ho pensa dues vegades de seguida l'humiliarà el record que en aquesta qüestió no té cap avantatge sobre cap dona ni cap vaca de tot el país.
En alemany és ben veritat que de resultes d'alguna distracció per part de l'inventor de l'idioma, una Dona és femenina, però una Muller (Weib) no --que ja és també mala sort. Una Muller, en aquest cas, no té sexe; ella és neutra; així, segons la gramàtica, un peix és mascle, però les seves escates femelles, però una peixatera, la muller del peixater, ni una cosa ni l'altra. Descriure una muller com a asexual es pot considerar com un dèficit descriptiu; cosa de per si dolorosa, però l'excés descriptiu és molt pitjor. Un alemany, per parlar d'un anglès, diu Engländer; per a canviar-li el sexe li afegeix inn, que aleshores ja val per a una anglesa. --Engländerinn. Fins aquí sembla que la descripció és satisfactòria, però per a un alemany no és encara prou exacta; per la qual cosa col·loca al davant de la paraula l'article que indica que la criatura que la segueix és femenina, i ho escriu així: "Die Engländerinn," --que significa "la(fem)-anglès-dona." Em sembla que és descriure la persona un gra massa.
I bé, un cop l'estudiant s'ha après el sexe d'una gran quantitat de noms, es troba encara amb dificultats, perquè no se'n surt de convèncer la pròpia llengua de referir-se com a "ell", "ella", "el" o "la" a coses que està acostumat a indicar-les com a "it" (allò). Quan es fa una composició d'una frase alemanya dins la seva ment, amb els "els" i "les" als llocs que toquen, i finalment aplega el valor per a dir-ho amb veu alta, no serveix de res --el mateix segon que comença a parlar la llengua se surt de la via i tots aquells mascles i femelles tan elaborats surten com a "allò." I fins quan llegeix en alemany en el seu fur intern segueix anomenant "allò" totes aquestes coses enlloc de fer-ho de la forma següent:
La Conte de lo Peixatera que mal acabà*
* Poso els noms en majúscula, a la manera de l'alemany (i de l'anglès antic).
És un Dia trist. Escolta el Pluja, com raja; i el Calamarsa, com repica. I guaita el Neu, com enllà rodola, i tot el Llot que es fa profund! Ai lo pobre Peixatera, està clavat al Fang; el Cistell de Peix ha li caigut; i allò s'ha les Mans amb les Escates tallat quan intentava algunes de les Criatures que queien sobtar; i fins una Escata ha se li a l'Ull ficat, i no pot sortir-la fer. Allò obre la Boca per Auxili demanar; però el poc So que li surt queda sota l'Embat de la Tempesta ofegat. I així la Gat atrapa un dels Peixos i ella ben segur que emportant se l'acabarà. No, ella ha mossegat una Aleta, la dins la Boca té.--se l'empassarà? No, el Gossa valent de lo Peixatera els Cadells abandona i l'Aleta rescata,--que ell mateix es com a Recompensa cruspeix. Oh, horror, el Llamp ha sobre el Cistell de Peix caigut; s'encén en Flames; mira la Flama, com ella l'Utensili insalvable amb la seva Llengua furiosa llepa; i ara ataca el Peu de lo Peixatera indefens,-- ell queda ben cremat i només deixa la Dit grossa, per bé que inclús ella mig rostida està; ella ja ataca lo Cama de lo Peixatera i destruït queda; ella li ataca la mà i igualment la destrueix; ella ataca l'Espatlla de lo Peixatera i també la destrueix; ella li ataca lo cos i es consumeix; ella li embolica lo Cor i queda consumit; seguidament li envolta la Pit, i en un Moment Cendra fet queda; ja li arriba al Coll,--i ja sense Coll està; arriba a lo barbeta,--sense barbeta; arriba a la Nas, sense Nas. En un Altre Moment, si cap Ajuda no arriba, lo Peixatera en res quedarà. La Temps passa --no hi ningú ha per auxiliar? Sí! Alegria, alegria, arriba l'Anglesa-dona volant! Però per Dissort, arriba la generosa Femella femenina tard; on és ja lo malaguanyat Peixatera? Els seus Patiments han cessat, se n'ha a una Terra millor anat; als Estimats res no per fer la Dol queda que un Clap de Cendra fumejant. Ah, trist, trist Clap de Cendra! Recollim-lo tendrament, reverentment, amb una senzilla Paleta, i portem-lo al llarg Repòs, amb la Pregària que quan ell a alçar es torni, en un Reialme serà on ell un únic i bondadós Sexe amb qui pots comptar tindrà, i que només per a ell serà, enlloc d'un Garbuix desgavellat de Sexes assortits i escampats per tot el Cos.
- - - - -
En fi, que el lector ja pot veure amb claredat que aquesta qüestió dels articles i dels pronoms és molt de mal fer per a qui no hi té la llengua avesada. Suposo que en tots els idiomes les similituds de forma i de so entre paraules que no tenen cap similitud en el significat són font de perplexitat per a l'estranger. És així en la nostra parla, i ho és encara més clarament pel que fa a l'alemany. Mirem si no un mot ben enrevessat com és vermählt: per a mi té una semblança ben remarcable, --sigui real o imaginada--, amb tres o quatre altres mots, que mai no sé si vol dir menyspreat, pintat, sospitat o casat; fins que no ho consulto al diccionari, cosa que em trobo que vol dir això últim. Hi ha una una bona colla de paraules com aquesta que són tot un turment. Per fer-ho més difícil hi ha paraules que sembla que estan relacionades entre elles, i en realitat no és el cas; però provoquen els mateixos problemes que si ho estiguessin. Per exemple, hi ha el mot vermieten (llogar, arrendar, contractar), i el mot verheiraten (una altra forma de dir casar-se). Em van explicar que un anglès havia trucat a casa d'algú a Heidelberg i havia proposat, en el millor alemany de què era capaç, de "verheiraten" la casa. Després hi ha algunes paraules que tenen un significat si poses la força en la primera síl·laba, però volen dir quelcom totalment diferent si poses l'èmfasi en l'última síl·laba. Per exemple, hi ha una paraula que significa un fugitiu, o l'acció de fer passar pàgines d'un llibre, segons on es posa l'èmfasi, i una paraula que significa associar-se amb un home, o defugir-lo, segons con col·loquis l'èmfasi, --i generalment pots donar per segur que el posaràs allà on no toca i ja t'ho trobaràs després.
Hi ha uns quants mots de grandíssima utilitat en aquest idioma. Schlag, per exemple, i Zug. Al diccionari hi ha tres quarts de columna de schlags, i una columna i mitja de Zugs. La paraula Schlag significa Truc, Cop, Estocada, Batec, Xoc, Pic, Plantofada, Moment, Barra, Moneda, Segell, Mena, Classe, Manera, Via, Apoplexia, Destralada, Tanca, Camp, Clariana. Aquest és el significat simple i exacte, --és a dir, el significat restringit, concret; però hi ha maneres que fan possible de deixar-lo correr en llibertat, de forma que es pugui anar expandint, com qui diu damunt les ales del nou dia, i que ja mai no pari. A la cua li pots lligar la paraula que més et convingui, i fer que vulgui dir qualsevol cosa. Pots començar amb Schlag-ader, que vol dir artèria, i pots anar-hi penjant tot el diccionari, paraula per paraula, seguint l'ordre alfabètic, fins a Schlag-wasser, que vol dir aigua d'escórrer --i entremig incloent-hi Schlag-mutter, que vol dir sogra.
El mateix passa amb Zug. Estrictament parlant, Zug vol dir Estirada, Estrebada, Glop, Processó, Marxa, Progrés, Vol, Orientació, Expedició, Tren, Caravana, Passatge, Atac, Toc, Línia, Gest, Tret de Caràcter, Atribut, Configuració, Torn d'una Partida, Aturada d'Òrgan, Equip, Sentor, Inclinació, Calaix, Propensió, Inhalació, Disposició; però el que sigui que no vulgui dir, --quan se li han afegit tots els penjolls possibles, encara està per descobrir.
No és possible exagerar la utilitat que tenen Schlag i Zug. Equipat solament amb aquesta parella, i el mot Also, què pot quedar fora de l'abast de l'estrany en terra alemanya? El mot alemany Also és l'equivalent de l'expressió anglesa "You know," (saps?) i no vol dir absolutament res --en la parla, tot i que a vegades també pot sortir per escrit. Cada vegada que un alemany obre la boca li cau un Also; i cada cop que la tanca en mossega un que estava a punt de sortir.
Aleshores l'estranger, armat amb aquestes tres nobles paraules, es fa amo de la situaciò. Ja el pots deixar que perori al seu aire, sense por; que li ragi tot l'insípid alemany que vulgui, i quan trobi a faltar un mot, que plantifiqui un Schlag al forat; el més probable és que hi encaixi com un endoll, però si no és així que el complementi amb un Zug; i tots dos junts ja és molt difícil que no facin el fet; però fins i tot si per miracle tampoc no fos suficient, aleshores que digui senzillament Also! i podrà fer una breu pausa per rumiar quin mot necessita. A alemanya, quan carregues l'escopeta conversacional sempre és aconsellable de ficar-hi un Schlag o dos i un Zug o dos, perquè aleshores ja no importa per on s'escampi la resta de la càrrega, que pots comptar que amb ells alguna que altra peça has d'arreplegar. Després pronuncies suaument un Also, i tornes a carregar. No hi ha res que doni tal aire de gràcia i d'elegància i despreocupació a una conversa alemanya o anglesa com quan hi escampes tot de "Alsos" o "You knows."
A la meva llibreta hi trobo aquesta entrada:
1er de juliol.-- A l'hospital ahir van extraure d'un pacient amb èxit un mot de tretze síl·labes --a un alemany del nord, de prop d'Hamburg; però com que malauradament els cirurgians l'havien obert pel lloc equivocat perquè es pensaven que contenia una dissertació, es va morir. Un fet trist, que va ser molt sentit per tota la comunitat.
Aquest paràgraf ens dona peu per fer unes quantes remarques sobre una de les característiques més curioses i notables d'aquest tema --la llargada dels mots alemanys. Hi ha mots alemanys tan llargs que agafen perspectiva. Observeu aquests exemples:
Freundschaftsbezeigungen.
Dilettantenaufdringlichkeiten.
Stadtverordnetenversamlungen.
Aquestes coses no són mots, són processons alfabètiques. I no són pas rars; tothom pot obrir un diari alemany en qualsevol moment i veure'ls desfilar majestàticament per la pàgina.--i amb una mica d'imaginació es poden veure les banderes i fins sentir-ne la música. Encomanen un cert aire marcial al tema més pueril. Sempre he trobat interessants aquestes curiositats. A la que em topo amb un de bo, el disseco i l'afegeixo al meu museu. És així com he acabat reunint-ne una valuosa col·lecció . Quan me'n trobo de repetits, els canvio amb altres col·leccionistes, i així augmento la varietat del meu mostrari. Aquí mostro alguns espècimens que vaig adquirir fa poc en una subhasta dels efectes d'un col·lector de quincalla arruïnat.
GENERALSTAATSVERORDNETENVERSAMLUNGEN,
ALTERTHUMSWISSENSCHAFTEN,
KINDERBEWAHRUNGSANSTALTEN,
UNABHAENGIGKEITSERKLAERUNGEN,
WIEDERERSTELLUNGBESTREBUNGEN,
WAFFENSTILLSTANDSUNTERHANDLUNGEN.
Està clar que quan alguna d'aquestes serralades muntanyoses s'estén damunt la pàgina impresa, adorna i ennobleix aquell paisatge literari.--però al mateix temps pot esverar força l'estudiant novell, perquè li tapa la vista; no es pot arrossegar per sota ni enfilar-s'hi per sobre, o cavar-hi un túnel. Aleshores recorre al diccionari en busca d'ajut, però allí no n'hi troba cap. El diccionari ha de posar un límit en algun punt--per la qual cosa aquests mots els deixa fora. I fa ben fet, perquè aquestes tirallongues no es pot pas dir que constitueixin mots legítims, sinó més aviat combinacions de mots, i el que els va inventar l'haurien d'haver penjat. Són mots compostos però sense els guionets. Les paraules que es fan servir per construir-los hi són, al diccionari, però d'una forma dispersa; per la qual cosa has d'anar caçant els materials d'un en un, per així copsar-ne el significat al final de tot, per bé que sigui una feinada pesada i molesta. He provat de dur a terme aquest procés en algun dels exemples citats.
"Freundschaftsbezeigungen" sembla que és "Amistatmostres", que és només una forma maldestra de dir "mostres d'amistat." "Unabhaengigkeitserklaerungen" sembla ser "Independènciadeclaracions", que no millora pas les "Declaracions d'Independència," si no ho veig malament. "Generalstaatsverordnetenversamlungen" sembla ser "Generalsestatsrepresentantsreunions", com a millor aproximació,--que no deixa de ser un abarrocament més rítmic i cursi de "sessions parlamentàries," al meu entendre. N'havíem tingut bastants d'aquestes malifetes en la nostra pròpia literatura, però ja s'han perdut. Solíem parlar de coses com les "maioblidades" circumstàncies, enlloc d'encabir-ho en el mot "memorable" prou simple i adequat per després seguir fent la nostra com si res no hagués passat. En aquells temps no ens conformàvem d'embalsamar la cosa i enterrar-la com Déu mana, l'hi havíem de plantificar un monument.
Però en els nostres diaris la malura de la composició s'ha mantingut fins al dia d'avui, per bé que sense els guionets, a l'estil alemany. Aquesta és la forma que pren: enlloc de dir "El Senyor Simon, secretari dels jutjats local i provincial, era ahir a la ciutat," amb la nova formulació queda així: "El secretari dels jutjats local i provincial Simon era ahir a la ciutat." Això no estalvia ni temps ni tinta i a més sona estrany. En els nostres diaris és habitual veure-hi una afirmació així: "La Sra. Fiscal Auxiliar del Discricte Johnson retornà ahir a la seva residència a la ciutat pel nou curs." Aquest és un cas de composició clarament injustificable; ja que no solament no estalvia temps ni maldecaps. sinó que confereix a la Sra. Johnson un títol al qual no té dret. Però aquests petits exemples són prou fútils si els comparem amb el laboriós i depriment sistema alemany d'acumular compostos sense parar. He volgut presentar la mostra que segueix, treta d'un diari de Mannheim, a mode d'il·lustració:
"En la deldiadabansdahirpocdesprésdelesonze Nit, la daquestaciutattaverna anomenada "El Vagoner" es va incendiar. Quan el foc va arribar al delaincendiadacasa Niu de Cigonyes, eren-ne les Cigonyes adultes absents. Però quan el voratrepidant, delfocacorralat Niu mateix s'encengué, immediatament s'hi capbussà la ràpidatornant Mare-Cigonya a les flames i morí, les Ales sobre la seva niuada esteses."
Ni tan sols la feixuga construcció alemanya pot treure dramatisme a l'escena i, segons com, sembla que encara la reforci. Aquesta peça està datada de fa molts anys. La podria haver utilitzat abans, però volia esperar de tenir notícies de la cigonya pare. I encara espero.
"Also!" Si no he demostrat que l'alemany és una llengua difícil, almenys la intenció hi era. He sentit dir que un estudiant americà, en demanar-li com se'n sortia amb l'alemany, va respondre directament: "No me'n surto de cap de les maneres. M'hi he esforçat durant tres mesos sencers, i tot el que tinc per ensenyar és una frase solitària-- "Zwei Glas," (dos gots de cervesa). Va fer una pausa un moment, i després va afegir amb sentiment. "Però aquesta la tinc ben agafada, això sí!"
I si no he demostrat també que l'alemany és empipador i enutjós d'estudiar, és que m'ha faltat l'aptitud explicativa, però no pas la intenció. M'han explicat recentment que un estudiant americà que se les ha vist de tots colors tenia el costum de recórrer a un mot alemany concret quan els patiments ja se li feien insuportables,--l'únic mot que li sonava dolç i delicat a l'orella i que li restaurava les nafres de l'esperit. Aquest mot era Damit. Era únicament la sonoritat que el gratificava, no pas el significat*; però quan un dia es va assabentar que l'èmfasi no era pas en la primera síl·laba, perdé el seu únic suport i refugi, i es va anar esvaint fins a morir.
*Significa senzillament "juntament amb." En anglès dir "Damn it!" equival a exclamar "merda!", però fent èmfasi en la primera síl·laba.
Jo crec que l'explicació de qualsevol episodi sorollós, commovedor o tumultuós per força ha de quedar més moderat en alemany que no en anglès. Els nostres mots descriptius d'aquest caire tenen un so pregon, fort, ressonant, mentre que els seus equivalents alemanys semblen prims i suaus i sense tremp. Boom (esclat), burst (tromba), crash (patacada), roar (rugit), storm (tempesta), bellow (cridòria), blow (truc), thunder (tro), explosion; howl (udol), cry (plor), shout (crit), yell (xiscle), groan (lament); battle (batalla), hell (infern). Aquests són mots magnífics; tenen la força i la magnitud de so adients per a les coses que descriuen. Però en canvi els seus equivalents alemanys serien ideals per cantar-los a la mainada perquè s'adormin, a menys que les monumentals orelles que mostro hi siguin més com a adorn que no per la superior facultat d'analitzar els sons. És que algun home voldria morir a la batalla si se l'anomenés amb un terme tan estovat com Schlacht? És que cap tuberculós no se sentiria suficientment abrigat en sortir de casa amb anell i camisa davant d'una tempesta que es descrigués amb un refilet com Gewitter? I pareu atenció al més contundent dels equivalents alemanys d'una explosió: Ausbruch. La nostra paraula pel raspall de dents, toothbrush, sona més potent i tot. Em fa la impressió que no els estaria de més als alemanys d'importar-la a la seva llengua per tal de descriure explosions especialment tremendes. La paraula de l'alemany per l'infern, --Hölle,-- sona més aviat a Hola que a res més; per la qual cosa, no pot pas ser més ínfima, frívola i indiferent. Si a algú se l'hi envia, realment li tocarà prou la dignitat com per sentir-se insultat?
Un cop he assenyalat amb detall els diversos vicis d'aquest idioma, ara passo a la tasca més breu i agraïda d'identificar-ne les virtuts. Ja he esmentat la de posar els noms en majúscula. Però hi ha una virtut que li passa al davant clarament.--la d'escriure les paraules segons el seu so. Després d'una breu lliçó sobre l'alfabet, l'estudiant us pot dir com es pronuncia qualsevol paraula, sense haver de preguntar; per contra en la nostra llengua si un estudiant ens preguntés "Com es diu B, O, W?" ens veuríem forçats a respondre que "ningú no sap com es pronuncia si te la trobes isolada.--només es pot dir per referència al context un cop saps què significa,--sigui un estri per tirar fletxes, o assentir amb el cap, o la part davantera d'una barca."
Hi ha alguns mots alemanys que són singularment i poderosament efectius. Per exemple, els que descriuen la vida senzilla, pacífica i afectiva; els que tracten de l'amor en qualsevol de les seves formes, des del sentiment de mer afecte i bona intenció davant de l'estranger passavolant, fins al veritable festeig; els que tracten de la natura exterior en els aspectes més suaus i encisadors,--els prats, boscos i ocells i flors, la fragància i solell de l'estiu, o la llum de la lluna de les tranquil·les nits d'hivern: en una paraula, aquells que tenen a veure amb totes les formes de descans, repòs i pau; també els que tracten amb les criatures i meravelles dels contes de fades; i finalment i sobretot amb aquells mots que expressen patos, la llengua és extraordinàriament rica i afectiva. Hi ha cançons alemanyes que poden fer plorar a qui la llengua li és estranya. Això mostra que la sonoritat dels mots és la correcta.--interpreta els significats amb sinceritat i exactitud; i així s'informa l'orella, i mitjançant l'orella, el cor.
Als alemanys no sembla que els preocupi repetir una paraula quan aquesta és l'adequada. La repeteixen diverses vegades, si volen. Això és assenyat. En canvi en anglès a la que hem utilitzat un mot un parell de vegades dins un paràgraf, ens imaginem que la cosa comença a prendre un aire tautològic, i aquesta inseguretat ens el fa canviar per un altre mot l'exactitud del qual és només aproximada, a fi i efecte d'escapar el que equivocadament percebem com una tara pitjor. La repetició pot ser dolenta, però la inexactitud ho és més.
____
Al món hi ha gent disposada a posar molta dedicació a l'hora de trobar els defectes a una religió o d'una llengua, però que després segueixen fent la seva vida com si res sense suggerir-ne cap remei. Jo no sóc d'aquesta mena de persones. He mostrat que la llengua alemanya necessita reformes. Molt bé. Estic disposat a reformar-la. O almenys, estic disposat a posar damunt la taula propostes adequades. Tal empresa podria constituir una immodèstia per a molts; però jo he esmerçat bona part de nou setmanes senceres, de la primera a l'última, a elaborar un estudi crític i acurat d'aquest idioma, per la qual cosa he agafat una confiança en la meva capacitat de reformar-lo que va més enllà de la que em podria haver conferit una cultura superficial.
En primer lloc, jo abandonaria el cas Datiu. Crea confusió amb els plurals i, a més, ningú no sap mai quan s'ha ficat dins un Datiu a menys que ho descobreixi per casualitat.--i de tota manera tampoc no sap ni on ni quan s'hi va ficar, ni si s'hi ha passat molt de temps. ni de quina forma se'n pot tornar a sortir. El Cas Datiu no és sinó una extravagància ornamental.--el millor és descartar-lo.
El següent que faria és traslladar el Verb més cap endavant. Tu pots carregar un Verb tan bé com vulguis, però es constata que no hi ha forma d'abatre mai cap subjecte amb la distància actual de l'alemany.--només se li causen danys. Per això insisteixo que és important que aquesta part del llenguatge se la porti endavant fins a una posició en què es pugui veure a simple vista.
En tercer lloc, jo importaria alguns mots vigorosos de la llengua anglesa--per renegar, i també per a descriure tota mena de coses poderoses d'una forma poderosa.*
*"Verdammt" i les seves variacions i combinacions constitueixen paraules que tenen molt de significat, però passa que els sons són tan suaus i ineficaços que fins les dames alemanyes els poden fer servir sense pecat. Dames alemanyes que no podries induir a pecar ni a les bones ni a les dolentes t'esparrequen com si res aquestes parauletes inofensives quan es taquen el vestit o no els agrada la sopa. Sonen tan canalles com el nostre "My gracious" (Àngela Maria). Les dames alemanyes diuen constantment "Ach! Gott!", "Mein Gott!", "Gott in Himmel!", "Herr Gott", "Der Herr Jesus!", etc. Es pensen que les nostres dames tenen el mateix costum, pel que sembla, perquè un dia vaig sentir que una vella dama alemanya molt afable i atenta li deia a una tendra joveneta americana que "Les dues llengües s'assemblen tant-- i que n'és de maco; nosaltres diem "Ach! Gott! i vosaltres dieu "Goddamm" (me cago en Déu)."
En quart lloc, jo reorganitzaria els sexes i els distribuiria seguint la voluntat del creador. Això constituiria, si més no, un gest de respecte.
En cinquè lloc, jo eliminaria totes aquestes llarguíssimes paraules compostes; o obligaria els parlants a servir-les per parts, amb pauses entremig per a refrigeris. Eliminar-les del tot seria però el millor, perquè les idees es capten i es paeixen més fàcilment si venen d'una en una que no quan te les porten a l'engròs. L'aliment intel·lectual és com tots els altres; és més saborós i nutritiu quan es pren a cullerades que no a paletades.
En sisè lloc, jo exigiria els parlants a aturar-se quan ja ho han dit tot, i no acabar l'oració enganxant-hi un penjoll d'aquells inútils "haben sind gewesen gehabt haben geworden seins." Aquesta mena d'empastifamenta treu elegància a la parla enlloc de donar-li gràcia. Per això es fa ofensiu i caldria descartar-los.
En setè lloc, també descartaria els Parèntesis. I també els re-Parèntesis, els re-re-parèntesis i re-re-re-re-re-re-parèntesis, i el mateix faria amb parèntesis suprems transversals i omnicomprensius i del final de tot. Jo exigiria a tots els individus, tant senyors com plebeus, que expliquessin la seva història de forma planera i directa, i si no que l'enrosquessin i s'hi asseguessin al damunt i deixessin l'altra gent en pau. Les infraccions a aquesta llei es castigarien amb la mort.
I en vuitè i darrer lloc, mantindria el Zug i el Schlag i tots els seus guarniments, i descartaria la resta del vocabulari. Això simplificaria l'idioma.
Fins aquí he anomenat els que considero com a canvis més necessaris i importants. Aquests són potser tots els que es podria esperar d'esmentar així de franc; però hi ha altres suggeriments que puc plantejar en cas que la proposta presentada dugui a una contractació formal per part del govern amb l'encàrrec de reforma de la llengua.
Els meus estudis filològics m'han demostrat que una persona amb talent hauria de poder aprendre anglès (exceptuant la pronúncia i l'ortografia) en 30 hores, francès en 30 dies i alemany en 30 anys. Per tant. això posaria de manifest que aquesta última s'hauria de podar i reparar. Si s'ha de quedar com està, aleshores caldria guardar-la amb tacte i reverència entre les llengües mortes, ja que sols els morts tenen el temps d'aprendre-les.
PARLAMENT DEL QUATRE DE JULIOL EN LLENGUA ALEMANYA,
PRONUNCIAT AL BANQUET DEL CLUB ANGLOAMERICÀ D'ESTUDIANTS PER L'AUTOR D'AQUEST LLIBRE
Senyors: des que he arribat ara fa un mes a aquesta vella terra de meravelles, aquest vast jardí que és Alemanya, m'ha quedat tan sovint demostrat que la llengua anglesa era un objecte inútil de l'equipatge, i tan pesat de carregar amunt i avall, en un país on no s'ha introduït el sistema de la consigna d'equipatges, que al final la setmana passada vaig posar fil a l'agulla i vaig aprendre la llengua alemanya. Also! Es freut mich dass dies so ist, denn es muss, in ein grau hauptsachlich, höflich sein, dass man auf eine ocasió com aquesta, sein Rede in die Sprache des Landes worin s'hostatja, aussprechen soll. Dafür habe ich, aus reinische Verlegenheeit,--no, Vergangenheit,--no, vull dir Höflichkeit,--aus reinische Höflichkeit habe ich decidit d'abordar aquesta qüestió en l'idioma alemany, um Gottes willen! Also! Sie müssen so freundlich sein, und verzeih mich die intercalació von ein oder zwei Englischer Worte, hie und da, denn ich finde dass die deutsche no és una llengua gaire abundosa, i això fa que quan quan tens alguna cosa a dir, has de recórrer a una llengua que aguanti la pressió.
Wenn aber mann kann nicht meinem Rede verstehen, so werde ich ihm später dasselbe übersetz, wenn er solche Dienst verlangen wollen haben sollen sein hätte. (No sé pas què deu voler dir wollen haben werden sollen sein hätte, però m'he adonat que sempre ho posen al final de les frases alemanyes-- sols per a mer enlluernament literari, m'imagino.)
Avui és un gran dia i amb justícia és honorat,--un dia mereixedor de la veneració que li dediquen els autèntics patriotes de tots els climes i nacionalitats,-- un dia que ofereix un tema profitós per enraonar i reflexionar; und meinem Freunde,--no meinen Freunden,--meines Freundes,--en fi, agafeu el que millor us convingui, van tots al mateix preu; no sé quin és el correcte,--also! ich habe gehabt worden gewesen sein, com diu Goethe al seu Paradís Perdut,--ich,--ich,--és a dir,--ich,-però ara hem de canviar de cotxe.
Also! Die Anblick so viele Grossbrittanischer und Amerikanischer hier zusammengetroffen in Bruderliche concòrdia, és malgrat tot un espectacle agraït i inspirador. I què us hi ha empès? És que la parla alemanya pot arribar a expressar aquest impuls? És Freundschaftsbezeichnungenstadtverordnetenversammlungenfamilieneigentümlichkeiten? Nein, o nein! Aital paraula és noble i clara, però no arriba fins al moll de l'os de l'impuls que ha aplegat aquesta multitud fraternal i provocat aquesta Anblick,--eine Anblick welche ist gut zu sehen,--gut für die Augen en una terra estrangera i en un país llunyà,--eine Amblick solche als in die gewönhnliche Heilderberger phrase nennt man ein "schönes Aussicht!" Ja, freilich natürlich wahrscheinlich ebensowohl! Also! Die Aussicht aus dem Königsstuhl mehr grösserer ist, aber geistlich sprechend nicht so schön, lob' Gott! Perquè Sie sind hier zusammengetroffen, in Bruderlichem concòrdia, ein grossen Tag zu feiern, els alts beneficis del qual no serien per a un país o localitat exclusivament, sinó que han repartit una mesura de bé per totes les terres que coneixen avui la llibertat, i se l'estimen. Hunder Jahre vorüber, waren die Engländer und die Amerikaner Feinde; aber heute sind sie Herzlichen Freunde, Gott sei Dank! Desitgem tots que aquesta bona companyonia, que aquestes banderes aquí unides en amistat, així romanguin; desitgem tots que mai més topin les onades d'host oposades, o que es tenyeixin de la sang dels qui foren germans, són germans, i sempre seran germans, fins que la ratlla dibuixada sobre un mapa pugui arribar a dir, "Aquesta resguarda la sang ancestral perquè no corri per les venes dels seus descendents!"
Text traduït per Joan Pujolar